El muntanyenc

Esports

Ultra Trail du Mont Blanc o córrer amb el cap

Download PDF

Publicat el 03-03-2015

 

Text: Òscar Monje Puigdengolas

Enginyer industrial, aficionat a viatjar, a la muntanya i a les curses d’ultraresistència.

Fotografies: Col·lecció O. Monje

Per als amants de les curses de muntanya i les llargues distàncies, la UTMB ho té tot: un recorregut mític al voltant del Mont-Blanc, uns paisatges espectaculars tant de dia com de nit, travessar tres països en un màxim de dos dies, una distància que la gran majoria no ha fet mai (170 km), i que planteja un veritable desafiament per a qui la vol córrer…, juntament amb el fet que en aquestes curses es barregen atletes amateurs amb l’elit del trail running mundial. Tot plegat en fa un còctel prou atractiu com perquè molts ens plantegem el gran objectiu d’intentar fer-la i acabar-la. El desplegament que s’organitza a Chamonix durant la setmana prèvia (fires, exposicions, proves de material, xerrades, signatures dels principals atletes) li acaba de dónar l’aire de gran esdeveniment.

Mapa del recorregut

Mapa del recorregut

Arribar-hi no és fàcil, no n’hi ha prou amb inscriure’s, sinó que s’han d’haver aconseguit una sèrie de punts en curses prèvies per acreditar una mínima preparació per afrontar una prova així. Els punts només permeten fer una preinscripció en una de les 5 curses (la UTMB és la més demanada). I finalment es realitza un sorteig al gener on es donen a conèixer els afortunats que hi podran participar a l’agost. Com es pot comprovar, el procés és tan llarg i dificultós que ningú s’hi apunta per un rampell o una decisió poc meditada.

Aquest és òbviament el meu cas i el de tots els amateurs que hi participen. Comença sent una il·lusió llunyana, un somni a anys vista. A mida que passen els mesos i vas fent curses preparatòries va madurant en tu la idea i cada cop és menys utopica i més palpable, et veus més preparat i més capaç. Però el canvi real és quan saps que tens la plaça assegurada. Llavors és quan hi has de creure i començar a visualitzar-la com a una realitat.

Perfil de la cursa

Perfil de la cursa (clic per ampliar)

És una cursa que has de desitjar amb totes les teves forces, que has d’interioritzar fins a pensar-hi dia i nit. La preparació física durant mesos és imprescindible, cadascú en mesura de les seves possibilitats i del temps disponible (feina, família, viatges, etc). Però això no és suficient. La UTMB no són només números de quilòmetres, desnivells i punts de control, és molt més. La gent corre per un motiu, per un familiar, per una promesa, o si més no per demostrar-se a si mateix que és capaç de fer una cosa similar. Només així es troba la força i la motivació necessària, en els moments durs, per poder acabar-la. I són molts aquests moments en que ronda pel cap la idea de deixar-ho, de parar de patir, de descansar d’una vegada. No es corre amb les cames, ni tan sols amb el cor, s’ha de córrer amb el cap, mantenint la serenitat en tot moment i marcant-se petites fites per anar avançant.

Primers quilòmetres de la cursa sota una pluja persistent (km 15)

Primers quilòmetres de la cursa sota una pluja persistent (km 15)

 La logística que comporta preparar una cursa així també es digna de menció. Per una marató o una ultra de 70-80 km sembla suficient preparar la roba amb què es correrà, la beguda i menjar i, com a molt, alguna bossa amb roba de recanvi en algun punt intermedi de la cursa. Però en aquesta tot és multiplicat per quatre. Cal portar tot el material doblat o triplicat i encara més “per si de cas”, pels imprevistos que puguin sorgir: pluja durant hores, fred o vent als colls, que es perdi o es trenqui algun component bàsic, etc. Com a exemple clar, l’edició d’aquest any: tot i uns dies previs amb sol, les pluges anunciades van arribar just a l’hora de començar la cursa. Vam fer les quatre primeres hores sota una intensa pluja, fet que posa de manifest la importància de portar paravent i guants de recanvi per afrontar la nit, un cop va parar de ploure.

Pel que fa a l’alimentació i hidratació, la preparació prèvia durant mesos ha d’haver servit per conèixer què es posa bé a cadascú, quins gels van millor, quin tipus de beguda, de menjar sòlid (imprescindible!). Amb tot, però, s’han de portar altres opcions davant del dubte de com reaccionarà l’estòmac després de tantes hores, i, també, què vindrà de gust. Alternar dolç-salat, sòlid-líquid. En tot cas, no deixar res a l’atzar perquè una mala decisió o provar alguna cosa nova pot suposar un bloqueig de l’estòmac, amb conseqüents vòmits, pèrdua d’energia i, a la llarga, abandonament. Són molts els atletes, fins i tot professionals, que sovint tenen problemes estomacals durant les curses, ja sigui perquè intenten anar al límit menjant el mínim, ja sigui perquè alguna cosa que han menjat, combinat amb l’esforç extrem que realitzen, se’ls entravessa i els obliga a parar.

Avituallament de Courmayeur (km 78), on es podia rebre assistència externa

Avituallament de Courmayeur (km 78), on es podia rebre assistència externa

En el meu cas vam planificar aquesta part amb tota mena de detall. Quin material necessitaria o podria necessitar en cada punt, quina beguda per reomplir els bidons, diferents opcions de menjar, etc. La meva família i la meva parella, que m’anaven fent l’assistència en els punts permesos, va anar preparant a la perfecció el què necessitava a cada lloc i va suposar una gran ajuda de cara a poder acabar en condicions.

El plantejament de la cursa varia segons cadascú, però els elements comuns a tots, sobretot als amateurs que només busquem acabar, són la dosificació, la paciència i anar de control en control reposant forces en cada un d’ells. No valen presses o ansietat per avançar més, ja que s’acaba pagant. L’objectiu és que al km 150 es pugui caminar/córrer igual que al 10 o 20, per tant, imprescindible “conservar pneumàtics” -en termes motociclístics, i buscar el mínim desgast de músculs i articulacions. Quan pensava en l’estratègia que seguiria durant la cursa, la meva idea era poder córrer en tots els plans o baixades, ja que tenia entès que els corriols i camins eren bastants adients per fer-ho, poc tècnics, per entendre’ns. Per tant, en tot tipus de pujades només caminar. Vaig respectar aquesta premisa durant tota la cursa i així va ser com en tots els moments on m’exigia córrer les cames van respondre.

Tot i el convenciment que la preparació ha estat bona i que s’arriba amb els deures fets, durant la cursa hi ha molts factors (propis i aliens) que poden conduir a l’abandonament: mala meteorologia, lesió per accident (torçadura de tormell o genoll), lesió per acumulació de fatiga, butllofes als peus, problemes estomacals, hipotèrmia… Per tant, es bo tenir una combinació de confiança i un cert respecte a la cursa. No donar per fet que l’acabaràs segur, perquè no tot depèn d’un mateix.

En plena pujada Pujant el Grand Col Ferret, arribant al km 100

En plena pujada Pujant el Grand Col Ferret, arribant al km 100

 Així van passant els quilòmetres i els avituallaments fins que arriba un punt, diferent per cada corredor, en què veus clar que l’acabaràs. Una sensació similar a la del mestre Guardiola, quan explicava que arribava un moment de la preparació d’un partit en què veia clar que l’endemà guanyaria. Salvant les distàncies, una ultra és similar: anar fent passet a passet amb seguretat fins veure clar que ho aconseguiràs. Pot ser en l’últim avituallament, després de superar l’últim coll, o pot ser que no t’ho creguis fins que no entres al poble de meta. Però sempre hi ha un punt en què estàs segur que ho tens i a partir d’allà res no t’atura.

Recordo que per a mi aquest moment va ser després de parar a l’últim punt on podíem rebre assistència externa, a Vallorcine (km 150). En tot moment la família quan m’anava veient em deia que anava molt bé i que acabaria segur, però jo mantenia les meves reserves perquè sabia que encara quedava molt. No m’ho volia creure encara. Però en aquell punt em van dir: “ara ja està, últim esforç i ens veiem a Chamonix”. Llavors vaig veure clar que no em quedava altra opció, costaria més o menys, però arribaria fins al final per retrobar-me amb ells. I van ser uns últims 20 quilòmetres força durs, sobretot l’última pujada. Però el cap ja fa moure el cos per inèrcia i no permet que es relaxi en cap moment. Ja hi haurà temps per queixar-se i recuperar-se després.

Llarga baixada cap a la Fouly (km 110) ja en territori suís

Llarga baixada cap a la Fouly (km 110) ja en territori suís

Els últims quilòmetres de baixada i sobretot l’entrada a Chamonix són de pell de gallina. I ho diu algú que va arribar de matinada amb ben poca gent pels carrers. Però vas en el teu núvol, flotant i només penses en veure l’arc d’arribada que tant has somniat. Això posa de manifest una altra de les màximes dels corredors de llarga distància: no correm per un premi, ni per un podi, ni per una entrada triomfal a meta amb tothom aclamant-te; correm per nosaltres, per la simple satisfacció d’acabar i veure que hem estat capaços de fer una burrada així. En la cara de tots els qui arriben veus una mirada de felicitat que amaga el patimentque han passat. Només ells saben el què han hagut de soportar per arribar fins aquí. Com es diu sovint, no hi ha paraules per expressar aquesta sensació, perquè si ens poséssim a descriure-la no acabaríem mai. O no ens entendrien.

Per últim una recomanació, i és animar a tothom a confiar plenament en ell o ella per assolir el que es proposi, sigui esportiu, laboral o familiar, científic o literari. A la vida no s’aconsegueix res important sense esforç ni sacrifici. Però som molt més forts físicament i mental del que ens pensem. No sóc el primer que ho diu, sinó un més que ho ha comprovat.

The moment you doubt whether you can fly, you cease forever to be able to do it. (J.M. Barrie)

MB e

 

2 Comments

  1. Raul Alba13/03/2015 at 13:21

    Totalment d’acord amb L’Oscar que ha fet una escrit molt real i humà del que suposa per un amateur preparar probablement la cursa més mediàtica del món pel que fa al trail running mundial. La preparació de la UTMB comença probablement 2 anys abans de la data, acabant altres curses molt dures per adquiri la puntuació per entrar a un sorteig que costa molt d’accedir. Després de fer els deures cal preparar-se tot l’any a conciència del que esfarà i no deixar cap detall al destí. Com jo dic has de pensar en tot, com és el cas de dormir un parell d’hores si el cos t’ho demana. Durant la carrera sempre visualitzes el final però sempre amb la precaució d’arrivar senser i sense fer-te mal. Arribar és un somni i és veritat que saps que l’acabaràs molt abansd’arrivar-hi. En el meu cas va ser a la Tete aux Vents, a l’últim pic. Allà em caig emocionar d’alegria. Només em quedava baixar. Creuar la línea de meta no ca ser tant emotiva com aquell moment però la familia esperava i també és un moment molt especial arrivar sentint-te com un heroi malgrat siguis l’últim de tots. Per mi tothom té molt de mèrit, desde el primer fins l’últim. És una cursa molt especial i els que l’hem fet ho recordarem per sempre! Gràcies Òscar. Una abraçada.

  2. Oscar24/03/2015 at 09:31

    Grans paraules Raul, gràcies. És molt difícil explicar-ho tot tal com ho vam viure, el millor és fer-la i descobrir aquestes sensacions. I evidentment són campions tots els que l’acaben!
    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència