El muntanyenc

Esports

Quico Dalmases. La recerca d’un camí interior.

Download PDF

Publicat el 4-11-2014

Text: Josep Fatjó

Escriptor i alpinista. Fisioterapeuta i professor d’universitat

Fotografies: Jordi Canyameres, Es Tresidder i Pete Benson

 

 Presentació

En aquest article, que publiquem conjuntament amb “La pèrdua d’un company vint-i-cinc anys després” d’en Jordi Canyameres, volem fer memòria de l’alpinista terrassenc  Francesc Dalmases, desaparegut el 10 d’octubre del 1989, escalant en solitari des de la cota 7.700 cap al cim del Dhaulagiri (8.167 m, Himàlaia del Nepal). Poc conegut aquí, potser pel seu exili a l’estranger en negar-se a fer el servei militar obligatori, va desenvolupar una magnífica carrera alpinística. En Josep Fatjó i el qui va compartir la darrera ascensió amb ell, en Jordi Canyameres, han escrit aquest articles als vint-i-cinc anys de la seva mort.

Els escaladors britànics Es Tresidder i Pete Benson varen escalar la via de 1938 de la cara nord de l’Eiger a l’octubre de 2005. Les seves imatges ens ajuden a entendre la dimensió d’aquesta escalada que Francesc Dalmases va fer dues vegades i una tercera en solitari. Agraïm a la cordada britànica les seves imatges (per més informació vegeu la seva plana Es-On-Ice).

                                                                                                                            Consell de redacció

Quico Dalmases. La recerca d’un camí interior

Cercar un camí interior en aquesta vida demana molt de temps i no tothom aconsegueix trobar-lo. A la muntanya, com a la vida que vivim cada dia, se’ns presenten molts problemes que hem de saber resoldre i tot plegat ens aporta experiència per trobar aquell camí que tots portem a dins.

La muntanya, l’escalada de grans parets i grans cims, ens presenta moltes dificultats que hem de superar, però principalment ens demana la superació personal en tot allò que, a través de la roca i el gel, tenim de bo i de dolent. Hom es pot mostrar valent o covard, serè o neguitós, humil o superb i a través d’aquets valors i febleses, l’alpinista es fa i troba al mateix temps el seu camí. Però per sobre de tot, la humilitat davant la muntanya és la que ens ajuda a trobar-nos nosaltres mateixos.

En Francesc Dalmases –en Quico– era una persona humil que sabia en cada moment aprendre de les petites (i grans) coses i és en cada una d’aquestes coses que va saber construir el seu camí.

En Francesc Dalmases escalant la paret oest del Daulaghiri

En Francesc Dalmases escalant la paret oest del Daulaghiri, de 4.500 m de desnivell

Segurament no li hauria calgut escalar els grans cims i parets per trobar-se a si mateix, perquè era una persona reflexiva i potser amb un Puigpedrós o amb qualsevol altre cim modest n’hauria tingut prou. Però ell necessitava els grans cims i no pas per supèrbia, sinó perquè allà es trobava més en el seu ambient. La dificultat i el compromís formaven part d’aquest procés de recerca interior. A tot això s’hi afegia el fet d’escalar moltes vegades sol. El compromís era més alt, però també els fruits aconseguits eren més saborosos. Potser molta gent no pot entendre el perquè de l’escalada solitària, però al comportar més compromís, també permet conèixer-se més un mateix.

Aclimatació al cim del Breithorn  (6.850m)

Aclimatació al cim del Breithorn (6.850m). Al fons el Daulaghiri

Ens fixarem en una de les seves escalades més impressionants que va fer en solitari a la paret nord de l’Eiger, tot i que podríem extrapolar-ho a qualsevol de les altres parets que va conquerir als Alps o als Andes i finalment a Himalaia.

La paret nord de l’Eiger la va escalar tres vegades, sempre per la via clàssica del 1938, i una en solitari. Quan ho va fer tot sol ja coneixia la via, perquè l’havia escalat anteriorment amb un company. Entrem doncs, dins el món interior d’aquest home, dels seus pensaments i les seves reflexions

La cara nord de l'Eiger (3.970m) és un dels exemples més clars de la contrucció d'un mite (Foto: Cristian Forrer)

La cara nord de l’Eiger (3.970m),  exemple  de la construcció d’un mite (Foto: Cristian Forrer)

Al tren que el porta cap al peu de la paret nord de l’Eiger, en Quico ja pensa en la seva solitud. “Vaig pujar lliurat a la meva solitud. En moments com aquells es fa patent d’una manera ben evident la profunditat insondable que ens alimenta l’esperit…” Pressentint, una vegada més, allò que l’espera en els propers dies, s’adona que la lluita no serà solament amb la muntanya, sinó també amb ell mateix. I segueix abans de començar l’escalada, “ la manera d’encarnar i viure aquest buit que portem a dintre és una bona referència de nosaltres mateixos […] per a pujar muntanyes és important no enganyar-se en aquestes valoracions ”.

I en Quico no s’enganya, ans al contrari, es coneix prou com per saber que s’enfronta a aquella paret sublim buit per dins i sol i que aquella escalada l’omplirà de tot allò que no té. Al mateix temps no deixa de banda en cap moment la contemplació del paisatge, perquè aquest forma part, igual que la paret, d’un tot que acabarà de completar aquell buit que sent dins seu. “Vaig donar una ullada a la paret, però no tenia ganes de mirar-la, prou que la veuria! En canvi vaig reposar els ulls repetidament al verd dels camps […] em descansava.” I ho fa amb delicadesa, donant als seus pensaments, quan escriu, un aire poètic: “M’agradaven els suaus pendents d’aquells camps, la claredat del blau i els tons dolçament pàl·lids dels colors tardorals.” Es fixa en tots aquells detalls perquè sap del cert que més endavant es trobarà en una altra realitat “més crua i vertiginosa. Per això necessita impregnar-se de tot allò que el rodeja abans de començar l’escalada. És com un bagatge que porta a dins.

 Pete Benson a Hinterstoisser

Pete Benson s’apropa a la travessa Hinerstoiser

I ja en plena paret, es capbussa dins d’aquell món mineral d’esquena a la vall i a la vida que fins aquell moment li ha fet costat. La seva concentració és màxima i se centra en la recerca del camí, gens clar, en els primers tres-cents metres. I el dubte, un cop arriba al primer bivac, l’envaeix. És el dubte d’un itinerari incert, cosa habitual en grans escalades com aquella i es mostra tan segur, que davant d’aquella incertesa sap que tindrà la capacitat de corregir el rumb en cas d’haver-se equivocat. Al llarg de la nit, força agradable, creu que potser li serà destriat algun d’aquells misteris interiors: “Potser esperava que en tal ocasió la fosca em descobriria misteris insondables o que el ressò poètic d’uns moments tan meus m’aprofundirien fins a abismes mai sospitats.” Però no és així, tot i que els bivacs sempre li han aportat una gran pau interior. “Aquell vespre fou diferent: un neguit m’agitava.” I reconeix, humilment, la seva petitesa enmig d’aquella abrupta paret i se sent aclaparat. “Què hi feia jo allà?” es pregunta. I encara, “On comença i acaba la mesura real de les meves possibilitats? Finalment, es convenç de poder superar tots aquells dubtes i passa una nit tranquil·la.

Ed Tresider flanquejant la tercera glacera per entrar a la Rampa

Ed Tresider flanquejant la tercera glacera per entrar a la Rampa

Els dubtes sempre apareixen al llarg d’una escalada i aquests no el deixen mentre dura l’ascensió, com és natural, tot i que durant els tres dies a la paret, és conscient en tot moment de les dificultats i perills que afronta a cada pas. Tant és així que en el segon bivac, tot i distreure’s amb la contemplació dels estels i de les llums de la vall, un pensament no el deixa en cap moment: “demà seràs al cim o seràs mort. Aquesta reflexió o pensament el sobta i no acaba de comprendre com aquestes dues possibilitats tan oposades es troben tan íntimament relacionades i reconeix que el tipus de vida que porta, l’obliga a una total acceptació de la mort i que no l’espanta tenir-la tan a la vora.

Ed Tresider escalant l'aresta del cim de l'Eiger (3.970m)

Ed Tresider escalant l’aresta cimera de l’Eiger (3.970m)

Al llarg del tercer dia d’escalada, les dificultats no minven i a l’Aranya, i més amunt també, s’ha d’entregar plenament a l’escalada amb la màxima concentració i finalment, quan el sol el rep a dalt l’aresta, se sent novament purificat: “L’aire era ple d’un misteri que no es pot comprendre. Tampoc jo no l’entenia, però era meu.”

El cim el troba estrany no pas com se l’havia imaginat o com el recordava, però el que comptava, en aquell moment, era completar el descens.

Descens per la vía Normal. En primer terme la cara nord del Mönch

Descens per la vía Normal. En primer terme la cara nord del Mönch

Un cop a la vall, tot mirant-se la paret, intenta trobar una última resposta que ja sap que no trobarà.L’alegria d’haver fet l’escalada amb èxit, queda amagada per una desil·lusió molt íntima que s’emporta d’aquella paret i reconeix que encara li queden molts dubtes dins seu: “Sé que hi ha molts perquès que no sabré mai del que va succeir en aquells dos dies sencers.” I es diu que no hi tornarà. Per què tornar-hi? Però la paret el crida, la muntanya el crida, potser imperceptiblement, i en Quico, malgrat el cansament i la desgana, es replanteja seguir la recerca del seu camí, és a dir, la recerca de la vida plena: “No podiadir quan, però hi tornaria. I és que la recerca d’aquest camí interior no s’acaba mai.

Hi va tornar una tercera vegada i la seva vida va continuar sent plena fins que la llum encegadora del Dhaulagiri el va retenir per sempre. Tal vegada allà va trobar la resposta a tots els seus dubtes.

 

La bellesa i la hostilitat de l'alta muntanya alpina

 

 

Un commentari

  1. enri faura08/11/2014 at 21:15

    Un bon perfil de l’aventura interior de tot alpinista. De quina fusta esta feta l’ànima d’un alpinista que s’atreveix a enfrontar-se tres cops amb la nord de l’Eiger i una vegada en solitari? És un misteri insondable, que simplement permet intuir que l’esperit humà és sempre un pou de sorpreses.

    Existeix un llibret on el Quico descriu el relat d’aquestes tres ascensions, que un cop mort la familia va publicar en edició no venal i que és una autèntica joia de la literatura de muntanya. Si mai teniu ocasió intenteu llegir-lo perquè us arribarà al fons del cor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència