El muntanyenc

Esports

L’aresta de Brouillard al Mont Blanc. Crònica d’un petit èxit decidit a l’últim minut?

Download PDF

Publicat el 11-12-2012

Text i Fotos: Manel Borrell

Enginyer de camins, alpinista, esquiador de muntanya i viatger. Durant anys ha concentrat la seva activitat  al Pirineu i als Alps, serralades que coneix molt bé. Ha escrit  articles d’alpinisme i el llibre A tota cresta, amb l’Enric Faura (Cossetània Edicions, 2002)

Introducció

El Mont Blanc és la muntanya europea per antonomàsia consensuada per dècades d’història de l’alpinisme. El seu vessant sud és un món en si mateix, on el factor desnivell, similar al del vessant nord, sumat a les llargues distàncies i a l’aïllament, són la porta a una altre dimensió. El fons de les valls i la civilització queden molt lluny, el vessant és poc concorregut, sense  cap rastre de la massificació pròpia dels llocs del massís on els telefèrics escurcen distàncies i esforç. Aquí l’alta muntanya se’ns mostra imponent i amb tota la seva puresa. El perfil de les grans arestes i agulles de granit es retallen en el cel pertot arreu i aclaparen l’alpinista. S’hi respiren els perills típics de l’alta muntanya, despreniments, allaus i esquerdes, i aquí, on les aproximacions ja són una ascensió d’envergadura alpina i els bivacs obligatoris, els itineraris esdevenen més llargs i el compromís el sentim més gran. Parlar de Brouillard, Frêney o Peuterey, és parlar de grans conquestes, ens fan somiar i, sobretot, en inspira respecte.

L’existència dels vols de baix cost en els últims anys, tot i no ser un mitjà de transport gaire sostenible, ens han permès als amants de l’alpinisme clàssic que tenim altres obligacions també desitjades, com la família, acostar-nos al nostre paradís alpí per pocs dies amb el mínim trasbals possible en les logístiques familiars. Aquesta és la crònica d’una d’aquestes escapades, que m’ha permès gaudir d’una manera molt intensa d’aquest vessant tan inhòspit del gegant alpí.

Preparació i organització

No va ser fins a quarts de sis de la tarda del dia 9 de setembre del 2010, el dia abans d’agafar l’avió, que no vaig rebre l’e-mail de la Compagnie des Guides de Chamonix confirmant que les condicions de la via eren bones i que tenia guia disponible. “I check the conditions with some guides and the Monzino hut.To them, conditions are quite good. It snowed few days ago but not a lot” deia textualment la Flora en el missatge que vaig rebre a la feina. Jo ho tenia tot preparat per sortir, però fins aquell moment la incertesa era total.

El dia abans, des de la Società Guide Alpine Courmayeur m’havien dit que havia tornat a nevar i que ja podia aparcar la idea fins l’any que ve. Va ser aleshores quan vaig intentar canviar radicalment de projecte amb un pla B, fer el Bernina per la normal. Quan ho tens tot preparat per sortir, t’has reservat els dies, has demanat el dia de vacances pertinent i la família s’ho ha pogut organitzar per estar sense tu, anul·lar-ho tot és un trasbals important. Vaig contactar amb els guies de Pontresina i les condicions eren idònies, però més tard vaig saber que el pla B no hauria estat possible, perquè al vespre vaig rebre l’e-mail de contestació dels guies de Pontresina dient que ho sentien molt però que no n’hi havia cap de disponible.

Enrere quedaven també els 2 caps de setmana d’agost que tenia reservats per intentar l’aventura. El primer vaig haver de descartar-ho, perquè la muntanya estava massa carregada de neu i cap de les vies que proposava al Mont Blanc estaven en condicions segons l’Office d’Haute Montagne de Chamonix. El segon cap de setmana va fallar el temps. Tot i tenir a la meva disposició Cristophe Profit com a guia, finalment les condicions meteorològiques que preveia Chamonix van fer que ho haguéssim d’anul·lar a l’últim minut.

Ara, finalment, tenia la possibilitat de fer l’aresta de Brouillard amb guia emparaulat! A quarts de vuit, quan acabava de sortir de la feina, em trucava François Marsigny per quedar a Courmayeur l’endemà al migdia. Ens entenem en anglès i li demano quin material he de portar: 1 piolet, grampons, sac de plomes per bivac, casc, arnès, rapelador i ganyips. De la resta se n’encarrega ell: corda, material d’escalada, fogonet, menjar, funda de bivac. Quedem a La Palud a les 14.00  del divendres dia 10 de setembre del 2010.

A casa acabo de fer la motxilla i, “hòstia!, el cotxe de lloguer!” Reservo, a Avis, un Panda per 4 dies per internet i de seguida rebo el missatge de confirmació. Amb les presses ni l’obro i únicament m’enduc la còpia de la petició del cotxe. Això acabaria sent l’últim entrebanc important per arribar a Courmayeur, ja que quan arribo amb el vol de Vueling a l’aeroport de Milà-Malpensa, la noia d’Avis em diu que no troba la reserva per enlloc. “Tant se val, té algun cotxe lliure?” “Impossible, està tot llogat!” Me’n vaig a la paradeta del davant, a Europcar, i em diuen el mateix: “Sense reserva, impossible!” Continuo per Hertz, Sixt, Auto Europa, Targa Rent i la resposta és sempre la mateixa, “Sold out” Pregunto què passa aquest cap de setmana i em contesten que hi ha el Gran Premi de Monza i dues fires a Milà. Quan ja només em quedaven 2 llocs per preguntar, a Easycar em diuen que només els queda un  cotxe, un Scenic.

– Me’l quedo! Quant? – 300 euros – Què? No és una companyia low cost?

Amb les claus del cotxe, més content que un gínjol, faig unes quantes voltes pels aparcaments dels cotxes de lloguer fins que, miraculosament, se n’obre un. Carrego la motxilla i les botes i després de 2 hores de cotxe arribo a Courmayeur amb temps de sobres. Menjo una pizza a La Palud i espero pacientment que arribi el meu guia. Com deu ser? Amable i friendly o tibat i arrogant, com diuen que són els guies francesos.

Aproximació al refugi Monzino

Desnivell : + 985 m Horari: 2 h 6 min Dificultat: F, amb trams de ferrada equipats Ruta Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1165553

Finalment arriba el François i sense gaires preàmbuls ens posem a revisar el material. Anem fins a l’aparcament de Val Véni amb el seu cotxe i deixem el meu a La Palud, on previsiblement arribarem a la tornada. Abans de començar a caminar decidim què ens emportem i què no i sortim a ritme pausat però sense parar cap al Rifugio Monzino. Cobrim el trajecte de 985 m de desnivell en 2 h i 6 min sense fer pràcticament cap parada. Tot i que l’última setmana no m’he pogut entrenar gens, m’he trobat bé i arribo sense bufar gaire. Estic animat i crec que el François també.

Queda la incògnita de quin és el pla per demà i demà passat. Jo havia pensat fer la Punta Baretti i el Mont Brouillard demà, dormir a Eccles i l’endemà acabar l’aresta de Brouillard en direcció al Mont Blanc. La seva idea era fer la cresta de sud a nord i bivaquejar on fes falta. Finalment,

Francois Marsigny tot esmorçant a l’interior del refugi-Bivac d’Eccles

després de parlar amb el guarda del refugi, decideix que pujarem al coll Émile Rey des d’Eccles, farem la Punta Barettii el Mont Brouillard “en aller et retour” i a continuació tirarem amunt cap al Mont Blanc per l’aresta.  Sopem bé a les 7 i a quarts de 9 me’n vaig a dormir convençut que demà triomfarem.

Ascensió al Mont Blanc per l’aresta de Brouillard

Desnivell: + 2.700 m / – 660 m Horari: 17 h Dificultat: AD Ruta Wikiloc fins a Eccles: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1165566

A les 02.00 h em desperta el François. A baix ens espera el guarda amb l’esmorzar i no són encara les 02.45 h que ja tirem amunt. Coincidim a la pujada amb Cristophe Profit, que té previst pujar al Mont Blanc per l’aresta de la Innominata amb el seu client. Arribem al refugi Bivac a les 06.30 h, quan comença a fer-se de dia. El Cristophe i el seu client s’hi queden a dormir i nosaltres sortim per sobre del refugi per baixar fins al plateau de la glacera de Brouillard.

Coll i Pic d’Eccles des del Plateau Superior de la glacera de Brouillard

Travessem la glacera i pel costat oest remuntem els pendents de neu que permeten l’accés al coll Émile Rey, on arribem sense problemes destacables. Són les 08.10 h i en aquest punt podem deixar una bona part del que portem a l’esquena abans de fer el Mont Brouillard.

Últimes passes abans d’arribar al coll Émile Rey

L’aresta fins a aquest cim no és complicada, encara que cal pujar i baixar una agulleta abans d’encarar el cim. Arribem al Mont Brouillard (4.069 m) a les 9 del matí, encaixem les mans, fem la foto de rigor, mengem quelcom i continuem cresta avall.

Vista des del Mont Brouillard cap a la glacera de Brouillard, pic Eccles, l’agulla Innominata i l’Aiguille Noire de Peuterey al fons

La Punta Baretti es veu un tros lluny, altiva, i ens costarà una hora i un quart més arribar-hi, després de baixar força, superar un cim cobert de neu i remuntar el tram final d’aresta amb algun pas de III. Finalment arribem al cim de la Punta Baretti (4.013 m) a les 10.15 h.

Vista sobre la llunyana Punta Baretti

Baixem del cim muntant un petit ràpel que ens deixa a la bretxa i refem la resta de la cresta fins al coll Émile Rey. Portem 1.870 metres de desnivell acumulat i estic força cansat. Li comento al François si no seria millor buscar un lloc per fer bivac i deixar la pujada al Mont Blanc per demà, però ell té clar que encara és d’hora i que hem d’anar amunt.

Xemeneia de sortida des del coll Émile Rey cap a l’aresta de Brouillard i el Mont Blanc

A les 12.15 h comencem l’escalada de l’aresta de Brouillard pròpiament dita amb el tram tècnicament més complicat  de la via, que consisteix en una mena de xemeneies amb verglas situades al costat est de l’aresta, que cal anar escalant fins a sortir a un corredor inclinat de dreta a esquerra que permet tornar a l’aresta. Quan ja hem arribat a la neu, un fals moviment amb la motxilla fa que senti que cau alguna cosa a la neu i automàticament llisqui pendent avall. “Merda! El GPS!”. Ha sortit disparat i l’he perdut de vista de seguida. Suposo que no deu haver parat fins a trobar alguna esquerda de la glacera de Brouillard. Si no aturem el canvi climàtic, d’aquí a pocs anys algú se’l trobarà al mig d’una tartera on ara hi ha aquesta glacera.

Bé, podria haver estat pitjor (el piolet, un grampó, la cantimplora,…). De fet, el GPS, en una excursió amb guia com aquesta, només és un entreteniment més que em permetria allargar uns quants dies més la felicitat que em produeix la muntanya amb la recreació de la sortida a l’ordinador i a internet amb la web de Wikiloc (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/home.do) .

La continuació de l’escalada és relativament fàcil (II) i va guanyant alçada pel vessant est de l’aresta fins a assolir el pic Luigi Amadeo (4.460 m), on arribem a les 15.45 h.

François Marsigny al cim del pic Luigi Amadeo

Jo, evidentment, encara estic més cansat i li demano al François si pararem a dormir per aquí. Em diu que per aquí no hi ha bons llocs per fer bivac i que tirem amunt. Jo ja em veig fent el bivac a dalt del Mont Blanc, però no em queda més remei que confiar en ell i tirar amunt.

Per continuar hem de baixar a la bretxa contigua a aquest cim, cosa que podem fer gràcies a un nou ràpel curt. Cada vegada seguim més l’aresta, però els passos més escabrosos s’eviten sempre pel vessant est. Finalment quan ja tenim el Mont Blanc i el Mont Blanc de Courmayeur a la vista, l’aresta esdevé de neu i una mica més fàcil. Encarem la pujada al Mont Blanc de Courmayeur (4.748 m), on arribem a les 18.15 h, amb el convenciment que, sigui l’hora que sigui, arribarem a dalt de tot i únicament em neguiteja la incògnita d’on podrem fer el bivac.

El cim del Mont Blanc des del Mont Blanc de Courmayeur

Des del Mont Blanc de Courmayeur, per arribar al Mont Blanc només ens queda travessar el coll Major i fer l’última pujada, que es fa eterna. Però finalment arribem al cim (4.808 m) quan ja no hi queda ningú i el sol s’està ponent. Ara sí que la felicitat és gairebé total.

Manel Borrell al cim del Mont Blanc

Són les vuit del vespre i portem unes 17 h d’activitat i 2.700 m de desnivell acumulat de pujada. Trobarem un lloc per reposar per aquí a prop? El François em diu que tiri pel camí dels Tres Mont Blancs, que d’aquí a 25 minuts serem al bivac. Abans d’arribar al coll de la Brenva deixa el camí, veu una mena de rimaia i s’hi fica. Jo darrere seu, mig arrossegant-me, fins que entrem en una cova prou ampla i alta com per estar-nos-hi tots dos drets. És el bivac. Impressionant! Qui ho havia de dir que aquí, prop del Mont Blanc, a 4.600 m d’altura, trobaríem aquest racó fred però acollidor per poder protegir-nos del vent gèlid del Mont Blanc! El François s’ha quedat amb mi!

Ens traiem l’equip, trepitgem la neu de terra i després de veure un te calent ens fiquem al sac vestits amb tota la roba d’abric i les botes posades. Per aïllar-nos del terra jo només tinc la meva motxilla, que és una mica boteruda, i això serà la meva creu durant tota la nit. Tot i que no dormo gaires hores seguides, sí que puc descansar i l’endemà, a trenc d’alba, comencem la tasca d’equipar-nos per sortir.

Resum del dia:

Hora Lloc Cota desnivell acumulat

02.45

Refugi Monzino

2.560 m

0 m

06.30

Refugi Bivac d’Eccles

3.864 m

1.310 m

08.10

Coll Émile Rey

4.030 m

1.540 m

09.00

Mont Brouillard

4.069 m

1.620 m

10.15

Punta Baretti

4.013 m

1.700 m

12.00

Coll Émile Rey

4.030 m

1.870 m

15.45

Pic Luigi Amadeo

4.469 m

2.300 m

18.15

Mont Blanc de Courmayeur

4.748 m

2.630 m

20.00

Mont Blanc

4.808 m

2.700 m

20.30

Bivac

4.600 m

Tornada a Courmayeur

Desnivell: + 360 m / – 1.160 m Horari: 3 h 30 min Dificultat: Descens del mur de la Côte i travessa de rimaies

Només sortir de l’esquerda ja ens trobem les primeres cordades que estan arribant al Mont Blanc des del refugi de Cosmiques i la cara d’astorament que fan és total. “D’on heu sortit, vosaltres?” Avui és diumenge, la previsió del temps és bona i els guies fan els últims bolos de la temporada. Ens trobem més de 30 cordades que van en sentit contrari del nostre i a cadascun dels guies que ens trobem, el François no s’està de comentar la nostra aventura. Els guies escolten el seu relat i li regalen les orelles amb un “pas mal” o  “superbe course” i a continuació em miren a mi amb cara de “très bien petit escalateur”. Jo faig que sí amb el cap o assenteixo amb un “c’est magnifique”.

Des del coll de la Brenva, amb el Mont Maudit al fons, de tornada a la vall

El que ens queda fins arribar a la civilització és realment magnífic. Acabem de baixar al coll de la Brenva, remuntem lleugerament el vessant NO del Mont Maudit per poder-lo esquivar, baixem el mur de la Côte i remuntem l’espatlla del Mont Blanc de Tacul abans de fer l’últim descens al coll de Midi. Les vistes són francament impressionants i no m’estranya que tanta gent vulgui arribar al Mont Blanc per aquest itinerari tan panoràmic i espectacular.

La baixada del Mont Blanc de Tacul, tot i no tenir dificultats tècniques remarcables, s’ha de fer amb prudència, ja que cada any hi passa alguna desgràcia, suposo que en part perquè hi passa un munt de gent. Un cop al coll ja només ens resta fer la pujadeta sempre esgotadora a l’agulla Du Midi per poder agafar el telefèric panoràmic fins a la Punta Helbronner. Allà comprem els bitllets per baixar a Courmayeur amb 3 trams de telecabina i arribem a La Palud cansats, però francament contents (montebianco.com/).

Jo, sobretot, m’estic morint de son i després d’acomiadar-me del François busco un hotelet al centre de Courmayeur i em canvio el vol que tenia reservat per dilluns a la nit per un altre de dilluns al matí per poder tornar a casa amb els meus al més aviat possible. Evidentment no puc tornar més content i faig un balanç enormement positiu de l’èxit de la course i del nou fitxatge, el François, que és un autèntic crac, amb qui sens dubte tornaré a sortir, si ell vol.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència