El muntanyenc

Cultura

L’arqueologia en zones de muntanya: l’exemple dels Altimiris

Download PDF

Publicat el 11-12-2012

Text: Marta Sancho

Doctora en Història i Arqueologia Medieval i professora de la UB i consultora de la UOC. Ha dirigit els estudis de diversos jaciments  medievals  com el de Fabregada,  Castell de Mur i  els Altimiris.

 

Unes reflexions per començar 

Tradicionalment hi ha hagut una estreta relació entre l’activitat muntanyenca i l’arqueologia. Des de les primeres dècades del segle passat, centres excursionistes com el CEC han realitzat una important tasca de descoberta i catalogació de restes arquitectòniques i arqueològiques que són testimonis del nostre passat històric. En l’actualitat la disciplina arqueològica ha evolucionat molt i requereix una formació especialitzada de nivell universitari per poder-la desenvolupar. La legislació és molt clara al respecte i prohibeix la realització de prospeccions i excavacions a totes aquelles persones que no acrediten la seva competència en aquesta especialitat i no disposin del permís oportú.

Com en tants altres aspectes de la nostra vida, les limitacions que imposa la llei poden interpretar-se com un fre a la iniciativa de persones i col·lectius que, amb més il·lusió que coneixement, s’han dedicat a “buidar”, “netejar” i fins i tot “consolidar”  restes del nostre patrimoni arqueològic. Certament és així, però cal dir, també, que aquestes actuacions han passat per alt una gran quantitat d’informació que guarden els sediments i estrats que tan eficaçment han “buidat” o “netejat”, una informació que ja s’ha perdut per sempre.

He volgut fer aquesta breu introducció perquè encara ara els arqueòlegs ens trobem amb desagradables sorpreses quan, després de mesos de treball de laboratori i de planificació de campanyes arqueològiques, arribem al jaciment i ens trobem amb forats que algun desaprensiu, amb detector de metalls o sense, ha realitzat en aquells llocs més significatius del jaciment que estem estudiant.

M’agradaria transmetre en aquestes línies el treball i l’esforç que suposa excavar un jaciment, estudiar les dades que ens aporta i extreure’n conclusions històriques, és a dir, interpretar-lo. M’agradaria aconseguir difondre la nostra feina i fer de cada un dels que llegiu aquest article, un defensor de la nostra tasca.

El primer que caldria dir és que l’arqueologia actual no es dedica a cercar objectes de més o menys valor, tampoc no té com a objectiu descobrir estructures arquitectòniques que han quedat soterrades amb el pas del temps. L’objectiu de l’arqueologia és identificar accions en el temps. Què vol dir això? Doncs, us posaré un exemple. Si en una excavació trobem una olla de ceràmica podem deduir que: algú la va fabricar i algú la va utilitzar. Ens podrem preguntar sobre l’origen de l’argila amb què va ser feta, si va ser modelada a mà, amb torn lent o ràpid, i en quin tipus de forn la van coure, i amb una mica de sort podrem saber què hi van coure per darrera vegada analitzant la terra que es troba en el seu interior. Per altra banda, haurem d’investigar a quin període històric correspon, quina és la seva cronologia i quin model de societat existia en aquell moment. Amb tot això i algunes coses més, l’olla de ceràmica prendrà tota la seva dimensió de testimoni del passat i, juntament amb milers d’altres objectes, estructures i evidències diverses del nostre passat, ens permetrà construir un discurs històric coherent i comparable amb altres realitats històriques.

 

Els Altimiris: un jaciment de mitjana muntanya

Si aneu a Mont-rebei i us decidiu a fer una caminada diferent de la clàssica del congost, teniu una alternativa molt bona: la ruta dels Altimiris i l’Obaga gran, de la qual trobareu informació a l’Obra Social de Caixa Catalunya, propietària del terrenys on es troba aquest jaciment. Al llarg d’aquesta ruta passareu pel jaciment dels Altimiris, situat a 867 metres prop del cim del Montsec, a l’extrem d’un esperó rocallós flanquejat per cingleres que es precipiten sobre el congost de Mont-rebei.

Vista de l’entrada nord del congost de Mont-rebei,  la Noguera Ribagorçana  i els relleus del marge esquerre. El poblat dels Altimiris  es va construir damunt del cim central de la carena, penjat sobre el congost, però obert a les planes del nord i  amb vista panoràmica fins als cims pirinencs. Foto: M. Sancho

 

La vista en direcció nord s’obre fins al cims pirinencs. Foto: M. Vilaplana

Es tracta d’un assentament corresponent als segles més mal coneguts de la nostra història, el període que situem entre la desintegració de l’imperi romà a finals del segle V de la nostra era i l’inici del procés de feudalització, pels volts de l’any 1000. Allà, un grup d’homes i dones van decidir establir el seu lloc d’hàbitat, procurar-se allò que necessitaven per assegurar la seva subsistència i protegir-se de qualsevol perill. L’indret escollit sorprèn a qualsevol, fins i tot a aquells que estem més acostumats a viure i entendre les formes de vida tradicionals. Sense camps de conreu al seu entorn, sense facilitat d’accés, sense gaire aigua…

Una de les tres cisternes del poblat. Foto: M. Vilaplana

Els habitants dels Altimiris construïren una església al bell mig del poblat i un edifici de planta quadrada –que alguns anomenen torre- situat en la zona més alta del jaciment. La resta, cabanes excavades a la roca completades amb materials peribles –troncs i branques- definint uns petits espais d’entre 6 i 15 metres quadrats –si més no aquestes són les mesures que hem pogut prendre fins el moment. Per abastir-se d’aigua comptaven amb tres cisternes globulars, excavades a la roca amb una capacitat aproximada d’uns 30.000 litres cadascuna, que recollien l’aigua de pluja que s’escolava per les teulades dels edificis –l’església i la torre- i per la mateixa roca.

L’església presenta unes dimensions força grans, amb una  llargada de 14 m i una amplada de 6 m per l’exterior, amb la porta al costat nord i la zona d’enterrament al sud. Un cancell separa la nau del presbiteri on hem trobat la base de l’altar i un seguit de paviments de calç i arrebossats a les parets, que donaven a aquest espai una rellevància més gran. Els murs de l’església estan fets de pedra de mida mitjana lligades amb morter de calç i sorra de bona qualitat i la torre –o edifici quadrangular- està construït amb la tècnica de l’encofrat, amb pedra petita i bon morter de calç i sorra. A l’interior de la torre es va localitzar una fragment de paviment fet d’opus signinum, una tècnica romana, com la de l’encofrat, que consisteix en una base de pedres sobre la qual es fa una base de teules triturades i per sobre un morter fi i lliscat.

Església de Santa Cecília dels Altimiris en procés d’excavació. Foto: M Sancho

La torre o edifici quadrangular. Foto: M. Sancho

La utilització d’aquests materials en la construcció del dos edificis més destacats del conjunt, ens indiquen un cert coneixement de les tècniques constructives romanes i una bona capacitat de produir materials com ara la calç, que requereixen la construcció de forns, la selecció de les pedres calcàries més adequades i la realització del procés de calcinació mitjançant el foc. Així mateix, el picat de la roca en els fons de cabanes i, especialment, en les cisternes, ens indica una acurada tècnica i la disponibilitat d’eines de ferro amb què procedir a excavar la roca.

Les poques i pobres troballes de materials ceràmics i altres, ens indiquen un conjunt pobre i limitat a objectes d’ús com ara grans recipients, tipus àmfores, i atuells de cuina, a més d’algun petit objecte de vidre i ferro. L’estat fragmentari de tots aquests objectes ens impedeix, però, avançar en el coneixement dels estris de què disposaven i el seu escàs nombre ens indica que bona part dels objectes devien estar fets en fusta.

Excavant les restes de troncs carbonitzats trobats a l’interior de l’església. Foto: M. Sancho

Sense camps de conreu a la vora, els habitants dels Altimiris disposaven d’una economia eminentment silvopastoril, tot i que la petita Plana de Montrebei, a uns 900 m. d’altitud, podia haver estat conreada en aquell moment. La ramaderia, amb un clar aprofitament de les pastures situades al cap del Montsec, la caça i  la recol·lecció, foren, sens dubte, la base de la seva economia.

Els Altimiris fou abandonat a l’entorn del segle IX. Les causes les hem de buscar en la dinàmica general de la societat del moment. El segle IX, en la zona que ens situem, és un segle d’expansió de l’agricultura en els fons de vall, de creixement econòmic i demogràfic. Els habitants de les muntanyes començaren a ocupar espais que fins llavors no havien estat poblats ni explotats i començaren a roturar els boscos i a consolidar una economia mixta agrícola i ramadera, sense oblidar els recursos que ofereix el bosc. Molt probablement els habitants dels Altimiris s’uniren a aquest moviment i canviaren la ubicació del seu lloc d’hàbitat per un altre més proper als nous recursos que s’estaven posant en explotació. Així, doncs, pobles com Alsamora, el més proper als Altimiris, entre altres, degueren ser els llocs on es traslladaren els altimirencs.

Com a cloenda

Encara ens queda molt per saber sobre els Altimiris. Les set campanyes arqueològiques que hem fet fins al moment no són suficients per entendre’ls en la seva totalitat i en la seva complexitat. Hi treballem des de l’any 2004 un grup d’historiadors, arqueòlegs i estudiants vinculats a la Universitat de Barcelona. Tenim sobre la taula qüestions com ara qui eren i d’on venien els habitants dels Altimiris; què els portà a instal·lar-se en un lloc com aquell i quina relació mantenien amb el seu entorn natural i cultural.

Herba creixent damunt la pedra dels Altimiris. Foto: M. Vilaplana

Ens agrada que vosaltres conegueu aquest lloc, que el visiteu i que, quan estigueu allà, intenteu imaginar-vos com devia ser la vida en aquell indret ara fa prop de 1500 anys. Només us demanem que respecteu la nostra feina i que no malmeteu les evidències que nosaltres ens esforcem de llegir i interpretar. Ens fa mal arribar al jaciment per començar la campanya i trobar-nos un forat fet per algun irresponsable, just al peu de l’altar, com ens va passar aquest any.

Aneu, doncs, als Altimiris, i si teniu la sort de trobar-nos-hi excavant, no dubteu a preguntar-nos, que amb molt de gust us atendrem i, si disposeu de prou temps i voleu, us deixarem fer d’arqueòlegs una estona.

Bibliografia

SANCHO, M. (2009). “Aldeas tardoantiguas y aldeas altomedievales en la sierra del Montsec (Prepirineo leridano): hábitat y teritorio”, a: J. A. QUIROS.  The archaeology of early medieval villages in Europe. Universidad del País Vasco, Bilbao, p.  275-287.

ALEGRIA, W. i M. SANCHO (2010). “Els Altimiris, enllaços i confluències entre la Tardoantiguitat i l’Alta Edat Mitjana”. Tribuna d’Arqueologia, núm. 2008-2009, p.  221-236.

SANCHO, M. (2010). “Els Altimiris”, a: P. SENAC.  Histoire et Archéologie des Sociétés de la Vallée de l’Èbre (VIIe – XIe siècles). 3, CNRS, Toulouse, p.  67-90. https://www.dropbox.com/s/e5u3oa8cfifskxi/Altimiris.pdf

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia