El muntanyenc

Cultura

Les distàncies focals i la perspectiva a la fotografia de muntanya (II)

Download PDF

Publicat el 4-05-2014

Text i : Manel Orbay

Fotos: Manel Orbay i autors citats

Mecànic d´impresores, fotògraf afeccionat, escalador, esquiador de muntanya i viatger   Presentació

La segona part d’aquest article, més pràctica, us permetrà  explorar  l’enquadrament, perspectiva, lents, distància focal

Les distàncies focals i la perspectiva a la fotografia de muntanya (I)

 

1 Parlem de perspectiva.  

Ara analitzarem la seva relació amb la perspectiva. De fet, pretenem explicar que a partir de l’ús de les diferents focals, des de la posició, fixa o variable, del fotògraf, però sense modificar l’escenari, podem capturar imatges diferents dels mateixos objectes que ens mostraran realitats i emocions diferents.

Si recordem que l’enquadrament, en fotografia, és la composició, la forma en la qual s’ordenen els objectes vistos dins d’un quadre i les seves característiques de mida, posició, distància relativa entre ells, les fotos seràn diferents perquè ho és la perspectiva de cadascuna d’elles. Com en la part I, les fotos adjuntes ens ajudaràn a comprendre el que anirem explicant.

Resumint: Per entendre i treballar la perspectiva, hi hà un elements importants:

1) la posició del fotògraf respecte als objectes fotografiats

2) la distància relativa entre aquests objectes.

3) les diferentes focals amb les que podem obtenir la seva imatge.

Tot plegat per poder aconseguir imatges diferents d’una mateixa realitat.

5 ret

.

Hem d’intentar aconseguir un equilibri entre la mida dels diferents elements d’una imatge.  En aquest cas, la primera foto s’ha fet amb una òptica una mica curta.  Ens hem allunyat i n’hem fet una segona amb una de més llarga.  La diferència de mida és més natural, i les muntanyes del fons han guanyat protagonisme.  Si disposem de diverses imatges de la mateixa situació, sempre podrem escollir després la que més ens agradi.

Hem d’intentar aconseguir un equilibri entre la mida dels diferents elements d’una imatge. En aquest cas, la primera foto s’ha fet amb una òptica una mica curta. Ens hem allunyat i n’hem fet una segona amb una de més llarga. La diferència de mida és més natural, i les muntanyes del fons han guanyat protagonisme. Si disposem de diverses imatges de la mateixa situació, sempre podrem escollir després la que més ens agradi.

2 Objectes i distàncies

La mida dels objectes més llunyans com el sol vistos a ull nu, varia molt poc quan ens hi aproximem o ens en allunyem: el fotògraf es mou però la mida de l’objecte és invariable.   Aquesta variació de distància es mínima entre la posició del sol i la de l’observador. A l´altre extrem, la mida que veiem dels objectes més propers -una pedra a la nostra ma-, la podem variar fàcilment movent-los o movent-nos nosaltres.

La muntanya és un dels grans espais per excel.lència.  Dins d´una mateixa imatge podem tenir a la vegada objectes llunyans (muntanyes del fons), a mitja distància (arbres) i molt propers (una persona).  En funció de si ens hi apropem o ens en allunyem, veurem augmentar o disminuir la seva mida relativa i això és una norma, perquè si refem els moviments obtenim sempre resultats iguals.

3 A la pràctica

Fem una foto 1 que conté una persona a prop nostre, a una certa distància darrere seu arbres i al fons muntanyes llunyanes.

Foto 1.

Foto 1

Ens allunyem per buscar un altre enquadrament i fem una foto 2. Veurem que la persona és la que més s’ha empetitit.  Els arbres menys i les muntanyes molt poc o gens. Quan el fotògraf s’allunya dels objectes sense canviar la focal, els objectes s’empetiteixen en proporció inversa a la seva distància del fotògraf: els llunyans poc i els propers més.

Foto 2.

Foto 2

Sense moure’ns de 2, allarguem la focal (mil·limetratge més llarg) i fem la foto 3 i, evidentment, tots els objectes s’acostaran. Igualem la mida de la persona al de la foto 1, però les muntanyes del fons, que no havien sofert la mateixa reducció amb la distància, es veuran més grans que abans.  El canvi de la mida serà proporcional a la distància que estiguin dels altres dos objectes.

Foto 3.

Foto 3

Així, tenim dues eines amb què podem jugar: la distància observador-objectes i l’òptica que fem servir.  Malgrat que els objectes estan en posicions fixes, podem alterar la seva mida relativa.

Podem afirmar quela mida i distàncies relatives d’objectes fotografiats (separats per distàncies reals molt diferents: home-arbres-muntanyes)es poden modificar canviant la perspectiva. Com ho fem? Canviant la focal i/o la posició del fotògraf. Tot plegat ens permet multiplicar les possibilitats d’expressió visual.

I recomanen al lector fer una prova en qualsevol lloc on estigui i tot això es farà comprensible. Val més una imatge que…

 

4 Altres efectes. Sensació visual de profunditat i profunditat de camp

Ara hem de distingir dos conceptes que sovint es confonen: la sensació visual de profunditat i la profunditat de camp.

La sensació visual de profunditat

És fàcil de comprovar que veiem millor el relleu d’una paret de roca propera que la de una paret semblant, però llunyana. En la distància, els objectes perden nitidesa perquè les petites formes que els configuren ja no les veiem bé. Per principi i deixant de banda tècniques especials, una fotografia es sempre bidimensional, mentre que la visió humana és estereoscòpica, o sigui tridimensional. Per aconseguir la tercera dimensió el fotògraf pot composar la foto, posem un cas, amb un objecte molt proper per allunyar els posteriors progressivament més distants, com ja van descobrir els pintors fa segles.

La visió tridimensional perd efectivitat quan la distància ull-objecte és molt gran i la perspectiva amb què veiem l’objecte s’aplana. Es difícil distingir diferències de relleu i profunditat en objectes llunyans fotografiats amb tele. Per què? Hi ha qui opina que l’efecte es degut a l’òptica llarga que hem d’utilitzar, però el tele només ens apropa l’objecte, que ara ocupa més espai dins el camp del visor. De fet, és la mateixa llunyania qui ens nega la visió tridimensional, tant directament com a través de l’objectiu. La sensació visual de profunditat minva en les grans distàncies.

Si mirem a gran distància una muntanya coneguda en un dia molt clar, la veiem millor perquè l’atmosfera neta ens ho permet.  Encarada a nosaltres, podem veure una pala de neu.  La coneixem bé, perquè l’hem pujat i baixat amb esquís més d’una vegada. Com que tot es veu tan petit, per fer-li una foto ens veiem obligats a forçar el tele al màxim.

Un cop a casa, quedem sorpresos per la verticalitat que veiem a la pala. Sabem quin pendent té perquè la coneixem, però ara sembla d’esquí extrem. Per què? En aplanar-se la perspectiva amb la distància, les diferències de profunditat que ajuden el cervell a calcular automàticament la inclinació real de la pala, queden disminuïdes o eliminades, i no veiem una pala, sinó una vertadera paret.  De perfil, l’efecte no actua i veiem el pendent real.

.

.

Un altre exemple de la variació de la distància aparent entre els diferents plans d’una composició, depenent de l’òptica que escollim.  La muntanya de l’esquerra (el Midi d’Ossau), sembla que estigui a relativament poca distància del cim de la dreta.  A la següent foto, feta amb un gran angular que ens permet un punt de vista més proper a l’acció dels protagonistes, la distància s’ha multiplicat, tot i estar feta més a prop que la primera.  Cap de les dues distàncies aparents coincideix amb la real, uns 17 kilòmetres en línia recta

Un altre exemple de la variació de la distància aparent entre els diferents plans d’una composició, depenent de l’òptica que escollim. La muntanya de l’esquerra (el Midi d’Ossau), sembla que estigui a relativament poca distància del cim de la dreta. A la següent foto, feta amb un gran angular que ens permet un punt de vista més proper a l’acció dels protagonistes, la distància s’ha multiplicat, tot i estar feta més a prop que la primera. Cap de les dues distàncies aparents coincideix amb la real, uns 17 kilòmetres en línia recta

La profunditat de camp

La profunditat de camp té a veure amb el nombre de plans visuals que podem quedar enfocats alhora quan disparem. A més profunditat de camp més plans diferents quedaran enfocats i viceversa.  I podem variar-la canviant la focal. Una imatge feta amb un gran angular té molta profunditat de camp i podem arribar a enfocar des dels peus a l’infinit. A l’altre extrem, amb els teles llargs podem enfocar pocs plans, de vegades un de sol. Així, aconseguim aquell ocell tan nítid que destaca poderosament d’un fons neutre fet pels plans desenfocats que hi ha al darrere. Per tant, podem usar la variació de focal per aconseguir fotos ben diferents jugant amb les zones enfocades i desenfocades.

Un altre sistema per augmentar o disminuir una mica la profunditat de camp és variant l’obertura del diafragma. Encara que limitadament, permet resoldre amb èxit moltes situacions.  A part de regular així l’entrada de llum al sensor i degut a unes lleis de l’òptica que ara no vénen al cas, al tancar el diafragma aconseguim augmentar la profunditat de camp.  En el cas dels angulars, això té poca importància, però és una eina molt bona per explorar totes les possibilitats d’una òptica llarga.

Degut als grans mil·limetratges utilitzats en la fotografia de gran format, diafragmar al màxim es converteix quasi en una constant.  De no fer-ho, la profunditat de camp se’n ressentiria molt.  Les exposicions llargues provocades al tancar tant, juntament amb el pes i la mida de la pròpia càmera, obliguen a fer ús de trípodes grans i pesats.

Foto: Fede Casanovas

Foto: Fede Casanovas

Diferents profunditats de camp.  A la primera foto, veiem que aquesta és molt gran, perquè estem disparant amb una òptica curta.  Tot surt prou ben enfocat.  De fet, qui dispara és la pròpia persona que surt en primer terme.  A la segona, podem veure que amb una òptica una mica llarga, ja estem perdent profunditat de camp. Tot el que no hem enfocat (el primaríssim pla) comença a quedar desenfocat.  Nosaltres decidim de quina manera volem explicar una situació (Foto: Pito Costa)

Diferents profunditats de camp. A la primera foto, veiem que aquesta és molt gran, perquè estem disparant amb una òptica curta. Tot surt prou ben enfocat. De fet, qui dispara és la pròpia persona que surt en primer terme. A la segona, podem veure que amb una òptica una mica llarga, ja estem perdent profunditat de camp. Tot el que no hem enfocat (el primaríssim pla) comença a quedar desenfocat. Nosaltres decidim de quina manera volem explicar una situació (Foto: Pito Costa)

5 Reenquadrem!

Una manera senzilla de simular un allargament de distància focal és l’eina de l’enquadrament, sempre i quan disposem d’un original d’alta resolució i d’un programa de retoc fotogràfic.  No és aconsellable utilitzar-lo per sistema, però és tan fàcil de fer que val la pena conèixer-lo. Així podrem ampliar i acostar una part especialment interessant de la imatge. De fet, estarem fent el mateix que al laboratori amb l’ampliadora. Evidentment, si abusem i ampliem excessivament, la qualitat final de la imatge “eixalarà”.  Com sempre, farem servir la mesura i el sentit comú.

Abundant en el tema, quan disparem es pot enquadrar de manera “generosa” i agafar més espai del que volem.  Aquest espai extra ens pot anar bé a l’hora de retocar, per redreçar la foto o per altres manipulacions que sempre necessiten espai als extrems. Si ens curem en salut en l’enquadrament, sempre tindrem més possibilitats d’aprofitar la imatge.

Els que estiguin familiaritzats amb les correccions de perspectiva, quasi obligades en la fotografia d’edificis, saben que quan més apliquem aquestes correccions, més espai perdrem als extrems de la imatge. Si no deixem respirar l’enquadrament al voltant de l’edifici no podrem fer retocs.  Cal tenir-ho en compte a l’hora de fer la foto.

6 Format horitzontal o vertical? Una pregunta interessant.

Amb l’arribada del digital, la tria entre disparar vertical o horitzontal ha canviat, perjudicant el format vertical.  En la còpia de paper o la diapositiva, la mida de la imatge era igual en els dos formats i les pantalles de projecció solien ser quadrades, i podien encaixar qualsevol de les dues opcions.

Ara mirem les fotos amb una pantalla d’ordinador que afavoreix per mida l’horitzontalitat: una d’horitzontal es veurà sempre més gran que no pas una de vertical.  I és una pena, perquè la composició vertical és una eina expressiva exactament igual de vàlida que l’horitzontal.  Els que hem viscut la fotografia predigital ens n’adonem i ens sap greu perdre aquesta eina.

És cert que si imprimim la foto, aquesta recuperarà la seva dimensió original.  Però tot el procés per valorar, escollir i manipular la imatge el fem en pantalla, que sempre ens introduirà aquesta limitació.

Vist tot això, no és d’estranyar que cada vegada l’usuari normal opti menys per fer fotos verticals.  Una excepció, dins de la foto de muntanya, pot ser la d’escalada.  Al ser un món vertical, aquesta s’hi adapta força bé, i ens ajuda a transmetre la sensació d’alçada i vertigen.  També les cascades i salts d’aigua es poden beneficiar d’aquesta verticalitat.

Els gran angulars s’adapten particularment bé al format vertical, perquè ens permeten donar una cobertura d’imatge des del terra fins al terme més llunyà. I en horitzontal, aquestes òptiques poden donar una sensació d’amplitud lateral en llocs estrets.  Les focals llargues potser es veuen més afavorides per l’horitzontalitat.

De tota manera, mai ens hem de sentir ancorats o limitats per res. Novament, l’estètica i el llenguatge visual de cadascú és la millor guia. En cas de dubte, és aconsellable fer-ne una o més fotos en cada format.

Per acabar

Fins aquí aquest article que tan sols ha intentat aclarir uns quants conceptes que sovint es confonen, i donar unes eines útils per experimentar a través de manipular la perspectiva i obtenir variacions a partir d’un punt de vista inicial.

No hem mencionat la llum, la composició, el color i altres paràmetres. Tots ells són elements igualment importants a l’hora de saber quina imatge podem obtenir d’una situació determinada.  Però una cosa després de l’altra. Entendre i dominar bé totes les facetes de la fotografia és una vida.  Sense anar més lluny, qui escriu aquestes línees no les domina pas totes, però segueix tenint il·lusió per seguir aprenent.

La muntanya ens pot oferir tantes coses i tan variades que sempre trobarem un motiu per anar-hi.  Allà podem viure alguns dels millors moments de la nostra vida.  A part de permetre’ns guardar un record de les vivències, fotografiar-la pot ser, per un mateix, un dels motius més enriquidors i que més satisfaccions ens dona en aquest món dels grans horitzons.

Cathedral Spire. Colorado

Grup de La Catedral, a la glacera de Baltoro, Karakorum, Pakistà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia