El muntanyenc

Esports

Transeuropa, un tast d’Europa a peu

Download PDF

Publicat el 12-12-2016

Text i fotografies: Josep Ma. Aymà

Nascut a Barcelona a l’any 1949 . Viatger i excursionista. A cavall de la Geografia, la Història i les llengües, m’agraden sobretot les caminades de llargues distàncies.

 

INTRODUCCIÓ

L’1 de maig de 2015 vaig sortir de davant del Palau d’Hivern, de Sant Petersburg, amb l’objectiu de caminar fins a casa en diverses etapes. Des que havia caminat de Barcelona a Albertville, ciutats olímpiques de 1992, em va semblar factible travessar Europa a peu, un desig de quan havia estat per lliure a Leningrad, i més enllà, un cop après prou rus. Només calia jubilar-me. Partint d’allí podria passar aviat a Estònia, on ja havia estat quan la independència. L’agermanament entre Barcelona i Sant Petersburg era un bon marc per al reconeixement del projecte. Des d’aleshores he publicat al bloc Transeuropa.today, encara vigent, les cròniques de l’experiència.

El dia 1 de setembre de 2016 vaig arribar a Albertville. Ha estat una experiència personal i cultural, sense cap afany publicitari ni de rècords, aventures o mèrits. Els objectius eren: conèixer millor l’Europa nòrdica, bàltica, l’eslava i la germànica, i els països del centre europeu, a més de fer conèixer Catalunya; viure l’experiència europea de les migracions que han anat d’est a oest i de nord a sud; promoure la caminada com l’esport més bàsic i positiu per a la salut i com a mesura humana per conèixer els països i els paisatges; i promoure el coneixement de la situació del països per on passava.

Començo aquest article, dividit en tres capítols, amb les emocions viscudes. En el segon tractaré del muntatge i finalment sobre el que he vist d’Europa.

 

LES SENSACIONS

Després de molts quilòmetres, una munió d’experiències s’acumulen; no és fàcil transmetre-les en poques ratlles. N’exposo algunes.

 Antisistemes a la recerca de la bellesa

Els caminants som uns antisistema sense dir-ho, perquè cerquem la llibertat, anem al nostre aire. Potser per confirmar aquest romanticisme tenim un objectiu inconfessat, la Bellesa, que pot ser natural o en combinació amb obra humana. A cada caminada tinc la il·lusió que trobaré un tresor, el millor que hagi vist: un bosc, uns camps, unes cases, unes boires, neu, flors… un racó bell. Per això, m’agraden els revolts, perquè creus que justament darrera el trobaràs. Aquest lloc, existeix? Sí, i la gràcia és anar a trobar-lo. La veritat, però, és que l’hem trobat moltes vegades, però sempre aspirem a un altre de millor. Els racons són una suma de vegetació, de flaires, de llums, d’un teló de fons, d’uns sons, tot. Per tant, són plenament subjectius, però reals per a cadascú, i segurament que altres persones hi coincidirien. El racó és per al qui se’l treballa: cal ser-hi al lloc, hora, època, moment. Els racons poden durar una estona, amb tot el vestit complet, generalment a les primeres hores del dia. El sistema vol que participem del que ens depara; gràcies, però anem on volem i tenim aparadors i vivències propis.

Parc Prioratskiy, Gàtxina, Rússia. Vespre, tardor 2015

Parc Prioratskiy, Gàtxina, Rússia. Vespre, tardor 2015

Schöngeising, Baviera. Tarda, primavera 2016

Schöngeising, Baviera. Tarda, primavera 2016

Schöngeising, Baviera. Tarda, primavera 2016

Schöngeising, Baviera. Tarda, primavera 2016

Un racó de gent feliç, Brenguli, Letònia. Migdia, primavera 2015

Un racó de gent feliç, Brenguli, Letònia. Migdia, primavera 2015

La bellesa, en totes les seves variants, és un misteri fantàstic. Per la meva part, em sento feliç quan la percebo, i la contemplo embadalit. Això és normal; però potser no ho és tant que quan apareix la lletjor, de la mena que sigui, procuro bandejar-la, em deprimeix. Sóc maniqueu. No estic prou preparat per apreciar-la, però ho intento i si cal travessar una zona industrial ho faig (poden ser artísticament atractives, com algunes a Finlàndia).

De l’infern al cel. Coses inesperades

Als viatges et pots sentir deprimit per diversos factors contraris, des del temps fins l’habitació adjudicada, entre altres. Però les coses es poden capgirar espectacularment en poca estona, i passes de l’infern al cel. A Vseruby, al límit entre Polònia i Alemanya, em vaig trobar, plovent, al migdia i en setmana santa (tot ple), que l’hotelet on anava no existia; hi és al Google maps, però no allí sinó en una altra població homònima, sembla. Situació infernal. Informat sobre un hotel, uns quants quilòmetres enllà dins Alemanya, em vaig trobar amb un lloc magnífic: dotzenes de plats i possibilitats, tot boníssim i barat, i una habitació de rei. El cel.

Un final feliç. Eschlkam, Baviera. Tarda, primavera 2016

Un final feliç. Eschlkam, Baviera. Tarda, primavera 2016

També passa quan no trobes la Visa… perquè l’has desada en un lloc diferent de la motxilla. De l’infern al cel. També quan surt el sol després de la pluja i el fred; o coneixes una persona molt amable. O quan vaig trobar-me que una pista indicada al Google Maps passava per un pont de ferro completament rovellat (era una antiga via de tren) i vaig haver de retornar; tot plegat, uns quants quilòmetres corrent perquè es feia fosc, amb el peu inflamat i fent mal per una infecció; però després de trobar-me a més a més que al centre de vacances on anava no hi havia ningú, van venir finalment i em van donar una suite fantàstica, a un preu regalat. De l’infern al cel.

Als dies de cada dia, anant a treballar i fent la vida esperable, no ens passa res, no veiem res d’especial. Quan voltes, sovint passen coses extraordinàries, incloses les més desagradables: policies en una via de tren recollint el que havia quedat d’un accident; una noia deambulant per una cornisa, amb el buit a sota, mentre els pares ploraven.

Solitaris?, no

Els caminants de distàncies llargues no som solitaris: ens agrada la comunicació. Anem sols per viure intensament l’entorn i que ningú ens distregui (distraho, “apartar de“) ni ens ajudi, de manera que ho vivim també per necessitat. Acabada la jornada, volem petar la xerrada. Altrament, costaria acoblar el pas i aguantar les mateixes condicions (físiques, ambientals) amb altres. Però no ens sentim solitaris sinó en comunicació amb l’entorn i amb les persones amb les quals tenim una estimació; aquesta confiança és l’antisolitud. Hi ha més solitaris a la plaça de Catalunya.

 

Algunes actituds: ser exigent o no ser-ne, demanar, no tenir por!

El caminaire no és gaire exigent. Els exigents sistemàtics viuen malament; procuro tenir paciència, perquè la cultura de l’altre pot fins i tot incloure prendre’t el pèl, un preu que cal pagar per veure el món. Si hi discuteixes te’l prendran més i l’amargat ets tu. El lema tinc dret a no és el nostre, diria.

No m’estic de demanar el que em calgui (de diners, no ho he provat), preguntar, o bé rebre sense contrapartida meva. A Polònia, em van oferir, en una casa misèrrima, una ampolla de Fanta de dos litres, calenta!, per passar la set amb la calor de 40 graus; també en una casa molt tronada em van oferir un te amb mosques en una tassa bruta, i així més cops. Accepto i faig el que puc.

Allotjament senzill, Nitaure, Letònia. Matí, primavera 2015

Allotjament senzill, Nitaure, Letònia. Matí, primavera 2015

Jpeg

Allotjament senzill, Nitaure, Letònia. Matí, primavera 2015

“No tens por?” Un clàssic. No, sense xuleria. Evito la por inconcreta que no permet tirar endavant, indefinida, boirosa. Les pors concretes són superables amb l’experiència. Diferent és ser temerari: n’ets fent una cosa que saps que està per damunt de les teves possibilitats. La por no tan sols ens bloqueja i no ens permet viure plenament sinó que ens pot arribar a complicar una situació concreta ben superable.

Els estereotips

Continuen vigents en moltes ments. Em diuen sovint que els (de tal lloc o país) són així o aixà. No: he trobat gent amable arreu (d’antipàtica, no). Potser és cert que els habitants d’un determinat país han viscut sota dictadures, religions dures, relacions econòmiques i socials dolentes, etc. que els han creat defenses, prevencions o presumpcions, però és injust generalitzar. Potser no tenen futur, perquè la globalització els destruirà: es dirà respecte als habitants de pobles, regions, nacions, estats? On sí que es veu la diferència és entre els habitants de les ciutats i els dels pobles o ciutats mitjanes, amb més humanitat als llocs petits que a les anònimes ciutats. Això és clar.

Unitat global

No sóc de cap secta ni religió. Potser val la pena dir-ho per ser ben comprès.

Caminant de peregrinació per Shikoku, Japó, se’m va aturar un cotxe luxós, del qual va sortir un senyor que tot confirmant-me el camí, em va desitjar sort i un seguit de benaurances. Va dir-me que ell no el podia fer per diverses raons, però que si jo el feia se’n sentia també partícip, que estava segur que no em negaria que ell pogués participar de la meva joia i esforç per acomplir aquella finalitat, que era en benefici de tots i per tant també seu; que, d’alguna manera, jo ho feia en lloc seu, i que jo l’ajudava i, per tant, també ell a mi. Sento que uns i altres som una mateixa unitat global i cal ajudar-nos. En aquest sentit, vaig deduir, li era igual qui fos jo: tots rebem els beneficis dels esforços de tots. Em va impressionar que m’ho digués una persona d’alt nivell, perquè ens sembla que passen de tot i ens fixem en canvi en els aparentment místics, com els hippies o els hindús. Doncs, no: era ric, probablement.

En una Contra de La Vanguardia de la primavera de 2016, deia l’entrevistat que existeix una planta que té la particularitat de fer treballar els dos hemisferis un cop ingerida, i que ell mateix i els qui l’havien presa havien sentit la unitat de tot: passat, present i futur, de tot. La planta (coneguda en medecina i herboristeria) és virtuosa, no dolenta. Diria que es pot viure amb aquesta unitat de tot i tots, i hi afegeixo que especialment si ens referim als qui compartim aquest mateix moment, perquè ens podem ajudar o posar-nos en contacte de forma fàctica, no metafísica.

A les caminades solitàries, he viscut aquesta unitat global en forma d’aprovació amb gesticulacions, tocs de clàxons, oferint-me aigua, parant el cotxe per si volia anar a algun lloc, si estava cansat, si em trobava bé, abraçades i tot. Més enllà d’un aspecte esportiu i de simpatia revisc les paraules del japonès que compartia la vivència, l’esforç, sense conèixer’ns. Certament, tots sabem que formem part d’aquesta unitat global, però potser els caminants de llargues distàncies hi som molt sensibles.

Gran Polònia. Migdia, fi hivern 2016

Gran Polònia. Migdia, fi hivern 2016

Gran Polònia. Migdia, estiu 2015

Gran Polònia. Migdia, estiu 2015

LA PREPARACIÓ

 

La ruta

No n’he seguit cap de preexistent sinó que he traçat un eix entre les ciutats de sortida i d’arribada, acomplert tant com he pogut (bandejant llacs, Alps, algunes conurbacions, autopistes, zones massa despoblades, etc.). Per tant, també he deixat de costat llocs interessants però que m’haurien comportat una desviació.

Eix de l'itinerari

Eix de l’itinerari

Google Maps ha estat l’eina bàsica, sobretot per Rússia i els Països Bàltics. A Polònia, hi ha Camins de Sant Jaume, però no solen ser marcats in situ, només un volenterós track. Des de Txèquia ja es camina prou bé enllaçant camins que portarien a Compostel·la, tot i que cal tenir-hi experiència per fer-ho.

Els GRs europeus són superats pels camins de peregrinació a Sant Jaume, tant pel nombre de caminants com pel d’ens de suport. És un ressorgiment diguem-ne espiritual? No ho crec. A França, el laïcisme, però, fa riure: l’històric camí que surt de Le Puy en Velay cap a Sant Jaume és denominat només GR65, no Camí de Sant Jaume, com caldria; la Via Francigena, que duia a Roma des de Canterbury travessant França per la Ruta de les Catedrals, tan romana i tan carolíngia, no l’acaben de marcar mai: els caminants l’hem d’improvisar (en alguns trams és el GR145).

La Transeuropa, en tot cas, ha seguit una ruta inventada per a l’ocasió, per camins marcats o no, amb nom propi o no, i per pistes que només són al Google.

Programació

Procuro planificar-ho tot, no sóc un aventurer. Ho he fet per etapes de la vora un mes, amb descans a casa per preparar la propera, tot saltant l’hivern cru. No m’interessen les estadístiques, sinó les experiències viscudes; per això no presento dades. El meu mètode de preparació, per si algú el troba d’interès:

– web gaisma per saber les hores de llum que tindré, encara que és una dada sobrevalorada, perquè mai es fan tants quilòmetres com per trobar-te la nit.

– webs oficials dels serveis meteorològics de cada país, apartat clima, per les dades estadístiques de temperatura, humitat, pluviositat, vent.

– Street View de Google per veure el tipus de paisatge, incloent vegetació, orografia, etc.

– Webs oficials dels ajuntaments per cercar allotjament (en parlo més endavant).

– Edreams per cercar la companyia aèria. Recomanat: volar en dimarts o dimecres.

– quan falten 15 dies: web Unysis, model GFS, per saber la previsió atmosfèrica.

– quan falten 5 dies: Metoffice, Yr (servei noruec, molt bo), i el local oficial.

Finalment, la programació del dia a dia: jugo amb el lloc per a la pernoctació, que és el que condiciona, i els quilòmetres que puc fer cada dia. Reservo la primera setmana; després no, perquè hi faig modificacions (per exemple, puc romandre dos dies en un lloc perquè m’agrada, o per mal temps, etc.). No improviso, només reajusto el pla.

La tarda anterior preparo la ruta amb detall, l’anoto i la memoritzo. Procuro que la velocitat mitjana sigui d’entre 5 i 6 per hora, incloent petites parades per les necessitats (beure/desbeure, roba, comprovar l’orientació). A cops, corretejo. Faig uns 25 Km al dia. M’agrada sortir a trenc d’alba.

Grup escultòric en ferro, Weiler-Simmerberg, Baviera. Matinada, primavera 2016

Grup escultòric en ferro, Weiler-Simmerberg, Baviera. Matinada, primavera 2016

Si serveixen tard l’esmorzar, no esmorzo, ja trobaré algun lloc; m’importa més aprofitar les primeres hores de gaudi. Així, puc arribar aviat a destinació: descanso, em dutxo, compro o menjo, escric, llegeixo o xerro. I ja torno a definir l’endemà.

Si és possible fixo residència per a més d’una nit en un lloc que m’agradi, sempre que hi hagi un servei públic de transport que permeti els desplaçaments. Així, puc caminar amb l’indispensable del dia, assegurar l’allotjament i familiaritzar-me amb l’entorn. El preu del transport públic no és rellevant. La majoria d’etapes, però, les faig canviant dia a dia el lloc de pernoctació.

Preparatius

Sobre l’equipatge s’ha escrit molt. Hi ha bàsicament dues filosofies oposades: portar tot el que podria fer falta, incloent tenda, sac, estris, robes, etc., fins a portar només l’indispensable. En el primer cas, la sensació és d’autosuficiència, però generalment no es poden fer més de 18-20 Km. Jo prefereixo l’altre punt de vista: només 2 Kg i mig l’hivern (menys l’estiu) i fer els quilòmetres que calguin per arribar al lloc previst, amb dutxa, llit i, si pot ser, sopar. Per tant, porto només l’indispensable, no el que és convenient. Al Camí de Santiago, molts pleguen per les motxilles-casa. Un clàssic. Camino amb la roba de feina; arribat, a migdia, em dutxo i em poso la neta. Suficient. El principal error ve de la por a passar fred: n’ha de fer molt, per tenir-ne!

Motxilla-casa. Vilnius, estiu 2015

Motxilla-casa. Vilnius, estiu 2015

De menjar i beure, en porto poc. El punt de partida és: sóc a Europa, no a l’Àfrica ni a la Sibèria: al cap de poc trobaré un lloc habitat, més ben o mal assortit. Però no cal patir: tindran aigua o una barreta energètica (també és cert que l’enduriment a aguantar la set, gana, son, fred o calor, pluja o neu és el resultat de l’experiència). Vital, per mi, és anar sempre ben lleuger.

La pernoctació

Les ciutats tenen una relació qualitat-preu dolenta; prefereixo parar en una població mitjana o petita. També evito els llocs aïllats per no avorrir-me, i no hi tens cap servei.

Quant al tipus de residència, el millor són les pensions: des d’hotelets fins a cases particulars que cap veí sabia que feien aquest servei, de poc freqüentades. En general ben agençades i servides, són netes, barates i ben situades. I sobretot, amb una persona amb qui pots parlar per informar-te o petar la xerrada, sovint amb la família inclosa. Residències, doncs, ben recomanables. Ah, i es pot veure com viuen, cosa impagable.

Eschlkam, Letònia. Vespre, primavera 2016

Eschlkam, Letònia. Vespre, primavera 2016

Gniezno, Polònia. Matí, estiu 2015

Gniezno, Polònia. Matí, estiu 2015

Scheyern, Baviera. Tarda, primavera 2016

Scheyern, Baviera. Tarda, primavera 2016

En segon lloc, hi ha els hotels universitaris (a vegades residències), també amb bones habitacions individuals, netes i a bon preu que, a més, serveixen esmorzar. Aquí, aquest servei no deu ser gaire obert o conegut. Allà dalt són serveis oberts a tothom.

Als monestirs hi pernocto sovint; no ets tan independent, però s’ho valen, tant per apropar-te a les litúrgies, sempre interessants, com perquè hi ets ben rebut, i sovint pots parlar amb un monjo que t’explica coses de dins i fora del convent; tanmateix, la netedat és proverbial i el preu barat o d’aportació. El més important: retrocedeixes uns segles en passar la porta. Hi ha monestirs amb hotelets, de pagament, que estan bé.

Pel que fa als centres esportius és una modalitat popular: ens privats o públics amb un hotel on reben equips visitants, escolars, etc. Són barats, nets, funcionals i agradables. Quant als albergs clàssics cal dir que la cadena principal, Hi Hostel, està redireccionant-se vers les famílies i gent adulta, i no tant cap als joves; canvi positiu perquè no hi ha brogit. Els preus són bons, però un alberg de ciutat no és barat.

Dels hotels ni en parlo: són només un recurs, perquè per a un viatger són cars i no tenen interès perquè tot és estàndard: mobiliari, clients, servei i menjar.

La selecció la faig a partir dels webs oficials dels ajuntaments, Google Maps, i sobretot a partir d’organitzacions.

Mapes, mòbil, wifi, SIM

El mapa continua sent una eina vàlida per molts motius: el principal és que sempre té cobertura i pots tenir una visió àmplia. Però té inconvenients: cal portar-ne uns quants, o comprar-ne sovint, i sobretot, cal trobar-los (cosa complicada actualment). En general, me’n compro abans de sortir, però l’experiència em diu que és millor que descansin a casa i jo m’arreglo amb el GPS dins el mòbil. Respecte al mòbil, porto un de dimensions grans per poder llegir-los bé; i una bateria externa, per si de cas.

El wifi és per ara, una sorpresa contínua: des dels rars llocs que et volen cobrar fins a llogarets on el primer que et faciliten és la contrasenya, passant per la curiosa mutació del senyal a partir del menjador, habitació, lavabo o qualsevol racó de la casa. Em vaig trobar una senyora molt gran que ho dominava bé: “no es quedi a l’habitació, posis en aquest racó del passadís, però no es mogui gens…”.

Qüestió impresentable és l’embolic respecte a la SIM: des de preus molt barats (en pla self-service, com als kioscs de Polònia), amb bones prestacions, fins a complicadíssimes propostes i passos tècnics per posar-ho tot a to, passant també pels tècnics que en saben menys que jo. S’arribarà a una certa unitat de preus i procediments?

QUÈ HE VIST D’EUROPA

 

Rússia: Putin sí, Putin no

Per un occidental, Putin no. Però allí són conscients d’haver passat de no disposar de productes de consum al ventall de tots els que s’importen d’arreu, i també a la possibilitat de poder obrir un negoci o un comerç, amb uns sous a l’alça; així, s’ha creat una classe mitjana notable. Per fer-ho, manté a ratlla (acontenta) els militars, els antics comunistes, els nous rics, els nacionalistes ferotges, l’Església, i tots els poders fàctics.

Sant Petersburg, Rússia. Matí, primavera 2015

Sant Petersburg, Rússia. Matí, primavera 2015

Afavorint la presència de les multinacionals, omnipresents, els joves, especialment, estan encantats amb les robes, els esports, les músiques, els menjars occidentals. I l’aspecte ideològic? La població en general en passa: per a què serveix?; més val la llibertat de poder comprar o veure els productes que abans no teníem. Actualment, l’occidentalització (a) globalització és galopant.

En conclusió: com que ha de contenir tots els grups socials practica el nacionalisme unificador, que es basa en el menyspreu aparent als occidentals, especialment americans; però com que sap que depèn de les multinacionals, ni fa ni farà res enfora de la seva àrea d’influència. Així, el furor nacionalista, vàlvula d’escapament, l’escampa contra els països que eren de la seva àrea pròpia. La pregunta és: i l’era post Putin?

 

Països Bàltics: progrés

De dalt a baix (Estònia, Letònia, Lituània) veig de més a menys progrés i compromís social. A Estònia, la impressió és d’optimisme sobri. Un exemple, vàlid sobretot per als dos de dalt: la quantitat de pistes rurals per on transiten busos, camions, cotxes, que no estan asfaltades… però que sembla que no els preocupi gaire. Aquests països van endavant innovant tant com poden (per continuar amb el trànsit: les autovies tenen un carril allunyat per on poden passar les bicis i les persones a peu; a més, les xarxes de transport públic són perfectes en tots els aspectes). En altres temes, passa el mateix: són innovadors, però no s’estan de conservar bé estructures velles, amb sobrietat.

Per Lituània hi vaig passar de puntetes, però em va semblar que no hi havia un dinamisme/optimisme tan alt.

 

Polònia: potència

Sorprèn la qualitat de vida alta que es pot veure en regions com Masúria, la dels llacs, al nord-est. Cap al centre, més industrial i alhora agrícola, baixa, però Déu-n’hi-do. Un indicador ben clar que l’Estat ha tingut molts diners (el creixement ha estat el més alt d’Europa de forma sostinguda durant anys; es pot parlar d’un miracle econòmic polonès), són les inversions públiques en línies de tramvies i la restauració de les estacions. També es poden veure hospitals i parcs públics, edificis nous o restaurats.

Torun, Polònia. Tarda, estiu 2015

Torun, Polònia. Tarda, estiu 2015

Altra cosa són les notícies polítiques que ens arriben. I també és diferent la part del sud-oest, a la Silèsia Baixa, on el despoblament i envelliment de la població és palès, i on la inversió sembla nul·la, la qual cosa comporta un paisatge dessolat d’indústries obsoletes i abandonades i muntanyes de brutícia. Horrorós, llevat de les ciutats.

 

Txèquia: diferent

Per mi, un país sorprenent d’Europa. Pont de cultures (eslava, germànica i llatina), però amb una sorprenent producció pròpia. Sortint de la misèria de Silèsia, el nivell de vida és més alt, i més agradable el paisatge. Cal, però, apuntar l’enorme desequilibri territorial entre Praga i les poblacions petites: mentre la capital és una de les ciutats més boniques, cuidades i ben abastades d’Europa, als pobles passa tot al contrari, si bé no vaig passar per algunes ciutats com Pilsen i Karlovy Vary. Massa macrocefàlia. La qualitat de vida general, però, és ben acceptable des de tots els punts de vista atès que és un país encara en recuperació. Els aspectes més interessants són potser els que no es veuen a simple vista: una religiositat baixa (poques esglésies, sobretot si ho comparem amb els veïns de dalt, els més creients d’Europa) i una mena d’escepticisme, que es veu en la literatura i fins i tot pel grau alt de suïcidis, cosa que no treu una fertilitat creativa molt interessant.

Baviera: un país

Ho és, dins Alemanya però amb una personalitat molt forta, com és sabut. L’itinerari no passava per Munic, la gran ciutat, però el que és molt destacat d’aquest país és la gran quantitat de població dispersa, en pobles o aïlladament; mai es té la sensació de solitud, pràcticament sempre es veu alguna construcció més o menys a prop. Així, es poden trobar serveis, com de perruqueria o de venda de cotxes, ben allunyats de qualsevol població. Naturalment, això ho explica l’enorme mobilitat en cotxe.

D’altra banda, els colors de la bandera bavaresa es poden trobar en qualsevol lloc i funció, des de portes a tota mena d’objectes. Aquesta identitat es conserva molt bé en l’àmbit rural, on és freqüent la vestimenta que en diríem tirolesa. Les cerveseries són el centre social i amigable no solament per a ells mateixos sinó també per a un passavolant. Aspecte interessant: els serveis són molt bons i gens cars, com els allotjaments i la restauració. El paisatge, pel meu gust, magnífic i agradable: promontoris que no costa de pujar ni baixar, amb vistes àmplies, inclosos els Alps alts. Acabaran sent independents d’Alemanya? Gens fàcil, perquè més bé se’n senten l’ànima.

Aufhausen, Baviera. Matí, primavera 2016

Aufhausen, Baviera. Matí, primavera 2016

Suïssa: certa decadència

La impressió, contrastada amb els anys i amb altres persones, és que ha baixat en qualitat: cases altes de pisos en poblacions relativament grans, urbanisme tronat, brutícia abans desconeguda. Casos ben clars: Lausana i Ginebra. Certament, ara hi ha a Lausana un bon metro, però la part negativa destaca més per l’estació d’autobusos de Ginebra, al mig d’una plaça, sense andanes ni horaris clars, en una mena de sálvese quien pueda. Molt malament. I tot això amb uns preus prohibitius per a qualsevol europeu… inclosos els suïssos. Així, no és estrany que vagin, els qui hi estan a prop, a comprar a Baviera o a França, on tot és molt més barat.

Tothom coincideix a dir que la moneda té un valor massa alt, fet que comporta que no hi vagi el turisme europeu de classe mitjana i alta; en lloc seu, arriba un turisme massificat que no els fa el pes, l’oriental, que acaba imposant els preus dels hotels.

Altrament, és perceptible la quantitat de cotxes descapotables i d’aparentar que s’hi poden veure, sovint portats per joves altius. Això contrasta molt amb Baviera, on no es veuen aquestes escenes poc agradables.

França: la continuïtat

Només he passat per un estret corredor, des de Ginebra a Albertville per Annecy, on hi ha molts serveis i turisme. Ara, val a dir, més enllà de la Transeuropa, que ha tingut una decadència sostinguda des de fa potser quaranta anys, de forma espectacular al món rural, amb un gran desgavell del comerç del centre dels pobles en benefici de les grans superfícies i una progressiva misèria de les rendes rurals, que sembla que es va intensificar des del moment que les subvencions agràries de l’aleshores dit Mercat Comú van anar a cap a altres països.

 

Algunes consideracions puntuals

Russos als Països Bàltics

Situació patètica. Quan el comunisme, l’URSS n’hi enviar molts milers. Ara no volen tornar a Rússia (prefereixen malviure, tot i les ofertes de Putin). Se’ls veu entorn dels edificis soviètics, encara dempeus però molt avariats i deixats. No es fan en general amb la població autòctona, que se’ls mira de lluny. Els joves deambulen i no van a l’escola perquè diuen que no els ensenyen en rus. El pitjor és que la distància ètnica és enorme: mentre els russos són morenos, amb cabell negre, de religió ortodoxa i de llengua eslava, els bàltics són rossos, de religió bàsicament protestant i de llengua totalment diferent. Aquestes diferències fan que tots siguin fàcilment identificables, i que la integració sigui complicada. Molts russos han nascut allí, però d’on són realment? Òbviament, tot es complica més quan s’han de dedicar a feines més o menys mal vistes, cosa que els porta a prop de la delinqüència (o aquesta és la fama).

Valga, Estònia. Matí, primavera 2015

Valga, Estònia. Matí, primavera 2015

Ciutats del XVIII endavant

En contrast amb el Camino de Santiago a Espanya, on es veuen bells monuments anteriors al segle XVIII, amb una gran presència fins i tot actual de referències a l’època medieval o de fins al segle XVII, als Països Bàltics, Polònia i Txèquia predominen les ciutats de traçat racional, rectilini, amb tot el potencial urbà posterior (parcs, palaus, cases ben alineades, clavegueres, serveis moderns, etc.). Per mi, modernitat agradable.

Pfaffenhofen an der Ilm, Baviera. Tarda, primavera 2016

Pfaffenhofen an der Ilm, Baviera. Tarda, primavera 2016

L’estandardització

La globalització d’Europa és ràpida: al fet de ser un continent petit i prou homogeni, se suma la confluència de factors econòmics, tècnics, culturals, polítics, internet, transports, Erasmus, etc., que porten a una estandardització de la vida quotidiana. Ja són iguals transports públics, escoles, parcs, construccions, menjars, esports, modes, esbarjos, agricultura, granges, mitjans de comunicació, interiors de llars, l’anglès, marques, galeries, etc. Queden particularitats: molts bars aquí, gairebé cap de Txèquia amunt. Però l’europeïtzació marxa galopant. És així.

Sobre el comerç, la pell de l’activitat econòmica, a Catalunya tenim el millor, per varietat, quantitat i qualitat. No critico les grans superfícies, perquè tenen una funció impagable per a un viatger (hi despatxen joves que saben anglès, trobes tots els serveis, pots menjar per tots els preus i gustos, trobes lavabos nets i gratuïts, etc.), però arrasen certament el comerç petit i local. Són la punta de llança de l’europeïtzació?

 

L’experiència Transeuropa (continuada ara amb la Via Francigena) queda recollida al bloc transeuropa.today.

http://transeuropa.today/ de J.M. Aymà

També podeu visitar l’exposició fotogràfica de imatges d’aquesta caminada fetes per l’autor.

A l’Espai Social del CMSC.fins al 30 de desembre.

Lloc:  Club Muntanyenc Sant Cugat – Sant Bartomeu, 11 – Sant Cugat del Vallès

 

Altres articles del mateix autor a “elmuntanyenc”:

EL Mount Washington: el pitjor temps del món

La llibreria Quera aporta cultura muntanyenca des de fa prop de 100 anys

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència