El muntanyenc

Esports

Pioners del Club Muntanyenc Sant Cugat

Download PDF

Publicat el 13 11 2016

Text: Josep Fatjó i Gené

Escriptor i Alpinista

Fotografies: Arxius Barberà, Carles Cabanes, Josep Barberà, Agustí Ventura, Miquel Vilaplana

 

Homenatge a Josep Barberà, Josep Ferrer, Albert Zanini i Francesc Farrés

De fa molts anys a Sant Cugat, com en altres poblacions vallesanes, s’hi ha respirat un profund amor per la muntanya. Excursionistes, escaladors, muntanyencs en general, han viscut amb intensitat aquest desig fervent pel contacte amb la natura dins i fora del nostre país.

En aquest article volem retre homenatge a aquells que, amb passa ferma, van iniciar el camí excursionista amb la seva il·lusió i els seus anhels. Aquells que van iniciar el Club Muntanyenc Sant Cugat i als que l’han perllongat al llarg dels anys fins avui mateix.

Aquests van ser els pioners.

Si algú coneixia bé les muntanyes de Catalunya i, sobretot, les roques i les agulles de Montserrat, aquest era en Josep Barberà. Va néixer a Reus (Baix Camp) el 1923. El seu esperit obert i emprenedor li va permetre assolir la gran majoria dels objectius que es va proposar. Caldria parlar, doncs, d’aquella persona tenaç amb voluntat de ferro i constància renovada per tal de comprendre el perquè de la il·lusió d’aconseguir tantes fites muntanyenques.

En Josep Barberà i Suqué a Sant Llorenç del Munt (ca. 1960) i al cim del Cavall Bernat de Montserrat, la seva muntanya mítica, en la darrera ascensió que hi va fer (ca. 1990)

En Josep Barberà i Suqué a Sant Llorenç del Munt (ca. 1960) i al cim del Cavall Bernat de Montserrat, la seva muntanya mítica, en la darrera ascensió que hi va fer (ca. 1990)

A part d’això, en Josep Barberà era un home d’un gran caràcter cosa que el va ajudar a ser autodidacte en tot allò que feia. Ja de ben petit va mostrar un gran interès per la natura i especialment per la muntanya. La lectura, la constància i la iniciativa van ser els tres pilars fonamentals que li van permetre tirar endavant molts projectes. Tan era així que feia com el mestre Pau Vila que l’influí en gran manera en l’amor per la geografia.

Operació Montserrat. Escalada a la Via Normal de la Boleta del Portell Estret (regió dels Frares Encantats, Montserrat), J. Barberà fent un pas d’esqueneta, la manera més natural i factible de superar extraploms curts als anys de 40 i 50 del s.XX

Operació Montserrat. Escalada a la Via Normal de la Boleta del Portell Estret (regió dels Frares Encantats, Montserrat), J. Barberà fent un pas d’esqueneta, la manera més natural i factible de superar extraploms curts als anys de 40 i 50 del s.XX

No va ser un gran escalador de dificultat, ni ho va pretendre mai, però es va saber rodejar de bons escaladors per aconseguir les meritòries “Operació Montserrat” i “Operació entre rius” a Sant Llorenç–l’Obac, a més de “l’Operació Muntanyes Catalanes”. Cal ressaltar escaladors com en Vicenç Soto i Salvador Ubach (Tiba) que l’acompanyaren en la gran majoria d’escalades a Montserrat i Sant Llorenç, però també molts altres socis del Club Muntanyenc

Una sala de l’antic Museu Barberà, que en Barberà va fundar a casa seva al 1978

Una sala de l’antic Museu Barberà, que en Barberà va fundar a casa seva al 1978

La seva família – la seva esposa Josefina Cortés i els seus fills Montserrat i Joan – van saber compartir amb ell tots els seus projectes.

Al Pirineu, l’activitat que hi va fer va ser remarcable: Mont Perdut, Aneto, Posets i molts dels cims més importants de la serralada.

Fora de casa nostra va realitzar algunes ascensions memorables que han quedat eclipsades per l’activitat feta a casa. Va fer la primera ascensió nacional a l’Elbrus (5.647m) al Caucas i la primera hivernal espanyola al Toubkal (4.165m) a l’Atlas.

Sabia engrescar tots aquells que l’envoltaven i amb en Josep Mª Torras i en Joan Nubiola van crear el Grup Cavall Bernat l’any 1978 i també va crear un gran arxiu de muntanya que tenia a casa seva i era visitat per molts muntanyencs de renom de casa nostra i d’arreu del món.

Aquestes van ser, de manera molt resumida, les activitats d’un home que va estimar la nostra terra fins a l’últim moment de la seva vida.

Joan Nubiola i Josep Barberà, fundadors, amb Josep Mº. Torras, del Grup Cavall Bernat el 1978, un any efervescent

Joan Nubiola i Josep Barberà, fundadors, amb Josep Mº. Torras, del Grup Cavall Bernat el 1978, un any efervescent

En Josep Ferrer va néixer a Sant Cugat del Vallès l’any 1925 i és el soci número 2 del Club Muntanyenc Sant Cugat. Quan ja tenia 78 anys, recordo que –arran d’una entrevista que li havia de fer– era difícil trobar-lo perquè dos o tres cops a la setmana anava a esquiar. Això ja demostra amb quina vitalitat afrontava la seva segona joventut.

Amb en Josep Barberà i en Francesc Farrés es va dedicar a l’escalada entre els anys 1943 i 1945. Tot i aquests pocs anys enfilant-se a les roques, en va treure un bon grapat de “primeres” i segones ascensions. En Barberà deia d’ell que va ser “una jove promesa de l’escalada montserratina” i és cert tenint en compte que va fer la segona escalada a l’agulla del Pas de Príncep, la tercera al Dit i la segona en solitari al Cavall Bernat. També a la Nina hi va deixar el seu segell fent la segona ascensió i primera sense tronc.

Durant la postguerra i abans de la importació de l’escalada artificial duta a terme pels pioners, el desploms es superaven amb un pas d’esqueneta o amb un tronc tallat, pelat i portat a peu de via i fermament ancorat a la roca (L’Ou de Colom, regió d’Agulles, Montserrat. Foto: A. Ventura)

Durant la postguerra i abans de la importació de l’escalada artificial duta a terme pels pioners, el desploms es superaven amb un pas d’esqueneta o amb un tronc tallat, pelat i portat a peu de via i fermament ancorat a la roca (L’Ou de Colom, regió d’Agulles, Montserrat. Foto: A. Ventura)

En Josep Ferrer “Pito” escalant de primer el desplom de la segona tirada de La Nina, ascensió llegendària per l’ús dels prototips de micro-pitons inventats per ell mateix. Fou la primera ascensió sense tronc i la segona absoluta (Barberà, Farrés i Ferrer, Barberà amb Francesc Farrés i Josep ”Pito” Ferrer, 15-07-1945)

En Josep Ferrer “Pito” escalant de primer el desplom de la segona tirada de La Nina, ascensió llegendària per l’ús dels prototips de micro-pitons inventats per ell mateix. Fou la primera ascensió sense tronc i la segona absoluta (Barberà, Farrés i Ferrer, Barberà amb Francesc Farrés i Josep ”Pito” Ferrer, 15-07-1945)

Potser va ser el servei militar –que en aquell temps durava tres anys– el que li va fer perdre l’entusiasme per les enfilades acrobàtiques per la muntanya que, encara avui, estima de tot cor.

Una de les coses que cal remarcar d’en Josep Ferrer és que va ser el precursor de les pitonisses, aquells claus petits que es podien clavar en forats diminuts i en escletxes cegues i que van suposar un avenç en la tècnica d’escalada a Montserrat. Quan algunes escalades encara es feien amb l’ajut d’un tronc per superar les balmes, ell amb aquells claus petits aconseguia enfilar-s’hi amb una tècnica molt depurada. Per a ell va ser una gran satisfacció personal perquè suposava una revolució en el món de l’escalada montserratina.

Els micropitons inventats per Josep Ferrer. Amb els anys es varen anomenar pitonisses de fisura

Els micropitons inventats per Josep Ferrer. Amb els anys es varen anomenar pitonisses de fisura

La seva feina de manyà i la seva imaginació i entusiasme el van ajudar a crear, també, a banda de les pitonisses, uns tascons de ferro rectangulars d’uns dos centímetres amb una anella a la punta que col·locaven en un forat fet prèviament a la roca. Si a aquest tascó li hagués posat una falca, s’hagués avançat a les pitonisses d’expansió que en Jordi Àlvarez va crear als anys cinquanta.

Avui el seu antic taller és la seu social al Club Muntanyenc Sant Cugat.

La família Ferrer al local del CMSC, antic taller d’en Josep Ferrer, manyà de professió

La família Ferrer al local del CMSC, antic taller d’en Josep Ferrer, manyà de professió, amb motiu del lliurament de les madalles d’or del Grup Cavall Bernat

L’Albert Zanini vivia a Barcelona, però passava els estius a Valldoreix. D’aquí la coneixença amb en Josep Barberà, en Farrés i en Sagalés. Tots quatre, futurs fundadors del Club Muntanyenc, van fer amistat i van començar a fer sortides per les rodalies. Collserola, Sant Llorenç i Montserrat eren, als anys quaranta, els llocs més habituals de les seves excursions perquè anar al Pirineu suposava, en aquells anys de postguerra, l’obtenció d’un salconduit per a poder-s’hi desplaçar.

Albert Zanini era una persona amable i cordial que va fer amistat amb els afeccionats a la muntanya residents a Sant Cugat, però especialment amb en Josep Barberà. La gran quantitat de sortides que van fer junts van anar prenent un caire de dificultat important, fins al punt de començar a escalar les roques més importants de Montserrat sense deixar de banda les ascensions als cims més alts del Pirineu: Maladetes, Posets, Bachimala, Pica d’Estats, Mont Perdut i un llarg etcètera.

Amb els anys, a Montserrat, juntament amb en Barberà, en Francesc Farrés i en Josep Ferrer, es van proposar repetir aquelles escalades que, fins aquell moment, s’havien fet amb la tècnica del tronc: la Nina, el Lloro i l’Ou de Colom van ser les més destacades.

Amb en Barberà van iniciar l’Operació Montserrat. Durant una escalada al Cilindre van prendre aquesta decisió: escalarien totes les agulles i roques de la muntanya per la seves vies normals.

L’Albert Zanini arribant al cim de l’agulla del Cilindre assegurat per un company (regió d’Ecos, Montserrat)

L’Albert Zanini arribant al cim de l’agulla del Cilindre assegurat per un company (regió d’Ecos, Montserrat)

La seva darrera escalada va ser la Momieta. Això era el 16 de març de 1969. Dissortadament, va morir d’un accident automobilístic a l’Arrabassada tres dies més tard tornant de casa d’en Barberà quan l’havia anat a felicitar per la seva onomàstica. Degut a la gran amistat amb en Josep Barberà i com a precursor de l’Operació Montserrat, la darrera agulla que es va escalar en finalitzar-la, porta el seu nom en homenatge.

Conjunt de fotografies de la primera sense tronc a La Nina, abans esmentada

Conjunt de fotografies de la primera sense tronc a La Nina (extret del diari de Josep Barberà, volum Frares Encantats)

L’amistat d’en Francesc Farrés (Tatet) amb en Josep Barberà es remunta a partir de l’any 1939. En aquell any ja hi va haver un intent de crear una secció excursionista santcugatenca a la seu de la Falange Española per part d’en Tatet i altres amics, però aquesta iniciativa no va anar endavant ja que el delegat de la Falange no ho va permetre.

Va participar en moltes escalades a Montserrat. L’any 1945 va realitzar la 2ª ascensió a la roca de la Nina –i primera sense tronc– amb en Josep Barberà i en Josep Ferrer quan aquest va implantar, per primera vegada, l’ús de les pitonisses.

A la dreta en Francesc Farrés (Tatet) i en Josep Ferrer al cim de la Nina amb el llibre de registre on només hi trobaren la piulada dels primers aperturistes. La primera ascensió va costar tretze intents de la cordada més forta de l’època (E. Mallafré, V. Barbé, F. Blasi i M.A. Simó, 17 de maig de 1942). Els santcugatencs varen fer la segona i primera sense tronc en un dia

A la dreta en Francesc Farrés (Tatet) i en Josep Ferrer al cim de la Nina amb el llibre de registre on només hi trobaren la piulada dels primers aperturistes. La primera ascensió va costar tretze intents de la cordada més forta de l’època (E. Mallafré, V. Barbé, F. Blasi i M.A. Simó, 17 de maig de 1942). Els santcugatencs varen fer la segona i primera sense tronc en un sol atac

L’any 1945 fou també l’any de la superació d’altres roques montserratines que s’havien pujat amb tronc. Els escaladors santcugatencs havien afrontat el repte de superar aquestes roques utilitzant solament les pitonisses.

El 30 de setembre es va fer la 4ª ascensió a la roca d l’Ou de Colom i la primera sense tronc, els components de la cordada eren quatre membres del Club: Ferrer, Farrés, Zanini i Barberà. Van estar 12 hores per escalar aquesta roca.

Durant alguns anys el grup format per aquests quatre escaladors van fer moltes ascensions a les roques de Montserrat repetint escalades i fent-ne de noves. Més endavant també es va dedicar a l’esquí i va participar en diverses curses representant el Club Muntanyenc.

En Tatet sempre va estimar la muntanya i no va deixar mai de fer excursions fins a l’any 1977 que va morir d’una greu malaltia. En Josep Barberà també va sentir molt aquesta pèrdua, perquè li va marxar un altre amic entranyable amb qui sempre els havia unit una gran amistat. Un excursionista incandescent que el va acompanyar a nombrosos cims.

En Josep Barberà, un cop acabada l’Operació Montserrat, li va posar nom a una de les roques conquerides: el PUNXÓ D’EN TATET com a homenatge a un dels homes que forjà l’excursionisme a Sant Cugat.Pioners.

El Punxó d’en Tatet (regió de Tebes, Sant Miquel, Montserrat (Foto: Jordi López)

El Punxó d’en Tatet (regió de Tebes, Sant Miquel, Montserrat (Foto: Jordi López)

Altres articles publicats per el mateix autor a elmuntanyenc

Quico Dalmases. La recerca d’un camí interior.

La poesia. Una altra visió de la muntanya

Per coneixer el Grup Cavall Bernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència