El muntanyenc

Ciència i medi

L’Albera espollenca: històries i paisatges

Download PDF

Publicat el 05-03-2014

Text : Joan Simó Peñalba

Periodista i escriptor

Fotos: Joan Simó Cruanyes

 

Capvespre del 19 de desembre de l’any 946. Entre boscúries de  rouredes i alzinars, com corrues de cuques de llum intermitents entre els arbres, s’apropen diversos seguicis: s’entreveuen algunes persones que caminen portant torxes enceses que alcen amb una mà i amb l’altra subjecten les regnes de les cavalcadures que duen sobre els seus lloms; ombres que es balancegen al ritme lent de cavalls i mules. En el silenci de la nit, llunyans encara, ressonen somorts, entre les muntanyes de l’alta vall de la Rigarda, cants i pregàries.

L’endemà serà consagrada la petita església pre-romànica parroquial de Sant Martí de Baussitges pel bisbe Gotmar de Girona amb l’assistència d’Ermenguer, arquebisbe de Narbona, de Sunyer, bisbe d’Elna i el compte Gausfred d’Empúries-Rosselló.

 La presència de tan distingits personatges deixa palesa la importància de l’esdeveniment. I és que per aquells reculats temps, el terme de Baussitges, més endavant municipi agregat d’Espolla, abans de l’arribada del primer mil·lenni, aplegava nombroses masies esparses en l’alta vall de la Rigarda. Gent que vivia del bosc: llenyataires, carboners, ramaders, pastors, pagesos treballant el pendent per desbrossar-lo i fer parets amb pedra seca per poder conrear una terra escassa… Tots ells, humils i fidels parroquians, sotmesos a una economia de subsistència.

Altres esglésies d’origen romànic d’aquestes contrades com Sant Genís d’Esprac, situada a la riba dreta de la Rigarda, afluent de l’Orlina, o Sant Miquel de Freixe (avui en runes) a la vall de Freixe, que aporta les seves aigües al mateix riu, ambdues dins l’antic terme de Baussitges, corroboren la destacada presència humana en aquest indret al vessant meridional de la serra de l’Albera.

No obstant això, aquest poblament ve ja de mil·lennis enrere. En el terme municipal d’Espolla, concentrats al voltant de la muntanya del Castellar i a la vall de l’Orlina, es comptabilitzen 10 dòlmens (coves d’alarbs) localitzats i un menhir, monuments, molt probablement funeraris, construïts entre el 3500 i 2500 aC.

Els dòlmens, un viatge en el temps que justifica una caminada

Altres vestigis humans posteriors fan referència a la cultura hallstàttica (cementiri prop del collet de l’Esparreguera), a la existència de restes del camí romà empedrat – en alguns trams-, les runes de la fortalesa visigòtica que presidia el cim del Castellar o, dins del nucli de la mateixa població, el malmès castell d‘Espolla construït entre els segles XIII i XIV.

Espolla i l’Albera nevada

Espolla, municipi de l’Alt Empordà s’estén 43,54 Km2  als vessants meridionals de la serra de l’Albera. A l’altra banda d’aquesta serralada pirenaica en el seu camí descendent abans de submergir-se sota la blavor dela Mediterrània, el Vallespir. El pics més altius d’aquesta contrada, de ponent a llevant són el puig dels Pastors (1.167 m), el roc dels Termes (1.156 m), el puig de les Guardes (999 m) i el pic de Sallfort (980 m). En aquesta carena que fa de frontera entre Catalunya i França trobem els colls dela Maçana, del Terrer i el de les Eres que comuniquen l’Empordà espollenc amb termes vallespirans com el de la Sureda o Argelers.

A mida que anem remuntant muntanya amunt els paisatges secans donen pas a agraïdes boscúries

Aquest és un paratge singular que per qui no el coneix pot comportar una agradable sorpresa de descoberta i gaudir d’un paisatge farcit d’agraïts contrastos.

Un recer de pau, entre el brogit i les aglomeracions

Encaixonat entre dues mostres de concentracions humanes notables (per ponent l’autopista i per llevant  la saturada franja litoral nord empordanesa), el terme municipal d’Espolla és una mena de recer de pau que encara perviu envoltat de vinyes, oliveres i d’un paisatge  amb indrets d’una gran bellesa.

Els conreus dels olivars i les vinyes han estat tradicionals a la zona

 

Les vinyes de l’Albera

Un paisatge, sens dubte, secularment canviant durant els segles. En els inicis del darrer mil·lenni, l’alta vall de l’Orlina, amb els seus masos dispersos, l’explotació del bosc, els pasturatges i els conreus degueren provocar una reducció de la massa forestal. Posteriorment el progressiu abandó de les activitats agrícoles i de la vida al mas degueren, de la mateixa manera, que el bosc tornés a ocupar els seus antics dominis.Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló 1831 – la Jonquera 1897)  apassionat caçador i excursionista, amb la seva prosa pròpia de la renaixença literària catalana escrivia: Des del coll Forcat fins al coll de la Massana s’estén la gran boscúria. Comença sobre Cantallops i Espolla per suros, alzines, faigs, grèvol…, que la fan impenetrable… Un hom es creu dins d’una selva del nou món. Aquelles imponents boscúries, on la fullaraca arriba a mitja cama, són els amagatalls de llops i porcs senglars.

De senglars encara en queden. Els llops fa temps que van desaparèixer com també bona part d’aquestes “impenetrables” boscúries que ens descriu Trinxeria. Estassades per obtenir fusta destinada a la construcció de la línia fèrria entre Figueres i Portbou, incendis forestals insistents i devastadors en les últimes dècades…

Però el paisatge que encara ens queda –i que els déus el conservin– és prou interesant pels seus contrastos i mostra de  la seva diversitat de flora i de fauna.

No obstant això, per introduir-se en aquest paratge històric i natural cal fixar-se algun objectiu, voluntat, temps, un xic d’imaginació i ganes de caminar, sense presses.

Vida i mort d’un riu

I un d’aquets objectius pot ser el riu Orlina.

L’Orlina neix a la serra de l’Albera per damunt de Mas Pils -terme municipal d’Espolla- recollint les aigües provinents dels contraforts muntanyencs meridionals de la serra situats entre el coll de Banyuls i el coll dela Maçanai que tenen com a punt culminant el pic de Sallfort (980 m).

L’Orlina, exemple de riu mediterrani, en bon estat de conservació

Després de passar per Rabós, l’Orlina entra en el terme de Perelada on rep per la seva dreta la riera d’Anyet i finalment aflueix per l’esquerra al seu col·lector, el riu Llobregat, afluent de la Muga.

L’Orlina, conjuntament amb l’Anyet i el Llobregat constitueixen la xarxa hidrogràfica del nucli central de l’Albera.

L’Orlina, de la mateixa manera que l’Anyet i el Llobregat, és un clar exemple de riu mediterrani, amb un recorregut relativament curt i amb un cabal modest i clarament variable, passant de les severes torrentades pròpies de la primavera i de la tardor a una marcada secada estival.

Però a diferència d’altres rius mediterranis castigats per una forta pressió antròpica, l’Orlina, especialment en el seu curs alt –bona part de la seva capçalera forma part d’un del paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera*– presenta encara, pel que fa a la seva ecologia, un estat d’inalterabilitat notable.

A l’Orlina és freqüent observar la serp d’aigua. El seu disseny i comportament són semblants als de l’escurçó, malgrat ser del tot inofensiva

Fa un temps durant tres anys vàrem fer un modest vídeo de seguiment de l’Orlina i la Rigarda seguint el curs de les quatre estacions. Va ser una experiència extraordinària. Submergits, gravàvem i gravàvem, hores i hores, de dia, de nit, hivern, primavera, tardor i fins i tot a l’estiu en les basses d’aigües estancades cobertes per un verdet gruixut sota el qual les aigües eren sorprenentment clares, curulles de vida. No hi havia immersió que no comportés alguna novetat o sorpresa; el descobriment de petits invertebrats o vertebrats encara no enregistrats. Fer un llistat de les espècies que vàrem arribar a veure seria interminable. Des de l’enigmàtica anguila (Anguilla anguilla), les rates d’aigua (Arvicola sapidus), les serp d’aigua (Natrix maura), les tortugues de rierol (Mauremys leprosa), fins als crancs autòctons (Austropotamobius pallipes lusitanicus) progressivament envaïts pels seus cosins introduïts, més forts i agressius, el crancs americans (Procambarus clarkii) .

Granota verda. Els amfibis com les salamandres, els tritons o les granotes sovintegen els indrets humits de l’Albera

 

La tortuga mediterrània, l’animal més emblemàtic de l’Albera

Per terra, resseguint les transparents aigües d’aquests rius també tinguérem ocasió de comprovar la riquesa de la fauna terrestre d’aquest indret: porcs senglars (Sus scrofa), guineus (Vulpes vulpes), teixons (Meles meles), fagines (Martes Foina) , mosteles (Mustela nivalis), genetes (Genetta geneta) i especialment l’emblemàtica  tortuga mediterrània   (Testudo hermanni) que troba en aquests indrets un del seus darrers reductes per viure en estat natural.

Podríem parlar també de la gran varietat d’ocells i de la vegetació que degut a la marcada diferència altitudinal entre els cims culminals de la serra i la plana ofereix una gran diversitat d’espècies.

 

Exemplar d’orquidia que creix a l’Albera

D’entre la varietat de flora de l’Albera destaquem un exemplar de Bellardia trixago

Un dels fets sorprenents que presenten aquests rius és la seva puntual capacitat de regeneració: després de la secada estival, que sovint deixa la llera del riu absolutament eixuta, amb les pluges tardorals, poc a poc recobra la seva vitalitat biològica, que, en certa manera, hiverna durant els mesos freds i retorna al seu esplendor a la primavera. És com un repetit cicle de vida i mort que ens reafirma que no sempre cal anar a indrets llunyans per ser testimonis d’aquests petits miracles amb què ens obsequia i sorprèn la natura.

Els itineraris que es poden fer per conèixer aquests indrets espollencs són molts i variats. Es pot trobar informació a les oficines del parc ubicades a l’ajuntament de la vila. No oblideu de visitar alguna de les moltes fonts que es troben en aquest paisatge sovint secà i escombrat  per la tramuntana. També a Espolla hi ha diverses cases de turisme rural que us poden facilitar l’estada.

Un llibre de butxaca, molt ben il·lustrat, que us pot ser de gran utilitat per identificar les espècies animals i vegetals que us podeu anar trobant en el vostre camí és Flora i fauna de l’espai natural de l’Albera publicat per Brau edicions.

*El Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera té una superfície de 4.207 ha i va ser creat l’any 1986

 

 

 

 

Un commentari

  1. Maria Dolors Bonal07/03/2014 at 19:21

    Hola : M´ha encantat l´article de l´Albera i l´Orlina .
    Jo he visitat aquests paratges i és exactament la descripció d´en Joan .
    Precioses les fotos .
    Gracies
    Maria Dolors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència