El muntanyenc

Cultura

Temps de llops. Una història andorrana

Download PDF

Publicat el 4-06-2014

Text: Carme Alerm

Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Llengua i Literatura Castellanes a l’Institut Duc de Montblanc de Rubí. Ha publicat alguns llibres i articles d’investigació literària relacionats amb la seva especialitat.  A més, en els darrers tres anys ha obtingut diversos premis de relats i de poesia en llengua catalana.

Aquest conte va guanyar el XXXI Premi de Prosa “Magdalena Guerrero” de Mont-roig del Camp l’any 2012

 

Ordino al hibern

Ordino a l’hivern

 

A la memòria del meu pare i dels nostres avantpassats andorrans

Era una lluita cos a cos. El llop s’abraonà sobre meu amb els pèls estarrufats i els ulls flamejants de ràbia. En clavar-me les urpes, la sang em començà a regalimar per les espatlles, pels braços, pel pit… Jo maldava aferrissadament una i altra vegada per endinsar-li el punyal al coll, però amb prou feines li travessava el pelatge i les coltellades només esquinçaven l’aire de la nit. La resplendor de la lluna que s’escolava pel boscatge guspirejava sobre els ullals de la bèstia atansant-se, delerosos, vers la jugular. Ja era seu. Enardit pel terror i la fúria, vaig aplegar les poques forces que em quedaven per emprendre el darrer atac. Ara o mai! Mentre sentia l’alè de la fera fuetejant-me el rostre, un reguerol de sang m’esquitxà els ulls. Li havia encertat la gola, i de ple, per bé que la ferida encara era poc profunda; calia clavar l’arma fins al fons. Per desgràcia, ja no hi vaig ser a temps. Enfellonit, l’animal es regirà violentament i d’una urpada la daga em relliscà fatalment de la mà tot esmunyint-se ribera avall. Era el final. Tan sols em restava encomanar l’ànima a Déu i esperar…

Va ser aleshores quan la vaig veure. Superba, majestuosa, abillada amb una túnica blanca i un mantell atzur que m’enlluernà. Semblava com si de cop i volta el temps s’hagués aturat per transportar-me cap a un univers màgic, un món de llegendes ancestrals tan enigmàtic com el somriure que es dibuixà als llavis de la Dama Blanca just abans de submergir-se a les aigües del riu Aubinyà.

Durant uns segons la bèstia restà immòbil i jo ho vaig aprofitar per deseixir-me’n. Intuïa que només se m’havia concedit una treva, que em tornaria a encalçar en un girar d’ulls, de manera que després d’arreplegar el punyal d’una revolada vaig córrer i córrer pel bosc. Al cap d’una estona, però, ja no era un llop qui m’estalonava sinó un manat. I ja no érem als boscos de Sant Julià de Lòria, sinó a la vora del riu Montaup, prop del coll d’Ordino… Acorralat i a punt de perdre l’alè, em vaig enfilar dalt d’un pi. La llopada, furiosa, no parava d’udolar al peu de l’arbre mirant de grimpar-hi. Vaig pujar tan amunt com vaig poder fins que vaig trobar un parell de branques prou gruixudes per aguantar el meu pes. De moment… Llavors em vaig adonar, astorat, que ja no el duia, el punyal; ni tampoc portava la mateixa roba ni el mateix calçat. De fet, ni tan sols era la mateixa persona… En sec, m’havia convertit en un simple buner, el millor buner de totes les valls, això sí, que en aquella cursa esgarrifosa acabava de perdre el seu tresor més preuat. O no… El cor se m’eixamplà en distingir les llengüetes de canya enredades entre la fullaraca. Vaig mirar d’acostar-m’hi. Ja era ben carallot, ja, que de poca cosa em serviria aquell instrument amb què em guanyava la vida estant com estava a les portes de la mort. Les feres no em deixarien estar així com així… No, no hi arribaria mai a la Festa Major de Canillo. Ni a aquella ni a cap altra, vet aquí. Però jo volia la meva buna, volia tocar-la per darrera vegada per amorosir-me el traspàs, allà dalt, assetjat pels llops o per la set i la gana, que el sarró vés a saber on havia anat a parar… Com que el braç no m’arribava, vaig sacsejar les branques amb molta cura. La buna es va moure un xic. Per un instant vaig témer el pitjor, però aleshores, no sé com, va començar a sonar tota sola, amb un gemec ensordidor, com un eco sinistre que retrunyia per tota la vall. De sobte i per obra d’un misteriós sortilegi, les bèsties van acotxar les orelles i van fugir, esperitades, cap al Casamanya i jo… em vaig despertar proferint un crit victoriós.

– Què ho fa que crides tant? – inquirí la tia, tota esverada.

– És que he tingut un somni molt estrany: primer lluitava contra aquell llop que abans que la Dama Blanca li fes l’encanteri havia estat el bisbe d’Urgell. Ella, amb la seva màgia, em va ajudar a treure’m de sobre l’animal i a fugir, però després jo ja no era el síndic sinó el buner d’Ordino, aquell que, sense voler, va fer sonar…

– Massa rondalles t’explica la padrina, que se te mingen lo cirvell! Au, venga, dixa’t de romanços i alça’t, que lo Jaume ja t’espera per engegar les vaques!

♦♦♦

 Feia gairebé un any que la padrina i jo érem a un mas de la parròquia d’Ordino. Hi vam arribar a principi de l’estiu del 36, dues o tres setmanes abans que esclatés la guerra. El pare s’hi va oposar fins al final; en aquells moments els ànims estaven massa exaltats com perquè una criatura de vuit anys acabats de fer i una vella de més de seixanta s’emboliquessin amb un viatge tan llarg: sis hores de tren i gairebé un dia sencer per carreteres i camins atrotinats. La mare també hi tirava coces. I si els assaltaven els lladres? I si li robaven l’hereu? Se sentien a dir tantes coses…

De petit jo era un nen malaltís, no parava d’agafar refredats i mai no feia net del tot. “Potser un canvi d’aires li aniria bé –va proposar el metge–. Li convenen aires sans, de muntanya, en aquest vailet. No tenen vostès cap parent fora de ciutat per estar-s’hi una temporada?”.

No, els pares no en tenien de parents a pagès. Tots dos eren fills de Sant Andreu de Palomar, una barriada de Barcelona, i mai no se n’havien mogut. Ni tan sols quan en Manel, el germà de la mare, es va ordenar de capellà i el van destinar a un poble veí de la Seu d’Urgell. Encara que de tant en tant l’oncle venia a visitar la padrina, es veu que no s’avenien gens amb el pare. Sempre hi havia raons i, segons vaig saber uns anys després, un dia en què discutien de política hi va haver un daltabaix de ca l’ample i el pare el va fúmer fora de casa seva. De llavors ençà les poques vegades que venia a Barcelona havia d’anar a dispesa i amb la mare i la padrina es veien gairebé d’amagat. Per això cap de les dues no gosava posar-se mai el nom del Manel a la boca davant del pare ni tampoc van poder acceptar que se m’endugués uns mesos cap al poble, tot i que ell s’hi va oferir. No, amb en Manel no hi podien comptar…

La solució, però, la va suggerir ell mateix la darrera vegada que es va estar a la ciutat, l’abril d’aquell mateix any:

– I els cosins d’Andorra? En tenim un munt d’escampats per les valls. Tu no els coneixes, Meritxell, prou que ho sé, que els pares no ens hi van portar mai, però jo, des que sóc a Bescaran, hi faig cap sovint, al Principat. I preguntant preguntant, ara a l’un, ara a l’altre, em sembla que ja els he localitzat gairebé tots. N’hi ha de tota mena, ja m’entens. Els pitjors són els d’Escaldes; el cosí Ramon és un eixelebrat que va moure brega a la revolució d’ara fa tres anys quan van haver de venir els gendarmes… I son germà Pep és carn i ungla amb els anarquistes. Sí, sí, amb les obres de la FHASA, la companyia hidroelèctrica, i la construcció de la nova carretera fins al Pas de la Casa n’han arribat com a mosques, d’anarquistes. Uns caps de trons, ja ho pots ben creure, que esvaloten el galliner amb males idees. Amb aquest parell ni pensaments: l’arbre ha de pujar dret i la feina que tindríem en acabat per redreçar-lo.

També hi ha la Maria, de Sant Julià; és bona dona, temorosa de Déu, però el marit em fa mala espina. No para de renegar contra els capellans, contra el bisbe! I a sobre un dia el vaig enxampar carregat amb fardells de llana i bosses de safrà… Negocis bruts, contraban, ja saps. Massa perillós tot plegat. En conec més de cosins: el Roc de Canillo i la Caterina de la Massana, però no hi tinc gaires tractes i a més em fa l’efecte que les passen ben magres i prou feina tenen per ells.

Qui ens queda doncs? Els qui més us convindrien, els parents d’Ordino, els de la casa pairal: l’Anton i la Roser. Són gent com cal, treballadors, honrats i molt devots. No els falta de res, que venen bestiar a les fires i tenen mossos i tot. Jo he fet estada al mas uns quants dies i m’han tractat com un rei. Em penso que els podria convèncer perquè acollissin en Joanet una temporadeta… I a vós, també, mare. Què us sembla?

A la padrina li feien pampallugues els ulls. Que en feia d’anys que no la veia la família d’Ordino! Des que va morir son germà Miquel, vet aquí! Prou que hi hagués anat més sovint, però és tan lluny lo seu país! Perquè sempre seria lo seu país. Havia passat molt de temps des que el padrí Ventura i ella van decidir provar sort a Barcelona. Sabien de gent que se n’havien sortit i com que lo seu home era lo cabaler del mas i tot va anar per a l’hereu… Van marxar poc després de casar-se i de seguida es van col·locar en una fàbrica de Sant Andreu. Al començament s’enyorava molt. Avesada a campar pels prats i pels boscos, al mormoleig dels torrents, al refilar dels moixons de bon matí, al bramular de les vaques i fins i tot a la neu que barrava els camins a l’hivern, l’aire malsà de la ciutat, el brogit de les màquines i les quatre parets d’aquell pis ombrívol del carrer Jorba se li feien insuportables. Es va estar dies i dies amb la pena al cor, sense esma de res. El padrí s’enfilava per les parets. La seua Teresa era una dona forta, decidida, valenta i amb un geni de mil dimonis! Ara, en canvi,… semblava un corder a punt de ser degollat. Sempre plorant, plorant pels racons, com una figaflor. No es queixava, no, al contrari, que no obria la boca, però no se li podia ni atansar. I recoi!, allò no podia ser, que eren jòvens i acabats de casar… Fins que va arribar un moment que, cansat de prendre paciència, va fer un cop de puny a la taula i li va deixar les coses clares: “Ja n’estic tip de tantes rucades! Vols tornar-te’n, oi? Doncs tu mateixa. Tira per allà on vulgues. Ara bé, jo d’aquí no me moc, que al poble només me puc llogar de mosso i aquí treballo molt, sí, però me guanyo més bé la vida. Mos la guanyem tots dos. Però si vos marxar, marxa, que jo no te vindré al detràs”.

La padrina s’ho va rumiar ben rumiat, això de tornar-se’n, i a l’últim ho va deixar córrer: “Per molt que la tristesa se me mingés per dintre –em confessà un dia–, jo l’estimae, lo Ventura, no el volia gicar, no; i posat que ja no el volguesse, tampoc no me podia cap presentar a ca meua sense l’home, que los donaria un bon disgust i encara més amb una criatura al ventre…”.

Tan bon punt en sentí les primeres fiblades, de mica en mica la pena li va anar fugint. I quan va néixer la meva mare, al cap de dos anys i mig, ja no va tenir de temps d’escalfar-se el cap amb cabòries, que nodonava l’abast. Les van passar de tots colors, sobretot abans de l’any 13, quan es va aconseguir la jornada de nou hores i que les dones no haguessin de treballar de nit. Els renecs que feia lo Ventura quan se li despertaven les criatures i ella no hi era! De dia els aguantava una dona, la Maria, que bones pessetes li costava, però de nit…

Com que no sabien de lletra, els padrins gairebé no es podien comunicar amb la família, i així van passar anys i panys abans no els van tornar a veure. El primer cop, quan va morir un besavi; després, l’altre i l’altre i l’altre. L’últim va ser el germà gran de la padrina, que de ben jove va agafar un mal lleig.I és que tan sols hi anaven pels enterraments!

Per això a la padrina li feia tanta il·lusió passar-se una temporada a lo seu país. Segur que els nebots ja no els coneixeria, llevat del fill de l’hereu, l’Anton, que ja de menut semblava un bon jan. I amb aquell bé de déu de bestiar que tenien! No els vindrien d’aquí un parell de boques més, i si molt convenia ella encara els podria donar un cop de mà amb les gallines, els conills…

I de tant insistir-hi va sortir-se amb la seva.

 ♦♦♦

 Al mas em vaig refer molt, aquell estiu. Bona llet, bona carn i rodant d’aquí cap allà tot el dia. Trobava a faltar els pares, per descomptat, i a la primeria a les vaques no gosava ni acostar-m’hi. Amb aquella pudor que feien! Però al cap de quatre dies les duia a pasturar com si res.

Els cosins de la mare tenien tres fills; amb el més petit, en Jaume, ens portàvem dos anys i per sort ens vam avenir de seguida. Caçàvem pitavoles pels prats, empaitàvem grapals* pel riu i a voltes pujàvem muntanya amunt per veure si clissàvem algun isard, que de llops sembla que només en quedaven a les rondalles que ens contava la padrina a la vora del foc.

Quan van arribar els primers freds i els dies s’escurçaren em vaig començar a enyorar. Havia xalat molt durant aquells mesos, havia après a fer un munt de coses i el millor va ser que no vaig fer llit cap dia. “Si te posesses malalt, faríom venir la trementinaire i ja vorives com te trobaria remei. Aquí, de medecines modernes no en tinim!” –féu la tia–. I era cert, com tampoc no hi havia electricitat ni aigua corrent. Semblava com si en aquell país visquessin en una altra època, una època remota amarada de faules i llegendes: minairons, bruixes i encantades, belles princeses, tresors ocults, sarraïns ferotges heroicament derrotats pel gran Carlemany… Una terra màgica on l’esperit de l’emperador o els sortilegis de la Dama Blanca d’Aubinyà mai no permetrien que els invasors se sortissin amb la seva, que sempre vencerienalsllops… Els llops que més enllà de les muntanyes assetjaven els pares. I els barraven el pas.

La remor de la guerra l’havia dut l’oncle Manel una tarda de finals de juliol. Va arribar al mas disfressat de pagès i carregat amb un farcell, el cos defallit pel cansament i el terror imprès als ulls. Els anarquistes s’havien fet els amos de l’Alt Urgell, havien ocupat el palau episcopal de la Seu i es dedicaven a assassinar – “executar”, en deien ells– tots els religiosos i la gent d’ordre de la comarca. Ell es va escapar de miracle, travessant la frontera per camins de muntanya. El bisbe també havia aconseguit fugir, vestit de civil. Ara era a un hostal d’Andorra la Vella, però tampoc no n’estava gaire, de segur, que els anarquistes entraven i sortien del Principat quan volien, en cotxes requisats que portaven escrites als parabrises i als vidres les sigles de la CNT-FAI. “I els anarquistes d’aquí estan joiosos, és clar. Volen que esclati la revolució llibertària! Capgirar-vos el país de punta a punta! Corren rumors que tenen pensat fer-ho a l’hivern, aprofitant que el port d’Envalira queda bloquejat per la neu i els gendarmes no podrien traspassar la frontera. Heu de fer alguna cosa, i de pressa!”.

L’oncle Anton es va esborronar. Una revolució! I el bisbe d’Urgell, el copríncep d’Andorra, amenaçat per aquella colla de carnussos sanguinaris! El Consell General havia de prendre una determinació, demanar ajut al prefecte si calia…

I així va ser: tot just començar la tardor i malgrat que una bona part de la població hi estava en contra, els gendarmes francesos, comandats pel coronel Baulard, irrompien al Principat pel Pas de la Casa. Aleshores, com a reacció, els comités de la Seu van tancar la frontera de la Farga de Moles. I ens vam quedar aïllats.

Amb els pares ens vam anar escrivint durant tot l’estiu. Des que vaig saber que havia esclatat la guerra, els vaig demanar mil vegades que vinguessin de seguida, que a Ordino no els passaria res; que, segons la padrina, des dels temps dels sarraïns a Andorra no n’hi havia hagut mai, de guerres, i que així seguiria essent pels segles dels segles, perquè la Mare de Déu de Meritxell ens protegiria sempre. Però els pares deien que a Barcelona havien esclafat els sollevats i estaven convençuts que a la resta d’Espanya també tenien les de perdre. Per tant, només seria qüestió d’uns mesos… Ben aviat, doncs, em vindrien a buscar, a la primavera segurament.

El que em van amagar –ells i tota la família– és que a començament de setembre el pare va marxar, entre càntics triomfants i crits d’entusiasme, cap al front d’Aragó. Vaig trigar mesos a assabentar-me’n i gairebé un any més a descobrir que s’havia allistat a la Columna Macià-Companys, la de l’Enric Canturri, aquell militant d’Esquerra Republicana que l’octubre del 1934, des de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, havia proclamat l’Estat Català.

♦♦♦

Durant un temps m’hi vaig conformar. I és que l’arribada de la neu va ser per mi un espectacle insòlit. El paisatge era talment com una postal nadalenca, amb la diferència que hi faltava la Sagrada Família, és clar… Amb el cosí Jaume ja no podíem campar com a l’estiu, que les mans se’t clivellaven pel fred i el vent del port et gelava els ossos, per bé que ni ell ni jo no paràvem mai quiets. Sempre en portàvem alguna de cap; de vegades, la tia ens empaitava amb l’espardenya, que de maleses ja en fèiem, ja. Quin parell de feres salvatges estàvem fets! Només ens amansíem els vespres, quan ens aplegàvem davant la llar de foc per escoltar, embadalits, les rondalles de la padrina, que les anava enfilant una rere l’altra.

 ♦♦♦

 Encara érem al pic de l’hivern quan Barcelona va patir el primer bombardeig. Els oncles en parlaven a la cuina; no es posaven d’acord sobre si comentar-li-ho o no a la padrina. “Al capdavall, la Meritxell no ha pres cap mal. Si fins i tot va anar a una manifestació de dones per protestar contra l’atac… Pots comptar de què servix això d’anar lladrant pel carrer! Com si los altres los poguessen sentir, i si fos així, encara los en fotrien una altra, de bomba! La Meritxell és una somiatruites. Igual que lo seu home!”.

Camí de les golfes, amb els ulls entelats i el cor bategant de ràbia, vaig ensopegar la padrina. Encara bo que es va pensar que els oncles m’havien renyat per alguna malifeta i es va limitar a recordar-me que havia de fer bondat, que els ho havia promès als pares. Li vaig dir que sí, que d’ara endavant seria un bon minyó, que creuria sempre, i tot esquivant-li la mirada em vaig escapolir a corre-cuita. No podia perdre un minut més: havia d’escriure els pares per suplicar-los que s’afanyessin a venir abans no fos massa tard.

 ♦♦♦

 Va arribar la primavera, els rierols es van anar desglaçant, la neu es va refugiar a les crestes de les muntanyes i els prats es començaren a omplir de flors. Havia estat un hivern molt cru i molt llarg. Massa llarg. Semblava que no s’acabaria mai. Com la guerra.

La mare em va respondre la carta. No havia de patir per a res, que estaven bé. De moment, s’esperarien uns mesos més i si la situació –mai no emprava la paraula “guerra”– no havia millorat, intentaria pujar a Ordino a l’estiu. No era fàcil viatjar tan lluny donades les “circumstàncies”; calia aconseguir els papers necessaris, ho havia d’entendre, que ja començava a ser grandet. Fóra fantàstic que l’acompanyés el pare, tot i que no li podia prometre res. Si les “coses” seguien igual havia de continuar treballant a la fàbrica, que el govern de la Generalitat li ho exigia i només faltaria que ara el posessin a la presó per desobediència, no? “Ens cal sacrificar-nos una mica més, ja ho sé, que no ets pots imaginar com et troba a faltar, la mare; però tot és a fi de bé. La victòria serà nostra! Pots pujar-hi de peus!”.

Al llarg de l’any 37 les “coses” no seguien igual, no. Eren més aviat pitjors, molt pitjors. Seguien arribant refugiats del bàndol sollevat; fins i tot amb en Jaume vam trobar gent amagada a una borda de la muntanya. I ben aviat s’hi van afegir també els nostres; cada vegada n’hi havia més. A Andorra no s’hi cabia de gent, sobretot després del bombardeig de Lleida, el novembre d’aquell mateix any. Arribaven de tot arreu, sovint acompanyats per guies de muntanya, els quals d’aquesta manera es guanyaven uns calerons; l’home de la Maria de Sant Julià es va fer d’or, segons comentà l’oncle amb sornegueria. N’hi va haver, però, de refugiats, que es van perdre pels camins i que van morir congelats; a d’altres, els més desfavorits, el coronel Baulard els obligava a tornar-se’n, abandonant-los a la seva sort.

A la mare no, que per alguna cosa era cosina germana d’una de les famílies més benestants d’Ordino. De fet, quan per fi es va decidir a venir, no li va costar gens d’obtenir un permís de residència, com tampoc son germà Manel no havia tingut cap entrebanc un any enrere per travessar la frontera de França i des d’allà entrar a Espanya per posar-se a les ordres del govern de Burgos.

♦♦♦

 Les vaig llegir totes, totes. Entrava d’esquitllentes a l’habitació de la mare, li obria el calaix, m’amagava la carta a la butxaca i me l’enduia a les golfes vigilant que no em veiés ningú. Des que van decidir que ja era hora que conegués la veritat sobre la “situació”, a mi també m’escrivia sovint, el pare. Esperava les seves lletres amb deliri i les escrutava a conciència mirant de desxifrar què hi havia darrere d’aquelles paraules ensucrades o d’aquells circumloquis plagats d’anècdotes gracioses amb què pretenia disfressar les misèries que patia, la incertesa, l’angoixa, la por. Només a les cartes de la mare s’hi dibuixava la realitat en tota la seva despiadada cruesa. Estàvem perdent la guerra. I a marxes forçades.

♦♦♦

 Me’n recordo com si fos ahir. Tot Andorra n’anava ple: el 6 de febrer del 1939 el comandant Aguirre, al front d’una companyia de requetés en formació, arribava a les portes del Principat tot cridant: “¡Viva España!”.

 Del pare feia dies que no en sabíem res, des que la seva unitat va recular fins a Barcelona disposada a contenir l’avanç implacable de les forces enemigues. Confiàvem que hagués arribat viu a França, que tard o d’hora es posaria en contacte amb nosaltres, que tornaríem a estar junts i que començaríem una nova vida en aquell petit país de muntanyes encimbellades i de valls rialleres; en aquella terra prodigiosa de faules i llegendes que tenia garantida la perpètua llibertat.

Van transcórrer més de vuit mesos sense cap notícia. Per la frontera francesa penetraven alguns refugiats espanyols que havien aconseguit eludir els camps de concentració: artistes, intel·lectuals, polítics… Personatges rellevants que van rebre suport de les organitzacions espanyoles a l’exili o simplement van trobar qui els acollís. No era aquest precisament el cas del pare, per bé que l’oncle va provar de moure fils, adreçant-se inclús al Prefecte dels Pirineus Orientals de Perpinyà. Endebades.

No, no estava registrat a cap camp de concentració ni a cap companyia de treballadors estrangers. Tampoc no constava que s’hagués allistat a la legió francesa. I si hagués aconseguit embarcar en un vaixell camí d’Amèrica ja hauria tingut temps de sobres per donar senyals de vida… Calia rendir-se a l’evidència: el pare no havia sortit de Catalunya. Viu o mort era allà.

Un matí del mes d’octubre l’oncle Manel va pujar a Ordino. S’havia passat bona part de la guerra a Saragossa i quan el bisbe d’Urgell, després d’estar-se una temporada a Itàlia, es va instal·lar a la ciutat, l’oncle s’ho va fer venir bé per incorporar-se al seu seguici.

En sentir-li la veu, la padrina es va quedar tan garratibada que la gallina que duia agafada per les potes li fugí de les mans escapolint-se, tota cofoia, envers el corral. Gairebé tres anys sense veure’l! I quin goig que feia, a fe de món! Anava molt mudat: capell, sotana nova de trinca, sabates ben enllustrades i una anell que devia costar una fortuna. En els seus gestos, deliberadament cerimoniosos, llambrejava l’altivesa i la sobergueria del triomfador. La guerra li havia provat. I molt. Ara vivia al Palau Episcopal exercint de secretari personal del bisbe i estava tot el dia ocupat, que els rojos ho havien deixat tot cap per avall; tanmateix, aquell dia, aprofitant una visita al Principat, Sa Il·lustríssima havia tingut la gentilesa de concedir-li unes hores lliures per visitar la família.

Mentre dinàvem la mare no badà boca; se li havia fet un nus a dintre que li oprimia el cor. Malgrat els abrandats elogis de l’Espanya nacional que es va haver d’empassar; malgrat la fatxenderia amb què li refregava per la cara les malvestats comeses pels “rojos”, ara “feliçment” derrotats, ell era la seva única esperança. Només un prelat amb tantes influències la podia ajudar a localitzar el seu home. O el seu cos, enterrat vés a saber on. Altrament, però, no gosava demanar-li-ho; l’abisme que sempre s’havia interposat entre en Cisco i en Manel era més insondable que mai.

A mi se’m menjaven els dimonis. Ja havia sentit campanes sobre les desavinences entre mon pare i mon oncle; però què coi! Érem família, oi? No entenia per quins sets sous ni la mare ni la padrina no es decidien a fer el pas. Ni tan sols l’havien anomenat, el pare, durant tot el dinar. Què els passava? De què tenien por? A veure, de què? I amb tota la circumspecció que havia anat assolint en aquells anys d’incertesa i sotsobre vaig ser jo qui va agafar el bou per les banyes. L’oncle, desconcertat per la captinença precoç d’aquell marrec que li parlava com un adult, em va assegurar que aviat em donaria una resposta.

♦♦♦

 No va trigar gaire a complir-la, la seva promesa. Al cap de tres setmanes ens van comunicar que el pare era viu. Estava pres a la Model, pendent de judici. L’oncle, emparat per la magnanimitat del seu senyor, s’oferia a acompanyar-nos-hi.

Gairebé no el vaig reconèixer. La pell se li enganxava als ossos, caminava amb dificultat i tossia sense parar. En els seus ulls, apaivagats per la misèria i la derrota, l’alegria es barrejava amb la impotència i la humiliació. L’encontre va durar molt poc; el suficient, però, per infondre-li una mica d’esperança. La mare i jo tornaríem a Barcelona i l’aniríem a veure sempre que ens donessin permís. Només li caurien uns anys de presó i amb una bona sort els podria anar escurçant amb bona conducta i remissió de pena pel treball. La mare buscaria feina; segur que a Can Fabra la readmetrien i, com sempre, aniria a preu fet, escarrassant-se tant com pogués. Ah!, i els cosins d’Ordino ens enviarien menjar o fins i tot diners. Tot s’arreglaria, segur…

♦♦♦

 Aquella va ser l’última vegada que vaig veure el pare. Tres mesos més tard un tribunal militar el va condemnar a mort per un delicte de “rebelión militar” i “desafección separatista”. La mare, desesperada, es va plantar a les portes del palau episcopal de la Seu exigint de totes passades una entrevista urgent amb el secretari personal del bisbe per tractar un “assumpte de família” molt delicat. En Manel, tement un escàndol, la va rebre al seu gabinet exhibint un posat falsament compungit. No hi havia pogut fer res; si només l’haguessin acusat del primer delicte encara se n’hagués sortit; però el segon era molt més greu: “En Cisco –sentencià– no va ser mobilitzat per la força, que es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys, una de les més subversives, i tu no vas fer res per impedir-ho. Ja t’ho vaig advertir en el seu moment…  De tota manera, cal confiar fins al darrer instant en la infinita bondat del Caudillo. Li escriuré personalment per demanar-li l’indult… És tot el que et puc dir.”

 ♦♦♦

 El 12 de maig de 1940 el pare va ser afusellat al Camp de La Bota. L’endemà mateix la mare i jo vam agafar el tren. Havíem de fugir com fos d’aquella Barcelona miserable, assetjada per la fam i el terror. Decididament, aquí els llops eren invencibles, la màgia de la Dama d’Aubinyà o de la buna encantada els quedava massa lluny.

 *Grapal: ‘gripau’. Aquest mot no figura al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

3 Comments

  1. Gemma07/06/2014 at 18:13

    He gaudit llegint aquest conte. Gràcies Carme per haver-lo escrit.

  2. Gemma07/06/2014 at 18:15

    He viscut molts anys a Andorra, hi conec força gent, i aquesta lectura m’ha agradat molt. Gràcies Carme per haver-la escrit.

  3. Carme02/08/2014 at 12:28

    Me n’alegro molt, Gemma. Moltes gràcies a tu pel teu comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia