El muntanyenc

Cultura

Montserrat de dalt a baix (I)

Download PDF

Publicat el 01-10-2013

Text: Eulàlia Sancho Planas

Tècnica de prevenció, addicta a la verticalitat i amant incondicional de la natura

Fotos: Miquel Vilaplana

 

Presentació

Montserrat de dalt a baix és un recull de poemes sobre sensacions, idees que em passen pel cap en la soledat de les reunions, quan el silenci es fa tan espès com una pedra que cau. El primer poema parla de la gènesi de la muntanya i dels seus racons més íntims; el segon neix d’una plàcida tarda a Sant Benet i el record que guardo d’en Josep Maria Alsina; el tercer és un homenatge a la regió de les Agulles; el quart sorgeix de l’emoció d’un bivac solitari a Trinitats i el darrer és un agraïment a les aigües que han excavat i conformat la muntanya amb el seu pas.

Paret nord dels Frares Encantats (Foto: F Guxens i M. Vilaplana)

Asseguren els geòlegs que Montserrat va sorgir lenta, d’un mar d’aigües somes a prop de l’estuari d’un riu impetuós que, baixant d’altes muntanyes ja inexistents, va forjar les formes arrodonides de les pedres que arrossegava. Poc a poc, després, les pluges van anar dissolent les parts més toves de la xarxa que els moviments tectònics havien llaurat entre la duresa del conglomerat forjat per dipòsits calcaris al fons d’aquell mar. El resultat no podia ser més sorprenent, tant, que costa de creure que tanta bellesa sols és el resultat de l’atzar.

Estructura mineral

Temps era temps,
eres de silenci
sedimentant un mar antic,
rius sense nom
arrosseguen còdols
d’arcaiques cingleres
de serralades
que ningú no  ha vist.

Quarsites blanques
franges d’arenes vermelles
negres pòrfirs
dolomies, fòssils, llicorelles…

Temps va ser temps,
mestressa de la plana
miratge de les pedres
reina de llegendes
Montserrat.

Nevada i  blanca
enllà del nord
Pirene enveja
el serrat insòlit,
la necessària
estructura de l’aresta,
la sòlida
geometria del díedre,
la textura
arrodonida dels merlets.

La fresca
feréstega ombra
de les teves insondables
oloroses
innumerables  canals,
el teu vel de bromes
l’or vell dels teus  dies,
la fantàstica
cabellera  negra
de les teves nits.

………………..

Sóc a dalt. Sota els xiprers, a l’angle dret de l’ermita, juguen a pilota uns escaladors. M’assec al muret que tanca l’entrada de la placeta per l’est i observo el guarda que, assegut al cantell, se’ls mira, la porta mig oberta a l’escalfor benigna del refugi. Privilegiats espectadors del moment en calma creuem una mirada i un somriure en el fluir perfecte del temps. Tan senzill!

Primavera a Sant Benet

Tan senzill com aquesta lletania que cal dir a poc a poc.

Sant Benet,
l’Alsina,
marfulls i sabines
canals d’aritjol,
a l’ombra fosca
xiprers i alzines
jocs de pilota,
a l’hivern, boires
a l’estiu, sol.

……………………

Contrallums i carenes

La Filigrana
l’Arbret
la Corona de la Reina
i l’Esquelet
La Fina, el Dau, la Bola
la Bitlla
i la Boleta
del Portell Estret

Agulles,
agulles grises
alteroses
caòtiques
centenars d’agulles
repartides al voltant
i enmig,
la Perla Blanca!
refugi de tempestes
miranda oberta
a les boïgues i als avalls

……………..

Bivac

Bivac

He sentit tota la nit
el cric-crac plàcid dels grills
a la punta més solitària del món:
a la Quarta Trinitat
més enllà de la porta que no duu enlloc.
Tothom és a baix,
en el pampallugueig de les viles
que el Llobregat lliga
amb la seva cinta terrosa.
A voltes,  rauquen
també  les granotes a les cisternes
i l’udol de les aus nocturnes
segueix el pas de les hores,
intermitent.

Una ventada em desvetlla,
amb la primera llum
la lluna, mitjana a ponent,
pinta de negre l’orgue dels Flautats.

……………….

Al meu assedegat país, a voltes, la mediterrània mar porta les més ferotges tempestes. De cop una ventada forta i el coixí de plom que s’aplana damunt la serra es desferma en llamps i pedregades. En uns moments, el soroll dels trons es confon amb el brogit dels torrents en un estrèpit  imparable.

Són les aigües que més tard, en l’assecada, s’escolen gota a gota cap a les cisternes, omplen els pous i vénen a les petites fonts de les balmes. Els pous de la Sajolida i de la Quarta Trinitat; el bassals dels Corbs, i de la Coma Alta; les fonts de la Cajoleta i de l’Avellaner…

La història de la muntanya és plena d’avingudes que canvien la fesomia de les valls i s’emporten cap a la plana, rugint, tones i tones de còdols que s’escampen  pels oliverars.

Mirall de còdols als Ecos (Foto:Eulàlia Sancho)

L’aigua petita
de la pica
de l’Esllavissada,
foscor mineral
de mirall subtil.
Entre les heures,
redós de la petita balma
l’orella d’ós en flor
reposa enmig de molses
hi ha falgueres
boixos
maduixeres.

Cisternes
de Santa  Magdalena
ombroses
làmines
de cristall negre,
dolça
cadència
simfònica
del lentíssim degoteig.

Tempestes d’estiu
aiguats
incontenibles
saltant les agulles
la remor
contínua
dels barrancs
l’eco dels trons.

Tempesta d'estiu a Agulles

Tempesta d’estiu a Agulles


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència