El muntanyenc

SlideFotografies

Vivències al Senegal viatjant amb bicicleta (Àfrica occidental)

Download PDF

Publicat el 12-01-2016

Text i fotografies: Manel Broch

Enginyer tècnic industrial. Esquiador de muntanya i ciclista de ruta

 

L’Àfrica negra és la part del continent africà que comprèn els països situats al sud del desert del Sàhara. El Senegal es troba a la costa atlàntica d’Àfrica. Limita al nord amb Mauritània, separada pel riu Senegal, a l’est amb Mali i al sud amb Guinea Bissau i Guinea Conakry. Gàmbia forma un estret enclavament dins del Senegal que ressegueix el riu Gàmbia durant més de 300 km terra endins. L’idioma oficial del Senegal és el francès. El visat d’entrada és obligatori des de l’1 de juliol de 2013 per a estades de fins a 90 dies.

mapa

Explorant el Senegal

He visitat el Senegal en cinc ocasions. El seu territori es caracteritza per tenir poques elevacions, únicament al País Bassari, al sud de la regió de Kedougou, al sud-est del país, hi ha elevacions de poca importància.

Any 2000: Hi vaig per primera vegada. Érem novells i teníem ben pocs coneixements sobre els costums de la gent i el funcionament del transport que hauríem de fer servir per traslladar-nos els quatre que formem el grup als punts d’interès que volíem visitar.

En desconec els motius, però els vols procedents d’Europa aterren a Dakar entre les dues i les cinc de la matinada. Enmig de la foscor, desorientats i amb l’escassa informació que duem referent al transport, intentem fer les gestions per anar amb tren fins a Tambacounda: no hi ha tren fins l’endemà al matí, no tenim bitllet, no sabem si el podrem aconseguir i tenim pressa i neguit per posar-nos en moviment. Negociem el viatge amb un taxista, que una vegada pactat ens du fins al domicili d’un amic que serà qui ens farà el servei. La persona amb qui contractes un servei quasi mai és qui el portarà a terme.

Emprem el que resta de nit i quasi tot el dia següent per arribar a Tambacounda. Després hem de negociar l’ampliació del viatge fins a entrar al Parc Nacional Niokolo Koba, dins del qual no es pot circular amb bicicleta. Pernoctem al campament de Simenti i l’endemà fem un safari en un vehicle 4 x 4. D’animals en veiem pocs: un parell de lleopards engabiats, facoquers i alguns ocells. Desestimem anar al País Bassari i ens encaminem cap a l’oest en direcció a Casamance.

Seguint les instruccions que ens donen, entrem a Gàmbia sense passar cap pas fronterer. Fatoto és la primera població. Contràriament al que ens havien dit, no hi ha cap tipus d’allotjament. Mentre gestionem a la caserna de la policia on podem dormir, un xicot ens convida a anar a casa seva. La vetllada dins del recinte que alberga diverses famílies que han tingut la gentilesa d’acollir-nos és extraordinari i per no oblidar. Passarem una altra nit a Gàmbia abans de tornar a creuar la frontera amb el Senegal cap a Kolda, on hem de defensar les nostres divises davant les pretensions del duaner de torn. El tema dels passos fronterers no els acabem de dominar.

Després de dues jornades bastant llargues per un terreny sense pujades i sota un sol implacable, arribem a Kafountine, un poblat de pescadors de la costa atlàntica. El nostre propòsit és anar fent camí cap a Dakar fent ús de transport amb vehicle, però en realitat acabarem fent una etapa maratoniana. Com que hem de tornar a travessar Gàmbia per dues fronteres (entrada i sortida) i agafar un ferri per creuar el riu entre Banjul i Barra, i tot això implicaria un constant canvi de vehicle, anem pedalant fins a la frontera. Més problemes amb el visat: resulta que el visat no és per a múltiples entrades i ens toca pagar una altra vegada. Són 5.000 pessetes (30 euros) per cap. Un autèntic trasbals per al nostre pressupost i també una pèrdua de temps en les gestions.

Continuem pedalant fins a Banjul, on pugem al ferri quan ja hem recorregut 100 km. Sort que avui era un dia sense bicicleta! Dalt del ferri observem bocabadats un gran i autèntic espectacle només mirant els viatgers. La gent hi carrega de tot, fins i tot hi ha una família que transporta un taüt. Arribem a l’altre costat quan s’està fent fosc. Hem de passar un altre cop la frontera i seguir pedalant. Avancem en la foscor per una pista plena de forats, durant 25 km, fins al primer lloc habitat on podrem allotjar-nos. Va ser una odissea de la qual vam sortir sans i estalvis. Total, quasi 150 quilòmetres.

 

Any 2004: Hi faig dos viatges. Tots dos amb un objectiu comú: seguir el curs del riu Senegal, que delimita la frontera amb Mauritània. En cap dels dos no vam poder dur a terme el nostre projecte. En el primer vam cometre l’error de no ser prou estrictes a l’hora de triar l’època idònia i evitar l’estació més calorosa, fet que va condemnar al fracàs el nostre propòsit. En el segon, l’inconvenient va ser que pel camí vam trobar unes llavors punxegudes que van provocar innombrables punxades a les rodes i van fer que haguéssim d’improvisar un nou itinerari, lluny del riu. De fet, la millor manera de seguir el curs d’un riu és navegant, ja que seguint rutes en paral·lel sovint el perds de vista.

Primer viatge: Som a la segona quinzena de maig. En el vol entre Madrid i Dakar coincidim amb un emprenedor home de negocis eivissenc amb projectes i interessos comercials i immobiliaris al Senegal. S’ofereix per dur-nos fins a la seva residència, a 80 km al sud de Dakar. Acceptem, ja que així ens estalviem el tràngol de negociar amb taxistes i predadors que esperen l’arribada de turistes innocents. L’endemà el nostre amfitrió també s’ofereix a dur-nos fins a Tambacounda amb la seva furgoneta, ja que vol anar a Casamance i tant li fa creuar Gàmbia com voltar fins a Tamba. Així s’estalvia possibles problemes a la frontera. Emprenem el viatge acompanyats d’un seguici de quatre persones més. Els controls de carretera l’aturen sovint per l’excés de passatgers i ha d’anar untant els gendarmes. Al capvespre ens deixa a Tamba. Al Niji Hotel, les habitacions són netes i sopem amanida i pollastre amb mongetes. Fa una calor sufocant. Fem el tram fins la frontera amb Mali amb vehicle. A Kidira, quan el sol africà regna en el seu màxim esplendor, comencem a pedalar amb destinació a Bakel.

Ens anem aturant per reposar

Ens anem aturant per reposar

Ens anem aturant per reposar. Després d’una forta escalfada dels nostres organismes, quan ja hem fet 40 km ens aturem de nou i constatem que no estem en condicions de seguir per acabar els 25 km que falten. Pugem al primer autobús que passa en direcció a Bakel.

Durant tota la jornada següent ens estem a l’hotel Salam a l’espera d’una eventual recuperació, però la temperatura es manté a un nivell que ens fa renunciar a qualsevol tipus d’activitat física. Estem en un dels punts més càlids del país. Prenem la resolució de traslladar-nos a una regió menys calorosa: Casamance.

Tornem a Tamba amb taxi i l’endemà continuem amb un microbús de 30 places que, com és habitual, no es posa en marxa fins que no està ple com un ou.

Tornem a Tamba amb taxi i l’endemà continuem amb un microbús de 30 places

Tornem a Tamba amb taxi i l’endemà continuem amb un microbús de 30 places

La quitxalla en envolta així que fem una aturada

La quitxalla en envolta així que fem una aturada

Arribem a Kolda després de set hores de viatge per recórrer 220 km. La temperatura en aquest indret és suportable.

A Ziguinchor, les dones agafen el transport fluvial per anar al mercat

A Ziguinchor, les dones agafen el transport fluvial per anar al mercat

Ens permet avançar pedalant lentament durant tres dies fins a Ziguinchor, on ens prenem un dia de descans. L’endemà anirem fins a Bignona, on resolem deixar estar la bicicleta i anar amb transport públic fins a Dakar, tot i que haurem de creuar Gàmbia per la ruta transgambiana i això implica més enrenou amb els passaports.

Segon viatge: Insisteixo, amb tossudesa, amb la ruta del riu Senegal. En millor època, a principi de desembre, amb la colla lleidatana reincidim a fer la ruta seguint el curs del riu.

02:45. Via Lisboa aterrem a Dakar. Llarga espera per formalitzar el control de passaports.

03:45. La cinta de transport mareja els equipatges dels viatgers mentre fem cua pels passaports. El nostre equipatge (les bicicletes) es lliura de fer voltes i més voltes: no ha arribat.

05:00. Fem la reclamació. Ens diuen (i nosaltres hi confiem) que arribaran demà. Ens queixem al servei d’equipatges dient que perdem un dia. La resposta sàvia i immediata és: “els dies no es perden”.

L’endemà el despertador sona a tres quarts de tres. El taxi puntual a les tres, per dur-nos a l’aeroport i tot seguit al punt de partida de la pedalada. Les bicicletes i l’equipatge han arribat. Assistim a una petita bronca, però enèrgica, entre els gremis del taxi, entre els de llarg recorregut, que hem contractat per anar fins a Matam, i els urbans. Paguem el trajecte d’un taxi urbà, malgrat no haver-lo utilitzat, per resoldre el problema i l’origen de la discussió.

Ens sorprèn observar que el taxi no segueix la ruta que sobre el mapa veiem que és més directa i en canvi va cap al nord fins a Sant Louis i després a l’est fent en sentit contrari l’itinerari que volem seguir.

El taxi no segueix la ruta més directa per anar a Matam

El taxi no segueix la ruta més directa per anar a Matam

Ens ofereixen una paella d’arròs a la senegalesa, que ens mengem a la senegalesa, amb les mans

Ens ofereixen una paella d’arròs a la senegalesa, que ens mengem a la senegalesa, amb les mans

A Matam, mentre esbrinem on podem passar la nit, ens donen una lliçó d’hospitalitat oferint-nos una paella d’arròs a la senegalesa, que ens mengem a la senegalesa, amb les mans. L’endemà muntem per fi a les bicicletes. Molt aviat trobarem el riu i la primera dificultat.

El pont s’ha ensorrat i hem de travessar un braç del riu en una fràgil canoa

El pont s’ha ensorrat i hem de travessar un braç del riu en una fràgil canoa

Com que s’ha ensorrat un pont, hem de passar un braç del riu sobre una fràgil canoa que posa una mica d’emoció a l’itinerari. Trobem tot un seguit de petits poblats. En els més grans es crea un aldarull amb un petit exèrcit de criatures seguint-nos amb ambient festiu i la cridòria: “tubab, tubab” (home blanc).

Punxades dels pneumàtics per abundància de vegetació arbustiva amb infinitat de llavors amb punxes que es claven a les rodes

L’autèntic problema es presenta en forma de punxades dels pneumàtics, com a conseqüència de passar per un indret amb abundància d’una vegetació arbustiva que genera infinitat de llavors amb punxes que es claven a les rodes. Tenim més d’una dotzena de punxades. Cansats de tantes punxades i amb el dia que inicia l’ocàs, parem en un poble i a la primera casa demanem per quedar-nos a dormir i a sopar.

De matí comprovem les bicicletes. Hi ha 4 rodes punxades. Les reparem i també les que dúiem sense reparar. Comptabilitzem unes 16 punxades en total. No està malament per ser el primer dia. Arribem a fer el treball en cadena, el primer desmunta la roda i el pneumàtic; el segon localitza el porus; el tercer posa el pegat i torna la cambra al primer perquè la munti. La marxa és lenta i el sol s’enlaira implacable i escalfa de valent.Més endavant, el terreny millora i les punxades minven.

El terreny millora i les punxades minven

En un poble indeterminat (que no s’indica en el mapa que portem), parem a l’ombra d’un magnífic exemplar d’arbre. Ràpidament la mestressa d’un habitatge proper ens treu una estora perquè puguem seure i jeure. Ens ofereix menjar (arròs) i es queda una mica decebuda davant la nostra negativa. Ja se sap, tenim la pressa dels tubabs. Volem arribar, en realitat no sabem on, però volem arribar.

Decidim variar el rumb allunyant-nos definitivament del curs del riu Senegal

Decidim variar el rumb allunyant-nos definitivament del curs del riu Senegal

Amb tantes punxades, decidim variar el rumb i anar cap al sud, tot i que ens allunyem definitivament del curs del poc visible riu Senegal, i anar a trobar la carretera asfaltada. Agafem un transport públic per tornar a Ourossogui. Ens instal·lem una altra vegada a l’hotel Oasis. Malgrat el reguitzell de punxades, la impressió i el comentari general de l’itinerari que hem seguit és força favorable.

Els esdeveniments ens han empès a canviar radicalment l’itinerari. Anirem fins a Saint Louis, travessant la regió del Ferlo.

Les dones molen el mill amb aquest rudimentari procediment

Fins a Linguère hi ha 217 km i pretenem fer-ho en dues jornades. S’ha acabat l’asfalt. Ara entenem perquè vam fer una volta tan gran amb el vehicle que ens va dur a Matam. Aquesta pista és impracticable pels turismes, perquè hi ha molts esvorancs, produïts per pluges torrencials.

Els pous d’aigua ens permeten refrescar-nos

Els pous d’aigua ens permeten refrescar-nos

Aquest territori és molt més àrid, tot i que no hi manquen arbres, que ens fan ombra mentre reparem les punxades, cada vegada més escasses.

El tercer dia arribem a Louga, on sense pèrdua de temps agafem un transport per arribar a Saint Louis. Passem un dia fent el turista per la vila i la rodalia abans d’emprendre una jornada que ens creava molts dubtes. Arribem a la costa a un poble de pescadors (sense turistes) de nom Lompoul-sur-mer.

Decidim continuar la ruta per la costa, arran d’aigua

Decidim continuar la ruta per la costa, arran d’aigua

Passem per on trenquen les ones

Passem per on trenquen les ones

Decidim continuar la ruta per la costa, això vol dir a ran d’aigua. Interpretem –ja que ningú parla francès- que la marea està baixant i que cada vegada ens serà més fàcil poder circular amb la bicicleta per on trenquen les onades.

La tècnica és força complicada, ja que si t’allunyes de l’aigua, la sorra no és prou compacta i es fa impossible avançar. Si t’acostes a la línia de les onades, de tant en tant hi ha una onada més forta que les altres que va més enllà i et fa arribar l’aigua a mitja roda. L’experiència té una durada de tres hores i mitja, en què recorrem 36 quilòmetres. Finalitzem l’experiència a Mboro.

Sopar, abans de la facturació accidentada de les bicicletes

Sopar, abans de la facturació accidentada de les bicicletes

Aquesta va ser l’última vegada que vam poder dur les bicicletes a pèl, sense caixa. De matinada, facturem l’equipatge i les bicicletes. Mentre fem el tràmit ens diuen que hem d’anar a parlar amb el responsable de la companyia aèria, el qual ens fa saber que les bicicletes hauran de pagar, no per excés de pes, sinó per ser un equipatge especial, i que haurien d’anar embalades! Ens exigeixen 100 euros per bicicleta. Un total de 100 x 6 = 600 euros! Si fa unes hores estàvem rondinant per tres euros per un sopar!

Desmuntem la roda del davant i fem un paquet embolicant la bicicleta amb el film d’embalar maletes. Hem de pagar l’equivalent a una maleta petita més una de gran. Tot i que rondinem, hem fet un bon negoci: hem estalviat 95 euros per persona per una hora de feina.

Any 2005: Per les vacances nadalenques repeteixo viatge al Senegal via Lisboa.

També repeteixo passejar per la regió menys àrida del país, la Casamance, i comencem el periple a Tambacounda. Durant cinc etapes, amb una mitjana de 100 quilòmetres, ens plantem a Ziguinchor. Truquem al contacte que ens va facilitar el Jordi Baldrich. És un català de Tiana resident al Senegal que ens allotjarà a casa seva, és el Josep Maria Galceran, conegut com a Fle (de fletxa).

Bp

Posta de sol a Casamance

Posta de sol a Casamance

Haurem d’anar a la població d’Oussouye i preguntar pel Fle

Haurem d’anar a la població d’Oussouye i preguntar pel Fle

Haurem d’anar fins a la població d’Oussouye i preguntar per ell. Per casualitat, la primera noia a qui preguntem és neboda de la dona del nostre amfitrió. Ens acompanyen fins al seu domicili, on tenim un excel·lent acolliment.

Dedicarem la jornada següent a fer una excursió sense càrrega. Totes les dades que ens donen per fer una ruta circular per la zona del delta són força decebedores. Ningú no ens augura poder creuar el canal entre Elinkine i Cachuane, perquè no hi ha cap transport fluvial regular i els preus que ens diuen estan fora de la nostra previsió de despeses.

Després d’esmorzar anem al centre d’Oussouye per seguir cap a Molomp.

A Elinkine negociem una piragua per poder passar a l’altre costat del riu

A Elinkine negociem una piragua per poder passar a l’altre costat del riu

Continuem fins a Elinkine disposats a negociar una piragua per poder passar a l’altre costat del riu (uns 10 km). Anem una mica espantats pels preus i per les dificultats que ens hauríem de trobar. El primer preu que ens demanen és de 10 mil francs CFA. Ni discutim, paguem i passem a Cachuane juntament amb dues holandeses.

Acostuma a passar que les dificultats les trobes on menys t’ho esperes.

Cal seguir una pista amb tanta abundància de sorra que fa difícil mantenir-se sobre de la bicicleta

Cal seguir una pista amb tanta abundància de sorra que fa difícil mantenir-se sobre de la bicicleta

Des d’on deixem la piragua cal seguir una pista amb tanta abundància de sorra que fa difícil mantenir-se sobre la bicicleta (per sort hem deixat les alforges). Anem seguint camins alternatius que s’han fet a base de passar-hi la gent a peu. Cal anar en compte de no perdre el camí i no perdre contacte visual entre nosaltres, ja que la vegetació d’herbes altes (semblant a la sabana) dificulta la visió. Amb una marxa molt lenta i amb un esforç terrible, arribem després de 10 km en aquestes condicions al poble de Diembereng, on tenim l’encert de parar a reposar i dinar.

Crèiem que havíem arribat al bon camí, que fàcilment ens conduiria fins a Cap Skiring. La pista continua amb molta sorra, menys que en el tram anterior, però demana un esforç constant per anar per terreny pla. Arribem a la costa atlàntica amb més de 40 quilòmetres. Cap Skiring ens decep bastant: un reguitzell de botigues de records i una renglera d’hotels per als turistes.

Com que el sol va de baixa sortim decidits a no arribar a Oussouye de nit. Anem per bona carretera fins que veiem el rètol de Kabrousse, on ens adonem que no anem pel bon camí. Fem marxa enrere (un parell de km) fins a la poc visible i gens indicada cruïlla correcta. El que queda de la carretera que una vegada va estar asfaltada està tan fet malbé, i a més forma les típiques ondulacions del fibrociment, que alenteix la marxa fins a tal punt que temem no poder arribar amb claror de dia. Arribem a Oussouye amb les primeres foscors, contents d’haver completat el circuit i cansats de la miserable carretera.

Ens acomiadem del Josep Maria i la Juliette. Tornem al tram de carretera sense asfaltar. Arribem a Ziguinchor i ens dirigim directament a l’estació marítima. Comprem bitllet pel nou vaixell “Le Wilis” i facturem les bicicletes. La travessia en vaixell pel Casamance segueix un traçat poligonal entre les ribes del riu, que té una gran amplitud a tot el delta. Passem molt a prop de l’indret on ahir vam travessar un dels braços del riu entre Elinkare i Cachuane. La marxa és lenta, sobre uns 10 km/hora.

En el vaixell veiem força parelles mixtes entre europeus i africans, amb predomini de les femelles blanques amb mascles negres. Sembla que es confirma la informació que el Senegal és una destinació sexual per a les senyores. Sense excepció, l’europeu sempre és de més edat que l’africà. Quan comença a fer-se fosc ja hem deixat enrere les aigües tranquil·les del riu per entrar en les poc agitades onades de l’Atlàntic. Hem pogut veure diversos dofins saltar a l’aigua. Tenim bitllet de lliteres per poder dormir tota la nit.

Un xicot nord-americà que està fent treballs d’extracció d’aigua per ONG ens explica que el naufragi del “Joola” va ser quasi amb premeditació. En un dels trajectes es va avariar un motor i van continuar fins a port amb un sol motor, però després van tornar a navegar sense reparar el motor avariat i llavors va fallar el segon motor. Van quedar a la deriva en un mar no gaire tranquil, sense cap mitjà d’emergència per auxiliar-los, i va passar el que havia de passar: més de 200 morts…

Any 2008: Formem l’equip només dues persones que tenim molt assumit el ciclisme de carretera. Per això ens plantegem com a objectiu anar pedalant fins a Kedougou, al cor del País Bassari.

Ens plantegem fer el recorregut fins a Kedougou sobre la bicicleta. Per evitar l’alta densitat del trànsit de Dakar, anem amb vehicle fins a Kaolach.

Ens plantegem fer el recorregut fins a Kedougou sobre la bicicleta

Ens plantegem fer el recorregut fins a Kedougou sobre la bicicleta

Pel camí tenim l’oportunitat de visitar diverses escoles

Pel camí tenim l’oportunitat de visitar diverses escoles

En sis llargues etapes lluitant contra el vent i els sotracs de la carretera, assolim la nostra fita després de resseguir la solitària carretera que travessa el parc del Niokolo Koba.

Ens apropem a la meta, Kedougou

Ens apropem a la meta, Kedougou

Els rius s’aprofiten per fer la bugada i la higiene corporal

Els rius s’aprofiten per fer la bugada i la higiene corporal

Allà contactarem amb en Jordi Palou, un català resident al Senegal i company del Jordi Baldrich. Farem dues excursions radials. La primera fins a la cascada de Dindèfèlo i a la segona prendrem la pista que surt de Kedougou en direcció a Salemata, situada uns 70 km a l’est. La pista és molt ampla, amb ferm de laterita molt consolidat. Just a 25 km es troba la població d’Ibel, punt de partida d’un costerut camí que cal seguir per arribar al poble bedik d’Iwol.

Un costerut camí duu al poble bedik d’Iwol. Un indret encantador allunyat dels circuits turístics

Un costerut camí duu al poble bedik d’Iwol. Un indret encantador allunyat dels circuits turístics

Un indret encantador, allunyat dels circuits turístics. A la tarda tornem a casa del Jordi Palou a continuar la xerrameca. Insisteix que al parc nacional Niokola Koba hi ha lleons, que ell n’ha vist, que acostumen a estar actius de matinada i al capvespre i que durant el dia jeuen i dormisquegen.

Bibliografia

Si esteu interessats en algun dels viatges de l’autor, podeu trobar-ne la crònica a:

Articles/BTT

Els diaris de Manel Broch

Julivert, Manuel, El Sáhara: tierras, pueblos y culturas, Universitat de València, 2003.

Kapuscinsky, Ryszard,  Ébano. Anagrama, 2000.

Del mateix autor a El Muntanyenc:

Muntanya amb esquís

Vivències al Marroc viatjant amb bicicleta

Vivències a Algèria viatjant amb bicicleta I

Vivències a Algèria viatjant amb bicicleta II

Vivències amb bicicleta a Guinea Conakry

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència