El muntanyenc

Esports

Vivències amb bicicleta a Guinea Conakry (Àfrica occidental)

Download PDF

Publicat el 29-10-2015

Text i fotografies: Manel Broch Guimerà

Enginyer Tècnic Industrial. Esquiador de muntanya I ciclista de ruta

 

Introducció
Guinea Conakry és un país de l’Àfrica occidental, abans conegut com Guinea Francesa. Limita al nord amb Guinea Bissau i Senegal, al nord i nord-est amb Mali; al sud-est amb Costa d’Ivori, al sud amb Libèria, a l’oest amb Sierra Leone i l’oceà Atlàntic. Ocupa una superfície de 245.860 km2 i té uns 10 milions d’habitants. La capital és Conakry, amb més d’un milió i mig d’habitants.

B (0)El país es divideix en quatre regions geogràfiques: una estreta faixa costanera, les terres altes del massís de Fouta Djallon (que és la que vàrem visitar), la sabana septentrional i la regió sud-oriental de boscos tropicals. El Níger, el Gàmbia i el Senegal són tres dels 22 rius de l’Àfrica occidental que neixen a Guinea.
Viatgem a l’Àfrica Occidental per una qüestió de proximitat, de cost del bitllet d’avió, de tràmit de visat i per poder-nos entendre amb certa facilitat per ser quasi tots francòfons, excepció de Gàmbia que és anglòfon. Cal no confondre les tres guinees que hi ha: la república de Guinea (capital Conakry), la seva veïna Guinea Bissau, de parla portuguesa i la Guinea Equatorial al golf de Guinea, abans dita Guinea Espanyola.

Explorant Guinea Conakry
Anem a Guinea Conakry esperonats per les experiències del nostre amic Jordi PF que la ha visitat en diverses ocasions. Ens recomana visitar, sobretot, la regió muntanyosa de Fouta Djalon. Tres rius africans de certa importància neixen en aquesta regió: el Níger, el Senegal i el Gàmbia. A més a més és un país que no ha patit recentment conflictes bèl·lics.

La tramitació del visat la fem al consolat de Barcelona de manera molt simple i amb entrega immediata del passaport gestionat. El transport de la bicicleta per part de la companyia aèria marroquí ja no ha resultat tan simple ni tampoc barat. Encara que hem comprat el bitllet abans de la sortida de la nova tarifa ens cobren 150 euros per trajecte, esgotem tots els recursos (que són ben pocs) fins al límit de l’horari d’embarcament, però acabem pagant pel viatge d’anada.

Són les 03:00 quan sortim de l’aeroport de Conakry. Al carrer fem tracte amb un taxista perquè ens guardi les caixes fins al dia de la tornada. (2472) El personal de l’aeroport ens permet l’estada a la sala d’espera fins que es faci de dia.

El personal de l’aeroport ens permet l’estada a la sala d’espera fins que es faci de dia

El personal de l’aeroport ens permet l’estada a la sala d’espera fins que es faci de dia

A les set comença a clarejar. Tothom es desperta. Els carrers són plens a vessar de gent, de vehicles sobrecarregats de mercaderies o de persones. Hi ha un esclat de color en els vehicles atrotinats i en els vestits de les dones. Seguirem per carretera que en set dies ens durà fins a Labé, el punt més distant de la capital que assolirem. Abans, però, visitarem una munió de “chutes” (cascades) que proliferen arreu.

Un panell a la carretera en indica que ens hem de desviar 3 km per visitar-la

Un panell a la carretera en indica que ens hem de desviar 3 km per visitar-la

La cascada amb el pompós nom de “Voile de la Mariée” es troba prop de la població de Kindia. (2532) (2538) Un panell a la carretera en indica que ens hem de desviar 3 km per visitar-la. El que no posa al cartell és que el servei d’allotjament del recinte on està la cascada està fora de servei. Malgrat tot, el gestor actual ens dóna permís per passar la nit en un dels diversos bungalow destinats a allotjament.

La cascada “Volie de la Marié”

La cascada “Volie de la Marié”

En el seu interior no hi ha cap mobiliari. També ens fa saber que durant la nit hi haurà un guardià, que ens podrà subministrar alguna cosa de “nourriture”. (2546) El guardià ens proporciona un senzill però abundant plat d’arròs per sopar i quatre homes faran guàrdia tota la nit alimentant un foguera. (2566)

El guardià ens proporciona un senzill però abundant plat. L’aigua es ven en bosses de plàstic serigrafiades de 0,33 d’arròs per sopar.

El guardià ens proporciona un senzill però abundant plat d’arrós per sopar. L’aigua es ven en bosses de plàstic serigrafiades de 0,33 litres

Les “chutes de Konkouré” queden amagades i sense cap indicació per accedir-hi. (2582) Quasi les passem de llarg, rectifiquem a temps. Una colla de joves ens hi acompanyen. Sense aquests nois ens hagués estat impossible de trobar-les amb certa rapidesa. Com a compensació ens demanen un diari. Són estudiants i han de llegir. Els hi donem el que anem arrossegant des de l’avió.

Les “chutes de Konkouré” queden amagades i sense cap indicació per accedir-hi

Les “chutes de Konkouré” queden amagades i sense cap indicació per accedir-hi

La cascada de Ditinn és la més alta de Guinea, té una caiguda de 80 metres. (2628) La trobarem a 30 km de Dalaba on hem fet nit a l’hotel Tangama, regentat per Maymou, vell conegut del Jordi. Abans d’entrar a la població agafem un ramal de la pista que ens durà fins a un rústic campament. Deixem les bicicletes i amb una curta passejada ens plantem al peu de l’espectacular cascada. Seguim les instruccions del Maymou per tornar a la ruta principal, per acabar l’etapa a Pita. El tram de pista està en molt bon estat, sense trànsit, que només amaga una sorpresa: un pendent final que ens obliga a posar el peu a terra.

Camí cap a la cascada de Ditinn. És la més alta de Guinea, té una caiguda de 80 metres

Camí cap a la cascada de Ditinn. És la més alta de Guinea, té una caiguda de 80 metres

Les cascades de Kinkon les trobem de camí a Labé, que és la ciutat des de la qual iniciarem el retorn cap a Conakry, si bé seguint una ruta diferent a l’itinerari d’anada. (2656)

Decidim anar-hi a fer una ullada. Una pista sense complicacions ens condueix fins a un destacament militar que, suposem, vetlla per la seguretat de l’embassament de Kinkon. Un militar ens guia i acompanya fins a la cascada i després fins a la presa. Finalitzada la visita continuem cap a Labé. (2695)

Les cascades de Kinkon les trobem de camí a Labé

Les cascades de Kinkon les trobem de camí a Labé

Labé és una ciutat amb una població que ocupa una gran extensió. A la nit queda totalment a les fosques

Labé és una ciutat amb una població que ocupa una gran extensió. A la nit queda totalment a les fosques

Labé és una ciutat amb una població molt nombrosa, que ocupa una gran extensió, que a la nit queda totalment a les fosques. Només fan llum els fars de les motos i cotxes i les llambregades dels soldadors que encara no han acabat la jornada de treball a la nit.
Fent una excursió d’anada i tornada des de Labé, visitem les “chutes de Saala”. (2702) A la carretera estan fent obres de certa importància. Aquest fet i la manca d’indicacions ens complica trobar el camí correcte. Ens creuem amb els únics turistes. Són dues parelles de francesos que van en dos vehicles tot terreny. Ens aconsellen sobre el millor indret on contemplar les cascades i també ens envegen que nosaltres anem amb la bicicleta mentre ells van en cotxe. Afirmen que el proper viatge el faran sobre una bicicleta.

Des de Labé visitem les “chutes de Saala”

Des de Labé visitem les “chutes de Saala”

Des de Labé tornem per carretera fins a Pita. Anem a la Prefectura per confirmar les dades que tenim per anar fins a les “chutes de Kambadaga”. Cada vegada hi ha menys gent per la ruta. Ja ben orientats, seguim per una pista que cada vegada resulta més estreta i més pendent fins que arribem a un indret on la vegetació barra la seva continuïtat. En aquest punt emergeixen tres corriols que penetren a la boscúria. Tots tres conclouen al riu, no gaire llunyà. Un dels camins (el central), acaba on hi ha un pont penjat, que esgarrifa veure’l. (2739)

A les “chutes de Kambadaga” hi ha un pont penjat, que esgarrifa veure’l

A les “chutes de Kambadaga” hi ha un pont penjat, que esgarrifa veure’l

De cap de les maneres el creuarem, buscarem alguna alternativa. Ens sembla deduir que aquest paratge és el que rep el nom de “chutes de Kambadaga”. No hi ha cap cascada, ni gran, ni petita. Tan sols unes grades a tot l’ample del riu mansoi. (2740) En una esplanada limitada per una encanyissada, al costat d’on el riu és més ample i suposem que podrem creuar-lo, muntem un bivac. L’indret és solitari, ambient de plena selva, realment encisador.

Només unes grades a tot l’ample del riu manso

Només unes grades a tot l’ample del riu manso

La nit ha estat plàcida, sense incidències al bivac. Tenim un problema. Com creuar el riu, ja que tenim molt clar que pel pont no hi passem. Fem un primer intent de prospecció, sense bicicletes ni càrrega. Ho veiem molt més senzill del que esperàvem. (2746) Fem un primer viatge amb les alforges i el segon amb les bicicletes a coll. L’aigua no és gens freda i la màxima fondària ens arriba poc més amunt dels genolls.

Creuem el gual amb les bicicletes a coll

Creuem el gual amb les bicicletes a coll

En un recorregut d’uns trenta quilòmetres ens presentem a Doucki. (2784) Una vila habitada per unes 300 persones amb un personatge que destaca sobre totes: Hassan Ba. Parla correctament l’espanyol perquè ha viscut una temporada a les Canàries. Ens allotja i ens guia per les rodalies que ofereixen uns singulars panorames que inclouen unes gorges laberíntiques que ell coneix i domina a la perfecció.

Una magnífica joguina elaborada pel mateix usuari

Una magnífica joguina elaborada pel mateix usuari

Deixant enrere les cotes més altes de les muntanyes iniciem una nova jornada. Per anar des de Télimélé fins a Fria, ens decantem per ignorar els consells que ens donen de seguir la millor ruta passant per Sintia. Aquesta ruta implica un augment del quilometratge important. (2821)

Un vehicle ben carregat per la pista de Télimélé a Fria

Un vehicle ben carregat per la pista de Télimélé a Fria

Triem seguir l’itinerari per Tiontian, tot i que ens adverteixen que la pista és en molt mal estat. La pista és molt accidentada, és un seguit de pujades i baixades en què hem de creuar quatre petits rius. (2854)

La pista és molt accidentada, a més hem creuat quatre petits rius

La pista és molt accidentada, a més hem creuat quatre petits rius

El paisatge va canviant, ja no tenim un túnel de vegetació com els darrers dies, fa una transició a la sabana. El pitjor de tot són les afloraments rocosos sobre què transitem amb una superfície gens uniforme. Assolim Tiontian (km 55) amb més de sis hores rodant o empenyent la bicicleta. Ho aprofitem per menjar i comprar queviures. (2847) (2848)

Continuem la lenta marxa per un terreny terriblement pedregós que fem a trams a peu

Continuem la lenta marxa per un terreny terriblement pedregós que fem a trams a peu

Posta de sol abans d’arribar a Fria

Posta de sol abans d’arribar a Fria

Continuem la lenta marxa per un terreny terriblement pedregós en què fem trams a peu. Abans no es faci fosc enmig del no-res, demanem hospitalitat en una agrupació de cabanes. (2841) El cap del veïnat ens ofereix una petita cabana de parets de fang i sostre de palla on estirar la màrfega i esperar l’albada. Donada la humilitat d’aquesta gent no gosem demanar res de menjar. No podem ni rentar-nos, ja que l’aigua l’han d’anar a trobar al riu i queda bastant lluny.

Abans no es faci fosc enmig del no-res, demanem hospitalitat en una agrupació de cabanes

Abans no es faci fosc enmig del no-res, demanem hospitalitat en una agrupació de cabanes

L’endemà continuem amb la feixuga tasca d’avançar lentament. Després d’una vintena de quilòmetres la pista esdevé d’immillorable qualitat, que ens permet rodar tranquil·lament fins a Fria.

Quan ja estem apropant-nos a Conakry, en arribar a la població de Khorira, es creuen diversos braços del riu Konkouré. Optem per donar per acabada la jornada i no forçar la marxa i arribar fins a Conakry, 40 quilòmetres més enllà. Hi ha dos establiments per allotjar-nos: “Les Merveilles du Soumba” ( a uns 500 metres de la carretera i “Les Cascades” allunyada uns set quilòmetres. Per qüestions pràctiques anem al més proper. El campament està ben situat, a la vora del riu. Format per una sèrie de bungalows construïts d’obra. No hi veiem cap altre client. Ens atenen dos xicots que en són els responsables. EL preu és raonable. A canvi del pagament: no hi ha electricitat, no hi ha aigua, no hi ha servei de restauració i el que més destaca sobre tot el que no ens ofereix a canvi d’un preu, és que no hi ha ganes de treballar per posar remei a totes les mancances. En contra de la nostra voluntat (ja hem pedalat 100 km i el sol cau amb força) marxem, per una pista sorrenca de poc pendent, riu amunt fins a “Les Cascades”. Arribem cansats i amb l’esperança de ser rebuts amb una mica d’entusiasme. Doncs, ens trobem que hem empitjorat la nostra situació, ja que les condicions són les mateixes que en l’anterior campament, però el preu es multiplica per cinc. Con resulta evident tornem fins al “carrefour” amb la carretera principal per comprar una mica del poc que hi ha disponible: una minsa quantitat de peix fregit i pa.

És una llàstima, però també és la trista realitat en aquests països. Les poques infraestructures que hi ha són objecte d’una mala gestió, ja que els responsables es creuen amb el “dret” d’uns diners i obliden el “deure” d’oferir un servei que justifiqui el preu. Si algun establiment funciona correctament està gestionat per europeus o libanesos.

(2909) Després de tantes jornades en plena natura tornem a Conakry. De nou estem immersos a l’aldarull que ens va impregnant, els colors dels vestits, els pentinats de les dones de filigranes diferents, en contrast amb els dels homes que duen un model únic: rapat o molt curt.

Trobem gent pel carrer que ens recorda de quan vam arribar. Un home ens fa referència a un amic seu que ens guarda les caixes de cartró i el truca per fer-li saber que l’estem esperant. Ens arriben les caixes tal com havíem acordat i li abonem el que havíem pactat pel servei. Tenim la incògnita sobre si pagarem el transport de la bicicleta o no pagarem, i en el cas de pagar, quant. Al mostrador hi ha un estira-i-arronsa, però passem les caixes sense pagar. Abans de passar pel control de passaports reclamen la nostra presència a la sala de l’escàner. Ens pregunten pel contingut de la caixa. Els expliquem que és una bicicleta amb la qual hem fet una ruta per Guinea i fem tertúlia amb gran admiració per la gesta. En el control de l’equipatge de cabina dues voluminoses senyores ens intimiden i exigeixen diners, tant s’hi val en francs guineans o en euros. El registre és meticulós i a fons, fins a l’interior de les nostres butxaques. Ens resistim amb fermesa i en sortim sense deixar anar cap bitllet. Mentre estem tranquils i relaxats a la sala d’embarcament apareix una de les noies que ens ha permès passar les caixes sense cap cost addicional, per dir-nos que si no li donem cent euros li explicarà el fet al seu superior i que el cost serà més elevat. Establim una breu però intensa dialèctica que segueix amb un regateig que acaba amb 40 euros, sense cap servei a canvi, directament a la seva butxaca particular. Per ella, tota una fortuna per al nivell del país. Nosaltres, de ben segur que encara n’hem sortit ben parats.

Bibliografia i lectures recomanades
Si esteu interessats amb alguns dels viatges de l’autor podeu trobar-ne la crònica a:
www.cebadalona.org (articles)
www.tempsvila.net (els diaris de Manel Broch)

www.viajarpormarruecos.com
Julivert, Manuel. El Sáhara: tierras, pueblos y culturas. Universitat de València, 2003.
Barley, Nigel. El antropólogo inocente. Anagrama, 1989.
Kapuscinsky, Ryszard. Ébano. Anagrama, 2000.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència