El muntanyenc

Esports

L’estil en l’escalada en Roca

Download PDF

Publicat el 

Text i fotografies: Ivan Ruiz

Economista, escalador amb gust per obrir vies i per tot alló que fa olor de ranci

1. Argumentació teòrica

L’escalada, com a terme genèric que aglutina tota l’activitat vertical, es regeix per unes normes i segueix uns mecanismes diferents a qualsevol altre esport i és precisament això el que la fa tan gran i especial. A diferencia d’altres modalitats esportives encotillades en estrictes normes que marquen el desenvolupament de la disciplina, en l’activitat vertical són els mateixos practicants –i quan parlo de practicants no em refereixo als professionals, sinó els aficionats que cada cap de setmana omplen la motxilla per sortir de casa i enfilar-se– els que amb el pas dels dies, els anys, les escalades i les palles mentals al bar després d’escalar, són els que han fet i fan evolucionar aquest esport com un ens orgànic creixent i canviant en perpètua metamorfosi, a mesura que el seu col·lectiu de practicants va prenent consciència de l’activitat que desenvolupa i decideix el rumb que vol que prengui.

 

Molts canvis són lents i és al cap de molts anys que les noves idees i conceptes es van assentant, es concreten, es transmeten i arriben al subconscient, canviant l’ètica de l’esport, que és el conjunt de normes no escrites que regeixen de forma subtil i efímera el nostre esport i que la majoria d’escaladors acceptem voluntàriament per mantenir l’equilibri còsmic a les parets. Conseqüentment, els canvis en l’ètica provoquen canvis en l’estil –en la manera d’escalar– i viceversa.

 

El canvi pot fer que allò que era normal esdevingui obsolet i fins i tot una heretgia. Fa set o vuit dècades  fer un “pas de tronc”, un “pas d’esquena” o, recentment, “picar—fabricar — una presa” va ser  normal i es considerava èticament acceptable. Ara, hi ha nous conceptes ètics— “estil alpí”, “sense martell”, “sense expansions”, etc.— que són bons exemples del que hem comentat fins aquí.

Escalada del sostre del Cap de Mort de Montserrat provant la pitonissa d’expansió, una innovació tècnica dels anys 50 del s XX duta a terme per en Jordi Álvarez. L’escalador es manté a la paret amb l’ajut dels peus i de la tracció directa de les cordes (a la fotografia. Col·lecció Jordi Álvarez)

Obertura de via a la Costa Brava en estil “hamerless” (sense martell), és a dir, sense pitons ni expansions.

Sigui per enfilar-se a dalt d’una agulla amb un tronc o acceptant els riscos de fer una via dura sense corda, el que sempre ha condicionat l’escalada ha estat el com fer-ho, l’estil,  no com a concepte estètic, sinó com un compromís personal que apliquem en escalar, compromís que acceptem i ens autoimposem per millorar aquest com escalem i fer que l’evolució de l’escalada vagi endavant i no endarrere dins aquest marc èticament acceptable.

 

No seré jo qui digui quin és el “bon” i el “mal” estil, perquè això hauria de ser un exercici intel·lectual  de cadascú en el moment de valorar l’activitat que està duent a terme; al final, l’escalada és una activitat individual on no cal donar explicacions a ningú,  on no es competeix contra ningú, sinó contra els reptes que ens fixem nosaltres mateixos (que valgui el tòpic), però que en qualsevol cas, seria  beneficiós per l’escalada que la majoria dels escaladors adoptessin el compromís intern d’intentar millorar constantment, amb el dia a dia,  el binomi ètica-estil.

Escalada de la via Santacana de la Mòmia, variant Serrano-Araguz. La tirada es va obrir en artificial de pitons i burila. Actualment s’escala en lliure per una no va línea de bolts (Foto: Manel Orbay)

 

2. Exemples reals

Exposada l’argumentació teòrica, anem a veure algunes situacions reals on es pot valorar tot aquest expositiu.

Primera.

Un de personal. Volem escalar la Chica del Martini a Vilanova de Meià tant si com no, via de concepció esportiva on s’entén que els aperturistes varen voler prioritzar l’escalada lliure i la van deixar tota equipada, per “disfrutar”. Nosaltres estem molt bregats en plaques tècniques inclinades o verticals,  però el desplom atlètic no és el nostre fort i els cinquens en aquest terreny ja ens costen. Al primer llarg ja tenim els braços inflats,  tot i així continuem i acabem la via, però entre xapa i xapa hem de fer moltes trampes amb ganxos i tot. És a dir, hi ha passos que no els encadenem ni amb la mentalitat esportiva dels anys vuitanta: en lliure de xapa a xapa. Sí, hem pujat per la línia de xapes que marca la via, però ens la podem apuntar a la llibreta? L’hem feta amb bon estil o amb mal estil? Tampoc es tracta de marcar el rotpunkt a tots els llargs, però interiorment la podem considerar com a escalada si hem fet trampes inclús als llargs més fàcils quan la concepció de la ruta era per escalar-se en lliure? La resposta és obvia.

Dificultat esportiva amb mentalitat clàssica a la cara Sud del Pedraforca

 

Segona.

Tenim el típic màster que es passeja per Montrebei com si fos el menjador de casa seva. Ha fet totes les clàssiques, les clàssiques de dificultat i algunes d’extremes, però encara n’hi queda alguna per repetir i es busca un company que tingui suficientment morro per ficar-se amb ell a la via. El màster fa tota la via de primer, ni es cansa perquè té el nivell suficient per fer-la  i per tant se l’apunta, però el segon, amb quin estil ha escalat la via? D’acord que ha suportat reunions precàries completament penjades sobre un buit esgarrifós, però no ha contribuït gens ni mica en fer avançar la cordada per la via. Hom pot considerar la via com a escalada? Qui ha escalat la via, la cordada o l’escalador que ha anat tota l’estona de primer?

Una xemeneia desplomada, llisa i desequipada. El primer la va escalar en lliure i autoprotegit i el segon en A0 (Tercera tirada de “Rosa d’Abril”, paret de les Garrigoses, Montserrat (Foto: Miquel Vilaplana)

 

Tercera.

La típica via d’escalada clàssica de V+ amb alguns passos d’artificial, desequipada o semiequipada. Aquí, fer el rotpunkt de cada llarg passa a un segon terme ja que la via es va obrir en escalada combinada i la concepció de la via és aquesta. Fa quaranta anys es va obrir amb bota dura i a partir del V+ ja s’agafaven a tot arreu. Ara tenim peus de gat, assegurances flotants i més material fix a la via, etc.,  però hi ha una cordada que repeteix la via agafant-se a tot arreu a partir del IV+. Com que la via es va concebre per fer-la en escalada combinada, queda legitimada l’ascensió tot i repetir-la així, amb aquest baix nivell de lliure? Si fa quaranta anys ja es feia amb bota dura fins al V+, ara l’estil és millor o pitjor si t’agafes a partir del IV+? És anar endavant o endarrere?

Quarta.

La típica via d’artificial extrem on recomanen dur “tot el que puguis imaginar”. Ploms, ganxos, pitons, falques.., de tot i abundant. Arriba un dia que una cordada es planteja repetir la via sense ploms o sense clavar (estil “hammerless”) o qualsevol altre estil que no sigui agressiu contra la roca. Podem dir que aquesta ascensió és millor o pitjor que les anteriors o que uns han fet la via i els altres no? Tots els repetidors han fet la via, a uns els ha costat més i als altres els ha costat menys, però està clar que aquests últims repetidors han fet una aposta per millorar l’estil, que en cap cas deslegitima les anteriors ascensions, però fa una proposta de millora en la concepció d’afrontar la via a partir de llavors.

Cinquena.

Montserrat, any 2013 (abans de la moratòria per a l’obertura de vies noves). Tots hem après a escalar a les vies clàssiques del massís (arestes Bruc, …) Tenim bastant assumit que en els llargs de III no hi haurà assegurances i s’hauran de fer a pèl o assegurar-te quan puguis. Així doncs, per què s’obren vies noves o se’n reequipen de velles on als llargs de III, i escudats sota la bandera de “vies d’iniciació” o “vies segures”, proliferen un munt d’assegurances fixes en aquests llargs quan fins ara s’escalaven sense res? No vull entrar en la demagògia de les vies segures o homologades o  del “si no t’agraden no les xapis”, però sí que vull incidir en l’aperturista (o reequipador) quan va concebre aquesta via, si ho fa amb estil o sense, si la concepció de la via que està obrint o reequipant aporta alguna mena de plusvàlua a l’activitat ja que està deixant un itinerari que s’escala pitjor comparat a com s’havia estat fent fins aleshores, amb més mitjans materials i amb menys capacitat natural.

 

3. Més preguntes i consideracions finals

Amb aquests supòsits extrets de casos reals,  podem determinar quins són els bons i els mals escaladors si partim de la premissa bàsica de la llibertat en la pràctica de la disciplina?

Algú pot qüestionar si un hom ha fet o no qualsevol de les vies que han servit per il·lustrar aquest expositiu?  En el meu cas particular, algú em pot qüestionar a mi si he fet o no la Chica del Martini per  no haver encadenat tots els llargs quan la majoria d’escaladors no encadena  el 7b+ del segon llarg? Sobre el paper i partint de la premissa bàsica de llibertat en la pràctica de la disciplina, jo he pujat per la via i per tant me la puc apuntar. Una altra cosa és que en el fons de la meva consciencia pugui considerar si l’he escalada o no, cosa que tinc bastant clara —que no— i aquest és el quid de la qüestió: amb l’estil que la vàrem escalar realment la puc considerar com a escalada?

Que ningú es confongui i prengui aquesta argumentació com un al·legat a favor de l’escalda lliure i en contra de l’artificial, ni a favor o en contra de les xapes o a favor dels màsters i  en contra els escaladors mediocres —és a dir, normals— que som la immensa majoria. Parlem d’una cosa més genèrica i transcendental. Es tracta d’una crida a la honestedat i en contra de la mediocritat, a l’autocrítica, que cadascú valori si aquella escalada que està fent genera algun tipus de sinergia, si l’activitat està aportant algun tipus de riquesa intel·lectual a l’escalador i a la vegada si està enriquint la disciplina, o si, per contra, aquesta mateixa activitat s’està convertint en un entreteniment per pujar a sobre d’un roc i mantenir-se mitjanament en forma. Per tant, l’estil que cadascú empra per a realitzar una escalada és un fet primordial per finalment considerar, no sobre el paper sinó en la pròpia consciencia, si l’ascensió té la legitimitat que es mereix.

Vivim en un país amb l’oferta suficient de vies perquè cadascú pugui triar el seu objectiu dins un ampli ventall de possibilitats, però no es tracta d’anar ratllant totes aquestes fites al preu que sigui, cal fer-ho amb estil, prenent un compromís amb l’esport. La carrera d’un escalador ha de ser progressiva i esglaonada, anar pujant de nivell amb  voluntat, entrenant  i amb esforç per aconseguir-ho. Ningú està obligat a fer tal o tal via, però si que caldria fixar-se objectius a l’alçada de la seva capacitat màxima i, en tot cas, tenir l’honestedat de  reconèixer si t’has guanyat la via o per contra la via t’ha guanyat a tu. I no parlem d’aquells casos puntuals en què no valores suficientment els factors d’una via i t’acabes arrossegant o aquells altres en què t’agafa una baixada i surts com pots, o  encara aquelles ocasions en què dins d’una progressió esglaonada decideixes donar un pas endavant i pujar al següent nivell: els primers dies t’arrossegues per la paret, però amb el temps assimiles el nou nivell; hauràs fet una aposta per la millora i això no pot considerar-se en cap cas un mal estil. Aquesta és una crítica als d’escaladors que banalitzen l’estil, cada cop més nombrosos, que amb l’únic afany d’engreixar ràpidament el currículum adopten un pobre estil per sistema. Consideren això com una simple activitat esportiva que no implica cap mena d’exercici intel·lectual, filosòfic o estètic i per tant legitimem totes les ascensió fetes amb qualsevol estil emparant-nos en  la llibertat que tenim.

 

Imatges de la progressió del primer de corda obrint una via a la Costa Brava en estil “hamerless” (sense martell), és a dir, sense pitons ni expansions (cordada Pep Vila i Ivan Ruiz)

Tampoc vull dir que ens haguem de jugar la vida cada cap de setmana en una via extrema a Montrebei entenent que si no mantenim aquest alt grau d’exigència personal haurem de plegar. Ben al contrari, la majoria de nosaltres anem alternant vies de diferents tipologies: un dia farem esportiva, un altre dia anirem a fer boulder amb la família i a l’estiu voldrem repetir aquella via dels Alps per la qual ens hem estat preparant tot l’any. Però el que provo  d’explicar és que en la  trajectòria d’un escalador, composta de molts cap de setmana de sortir a la muntanya, sempre s’hauria de portar a la motxilla aquest pòsit de reflexió intel·lectual que ens faci qüestionar sobre  el com interactuem amb la paret; de si allò que fa tant de temps que estem fent, té un objectiu de plenitud intel·lectual a llarg termini que ens faci sentir bé amb nosaltres mateixos i ens doni un sentit més enllà d’omplir una llibreta amb un currículum envejable.

De què serveix arrossegar-te per una via que saps que ni en somnis podries fer però t’has buscat un màster que t’hi porti? No produeix més satisfacció preparar-te durant dies o potser anys per aquella escalada i finalment poder-la fer pels teus propis mitjans? Que impliqui lluita i sofriment, però que sigui feta per un mateix amb estil. La resposta és inqüestionable: és clar que produeix més satisfacció realitzar un via adoptant aquest compromís personal; però sempre hi haurà un tipus de gent que preferirà l’efímer i volàtil plaer de poder afanyar-se a explicar el dilluns el viot que acaba de ratllar el diumenge.

 

Altres articles de l’autor a elmuntanyenc.cat

L’Agullola de Rupit

 

2 Comments

  1. David Vilaseca16/11/2017 at 09:30

    Molt bon article. Que cadascú escali com vulgui o com pugui, sempre respectant el que trobem a la paret i els ascensionistes que hi han pujat molt abans que tu.

  2. Eulàlia Sancho19/11/2017 at 09:43

    Gran reflexió Ivan!
    També hi ha escaladors, com jo, tipus mediocre, que agraim humient als que ens porten i obren els llargs que nosaltres no podem fer de primers i ens permeten l’immens plaer de trepar per les parets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Pi d’en Xandri  20 anys – Defensem torre negra!
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Història d’un còdol
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook