El muntanyenc

Ciència i medi

Ocells a casa nostra

Download PDF

Publicat el 15-03-2017

Text: Mònica Vila i Massagué

Llicenciada en dret, màster en advocacia. Ha estat lletrada al sector públic. Aficionada a l’ornitologia i sòcia de l’ADENC (Associació per a la Defensa i l’Estudi de la Natura) 

Fotografies: Jordi Bertran Mateu

Enginyer de qualitat i fotògraf (jbertranmateu.wixsite.com/aucellus). Soci de Seo/Birdlife.

“Com de diferent és la tardor

Per a mi que vaig

Per a tu que romans
Camí d´estiu

Sobre aquesta pedra

Descansen tots
Confoses

Entre els pètals

Ales d´ocells”

 (Shiki Masaoka)

Sant Cugat del Vallès és un municipi amb poc més de quaranta-vuit quilòmetres quadrats de superfície, on es desenvolupen un munt d’activitats de tot tipus: comerç, mercats, estudis, ateneus, centres culturals, àrees esportives i diàriament, pels seus carrers, avingudes i parcs, s’hi mouen prop de noranta mil habitants, uns d´aquí, uns altres vinguts de fora, de països de vegades llunyans, i         d´altres, de no tan lluny.

Molt sovint passen desapercebuts uns altres habitants que conviuen amb nosaltres, santcugatencs també, uns d´aquí, uns altres vinguts de diferents llocs de Catalunya, o de fora. M’agrada parlar d’ells com dels sancugatencs alats. Parlo dels ocells que hi viuen i s’hi alimenten, que sovint hi fan el niu o que hi hivernen. També n’hi ha que hi descansen uns quants dies en el seu viatge migratori.

Més enllà de les cotorres argentines, tórtores turques, tudons i coloms, una rica diversitat ornitològica comparteix amb nosaltres els espais públics i sovint també jardins, terrasses i balcons privats.

És veritat que els coneixem pel soroll que fan, pel seu cant, per les passades volant arran de les teulades i els arbres i que, de vegades, ens queixem de les molèsties que sembla que provoquen. Ara bé, realment coneixem d´aquests companys de viatge? Qui són? Què hi fan aquí? Els hem vist? Sabem de quin color són? O simplement, sabem que hi ha un munt de petits ocells de tots colors tan a prop nostre?

El nostre espai físic i climàtic

Quan entrem a analitzar les varietats ornitològiques presents en un territori determinat hi ha dos factors que hem de tenir en consideració amb caràcter previ: per un costat, l´àmbit físic de l´espai que estem estudiant i per un altre, la zona climàtica d´aquest espai.

Situat a una altura de cent vint metres sobre el nivell del mar, Sant Cugat del Vallès està rodejat d´àmplies zones de bosc i muntanyes, però també disposa d´una àrea fortament urbanitzada i de moltes infraestructures. Aquesta combinació d´urbanització i infraestructures influeix de manera cabdal en les varietats ornitològiques que hi podem trobar; és a dir, la millor o pitjor adaptació a aquestes barreres establertes per l´ésser humà determina que els ocells que hi trobem siguin diferents dels que podríem veure en un lloc de muntanya amb poca densitat de població, per exemple.

Des d´un punt de vista bioclimàtic, Sant Cugat del Vallès pertany a la zona de clima mediterrani, a cavall entre les àrees de varietat costanera i de muntanya mitjana, que es caracteritza pels estius secs i unes temperatures relativament moderades. A més, la seva pertinença a Catalunya, situada a la part oriental de la península ibèrica, és un territori de forta predominança migratòria, amb ocells vinguts d´altres punts del món.

Les espècies d´ocells depenen de la varietat climàtica existent, de tal manera que les condicions de temperatura, calor, pluja i humitat i, com a conseqüència, la presència d´aliments i d’aigua, esdevenen clau per trobar una categoria ornitològica o una altra.

Ocells residents, hivernants i de pas

De forma general, i molt sintèticament, podem dividir els ocells que es troben en un territori en tres categories: els residents, els hivernants i els que estan de pas en els passos migratoris. Tot i que sembla força intuïtiu, no està de més que distingim aquestes tres categories d’ocells:

  • Els residents: són aquells ocells que hi són presents durant tot l´any.
  • Els hivernants i reproductors. Per un costat, els hivernants són els que romanen en un territori durant una temporada concreta i determinada, que correspon a aquella en què, fugint de les baixes temperatures, el fred, la neu, etc., cerquen un clima més benigne i, per tant, un major i més fàcil accés al menjar. D´un altre, els reproductors, que són els ocells que marxen del seu lloc d´estada habitual i arriben al territori per aparellar-se i reproduir-se cercant un clima més adient.
  • Els ocells de pas són els ocells que, en el camí d’anada o de tornada a les seves zones d´hivernada, fan parada en un territori, fonamentalment per reposar durant les llargues rutes migratòries, per, passats alguns dies, reprendre el seu viatge cap a altres latituds.

Dit això, entrarem a fer una petita relació de les diverses espècies ornitològiques residents i hivernants més comunes al nostre municipi.

Els ocells residents

  • PARDAL COMÚ. Malauradament es tracta d’una especie en regressió, tot i que la situació al nostre país és millor que a la resta d´Europa, on es troba prop de l´amenaça. A Londres, per exemple, gairebé no en queden. Nosaltres encara en tenim als patis de les escoles, a la plaça d’Octavià o a la sortida de la cafeteria del barri. És una espècie que sempre trobarem en espais humanitzats, de manera que podem afirmar que si nosaltres no hi som, ells tampoc.

Pardal comú

El mascle amb el casquet (part superior del cap) gris i el pitet negre que li arriba ben avall. És, doncs, molt difícil de confondre. Per la seva banda, la femella, de tons marronosos i amb una línia clara sobre l’ull, és més enganyosa. Són gregaris, és a dir, no els agrada la soledat i per això sovint els veiem en grup. Sempre hi ha algun pardal intrèpid que sen’s acosta a la taula!

  • PARDAL XARREC. Es troba també en situació de declivi, perquè, vinculat a les zones agrícoles i d’horts, la seva disminució determina que s’empetiteixi la seva presència És un ocell essencialment granívor, però també insectívor, en especial en època de cria. Més petit que el pardal domèstic, se’n diferencia perquè té el sobre del cap marró teula, pitet negre molt curt i unes taques en forma de mitja lluna negra a les galtes. El mascle i la femella són iguals. A casa nostra la seva població ha minvat fins a ser pràcticament anecdòtica, com a conseqüència de la urbanització de molts espais abans vinculats al medi agrícola. Si recuperem horts urbans, potser tornaran.
  • MERLA. El mascle és de color negre amb el bec groc i té un cercle groguenc al voltant de l’ull. Fa uns 25 cm de llarg. La femella és de color marronós, amb tonalitats rogenques al pit. Té la cua llarga i es desplaça a salts. El seu hàbitat va des dels indrets arbrats, fins a l´interior de pobles i ciutats (teulades i voladissos de les façanes). La seva alimentació es fonamenta en insectes i fruits. El tret més característic de l´espècie és, potser, el seu cant aflautat, pausat i de melodia repetida que podem escoltar del mascle entre el mesos de març i juny, que és l´època en què s´aparella. Molt fàcil d’observar a Sant Cugat, sobretot als clars vespres primaverals, quan el cant del mascle i la seva silueta ens acompanya des de la branca d’un arbre.

Merla

  • PINSÀ COMÚ. És un habitual de les zones enjardinades. El mascle té el clatell blau pissarra, les galtes, la gola i el pit, rosats, el carpó (part superior de la cua, verdós, les parts superiors, castany i el ventre, blanquinós. La femella, a més de les marques blanques, té les parts superiors bru olivaci i les inferiors més clares. Durant la primavera i l’estiu menja sobretot invertebrats, durant la resta de l’any cerquen llavors del terra. Com els pardals, acostumen a anar en estol.

Pinsà comú

  • PIT-ROIG. A Sant Cugat viu als boscos humits i també se’n poden veure als horts urbans i als parcs i jardins. A l’hivern és molt territorial i solitari. Menja insectes, cucs de terra, fruits i restes d’aliments. Camina i salta per terra cercant menjar. Quan sent el perill aixeca la cua. A casa nostra es deixa veure fàcilment a l’hivern, sen’s apropa, sempre curiós. Com el seu nom indica, el tret físic més característic és el color vermell-taronja que li adorna el pitet i la cara.

Pit-roig

  • CUERETA BLANCA. Per mi, la cuereta blanca és l’ocell oficial de Sant Cugat! Camina amb rapidesa movent el cap i la cua de manera molt elegant. Habitual als nostres parcs, zones verdes, jardins i zones amb aigua. Jo en dic l’ocell de les rotondes! Us hi heu fixat? Menja insectes i aràcnids.

Cuereta blanca

  • MALLERENGA CUALLARGA. És una espècie pròpia de les zones arbrades de Sant Cugat del Vallès. Gregària, sovint es mou en estols mixtos amb altres espècies. Petita i rodanxona, el seu tret físic més característic és la cua, tan llarga com la resta del cos. És un ocell de gran bellesa, que ens enlluerna, si la sabem apreciar, entre les branques dels arbres alts. Sovint recorren els barris del poble, d’arbre en arbre.

Mallerenga cua llarga

Detall de la mallerenga cua llarga

  • MALLERENGA CARBONERA. De tota la família de les mallerengues aquesta és la més gran. El seu tret més característic és un cap negre lluent, la galteta de color blanc i les parts inferiors del cos d´un color groc cridaner. El dors de l´ocell és de color verdós i llueix una elegant corbata de color negre al pit. Com tots els ocells de la família, són intrèpids, malabaristes i força geniüts (sovint podem veure esbatussades entre elles competint per l´aliment). Com la resta de mallerengues, són comunes en les zones enjardinades, als arbres i parcs de Sant Cugat. Tot i tenir una dieta bàsicament insectívora, tenen un bec molt dur que els permet adaptar la seva dieta a l’hivern i menjar llavors, fruits, etc.

Mallerenga carbonera

  • MALLERENGA BLAVA. Aquest és un dels membres més petits de la família i es caracteritza físicament per tenir les parts superiors (dors, etc.) de color blau (d´aquí el seu nom). El casquet és també blavós i la cara blanca. A diferència de la mallerenga carbonera, la corbata al pit és petita i difuminada.

Mallerenga blava

  • MALLERENGA EMPLOMALLADA. Una de les espècies de mallerenga més boniques. El tret característic és la seva cresta blanca i negra, que, de vegades, manté erecta. El color del cos és bru i passa de més fosc a més clar a mesura que anem descendint cap a les potetes, amb el pitet negre. Es troba present a zones boscoses i ens espais propers o zones densament arbrades.

Mallerenga emplomallada

  • TALLAROL CAPNEGRE. Propi de zones arbustives i ombrívoles, també el podem observar a Sant Cugat. El mascle és més vistós, amb el capell i la cua molt negres, que contrasten amb el blanc del coll. Els ulls estan vorejats per un anell orbital rogenc. A l’hivern es veu obligat a canviar la seva alimentació normal, a base d’insectes, pels fruits i les baies.

Tallarol cap negre

  • TALLAROL DE CASQUET. També propi de zones arbustives i ombrívoles. El mascle és més vistós, amb el capell molt negre en forma de casc. Com el tallarol capnegre, a l’hivern es veu obligat a canviar la seva alimentació normal, a base d’insectes, pels fruits i les baies. També en aquest moment de l’any és més fàcil d’observar.

Tallarol de casquet

  • RASPINELL. És un ocell que es caracteritza per la seva mida petita, el seu bec estret, llarg i més aviat corbat i la seva cua també llarga que utilitza per recolzar-se als troncs dels abrets mentre va escalant. I és que, efectivament, el raspinell es dedica a cercar tot tipus d´insectes escarbotant les escorces dels arbres i, un cop ha acabat, salta fins a un altre arbre per tornar a començar. El color del dors és bru, amb les parts inferiors d´un to més blanquinós. El podem trobar en zones boscoses i al parcs arbrats de Sant Cugat del Vallès.

Raspinell

  • GARSA. Qui no ha pogut veure, ni que sigui per un moment, en un dels abundants parcs de Sant Cugat, aquest ocell d´ales negres amb panells alars blancs, un marge d´ala amb llampants plomes blaves amb barres negroses i el cap negre. El seu vol ondulat és tan característic com la seva desconfiança i el seu grall estrident. Insectívor, no rebutja qualsevol mena de fruit. Com a còrvid, és un ocell molt intel·ligent, que s’ha adaptat amb molta facilitat als ambients urbans.

Garça espantant  una àguila calçada

  • ESTORNELL VULGAR. Emparentat amb la merla, es diferencia per tenir la cua més curta, les ales en forma de punxa, i un vol ràpid. A més, en comptes de saltar, com fa la merla, l’estornell camina. S´alimenta d´insectes als parterres de Sant Cugat. Aquesta espècie forma petites colònies o grups i cap a la tardor evoluciona en grans estols de desenes d´individus que volen dibuixant espectaculars formes al cel, formes que tenen la finalitat d´espantar possibles rapinyaires depredadors.
  • GAFARRÓ. Aquest ocell de la família del fringíl·lids, com el pinsà, és de petites dimensions, no fa més d’onze o dotze centímetres en edat adulta. És de color entre groguenc i verdós i té un bec molt curt, ideal per al gra i les llavors, que són els seus aliments preferits, tot i que no deixa passar l´oportunitat de capturar petits invertebrats, sobretot en època de reproducció. És molt freqüent a les rodalies del centre urbà i als parcs i jardins de la nostra ciutat.

Gafarró

  • ROSSINYOL. De la família del túrdids (com el pit-roig i la cotxa fumada) si per alguna cosa destaca és pel seu cant (s´han arribat a identificar sis o set cants diferents). Té un color marronós excepte la cua, que és vermellosa. Molt territorial, acostuma a desplaçar-se per terra fent salts ràpids. S´alimenta d´insectes i a l´hivern, de fruits. El trobem en arbres, horts urbans, parcs i en zones enjardinades al bell mig de Sant Cugat del Vallès. Tolera malament la captivitat, d´aquí el refrany “El rossinyol, gàbia no vol”.
  • ROSSINYOL BORD. Tot i el nom pertany a una família diferent del rossinyol, els sílvids. El seu cant no s´allarga més de tres o quatre segons, però és fort i potent i, sovint, insistent, la qual cosa el fa molt fàcil d´identificar. La seva alimentació consisteix en insectes, tot i que, com altres ocells de què hem parlat, a la tardor i l´hivern no menysprea petits fruits i llavors. El mascle i la femella són iguals pel que fa al color i l´aspecte (to marró vermellós, amb la cara i el pitet d´una tonalitat més grisenca, cella grisenca i gola blanquinosa). Conviu amb nosaltres i l’escoltem fàcilment al llarg de la primavera i l’estiu. Ara bé, només amb molta sort o uns ulls experts el podran observar entre les denses zones arbustives. Si voleu més pistes, procureu fer la cerca en un lloc humit o a prop d’un curs d’aigua.
  • TRIST. Aquest sílvid no fa més de deu centímetres i pesa, com a màxim, uns dotze grams. El cant és, novament, el tret més característic d´aquest ocell, perquè emet un cant (més aviat xiscle) monòton i repetitiu: “trist”, “trist”, tot i que, si no l´emet, passa absolutament desapercebut. És de color vermell-crema i la cua curta, arrodonida i de color negre. Cal destacar el capet rallat de negre. El podem trobar fonamentalment a la rodalia, ja fora del nucli urbà. Si parem atenció, fàcilment el sentirem al llarg de la primavera i l’estiu.

Trist

  • MOSQUITER COMÚ. Dels ocells amb presència a Sant Cugat, aquest parent del trist és el més petit de tots, ja que el mascle pesa de set a vuit grams i la femella, de sis a set. El podem observar a Sant Cugat, sobretot a l’hivern, fins i tot furgant les plantes cercant pugons. És de color marronós a la part superior, més clar a la inferior i groguenc en els laterals. És bàsicament insectívor.

Mosquiter comú

Els ocells hivernants i reproductors

  • COTXA FUMADA. El mascle és de color negrós i la femella és de color marronós gris fosc, i tots dos tenen la cua vermellosa, com oxidada. A Sant Cugat del Vallès és hivernant i es refugia entre les escletxes dels edificis residencials, centres comercials i naus industrials. Menja insectes, aranyes, fruits i llavors. Vola amb rapidesa. Quan està parada mou constantment la cua. Solitària, territorial. Inconfusible per la seva actitud.

Cotxa fumada

  • ORENETA VULGAR. Les orenetes són, potser, l´ocell que millor exemplifica la categoria que hem establerts abans d´ocells reproductors que trobem a Sant Cugat. Físicament, la part superior és de color metàl·lic i el front, la barbeta i la gola, que està separada del pitet i el ventre blancs per una franja blava fosca. La cua, element característic, té forma de forca. Construeix els seus nius en forma de tassa amb boletes de fang, enganxats a bigues i parets, localitzats a llocs arrecerats, fins i tot dins d’edificis i construccions habitades. Al centre de la vila encara hi trobem alguns edificis i cases que conserven el seu niu d´oreneta vulgar per orgull dels seus habitants! Marxa a l´Àfrica (Senegal i Nigèria) a finals d’estiu i torna cap al mes d´abril. Cal destacar que any rere any, la mateixa parella d´orenetes tornarà al mateix niu. I ho intentarà al llarg de tota la seva vida. S’alimenta fonamentalment d’insectes i els caça mentre vola. Tenir-ne un niu a casa, sens dubte, és el millor regal.

Oreneta vulagar

  • ORENETA CUABLANCA. L´altra espècie d´oreneta de què gaudim a Sant Cugat del Vallès és l´oreneta cuablanca. La seva aparença es caracteritza per la taca blanca en la zona ventral, inclosa la part inferior de les ales. La resta és de color negre i té una cua curta i lleugerament forcada. Protagonitza grans migracions fins a l’Àfrica subsahariana a finals d’estiu. L´oreneta cua blanca construeix els seus nius amb fang i tenen forma de bola tancada, amb una única entrada a la part superior. Els nius estan enganxats a cingleres (cada cop més estrany) i sota balcons i voladissos de les façanes. Generalment formen colònies. Aquest fet sol provocar molèsties i inconvenients de brutícia sota els nius. En qualsevol cas, cal recordar que els nius d´oreneta estan protegits per una normativa de la Generalitat que en prohibeix la destrucció o malmetre’ls. Si passegeu pels carrers del centre de la vila i mireu amunt, en podreu observar desenes, així com l’activitat frenètica i incansable dels pares entrant i sortint per alimentar els pollets durant els mesos d’estiu.
  • CORB MARÍ GROS. Típic ocell hivernant. Al nostre terme municipal hi podem trobar alguns individus hivernants. Es tracta d’un ocell gros (prop de 100 cm) amb el plomatge negre, tret de les parts laterals de la cara i sota el bec, que són de color blanc. El bec és robust i li permet pescar peixos plans i espinosos. El podem observar entre el setembre i l´abril en companyia d´altres de la seva espècie formant petites i localitzades colònies en les branques d’arbres alts, sovint amb les ales obertes per assecar-les.

Corb marí gros

I per acabar… observem!

Aquest petit escrit, sense cap ànim científic o exhaustiu, que us acabem d´oferir, vol estimular la vostra curiositat. Sabem que ens deixem moltes espècies, perquè Valldoreix, les Planes, la Floresta… articles a part. Per no esmentar els ocells que es poden observar als passos migratoris.

Us animem a observar! Si, com a mínim, cada cop que passegem pel centre de la nostra vila o pels seus parcs alcem la vista amunt atrets per un refiló i som capaços de sorprendren’s i admirar aquella petita vida acolorida, que potser ha arribat a casa nostra després de fer un viatge de milers i milers de quilòmetres només ajudats per seu instint, haurem acomplert el nostre objectiu. Com la cançó, recordeu, …casa nostra és casa seva si és que hi ha, cases d’algú.

2 Comments

  1. Helena Gisbert18/03/2017 at 18:55

    M’ha agradat molt tot l’article.
    Molt interessant i amè.

    Ens apropa a aquests animalons tan macos i tan vulnerables. Els hem de cuidar !!!

    Felicitats !!

    Helena

  2. Marta22/03/2017 at 13:50

    Molt interessant!

    Moltes gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia