El muntanyenc

Esports

Una escalada a la Dent d’Orlu

Download PDF

Publicat el 04 04 2017

Text: Miquel Vilaplana Abadal

Geòleg jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals de la història de l’escalada catalana i és director de elmuntanyenc.cat

Fotografia i dibuix: Miquel Pérez i Miquel Vilaplana

Armand Ballart Dibuixant de ressenyes i mapes per a l’escalada, ha publicat a Vèrtex, Muntanya, Extrem i Revista del GAME, entre d’altres. És escalador de roca i sobretot, aperturista de vies

Miquel Pérez

Historiador de l’art i professor de la Universitat de Vic, escalador, viatger, fotògraf i cineasta—cofundador de la productora Estimball Films, , ha publicat Osona vertical. Escalades en els Cingles d’Osona.

Introducció

Al cor de l’Alta Arieja, a 40 km al nord de la línia fronterera de la Cerdanya, hi ha la vall recorreguda per riu Oriège, que neix a les muntanyes i conques lacustres del nord dels puigs Carlit i Peric i que desaigua per l’est a l’Arieja, a l’aiguabarreig d’Acs (Ax-les-Thermes en francès). El poble d’Orlu, a 5 km, dona nom a la vall. Amb el mateix nom també hi ha una Reserva Natural, una portella i un cim punxegut que s’eleva des dels boscos de faig i pi negre, la Dent d’Orlu, una muntanya murallada per tres dels seus quatre costats per murs de neis verticals o en rampa (slaps[i]).

La dent d’Orlu des de la vall homònima. Des de l’esquerra, l’aresta i la paret sud-oest, els cims secundari i principal separats per la Taillante, i la cara sud. A la dreta l’aresta sud-est amaga la cara est i el coll

Per pujar a peu al cim només hi ha un camí ben fresat pel vessant nord, el vessant habitualment més dret i feréstec de les muntanyes de l’hemisferi nord, que aprofita una franja de bosc, prats alpins i tarteres. La seva alçada modesta (2.222 m) la fa un mirador privilegiat de les valls, els boscos i els cims l’Alta Arieja. El fet de ser una muntanya d’escaladors fa que sigui poc freqüentada pels excursionistes, malgrat que la seva ascensió és molt recomanable i és curta si volem acostar amb cotxe per la carretera que d’Acs, per Sorgeat, Ascou i Lavail i després per pista que travessa el bosc de Bassuge, fins a una rotonda a 1.521 m, on comença el camí que puja al peu de la cara est i al cim de la Dent. Des de dalt la vista cap al sud i sud-est permet veure la Taillante, una esmoladíssima aresta horitzontal que uneix una punta secundària amb el cim principal.

Posició característica de l’escalador en un “slap”

Com diu l’Armand Ballart[ii] —“se li deia La Princesa d’Orlu a primers del segle XX, per la seva bellesa i virginitat persistent”. Carles Jordà i Joan Bosch[iii] ens expliquen la història alpina d’aquest cim i dels mil metres de granit de la via “Les Enfants de la Dalle” de la cara sud-est, assequible i ben assegurada. En definitiva, una muntanya modesta en alçada, però lluminosa i poc massificada pels escaladors i excursionistes.

La Via Pink Floid a la Cara Est (amb sortida per la Fleur de Rhodo, V+)

Sortim de Vic el 4 de juliol de 2016 quan ja fosqueja. Demà serà Sant Miquel del Sants, patró de Vic —un asceta que dormia al terra d’un abric rocós amb el cap recolzat en una pedra i que va fundar l’ordre dels Trinitaris—, el glamur del qual va ser netament inferior al de Sant Miquel Arcàngel, que imaginem esvelt, amb cabells llargs i rossos, ulls blaus i amb l’espasa a la mà. La cordada, formada per dos Miquels (dels Sants), no dormirà amb el cap sobre una pedra, sinó amb tenda i coixí i, a més a més, un dels Miquels va néixer el dia de l’Arcàngel, o sigui, una cordada equilibrada amb el santoral, per escalar els 420 metres d’slaps i diedres d’aquesta magnífica escalada.

Però el temps meteorològic és immune a tots aquests senyals mítics i a la boca nord del túnel del Pimorent, el cel és de plom i tot indica que fa poc ha caigut molta aigua, i venen els comentaris que fan al cas, la cara est estarà mullada i els slaps, el liquen, la molsa i els replans herbosos que hi ha seran impracticables.., però com que és fosc no hi pensem més. Amb nit fosca i cel sense estels, parem la tenda a la jaça de Cabana Longa sobre un pam d’herba esponjosa i amarada d’aigua i ens adormim. És mitjanit.

Mapa del massís d’Orlu i de l’aproximació, i el camí al cim des del pàrquing de la jaça de Cabana Longa on s’arriba en cotxe (Dibuix: Armand Ballart)

Volem escalar la via Pink Floid (V+, 8 tirades, 280 m) amb sortida per la part superior de la Fleur de Rhodo (V+, 4 tirades, 140 m)—420 m en total—, que fa un recorregut més interessant i surt a 15 metres del cim. Escalarem alternant slaps, petits diedres i ressalts curts en el compacte neis de l’Arieja—però que en podeu dir granit.[iv]

Totes les tirades, menys la primera (III), tenen passos de V+. Oberta i equipada amb parabolts (David, Miguel i Gustavo, 08-2004), ha estat re-equipada per fer-la en tirades de 55 m, feixugues per qui va de primer pel fregament de la corda en els slaps; les reunions estan equipades amb ràpel. L’escalada és d’adherència on sovint els peus han de pujar el cos i les mans es recolzen obertes damunt del neis de la Dent buscant petites rugositats.

Ens despertem a les set i no han vingut més escaladors, ens agrada. L’Arcàngel ens ofereix un dia estafat, bromós i humit. Esmorzem i agafem el camí—l’únic—, que després de creuar una gran clariana i una pleta, s’enfila suaument i tot seguit amb fort pendent fins a la carena i al coll nord, sota el pendent final del camí al cim (60 minuts). L’Arieja està verdíssima i les mates de neret tot just obren les poncelles, fa sol i algunes bromes llunyanes al fons de les valls que potser es desfaran en pujar.

En aquest punt, excel·lent mirador cap al fons de la vall d’Orlú, deixem el camí del cim a mà dreta, amaguem els pals i seguim el corriol que voreja el vessant est per assolir, en lleuger descens, un coll molt proper i evident. Som al peu de la cara Est. Les bromes han pujat sense desfer-se i plovisqueja, però ens equipem i ataquem la primera tirada, de 65 m amb quatre parabolts, dels que no en trobo cap, i arribo a la primera reunió, ubicada en la feixa herbosa ascendent que ratlla la paret de nord a sud i on comencen altres vies; el company puja i em va informant­­—“aquí un bolt i veig el següent, etc.” Miopia aguda. A partir d’aquí entrem de ple a la via.

Una hora després de sortir de la jaça arribem al coll i apareix la cara est de la Dent. El camí puja al cim per la franja herbosa

“A partir d’aquí entrem de ple a la via”, segona tirada

Ressenya de quatre vies de la cara est, dues de les quals escalem en aquest article (original de Joan Jover)

La boira puja de la vall i aviat es tapa, que farem?

La Pink Floid és un bon exemple de l’estil d’escalada predominant a les cares est i sud-est de la muntanya (no tant de les cares sud i oest): l’escalada d’slaps de granit, llisos, però amb vetes de quarsita que sobresurten lleugerament i que ajuden a progressar, amb poques fissures i preses de mà petites. Així, la confiança en els peus, que s’adhereixen fermament, és essencial ja que són ells que pugen l’escalador, en escalada d’adherència (estil Pedriza de Manzanares).

Aquesta tònica alterna amb trams curts, sovint d’un sol pas, on la paret es redreça i les preses de mà i peu són abundants. Depenent del pendent de l’slap i de la verticalitat dels ressalts, el grau a la Dent oscil·la entre el IV i el 6b, normalment en passos aïllats. Les reunions solen ser còmodes i rapelables i l’equipament permet anar lleuger de pes, amb cintes i (opcional), tascons i semàfor d’aliens, però no són vies d’escalada esportiva, les assegurances allunyen en terreny D i MD. La informació publicada en la guia d’en Jean-Denis Achard[v] i a internet informa del que cal per a cada via.

Escalar a la Dent d’Orlu amb bon temps es fer-ho enmig d’un paisatge alpí boscós i acollidor

Molt sovint es possible reforçar les assegurances fixes amb tascons i friends

L’escalador s’acosta al punt on agafarem la sortida de la via Fleurs de Rhodo

I continuem. La segona tirada arrenca amb un díedre dret i curt, molt bonic, i continua amb una alternança d’slaps i ressalts. Amb una bona ressenya i buscant els bolts no hi ha problemes per seguir la via. Encadenem les tirades d’una manera ordenada i eficient i obtenim el plaer de l’escalada orlusiana: moviments elegants, continuïtat i rapidesa—perquè estem de ple dins del nostre grau (V)— i Orlu no és terreny d’aventura. Avui només la meteo ens ha plantejat inquietud passatgera, la retirada és factible i ràpida, està garantida.

Anem comentant la jugada, la bellesa del paisatge, el moviment de les boires que tapen les muntanyes i sovint el company, algunes esquelles llunyanes, gens de vent ni fred i humitat elevada. Algun pas mullat ens obliga a escalar amb cura. Dominen els tons verd, gris i el beix del neis.

Primera tirada del tram superior de Fleurs….

Vora la cresta, sota el cim

Arribem al final de la octava tirada i continuem, sempre en estil orlusià, per la “Fleur de Rhodo” que ens regala quatre tirades més fins a la cresta.

Amb el pas de les tirades hem notat una baixada de rendiment físic, una altra característica d’aquí; s’escala despresa i, sobretot, sense parar per estudiar els passos; es reposa poc i fem els 400 m en quatre hores. Arribats al cim, les boires s’aparten i podem contemplar l’Arieja i els cims occidentals, fins a la Pica d’Estats. Conversem amb un jove anglès que viu a França —i que ja ens parla del Brexit—, ens felicita efusivament i repetida, però amb “politesse française”, no diu guai o collonut sinó “Bravó, formidable!”. L’acompanya un home gran que sembla de l’est europeu, tots dos són escaladors però avui caminen, i han pujat pel camí de la cara nord, l’únic possible per als excursionistes, una singularitat més de la Princesa d’Orlu. Surt un sol blanc i mandrós mentre baixem amb calma pel camí del cim, fins al coll i la jaça de Cabana Longa. Un dia més a Orlu.

Els Miquels al cim

Baixem pel camí de la cara nord, l’únic de la Dent. La llum és de tarda, un paisatge diferent

[i] Slap: terme d’escalada aplicat a superfícies llises i inclinades de roca—mai verticals— i amb poques preses, que cal escalar per adherència de les soles dels peus de gat i les mans obertes i recolzades a la paret.

[ii]  Armand Ballart. “La Dent d’Orlu. Una princesa al sol”. Vèrtex, n. 208, p. 54 i ss.)

[iii] Carles Jordà i Joan Bosch. “La Dent d’Orlu. Mil metres de granit per a tothom”. Vèrtex, n. 175, p. 42-44)

[iv] El gneis és una roca metamòrfica de composició mineralògica igual que la del granit —que és magmàtica—, formada per grans de quars i de feldspat de mida grossa (superior a 2 mm); tot això fa que neis i granit es confonguin, igual mineralogia, igual color i propietats semblants, però el gneis te els grans grossos, allargats i disposats en bandes paral·leles que facilita l’escalada, coses que el granit no te mai. Totes dues roques estan relacionades amb la formació de serralades de plegament i apareixen sovint en els mateixos llocs. Altres parets de gneis són la del Gra de Fajol Petit i la del pizzo Badile

[v] Jean-Dennis Achard. Escalades. La Dent d’Orlu. Escalades en Ariége, 2002.

Altres articles de l’autor a ElMuntanyenc

Jordi Pons. Alpinisme sense ficció

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part I

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part II

Volar el camí

La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

La Peña Sola d’Agüero

Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer

Viatge a l’antiga Etrúria. Introducció històrica, paisatge i necròpolis

Història d’un còdol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia