El muntanyenc

Esports

L’escalada en el súmmum de l’esport, i del negoci?

Download PDF

Publicat 14-01-2016

Text i foto: Quino Hernández

És biòleg especialitzat en neurociència i actualment treballa en la recerca biomèdica i com a professor. És un dels coordinadors de l’Escola de Muntanya del CMSC, que gestiona el rocòdrom del CMSC i imparteix cursos de formació. És instructor d’escalada de la FEEC, i àrbitre nacional de competició (FEEC i FEDME).

Fa uns anys, quan s’editava el Muntanyenc en paper vaig publicar un parell d’articles. Un d’ells parlava sobre l’escalada en bloc i l’altre sobre el passat, present i futur de l’escalada de competició. Tots dos articles feien una reflexió sobre l’escalada moderna i la seva constant evolució. Però el context actual ha traspassat les previsions dels més optimistes, amb una re-evolució de l’escalada sorprenent, si més no per alguns, i prevista per alguns altres

Després de 6 anys podríem dir que la re-evolució al món de l’escalada ja és un fet. En aquest article m’agradaria remarcar els punts d’evolució per acabar lligant-los i fent una sèrie de preguntes o reflexions que podrien servir de debat en qualsevol club de muntanya, bar o refugi.

Pràctica urbana de l’escalada

Els mitjans especialitzats, sobretot americans, destaquen que durant aquesta dècada hi ha un augment considerable de les sales d’escalada i dels practicants o usuaris, tal i com podem veure a la figura 1. Aquests números es refereixen a instal·lacions comercials indoor, sense tenir en compte petites instal·lacions privades o públiques distribuïdes pel país. O sigui, parlem d’una mitjana de al menys uns 600 m2 escalables.

Evolució del nombre de sales d’escalada als Estats Units durant els últims 5 anys, amb un increment proper al 25% en aquest període

Tanmateix, aquest mateixos mitjans especialitzats, com ara The Climbing Business Journal, la revista Outside o Outdoor Industry Association, juntament amb altres mitjans especialitzats en  negocis com Bloomberg Business Week, destaquen l’increment de practicants a les sales d’escalada americanes. Els americans, amants de les estadístiques, publiquen cada any un sumari ben detallat amb xifres de participació i distribució dels practicants en l’àmbit esportiu. Així, les dades de la Physical Activity Council (PAC) són ben concloents: Durant l’any 2015, un total de 4.600.000 persones van apropar-se a alguna de les aproximadament 400 instal·lacions distribuïdes als Estats Units. Això significa unes 150.000 persones més que a l’any 2014. Segons tots els especialistes, aquestes xifres continuaran incrementant-se enguany.

Una de les últimes sales americanes, Ascent Studio, situada a Fort Collins, North Colorado, equipada amb estructures i preses d’últim disseny. Es defineixen com una instal·lació d’escalada i fitness. Foto cortesia Ascent Studio: http://ascentstudio.com

Cal fer-se la gran pregunta: com és que l’escalada s’ha fet tan popular? Per contestar-la només ens hem de fixar de nou en les dades que els diferents mitjans i el PAC ens ofereixen. Hi ha un canvi important de tendència en la societat, on la gent que va a un gimnàs convencional ha canviat el seu hàbit per anar a una sala d’escalada.

La raó és clau: els usuaris prefereixen fer esport i participar amb amics, i a les sales d’escalada troben el lloc perfecte. Les sales americanes d’escalada ofereixen tants serveis o més que un gimnàs convencional, ja que a part del plafó d’escalada compten amb servei de ioga, peses, màquines de fitness, entrenadors personals, vestidors, bar i club social. Aquest últim punt és importantíssim, el fet d’estar participant d’una activitat social.

Impressionant aspecte de la sala Planet Granite, Portland. Aquesta cadena de rocòdroms inclouen tot tipus de serveis, escalada amb corda, bulder, campus, sala de fitness, ioga, bar, etc. (Foto: Cortesia Planet Granite, www.planetgranite.com)

Tot aquest canvi de tendència no hagués estat possible si no fos pels grans canvis que ha sofert la indústria de les sales d’escalada. Un podria pensar que les empreses d’aquest sector tan específic podrien ser empreses que creixen de forma lenta, però estem ben equivocats. Quan aquestes empreses, propietàries de diverses sales cotitzen per desenes de milions de dòlars, significa que els inversors han arribat al sector, i evidentment volen resultats.

A nivell estatal i català no s’arribem a aquestes xifres, però sí s’ha notat en els últims 10 anys un fort increment en el nombre de sales d’escalada.

Segons dades de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), a la seva web hi haurien registrades al voltant de 100 instal·lacions. De totes maneres, aquests números no són correctes, ja que moltes d’aquestes estructures no es poden considerar ni tan sols com rocòdroms, al tractar-se de preses adossades a una paret o plafons de mides molt reduïdes. Depurant el llistat i incorporant els nous rocòdroms que en els últims anys han obert a Catalunya, parlem d’unes 60 instal·lacions amb cara i ulls, si bé la superfície escalable mitjana és molt petita comparada amb les estructures americanes. Entre aquestes sales noves destaca a casa nostra la del reconegut escalador Chris Sharma, que s’ha establert a Barcelona i va obrir una instal·lació de gran qualitat a finals del 2015, on destaca la gran superfície escalable (900m2), sala de peses, sala de ioga, bar, etc., tot plegat pensat amb un cert american style. De totes maneres, res comparable amb els dos rocòdroms Sender One, propietat també de Chris Sharma a California, amb uns 2.300m2 escalables cadascun.

Tot i portar anys de desavantatge amb els països de l’arc alpí,  la tendència actual a Catalunya és d’una oferta acceptable de rocòdroms i sales de bloc, i els hàbits dels practicants comencen a canviar, poc acostumats fins uns anys enrere a escalar en aquestes instal·lacions.

La mateixa Barcelona compta amb el gran rocòdrom Climbat La Foixarda, la sala de bloc Deu Dits, o el nou Indoorwall (l’Hospitalet del Llobregat), però poblacions no tan metropolitanes com Igualada (rocòdrom Ingravita, amb una destacable superfície escalable), Arenys de Munt (Sala Golem), Sabadell (Panxa del Bou), Terrassa (Centre Muntanyenc Sant Llorenç), Girona (Climbat o Cal Mico), Tarragona, Reus, Tortosa o Olot compten amb instal·lacions destacables.

Poques són les instal·lacions que pertanyen a clubs de muntanya sense tenir un ànim de lucre (Club Muntanyenc Sant Cugat, Club Muntanyenc Sant Llorenç, Club Excursionista de Gràcia i alguns altres), que les mantenen en bon estat, mentre que les instal·lacions gestionades per entitats públiques com ajuntaments es troben en molts casos en unes condiciones bastant pobres.

Sala privada Sharma Climbing Barcelona, projecte obert a finals del 2015 del reconegut escalador americà Chris Sharma

Bloc interior “Els Pirates”, instal·lació que pertany al rocòdrom Josep Barberà, del Club Muntanyenc Sant Cugat, oberta a principis del 2015, que té un paper fonamental en l’entrenament diari de tots els usuaris del rocòdrom (Foto cortesia: Artur Ribera)

L’Escalada, olímpica el 2020

El passat 3 d’agost, el Comitè Olímpic Internacional (COI) decidia incorporar 5 esports nous al programa olímpic. Entre aquests nous esports, l’escalada serà a Tokio 2020.

El camí olímpic ha estat llarg. El 2007, 48 federacions van crear a Frankfurt la IFSC (International Federation of Sport Climbing). Amb aquesta federació l’escalada esportiva es desvinculava definitivament de la Federació Internacional de Muntanya (UIAA) i amb una federació pròpia iniciava el recorregut per arribar a ser olímpica.

Actualment la IFSC compta amb:

– 87 Federacions Nacionals adherides, més dues d’observadores (una d’elles és la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, FEEC)

– Calendari ben establert de competicions internacionals (per les tres modalitats, de dificultat, bloc i velocitat) distribuïdes arreu del món:

  • – Un total de 20 proves de Copa del Món
  • – Campionat del Món absolut cada dos anys
  • – Campionat del Món juvenil anual
  • – Campionats Continentals cada dos anys
  • – Calendari anual de Paraclimbing o escalada paralímpica.
  • – Participació anual d’uns 2.000 atletes amb llicència per competir.
  • – Difusió en streaming de tots els esdeveniments internacionals.
  • – Uns 25 milions de persones practiquen escalada en tot el món.

Amb aquestes dades, i després de la decisió del COI d’incloure l’escalada al programa olímpic, són moltes les veus que han iniciat el debat sobre si un esport com l’escalada hauria de ser olímpic. En primer lloc, una de les decisions més controvertides ha estat el format de competició, discutit per tots els atletes implicats. Aquest format seria el de combinada o overall, el millor de les tres modalitats (dificultat, bloc i velocitat ) seria el campió olímpic. En escalada de competició existeixen verdaders especialistes a cada modalitat, i molts pocs participen a les tres modalitats. Per això les critiques sobre el format.

Però el debat no s’atura aquí, ja que molts van més enllà, considerant l’escalada pràcticament com un estil de vida, amb un caire a vegades rebel, de puresa i llibertat, i que sotmès a unes regles perd la seva essència. El debat segueix obert.

Altres, més prudents, veuen una oportunitat pels esportistes, que podran incrementar les possibilitats de ser professionals en un circuit competitiu molt exigent, on les hores d’entrenament a vegades no s’aprecien pel públic en general, i que moltes vegades no tenen cap tipus d’ajuda per part dels estaments oficials.

Tradicional prova de Copa del Món 2015 que es celebra cada any a Chamonix, marc incomparable

L’Escalada en el TOP, o encara amb marge de maniobra? (conclusions)

Tenim una re-evolució a les sales d’escalada i una re-evolució a les competicions, amb el ressò que significarà ser olímpic.

En aquests contextos, molts es pregunten quin canvi de tendència significarà en els escaladors amateurs i aficionats. Això significarà un augment de practicants als sectors d’escalada? De fet, la resposta actual ja és un sí, degut a l’increment de practicants. Observem també un augment de la demanda de la formació i com a conseqüència s’incrementen els cursos que realitzem als clubs. Tot plegat potser va lligat amb l’efecte mediàtic dels diferents esports de muntanya que s’observa al nostre país. Però caldrà explicar molt bé al públic en general les diferències existents entre l’escalada de competició de l’escalada en medi natural, feina difícil, com sabem, ja que aquest efecte mediàtic porta a molts a imitar el que veuen a la televisió, amb mancances tècniques o errònies.

I la pregunta del milió: arribaran per fi els diners a l’escalada per als esportistes d’elit? Si bé veiem aquestes inversions en instal·lacions, sobretot a Estats Units, i la generació de noves sales privades al nostre país, s’haurà de seguir com es comportaran les marques comercials, que també han sofert uns canvis molt importants en els últims anys. Les marques tradicionals també han sucumbit als diners dels inversors i ara ja pertanyen a grans grups on l’únic que importa són els números verds.

En definitiva, seguirem expectants aquesta evolució. Personalment, gaudiré dels moviments impossibles dels escaladors de competició, ja sigui en streaming o TV, i seguiré gaudint dels sectors bonics d’escalada amagats del gran públic, on encara es possible escalar sentint el vent, el silenci, els ànims dels companys en el pas difícil i el batec del teu propi cor.

Altres entrades a La Fotografia  i articles del mateix autor:

Quino Hernández:

Paciència

Ambient alpí

L’escalada de bloc

Un commentari

  1. Eulàlia Sancho23/02/2017 at 14:46

    Una molt bona reflexió sobre el tema.
    Segur que hi ha valoracions per a tots els gustos.
    Personalment considero que el fet de incloure l’escalada esportiva dins els Jocs Olimpics serà positiu pels seus practicants que entrenen, durament, sense cap ajud que els permeti viure de l’esport.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència