El muntanyenc

Esports

Totes les maces piquen. De la dita popular que juga entre massa i maça

Download PDF

Publicat el 2-06-2015

Text: Miquel Ylla

 

El vigatà Miquel Ylla és cardiòleg,  escriptor, viatger i alpinista. El seu recull de relats “Mirar precipici avall”  va guanyar el 2n concurs literari de relats curts “Històries de muntanya” de Cossetània Edicions i Editorial Alpina 2013.

Ha mort Micah True

Sergio Heredia, en la secció dels obituaris de La Vanguardia del dia 17 d’abril del 2012, fa una interessant descripció de la mort de l’ultramaratonià Micah True (1954-2012).

Micah True, Caballo Blanco, pels que practiquem o estem interessats en els ultratrails de muntanya, va morir de forma inesperada. El seu cadàver va aparèixer el 31 de març en un congost desert, amb les cames en un rierol i una ampolleta d’aigua a la vora. Feia quatres dies que una seixantena de persones, gent de l’ultramarató, el buscaven pels paratges salvatges del Parc Nacional de Gila, a la frontera entre Nou Mèxic i Arizona. Heredia escriu que, per a ells, Micah True, que tenia 58 anys, era una icona.

L’ultramaratonià va morir mentre practicava el seu esport favorit. Havia deixat el seu gos, Guadajuko, a l’habitació de l’hotel, a Gila Hot Springs, per anar a trotar i recórrer 20, 40 o 80 quilòmetres, tants com els que es corrien a l’ultra- marató de les Barrancas del Cobre, prova que ell mateix organitzava cada mes de març.

Micah True i el seu gos Guadajuko corrent per les Barrancas del Cobre a la Sierra Madre Occidental, estat de Chihuaha, Mèxic (Ya Foto: Justin Owings)

 

La síndrome Puerta-Jarque

Els cardiòlegs anomenem mort sobtada (en anglès Sudden Death), a la mort que apareix de forma ràpida i inesperada. Els mitjans de comunicació han posat de moda la mort sobtada de l’esportista.

El dia 27 d’agost de 2007, milions de persones van contemplar, a través de la petita pantalla, la síncope que va patir Antonio José Puerta, un futbolista del Sevilla de 22 anys. El vídeo del drama va donar la volta al món:

És el minut trenta de la primera part, els jugadors del Sevilla fan un atac contra la porteria del Getafe. Puerta és a l’àrea, s’atura, vacil·la i cau sense que ningú l’hagi tocat. Un company seu se n’adona i es posa a córrer; com si sabés que li ha passat alguna cosa greu. Ell i el porter atenen el jugador. El porter es gira cap a la banqueta i aixeca el braç demanant ajuda ràpida. Arriben els sanitaris del club, el reanimen. El futbolista es recupera i surt del camp caminant al costat del metge que l’ha atès. Puerta pateix una segona crisi quan és al vestuari de l’estadi. El traslladen a l’hospital Virgen del Rocío en aturada cardiorespiratòria. Els episodis es van repetint. L’endemà a dos quarts de tres de la tarda s’anuncia la seva mort.

Puerta ja havia tingut un desmai l’estiu del 2006, a la mitja part d’un partit de celebració a la ciutat de Badajoz. Puerta va caure quan baixava les escales del vestuari. El serveis mèdics del club el van sotmetre a un examen complet que va incloure: ecocardiogrames, proves d’esforç i TAC. Totes les proves van ser informades com a normals. Es va descartar malaltia cardíaca. Desgraciadament, Puerta va tenir el que els cardiòlegs anomenem una síncope cardíaca, una pèrdua de coneixement causada per una malaltia cardíaca. Els especialistes en cardiologia sabem que la síncope cardíaca és greu i que causa la majoria de les morts sobtades. El jugador del Sevilla tenia una cardiopatia congènita de diagnòstic difícil, anomenada displàsia arítmogènica del ventricle dret. Una ressonància magnètica cardíaca hauria donat el diagnòstic i la implantació d’un DAI (un desfibril·lador automàtic) hauria estat el tractament. El petit aparell faria una descàrrega cada vegada que el cor del jugador fes una arítmia ventricular. Puerta no hauria pogut tornar a jugar a futbol, però, molt probablement, hauria sobreviscut.

El diari El País, en la seva edició del dia 28 d’agost de 2007, anunciava que el futbol espanyol recordava un cas semblant al de Puerta: el de Berruezo, mort l’any 1973, a l’estadi Pasarón de Pontevedra. Santiago Fuertes, el periodista, acabava l’article d’aquesta manera:

«Él, como Puerta, cayó fulminado en el césped. Él, como Puerta, iba a ser padre en apenas un mes. Él, como Puerta, jugaba en el Sevilla.»

Uns anys després, Dani Jarque, jugador de l’Espanyol, va morir a Itàlia en el llit de l’hotel de concentració de l’equip, en un torneig de pretemporada. La causa d’aquesta mort no va quedar clara, els mitjans de comunicació no van informar de cap diagnòstic concret, tot i que el jugador va ser sotmès, lògicament, a una autòpsia. Dani Jarque s’ha convertit en un mite blanc-i-blau. Anys després de la seva mort, encara s’aplaudeix durant tot el minut 23, en cada partit que es juga a Cornellà-el Prat i una gran escultura del jugador embelleix el vestíbul de la porta 23 de l’estadi. S’ha silenciat la causa que va provocar la mort del mite i no és ara l’hora de desvelar-ne la causa. Recordo que algun mitjà de comunicació italià va informar de la possible relació de la mort del jugador amb el consum de cocaïna. No puc fer una hipòtesi diagnòstica de la causa d’una mort que desconec, només vull explicar que em va estranyar que se silenciés el diagnòstic i aprofitar la ocasió per dir-vos que els cardiòlegs sabem prou bé que el consum d’estimulants, especialment de cocaïna, és la causa de molts infarts aguts de miocardi en els joves.

La mort de Puerta i la de Jarque ens ha donat molta feina als cardiòlegs. La gent ha descobert que un esportista podia morir fent esport i això ha generat molta preocupació. Jo he batejat aquesta por a la mort sobtada com «La síndrome Puerta-Jarque.»

No fa pas gaires anys, qualsevol metge omplia i signava la fitxa mèdica esportiva sense ni tant sols auscultar el xicot que volia fer esport. Ara no, avui tothom està espantat. Els pares exigeixen i els metges de capçalera no volen tenir cap responsabilitat. Ningú no vol morir practicant un esport. Només faltaria, l’esport és la panacea de la salut!

—El meu fill esta molt sa —diu el pare— juga a futbol des que era petit, però ara vull que el mirin bé, que no li passi el que li va passar a Jarque o a aquest futbolista italià (Pierre Mario Moratino) que acaba de morir jugant un partit de futbol.

La derivació a cardiologia està servida i és el cardiòleg qui ha que donar el vistiplau perquè el nen o el jove pugui practicar un esport sense risc.

El cardiòleg també es vol cobrir les espatlles i, per fer-ho, ha de sospesar si cal practicar o demanar proves complementaries i exàmens mèdics complicats i costosos.

Sovint hem d’explicar als pares que, en els esportistes, es poden trobar variants de la normalitat i que, a vegades, es fa difícil saber on s’ha de posar el llistó que separa la normalitat de la anormalitat. En definitiva, el cardiòleg s’ha de mullar afirmant que el noi no té cap malaltia cardíaca i que la molèstia que ha motivat la consulta no té res a veure amb les petites troballes.

L’exercici protegeix el cor o genera perill?

Ja fa més d’un any (dimarts, 18 de gener de 2011) a la secció Tendències, de La Vanguardia, la periodista Ana Macpherson, va escriure un interessant article sobre els efectes nocius de l’exercici físic intens i continuat. Anys d’exercici intens fan mal al cor, és el títol de l’article. La font principal de l’article va sortir de la Unitat d’Arítmies de l’Hospital Clínic de Barcelona, dirigida pel cardiòleg Dr. Lluís Mont. L’article en qüestió pretenia divulgar, de forma entenedora, les principals conclusions d’un treball d’investigació realitzat per metges de l’Hospital Clínic i per metges del Montreal Heart Institute i publicat a la revista Circulation.

Es tractava d’un estudi fet en rates que demostrava que l’esforç continuat augmenta el risc de patir arítmies. Totes les rates (se les va anomenar rates maratonianes) eren obligades a córrer en una mini cinta, l’equivalent en humans a una hora diària durant deu anys. A les vuit setmanes totes les rates maratonianes tenien una fibrosi del múscul cardíac (miocardi), la qual cosa es traduïa en una enorme susceptibilitat a les arítmies en comparació amb les rates sedentàries.

L’equip del Clínic partia de molts treballs i experiències anteriors en què es demostrava que els esportistes que portaven deu anys fent exercici intens, durant sis hores a la setmana, tenien un alt risc de patir fibril·lació auricular, una arítmia supraventricular molt freqüent en la gent gran (una de cada tres o quatre persones en té a partir dels 80 anys) i que preocupa als metges perquè pot causar accidents vasculars cerebrals.

Entre els corredors de la marató de Barcelona també s’havia detectat vuit vegades més de risc i més predisposició a les arítmies, dependent del nombre d’hores d’esforç intens acumulades.

Es tracta, segons el Dr. Mont, d’un canvi de paradigma: «L’esport de resistència es converteix en un factor de risc cardiovascular». Simplificant molt, el que diu el Dr. Mont és que l’esport intens es pot comparar al fet de viure molt anys amb una pressió arterial alta (hipertensió).

On hem de situar el punt d’inflexió entre l’exercici que protegeix de l’infart i el que genera perill? L’equip del Clínic ha demostrat que els que practiquen maratons o practiquen ciclisme, poden patir arítmies cardíaques als 50 o 60 anys, en una proporció que pot doblar el de la mitjana.

Avui podem afirmar doncs que l’exercici intens causa hipertròfia del cor i provoca fibrosi del teixit cardíac. Les parets del ventricle esquerre i del septum interventricular es fan més gruixudes i apareix també fibrosi en el ventricle dret, que lesiona les vies especifiques de conducció (els fils elèctrics del cor) amb el que s’incrementa el risc de patir arítmies.

Esport i mort sobtada a Espanya

Ja fa uns anys (2002) l’Institut de Toxicologia de Madrid va publicar un estudi sobre causes de la mort sobtada en l’esportista: Causas de muerte súbita asociada al deporte en España. Es tractava de l’estudi de 61 casos de mort sobtada durant l’activitat esportiva o durant la primera hora desprès de la seva finalització. En tots els casos es va practicar autòpsia i estudi toxicològic per a descartar presència d’alcohol o d’abús de drogues. La patologia cardiovascular va ser la causa més freqüent de mort. En els esportistes grans va predominar la malaltia coronària (infart) i en els esportistes joves la cardiopatia congènita (malaltia cardíaca de naixement). La fibrosi miocàrdica va ser inclosa com a una altra causa de mort. L’esport que més morts havia causat va ser el ciclisme (21 casos- 35%). En segon lloc va destacar el futbol (13 casos- 21%). L’estudi citava una font anglesa, Serie High Schools, que calculava la mort en corredors de marató en 1 per 50.000 i en joggers en 1 per 15.000.

Els esportistes poden morir com a conseqüència d’una malaltia cardíaca congènita (habitualment desconeguda) o com a conseqüència d’una malaltia cardíaca adquirida, no relacionada directament amb l’exercici (síndrome coronària, infart, angina de pit…) o que hi estigui relacionada, com una arítmia cardíaca dins el context d’una fibrosi miocàrdica.

Atletes amb els peus a terra

Bé, no vull omplir-vos més el cap de pors i de malalties. Tornem a Micah True. Havíem deixat el seu cadàver amb els peus en un rierol i amb una ampolleta d’aigua a la vora. Francesc Peirón, corresponsal a Nova York de La Vanguardia, va escriure un interessant article (31 de juliol de 2011) que portava per títol: Atletes amb els peus a terra. Peirón escrivia en el seu article que els corredors descalços o amb calçat minimalista (barefoot) es prodigaven a Nova York i que aquest fenomen tenia com a llibre de capçalera Nascuts per Córrer de McDougall (2009, l’edició anglesa, i 2011, edicions catalanes, La Campana). En aquest llibre, el periodista aventurer explica les seves experiències en la recerca de Caballo Blanco i elabora la seva tesi sobre les qualitats d’anar descalç.

Mc Dougall comença el seu llibre explicant que «Feia dies que recorria la Sierra Madre de Mèxic buscant un fantasma conegut amb el nom de Caballo Blanco». Comenta que alguns deien que el Caballo Blanco era un pròfug, altres havien sentit a dir que era un boxejador que fugia per autocastigar-se després d’haver apallissat un home al ring fins a matar-lo.

Micah True i  el corredor tarahumara Arnulfo Quimare a Urique, seu de la ultra-marató de  Barrancas del Cobre (Foto: carrerasdemontaña.com)

Micah True i el corredor tarahumara Arnulfo Quimare a Urique, seu de la ultra-marató de Barrancas del Cobre (Foto: carrerasdemontaña.com)

 

El cert es que Micah True, Caballo Blanco, havia arribat a Mèxic feia uns quants anys i s’havia endinsat en les salvatges Barrancas del Cobre per viure entre els tarahumara, una tribu gairebé mítica de superatletes de l’edat de la pedra, que eren capaços de recórrer llargues distàncies calçats únicament amb unes xancletes amb sola de goma, per les inhòspites Barrancas del Cobre.

Micah True, Caballo Blanco, va quedar enganxat per sempre més. Va seguir corrent per les Barrancas del Cobre, es va fer gran i potser va morir de la manera que ell havia triat, practicant ultramarató i entre els indis tarahumara.

Totes les maces piquen i si són molt grosses, maten

Fins aquí la idea filosòfica o sentimental, la de viure intensament i fins i tot morir fent una cosa que agrada. No hi ha res a dir, ni tampoc res a objectar, però els metges volem tenir un diagnòstic. Ens hem de fer preguntes. De què ha mort Micah True?

Las Barrancas són molt llunyanes i el cardiòleg que us escriu només està informat a través del mitjans de comunicació, però això no treu que no pugui elaborar una hipòtesi diagnòstica.

El nostre estimat Caballo Blanco tenia 58 anys i el més probable és que, com a adult, morís d’una cardiopatia isquèmica, d’un Infart de miocardi, que és la causa més freqüent de mort sobtada en els adults. Deixeu-me fer una filmació del fets:

True està corrent, es troba bé, de cop i volta comença a notar un dolor en el pit, el dolor augmenta i s’acompanya de mareig i de suor freda. L’ultramaratonià no es troba gens bé. S’apropa a un rierol, li sembla que si es refresca els peus es trobarà millor, s’asseu, deixa l’ampolleta d’aigua a la vora. No té gens de set. El dolor al pit augmenta, és un dolor intens, opressiu, que se’n va cap al coll, cap a les barres i baixa pels seus braços, fins arribar-li als canells. Han passat 20 minuts, la necrosi miocàrdia (la mort d’una part del múscul cardíac) avança, es fa extensa i desencadena una arítmia maligna. El cor del nostre protagonista s’atura.

     Caballo Blanco mor a la vora del rierol sense patir gaire. Possiblement ha mort com ell volia, una vida no gaire llarga, però intensa. L’esport intens i mantingut no li ha anat gaire bé al cor del nostre corredor. De fet tots ho sabem. Tots sabem que les maces piquen i que si són molt grosses maten.

Descansi en pau, a Las Barrancas del Cobre, entre els seus indis tarahumara, el cos del nostre company.

I que la seva ànima pugui seguir corrent, sense deixar gaire trepig, pel país de les maratons i dels ultratrails eterns, on es pot córrer i córrer i fins i tot volar. Sense límits.

Micah True “Caballo Blanco” (Foto: Michael-Randall-Hickman)

Micah True “Caballo Blanco” (Foto: Michael-Randall-Hickman)

 

Maig del 2012

Llegiu sobre el llibre “Mirar precipici avall”

 

Un commentari

  1. Joan Torra05/06/2015 at 16:37

    M’ha semblat un article excel.le t. La descripció del possible infart del protagonista és tan real…!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència