El muntanyenc

Cultura

Pintura del paisatge

Download PDF

  Publicat el 05-04-2013

Text: Imma Pueyo i Masi

Professora d’Història de l’art. Pintora de paisatges urbans. Comentarista i crítica d’art de la revista Gausac del GEL i del Diari de Sant Cugat  

 

El paisatge pictòric és un gènere modern. Un cop alliberat de la seva funció subordinada a escenes religioses, mitològiques o al·legòriques, esdevindrà un camp artístic d’experimentació tècnica i també de reflexió, on es projectaran les idees de l’artista i les de la seva època.

El paisatge pictòric –diu J F Yvars (2001) historiador de l’art– és un gènere modern. Certament, si donem un cop d’ull a la pintura realitzada al llarg de la història, observarem que és durant el Renaixement quan el món natural –muntanyes, boscos, camps, arbres, rius, ciutats– comença a alliberar-se de la seva funció subordinada a escenes religioses, mitològiques, retrats. Un exemple és la pintura d’Albrecht Dürer, El castell de Segonzano del 1494, considerada juntament amb altres d’aquest autor, un dels primers paisatges a l’aquarel·la d’un lloc concret. L’obra es basa en la visió frontal d’un castell sobre roques, envoltat d’arbres i a la vora d’un riu, descrita força detalladament i que possiblement va ser realitzada quan tornava del seu viatge a Itàlia.

Albert Dürer Paisatge a l’aquarel·la

A començaments dels segle XVI el terme “paisatge” s’inclou en el vocabulari de l’art amb un significat estètic i de gènere. Llavors, la visió de la naturalesa es presenta amb uns condicionants diferents a la de les persones que la treballen, camperols, caçadors, pastors, és a dir, que s’hi enfronten d’una manera existencial, però no la viuen estèticament. Aquests plantejaments inicials s’expressen a través de la pintura del paisatge de moltes maneres i segons un context històric, cultural, social, econòmic…

Caspar David Friedrich Viatger davant d’un mar de boira

L’obra Caminant davant d’un mar de boira, de 1817, de Caspar David Friedrich, representant del romanticisme en el seu vessant més idealitzat, constata la insignificança de l’home captivat per la percepció d’infinitud i la poderosa immensitat de la natura. La visió de l’artista segueix una sèrie de plantejaments estètics de l’època basats fonamentalment en la subjectivitat i l’expressió dels sentiments individuals. Més endavant, els pintors francesos de l’Escola de Barbizon, cap al 1830-1870, estan interessats en la vivència personal del paisatge i, sobretot, en la captació dels fenòmens meteorològics amb la intenció de representar un instant atractiu. Un d’ells, Millet, comparteix aquesta estètica basada en la representació directa de la realitat, introdueix la figura humana i pinta el quadre Les espigolaires de 1857, on es pot observar tres dones que recullen del rostoll en uns extensos camps segats. La mirada del pintor endolceix el paisatge amb uns magnífics tons daurats i també el treball de les camperoles, que no mostren cap esforç i la seva actitud és serena, ja que d’aquesta manera l’obra era més acceptada pel gust burgès de l’època.

Joaquim Vayreda Paisatge de la Garrotxa

A Catalunya, l’Escola d’Olot segueix una tendència similar a l’escola paisatgística de Barbizon, però projecta en el paisatge un sentiment de país, un estat d’esperit o, més encara, com va dir Berga i Boix el 1894 en memòria del seu amic el pintor Joaquim Vayreda, la plasmació d’una concepció global del món. Els impressionistes, deixen de banda les interpretacions simbòliques, especulatives del paisatge i l’extreuen del domini metafísic. Pinten directament a la naturalesa i es recolzen en les teories científiques de la seva època com la formulada per Chevreul sobre els colors. El resultat és un paisatge lluminós i vibrant ple de contrastos simultanis, fet amb pinzellades ràpides i amb la voluntat de destacar la pintura per si mateixa i no pas el tema. A començaments del segle XX, Paul Cézanne fa un pas decisiu i inicia un camí cap a l’abstracció. Estudia el paisatge natural, identifica les formes geomètriques dels elements que el componen, cases, arbres, muntanyes i busca una informació visual basada fonamentalment en la varietat dels punts de vista. Després, a la seva manera, reordena aquestes formes en una composició. L’ull de l’espectador reconeix cadascun dels elements, però el paisatge unificat es compon en la ment. Les seves experimentacions tècniques i la idea de prescindir de l’obligació de copiar la realitat visual, l’han fet mereixedor del reconeixement d’un gran nombre d’artistes.

Cézanne La muntanya de Santa Victòria

Bibliografia

Yvars, J F: L’espai intermedi. Barcelona. Editorial Proa. 2001.

Albrecht Dürer: fr.wikipedia.org/…/Œuvre_gouaché_et_aquarellé.

Raffaella Russo: Friedrich  S.E Electa. 1999.

F Fontbona i altres: L’escola d’Olot. Fundació “la Caixa”. 1993.

Norbert Wolf: Pintura paisajista. Taschen. 2008.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència