El muntanyenc

Cultura

Pantocrator

Download PDF

Publicat el 14-01 2017

Text: Enric Faura

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Fotografies: cortesia de Editorial Tushita. Barcelona

 

Ara que les trails, les ultres i tota mena de proves esportives estan a l’ordre del dia i que sembla que no es pot anar a la muntanya sense cercar un rècord, aquest llibre ens fa una proposta del tot sorprenent: seguir el romànic pirinenc en una mena de travessa pausada en homenatge a la història.

L’any 1907 van passar alguns fets que fins molt més tard no sabrem calibrar en tot el seu abast. Tot comença l’estiu anterior, amb el primer Congrés Internacional de Llengua Catalana, on es decideix promoure la creació d’un ens per defensar i organitzar la cultura catalana, davant la desatenció de l’estat espanyol. Així el 18 de juny 1907 el president de la Mancomunitat va crear l’Institut d’Estudis Catalans. Una de les primeres actuacions d’aquell incipient IEC va ser la Missió Arqueològica de l’estiu de 1907. Un petit equip surt d’excursió pel Pirineu Català per documentar el romànic. El grupet és petit. Liderat per Puig i Cadalfalch està integrat per mossèn Gudiol com erudit historiador de l’art, l’arquitecte Josep Goday com adjunt, el jurista Guillem Maria de Brocà per estudiar els costums i la història local i el fotògraf Adolf Mass per recollir un testimoni gràfic. El recorregut és clar i ambiciós. Des de Luishon fins a Isàbena, passant per l’Aran i la vall de Boí. Quatre valls pirinenques cabdals en la història del romànic que es dediquen a estudiar, inventariar, fotografiar i dibuixar.

Aquesta excursió de 1907 té uns antecedent i no neix del no res. La Renaixença havia assentat un fort pòsit de recuperar i conèixer el passat arqueològic, natural i humà del país. Domènech i Montaner, a la seva joventut, entre els anys 1893 i 1906 duria a terme tot un seguit d’excursions per estudiar el romànic català. El Centre Excursionista de Catalunya era un altre fogar des d’on s’impulsava aquest esperit de recuperació i estava amarat d’aquest anhel en aquells anys i alguns dels seus socis més distingits ja havien anat al Pirineu darrere les pedres romàniques. En el fons es tenia la idea que en el romànic es podrien trobar els signes d’identitat del poble català.

Puig i Cadafalch, disset anys més jove que Domènech i Montaner i deixeble seu, va ser la pedra angular d’aquesta expedició de descobriment del romànic pirinenc. Aquella expedició de 1907 va fer prendre consciència de l’extraordinari valor d’algunes pintures romàniques i va propiciar que entre els anys 1920 i 1923 es traslladessin moltes pintures al que, dècades després, acabarà esdevenint el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un segle més tard, Enric Soler i Raspall, excursionista, viatger i editor, decideix seguir fil per randa les passes d’aquella expedició i escriure’n un llibre. Des de Tolosa de Llenguadoc segueix amb tot el detall possible el mateix recorregut que el 1907, visitant les valls de Luishon, Aran, Boí, Ribagorça i Isàvena. Ho fa tot a peu, amb l’ajut del transport públic puntualment.

El llibre és la crònica d’aquesta excursió-viatge feta amb la mirada actual. Aquesta ruta no és esportiva. No cerca superar cap rècord, assolir cims o lluitar contra cap marca. Simplement vol resseguir, “encalçar”, les passes d’una altra excursió mítica i endinsar-se en el món del romànic pirinenc. Vista les mateixes esglésies que el 1907, evidenciant els canvis i els contrastos, amb descripcions detallades. En cert sentit és un retorn a les arrels del descobriment i inici del procés que va servir per posar en valor el romànic pirinenc. Pantocràtor és un llibre de viatges? Un relat excursionista? Un text històric? Un reportatge periodístic? Un tractat de paisatge? És una mica de tot això, la barreja de moltes mirades.

L’autor construeix un text bàsicament descriptiu, de tall costumista, correcte, amb alguna llampegada brillant. Sovint hi introdueix referències socials, històriques, culturals i naturals que enriqueixen el dibuix del context, salpebrades amb els pensaments, reflexions i sentiments de la seva experiència. Les fotografies recuperades de l’Adolf Mas són molt interessants i evidencien els forts canvis del pas del temps. També esmenta textos d’altres viatgers com Cela, Espinàs, Soler i Santaló, Núria García Quera o mossèn Alcover. Es dibuixa un fresc complet, facilitant el contrast entre l’actualitat i el passat, amb una bona base documental.

Ens sembla el llibre més complet i elaborat de l’autor. A cops se li’n va la ploma i el text es fa una mica llarg i enfarfegat, amb excés de detalls banals i circumstancials, oblidant la màxima de tot bon escriptor, allò que “sovint menys és més”. En qualsevol cas és una passejada pel cor del Pirineu seguint les petjades d’uns gegants i les pedres romàniques altament suggestiu, que de ben segur pot interessar a qualsevol muntanyenc i lector que intenta anar una mica més enllà de les muntanyes per entrar en el cor de la seva història.

Si avui el romànic té el valor arqueològic, artístic i cultural que la societat li dona, si avui el romànic de la vall de Boí ha estat declarat patrimoni de la humanitat, si avui a l’imaginari de la societat catalana les ermites romàniques remeten als orígens de l’ identitat nacional, és en gran part per la tasca dels erudits que fa un segle el van anar a explorar i descobrir per posar-lo a l’abast de la nova societat industrial que s’estava gestant. Aquells viatges i excursions ens han portat en cert sentit al moment actual i l’homenatge de Soler Raspall és pertinent i d’absoluta justícia. I potser aquest llibre pugui donar lloc a la creació d’un itinerari a peu, organitzat, per a tots els aficionats al romànic, a la història i a la muntanya, per visitar aquestes petites joies que s’amaguen a les valls pirinenques.

Pantocràtor. Enric Soler Raspall. Editorial Tushita. Barcelona, 2016. 328 pàg. 9788494459030

Altres articles del mateix autor a “elmuntanyenc”:

Los indómitos de la montaña, periodisme d’alt nivell

50 itineraris d’esquí de muntanya pel Pirineu català

David Le Breton: La marxa és bàsicament una ètica

La Transpirinenca. Un viatge interior

Henri Brulle (1854-1936). Part III: Companys i guies

Henri Brulle (1854-1936). Part II: Nous horitzons

Henri Brulle (1854-1936). Part I: El pirineisme de dificultat

Henry Russell (1834 – 1909) Part III: La seva influència en el pirineisme

Henry Russell (1834-1909) Part II: Enamorament pel Vinhamala

Henry Russell (1834-1909) Part I: La formació d’un pirineista cabdal

De la inutilitat de la muntanya

Per què pujar muntanyes?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia