El muntanyenc

Esports

Mont-rebei, la darrera etapa del GR-1

Download PDF

Publicat el 05/06/2017

 

Text: Jordi Mallol i Soler 

Jordi Mallol és enginyer tècnic agrícola, llicenciat en geografia, excursionista i senderista

 

Hem donat a aquesta darrera etapa del nostre viatge un cert to èpic. És per la potència simbòlica que tenen els llocs (Mont-rebei) sobretot si volem anar una mica més enllà dels paradisos turístics que ens ven la publicitat. Per circumstàncies diverses, la darrera etapa se’ns ha resistit, com si ens haguéssim estat preparant durant molt de temps i que el moment final, la conclusió de tot el viatge, no acabés d’arribar mai.

De fet, tot el recorregut del GR és una preparació per a aquesta etapa final. Totes les etapes, evidentment, tenen sentit per si soles però, d’una manera o altra, Mont-rebei és la conclusió lògica, el final esperat. Mont-rebei és aquest paisatge meravellós, espectacular, però a la vegada és moltes altres coses: és el darrer contrafort pirinenc abans que el riu entri, definitivament, a la terra baixa.

És l’exemple paradigmàtic del difícil pas de les comunicacions per creuar les muntanyes en el sentit nord-sud, aprofitant les esquerdes obertes pels rius. Mont-rebei és l’únic gran congost que es manté verge, sense que hi passi cap carretera, cap tren, ni cap línia elèctrica.

Però Mont-rebei és també el punt a partir del qual i en sentit sud, la frontera entre dos països (Catalunya i Aragó) s’eixampla i esdevé una franja immensa. Els pantans de Canelles i de Santa Anna han provocat el despoblament d’una extensió enorme de territori. Referint-se a aquesta circumstància, l’historiador Pierre Vilar va elaborar la teoria del desert-frontera: els espais buits, despoblats (deserts), són les veritables fronteres dels països. Si el desert crea la frontera, també la frontera crea el desert. Això ha estat així al llarg de la història, però en el cas que ens ocupa i degut a les obres hidroelèctriques, aquesta realitat s’ha aprofundit en els darrers anys. Avui en dia aquest és un dels territoris més despoblats de Catalunya. Segons Joan Tort: “ Només cal recórrer amb una certa tranquil·litat qualsevol de les valls i valletes laterals de la Ribagorçana, entre Pont de Suert i Alfarràs, per adonar-se’n”

Mont-rebei, el Montsec fet congost (foto Jordi Mallol)

.

A grans trets, el nostre GR-1 ha recorregut el país en direcció est-oest, creuant els rius que, majoritàriament, prenen la direcció nord-sud. Ara, durant pocs quilòmetres, seguirem la Noguera Ribagorçana aigües amunt, cap al nord. Serà el final del GR-1 en terres catalanes.

Avui, a Corçà, el dia s’ha alçat gris i fred. Un barret de núvols cobreix les muntanyes i un ventet gelat acompanya les primeres passes del dia. La pista enfangada baixa traçant àmplies giragonses fins a les envistes de l’ermita de la Pertusa. Pertusa o Portusa sembla que vol dir pas estret entre muntanyes. I la definició no pot ser més encertada, perquè l’ermita està situada al cim d’una cresta impressionant. Des d’aquest punt es pot veure el pantà de Canelles a banda i banda i la panoràmica és espectacular, vertiginosa. Aquest lloc té un punt tràgic, aclaparador, però alhora intensament bell. Un indret definitivament emblemàtic.

L’espectacular cresta de l’ermita de la Pertusa (foto Jordi Mallol)

Després d’una bona estona de contemplació del paisatge, tornem al camí que mena a Mont-rebei. És un sender molt ben marcat que va creuant boscos madurs d’alzina, garric, sabina, pinassa, boix i plantes aromàtiques. La roca calcària del país ens permet un continu descobriment de fòssils de tota mena. Aquest és sens dubte un racó ben interessant i digne de visitar. El camí baixa fort cap al barranc de la Pardina i a la vora del camí ens trobem la casa en ruïnes. Tot el camí és ple de restes de murs de pedra seca esfondrats, senyals inequívocs de la duresa de la vida en aquestes contrades. El corriol ara es fa costerut i puja de valent, i a mesura que anem guanyant alçada, podem gaudir de bons panorames sobre el pantà de Canelles.

El pantà de Canelles, la frontera desert ( foto Jordi Mallol )

El dia, a poc a poc, es va obrint i la llum neta d’hivern ens permet veure, nítidament, les parets verticals que s’acosten. Al final de la pujada, molt amunt, trobem el mas Carlets, un antic refugi, ara reivindicat. L’indret és magnífic, amb una alzina enorme al costat de la casa. Sens dubte és un bon lloc per poder-hi passar la nit els excursionistes de pas. Nosaltres ens hi aturem un moment a fer un mos, tot gaudint del silenci i d’aquest aire quiet del matí. Llàstima que la font s’hagi perdut!

Balmes en el camí cap a Mont-rebei (foto Joan Millan)

A partir d’aquí, el camí baixa fort cap al visible i espectacular congost que ja tenim ben bé al davant. A mesura que ens hi acostem, comencem a veure gent, a creuar-nos amb excursionistes i gent de tota mena. A baix de tot, tocant al pantà, veiem el pont vermell que passa a la riba aragonesa i, a les parets d’Aragó, veiem també les passarel·les de fusta clavades a la roca que permeten superar el brutal desnivell.

L’anomenada paret d’Aragó de Mont-rebei ( foto Joan Millan)

   Mirant cap al congost es fan visibles els dos camins de cornisa excavats a la roca. Als anys vint, la Mancomunitat de Catalunya va obrir un camí de bast uns vint metres per sobre el curs del riu. És l’anomenat camí històric de Mont-rebei. Però amb la construcció del pantà de Canelles, aquest camí va desaparèixer sota l’aigua. Aleshores l’empresa hidroelèctrica va fer construir una rèplica de l’antic camí uns metres més amunt. És l’actual camí de Mont-rebei, espectacular i atractiu, entre altres coses perquè es troba força lluny del trànsit rodat.

Mont-rebei és el Montsec fet congost. No és gens estrany doncs que l’espectacularitat de l’indret produís respecte i temor al llarg de la història. Això explica l’existència d’ermites a l’entrada i a la sortida de l’anomenat també portell del Montsec. Al sud, la mare de Déu de la Pertusa i al nord, la Mare de Déu del Congost. Hem de pensar que des de la vall d’Àger o el barranc de Corçà, els camins que passen per la muntanya per tal d’evitar el congost són força més llargs, costeruts i, en determinades èpoques, de pas difícil.

El vertiginós camí de cornisa del congost de Mont-rebei ( foto Jordi Mallol)

La travessa del congost pel camí de cornisa és relativament breu. Això si, hi trobem molta gent, tant en un sentit com en l’altre. Avui Mont-rebei s’ha convertit en un reclam turístic de primer ordre, un producte més, que en determinades èpoques de l’any arriba a estar fins i tot massificat. Es ven un “paquet” que consta dels vols en parapent sobre Àger, la navegació en caiac pel pantà de Canelles i la travessa a peu pel congost. Res a dir si tot això ajuda a dinamitzar econòmicament aquestes terres, però la massificació sempre pot comportar problemes de tot ordre en un espai natural d’alt valor ecològic com aquest.

La sortida del congost, camí obert cap a la Terreta ( foto Jordi Mallol)

El congost es va obrint i la vall s’eixampla davant nostre. El riu ara va força baix i a l’àmplia llera es poden observar magnífiques comunitats d’arbres de ribera, amb la seva escorça grisa i blanquinosa. Una bella imatge hivernal. Aigües amunt, la Noguera Ribagorçana travessarà una conca anomenada la Terreta i després pel pas d’Escales superarà les serres exteriors del Prepirineu (serra de Sant Gervàs) per arribar finalment a les terres araneses, on té el seu naixement. En tot aquest recorregut, el riu també és frontera, però encara és un element fonamental d’interrelació entre les dues ribes. En canvi, com ja hem comentat, al sud de Mont-rebei i ben bé fins a Alfarràs, el riu és frontera de debò.

Després de creuar el barranc de la Maçana pel pont metàl·lic penjant, el camí es bifurca i quan l’embassament no és ple, es pot seguir un camí alternatiu que va per dins del pantà. El GR s’enfila per les tarteres fins a una petita collada i després baixa suaument. Ambdós camins es retroben pocs metres abans d’arribar a l’àrea de pícnic. Tota aquesta zona està molt ben senyalitzada, plena de cartells i indicacions per fer moltes caminades, sobretot cap a la vall de Sant Esteve.

La Noguera Ribagorçana, poc abans d’entrar al congost ( foto Jordi Mallol)

Arribem a l’àrea de pícnic i al pàrquing de la Masieta ens esperen els cotxes. El GR-1 continua encara uns quilòmetres fins al Pont de Montanyana, on acaba el tram català d’aquest sender. Aquests darrers quilòmetres són tots per carretera, en un recorregut força indiferenciat i poc atractiu. Fidels a la nostra filosofia d’evitar, en la mesura que sigui possible, els trams de carretera, preferim acabar a la Masieta, amb les magnífiques imatges del congost de Mont-rebei encara fresques i nítides a la nostra memòria.

Hem acabat el GR-1 i estem satisfets, molt satisfets. Ha estat una aventura extraordinària i cada un de nosaltres l’haurà viscut a la seva manera. L’experiència, però, ha valgut la pena: del mar fins a la ratlla d’Aragó seguint tot el Prepirineu català! Tot un repte!

Deixeu-nos acabar amb unes reflexions de Joan Tort que parlen precisament d’això, de l’experiència i del viatge: “ L’experiència és, per definició singular, irrepetible, única. Només a través de l’experiència podem arribar a percebre el viatge com una realització personal. Com alguna cosa amb un principi cert i un final incert. Només a través de l’expressió d’aquesta experiència (escriptura, fotografia, pel·lícula), podem fixar-la amb exactitud en l’espai i en el temps. Només així ens convertim en memòria viva, en percepció transmissible.”

Bibliografia i enllaços a la xarxa

1 –  http: / senderisme-germansenruta.blogspot.com.es

2 – Servei d’informació de senders. Associació Catalana de Senderisme

3 – Tort i Donada, Joan. “Viatge a la frontera de Ponent”. Lleida. Pagès editors,  1998

4 – Vilar, Pierre. “Catalunya dins l’Espanya moderna”. Barcelona. Edicions 62 , 1964

 Altres articles del mateix autor publicats a “El Muntanyenc”

Senderisme

Caminades quotidianes

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia