El muntanyenc

SlideFotografies

Vivències a Algèria viatjant amb bicicleta (II)

Download PDF

Publicat el 30-09-2014

Text i fotos: Manel Broch 

Enginyer Tècnic Industrial. Esquiador de muntanya I ciclista de ruta

Algèria és el segon país més gran del continent africà. En la seva superfície es podria inscriure fins a quatre vegades Espanya. Després de l’afortunada experiència de l’any anterior decidim dedicar un parell de setmanes a el Gran Erg Oriental anant des de Batna a la mítica Ghardaia. El recorregut per la N-3 anava excessivament plena de camions, per al nostre gust.

El Gran Erg Oriental

En la segona visita no vam cometre l’error d’anar amb bicicleta per l’autopista. Com que érem un equip només de dos, vam anar amb cotxe fins a la gare routière.  Vam tenir la feliç idea d’anar amb autobús fins a Batna, a 400 km a l’est d’Alger. L’estació és un edifici molt gran, ple a vessar, amb personatges que ben bé podria haver interpretat Jean Paul Belmondo. Tot i el seu aspecte malcarat, cap comportament agressiu ni hostil. Ens adrecen a l’àrea est de l’estació on despatxen els bitllets per Batna. Per acostar-nos a la finestreta en qüestió, dubtem si aconseguirem fer-nos un forat enmig de la tumultuosa cua, sense cap ordre, on es donen empentes i cops de colze amb força mala intenció.

Mentre pensem com accedirem a la finestreta davant la qual es lliura una lluita aferrissada per cada bitllet, se’ns acosta Belhacine Haceme. Es presenta com a president d’un club de VTT i gentilment ens treu el bitllets entrant per una porta del darrere. Mentre esperem l’hora de sortida aprofitem per dinar en un dels locals de la mateixa estació. Quan anem a pagar,  Belhacine ens ha passat al davant. No ens ho podem creure.

El bus ens deixa a Batna (1.200 m) a les dues de la matinada. Fa vent i un fred intens. El xofer ens proposa quedar-nos dins del vehicle fins a les cinc de la matinada, però abans que puguem acceptar sembla que se’n penedeix i ens fa baixar. Esperem la claror del dia en un bar obert les 24 hores. La primera jornada visitem una espectacular ciutat romana. Timgad va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, l’any 1982 .

Les ruïnes de la ciutat romana de Timgad són notables per ser un dels millors exemples de planejament urbà

Les ruïnes de la ciutat romana de Timgad són notables per ser un dels millors exemples de planejament urbà

El segon dia visitem les gorgues del Ghoufi, que també són patrimoni de la UNESCO.

El oued Abiod forma un llarg congost

El oued Abiod forma un llarg congost

Els balcons de Ghoufi conformen una mena d’habitatge troglodita en les seves parets abruptes

Els balcons de Ghoufi conformen una mena d’habitatge troglodita en les seves parets abruptes

Acabarem la jornada a l’alberg de la ciutat de Biskra, on ens trobem Belhacine Haceme, que té una concentració amb membres del seu club. Trobem la situació de l’alberg d’una forma ben curiosa: anem fins al centre ville, preguntem per l’alberg a una parella (home i dona) de guàrdies municipals que hi ha al costat d’un rètol on diu “alberg, 2.500 m”. Ens assenyalen que continuem tout droit, però el carrer és una artèria principal de la ciutat i hem d’anar contra direcció. Després d’un quilòmetre en aquesta situació de risc, preguntem a una altra parella (dos homes) de guàrdies. La resposta és que ens esperem un moment que vindrà un cotxe patrulla per obrir-nos camí. Efectivament, al cap d’un moment tenim un pick-up de la policia que ens va indicant el camí (sense anar contra direcció) tot engegant la sirena quan la situació ho demana, fins que ens deixa a la porta de l’alberg.

Belhacine Haceme amb membres del club ciclista algerià

Belhacine Haceme amb membres del club ciclista algerià

****

Hamraia és cap al sud. Abandonem la N3 i seguim per la N48. Ens aturem en un bar a l’entrada per  reposar i hidratar-nos. També demanem per dormir. En qualsevol cas caldrà fer una declaració a la gendarmeria. Ens hi dirigim. Trobem un control a la mateixa carretera. Des d’aquest punt ens condueixen fins al quarter. S’inicia el protocol que ja coneixem. Anem passant d’un escalafó a un altre de superior sense que tinguem la sensació que es faci res. Però només ho sembla, perquè d’una manera subtil, lenta i sense que ens n’adonem van treballant. Després de tres hores i mitja d’espera, el brigada del cos de gendarmeria i el president de la vila, acompanyat per dos dels seus fills (dos joves sobre la vintena que se’ns dirigeixen en anglès), ens diuen que dormirem a l’alberg de joves. Anem fins a un edifici nou que és l’escola, encara que sembla que no hi ha activitat. En un racó d’una aula hi ha dos matalassos (no gaire nets). Deixem l’equipatge i les bicicletes. Ens canviem ràpidament i anem a sopar, evidentment convidats per les forces vives del poble. Som set comensals i encara se n’hi afegeix un altre, en total som vuit. En acabat ens duen a l’habitació on dormirem. Ens acomiadem fins l’endemà, sempre amb una actitud molt correcta i amable. A la porta es queda un guàrdia armat amb un fusell. Cal vetllar per la seguretat dels espagnols.

El brigada del cos de gendarmeria, el president de la vila acompanyat de dos dels seus fills ens conviden a sopar

El brigada del cos de gendarmeria, el president de la vila acompanyat de dos dels seus fills ens conviden a sopar

****

Els bivacs a l’hivern són molts llargs i també freds

Els bivacs a l’hivern són molts llargs i també freds

Els bivacs a l’hivern són molt llargs (quasi 14 hores de foscor). També són freds, encara que es facin al continent africà i més si no es du l’equip adequat. Però si no són un imperatiu en l’activitat (accident, pèrdua, etc…) sinó una opció presa amb total convicció, s’han de prendre com un plaer. La nit ha estat estelada, sense lluna, fet que ens ha permès contemplar l’evolució de la cúpula celeste amb el seu constant gir al voltant de la Polar. Encara que no hem passat fred, tantes hores jaient en un ambient gèlid et va fent disminuir les defenses tèrmiques. Ens llevem amb el sol. Amb la velocitat que adquirim sobre la bicicleta anem despertant el fred que no hem tingut durant la nit. Al primer bar que veiem obert a El Hadjira ens aturem per restablir la temperatura del cos. Hem recorregut 6 km. Entre els dos ens prenem 4 cafès amb llet i 3 pastes, per l’import, al canvi, d’un euro. Tornem a la carretera una mica reconfortats. Des que circulem per la W33 veiem grans espais i pocs vehicles, que sovint van a una velocitat bastant moderada comparat amb els de la N3, on semblava que tots feien tard per arribar a algun lloc.

Des que circulem per la carretera W-33 veiem grans espais, pocs vehicles que van a una velocitat moderada, comparant-la amb la dels que circulen per la N-3

Des que circulem per la carretera W-33 veiem grans espais, pocs vehicles que van a una velocitat moderada, comparant-la amb la dels que circulen per la N-3

****

Deixem la població d’El Hadjira, arribem a la pròxima població d’El Alia i la deixem enrere amb la idea de no trobar res pel camí durant el centenar de quilòmetres que hi ha fins a Guerara. Efectivament, els únics éssers vius que veiem són els que passen enllaunats dins dels seus vehicles de tracció mecànica.

A cada quilòmetre hi ha una fita amb una xifra que va minvant amb origen a la cruïlla amb la carretera d’Alger a Ghardaia, la N1, i una altra xifra a un punt indeterminat enmig del no-res. Tenim l’esperança de trobar-hi alguna cosa. La incògnita es desvela quan veiem que assenyala la partió entre la wilaya (subdivisió administrativa en alguns països musulmans) de Ghardaia i la d’Ouargla, sense cap altra cosa en aquest punt que els cartells indicadors. Com que teníem com a objectiu aquest punt zero, ens aturem a reposar. Mentre ho fem arriba un vehicle de la gendarmeria (un Nissan Patrol), com a predecessor d’una caravana de vehicles de matrícula en números del sistema aràbic, que no sabem identificar, escortats per sis vehicles de la gendarmeria que no traspassen el límit de la wilaya.

****

Els quilòmetres costen de passar. La marxa no és lenta, però en tenim molts per endavant. Entrem a Guerara a mitja tarda. Sembla que ho tindrem difícil per trobar allotjament. Però no és així, el primer restaurador a qui preguntem accedeix a deixar-nos passar la nit al seu local (8) i l’hora teòrica de tancar són les 21.30 h. Abans no es faci fosc, aprofitem per visitar els carrerons estrets de la vila vella. Les dones van totalment tapades, només deixen un ull amb possibilitat de veure-hi . Els homes, de totes les edats, duen un casquet característic. Hem entrat en territori del Mzab. Bastants homes ens saluden al nostre pas. Cap símptoma d’hostilitat. Amb un parell d’homes creuem unes paraules. Ens conviden a entrar en un local. És un hammam (modalitat de banys públics). Ens conviden a prendre un bany. Prenem el bany, només bany, sense massatge, res més. Tota una experiència.

dones van totalment tapades, només deixen un ull amb la possibilitat de veure-hi

dones van totalment tapades, només deixen un ull amb la possibilitat de veure-hi

****

Després del bany hem d’anar a sopar. Tornem al restaurant. A l’establiment hi ha un no parar d’entrades i sortides de clients (tots homes). Uns mengen d’una revolada, paguen i marxen corrents. Uns altres s’enduen el menjar. Bàsicament hi ha estofat de mongetes, patates fregides (soles o en truita) i pollastre a l’ast. La clientela no s’acaba fins a les onze. L’hostaler ens fa un espai apartant les quatre taules del local i frega el terra on estendrem el matalàs i el sac. Prèviament posem un plàstic per evitar tocar el greix que hi ha a terra.

No ens ha despertat el cant del muetzí, ni la llum del nou dia i nou any cristià. Ho ha fet el soroll incessant dels camions que passen per davant del local o s’aturen deixant el motor en marxa i els que van fent accelerades sense parar. Estem condicionats per l’horari de l’amfitrió. Va dir que ens obriria per poder sortir del local a les vuit del matí i ho compleix.

Ens cobra el sopar. No accepta ni un dinar de més. Es mostra ferm en no cobrar res per dormir. Fins i tot es mostra reticent d’acceptar un bolígraf de regal, tot i que el seu està espatllat.

Guerrara. El restaurador accedeix a deixar-nos passar la nit en el seu local

Guerrara. El restaurador accedeix a deixar-nos passar la nit en el seu local

****

Ghardaia és una ciutat d’Algèria, capital de la província de Ghardaia, situada a uns 600 km al sud d’Alger. Té una població estimada de 100.000 habitants (2005). És el centre de la vall de Mzab (M’zab). Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1982.

La pentàpolis està formada per les cinc ciutats originals: Ghardaia, Melika, Beni Isguen, Bou Noura, i El-Ateuf. Les quatre primeres formen, a la pràctica, un únic nucli urbà.

Ghardaia. Plaça del mercat

Ghardaia. Plaça del mercat

Ghardaia. Plaça del mercat

Ghardaia. Plaça del mercat

 Altres Articles del mateix autor relacionats amb els viatges a l’Àfrica:

viatjant per Àfrica a ritme de pedal

vivències al Marroc amb bicicleta

vivències a Ageria amb bicicleta (I)

Bibliografia

Si esteu interessats alguns dels viatges de l’autor podeu trobar-ne la crònica a:

www.cebadalona.org (articles)

www.tempsvila.net (els diaris de Manel Broch)

Lectures recomanades

Julivert, Manuel. El Sáhara: tierras, pueblos y culturas. Universitat de València, 2003.

Kapuscinsky, Ryszard. Ébano. Anagrama, 2000.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència