El muntanyenc

Esports

L’Agullola de Rupit

Download PDF

Publicat el 29-10-2015

Text: Ivan Ruiz

Economista, escalador amb gust per obrir vies i per tot alló que fa olor de ranci

 Fotografies: Ramon Vinyeta (cedides pel seu fill Fortià Vinyeta)

 

 

 “(…) ja que els plaers de l’ascensió a l’Agullola no són d’ordre físic o tècnic, sinó estètics.” Miquel Pérez i Pep Vila, Osona Vertical – Escalades en els cingles d’Osona

Enmig d’uns temps convulsos, amb una Europa sotmesa a un feixisme cada cop més bel•licós, la vida a províncies de la Catalunya republicana transcorria encara aliena a tot el trasbals que es vivia a la capital i que acabaria desembocant en una guerra civil. En aquest context, dos joves torellonencs d’escassos vint anys encara observaven el passar de la vida amb la llibertat de pensament amb què havien estat educats i això els feia tenir aquella curiositat imprescindible per emprendre una aventura com la que estaven a punt de realitzar.

Era encara aquella època en què no calia canviar de continent per descobrir quelcom nou. Al costat de casa tenien tot un món inexplorat i completament nou per ells que s’obria al seu davant. Només calia agafar la motxilla i descobrir-lo, perquè estava allà, esperant-los.

En una de les seves moltes estades de vacances a Rupit amb la família, algú del poble els va explicar que a l’Agullola de Rupit no hi havia pujat mai ningú. Les quatre bandes del monòlit eren uns estimballs per on no pujaven ni les cabres, tallades a ganivet i, a més, allò era el millor exemple del que s’anomenava el mal país, un indret d’on no se’n podia treure res de profit i on amb tota probabilitat podies tenir algun mal encontre. Per tant, quin interès podia tenir pujar allà dalt?

Aquesta sentència, d’altra banda opinió majoritària entre els habitants de la comarca, no va convèncer en absolut en Ramon Vinyeta i en Pere Danés. La visió que es té de l’Agullola des de qualsevol punt de Rupit era una atracció massa forta com per ignorar-la, i més si s’observa amb els ulls curiosos i la ment oberta a reflexions de caràcter transcendental. Alguna cosa es devia encendre dins seu, perquè des d’aquell moment van decidir que a la primera oportunitat que tinguessin provarien de pujar-hi.

Feia dies que les vacances d’estiu ja s’havien acabat, però pel seu cap encara rondava aquella boja idea que s’havia iniciat sota la calda cunicular. S’havia de buscar la manera d’arribar al peu de l’agulla i com a mínim fer un intent per pujar-hi. Ben mirat, de poca cosa havien de parlar: una manta per al vivac, pa, formatge i embotit per uns quants dies, aigua i una corda de paleta que algú havia trobat, més que res per assistir la baixada. Cap clau ni cap ferro que pogués ajudar en la seguretat de l’ascensió, perquè en aquella època això no s’estilava: el més atrevit pujava primer i s’emportava la corda, l’encastava en algun forat o en algun arbre i assegurava els que venien darrere. La maniobra era senzilla i no donava lloc a cap dubte, una simplicitat que era directament proporcional a la perillositat de l’empresa.

El dijous dia 8 de novembre de 1934 va ser el dia assenyalat. Ben d’hora al matí agafen la tartana que regularment cobria el trajecte de Torelló a Manlleu. Coincideixen amb molta gent que va al mercat o a fer gestions a ciutat, alguns coneguts del poble, i tothom se’ls mira amb curiositat, perquè en cap cas s’esperaven veure aquella escena a aquella hora del matí. Enlloc de dur una oca en un cistell o una saca amb la collita de l’hort, aquells noiets duen una corda i una manta que sobresurt de la motxilla. Ningú no s’explica on deuen anar.

A Manlleu canvien de transport. Ara agafen la línia en direcció a l’Esquirol, Cantonigròs i finalment, després de moltes hores, parades i revolts, a Rupit. El viatge ha estat llarg, però la il•lusió continua inalterada, o potser augmentada, perquè ja tornen a veure l’Agullola davant seu.

L’Agullola de Rupit des de la riera de Rupit per sobre del salt de Sallent.

 

 

 

No coneixen el camí per arribar al peu de la roca. Per la banda de Sant Joan de Fàbregues tot son parets verticals i no coneixen cap pas per salvar el desnivell (avui és el camí normal) i per tant agafen l’únic camí que saben que salva la cinglera i que els permet situar-se a la seva base. Per això, des de Rupit prenen el camí cap al salt de Sallent, sobradament conegut, perquè durant les vacances familiars que han passat aquí l’han repetit moltes vegades. Quan la riera es precipita avall agafen el corriol que per l’esquerra del salt davalla al peu de la cascada. Fins ara tot ha set terreny conegut, però a partir d’aquí comença el terreny inexplorat i l’aventura. No els costa gaire, però, trobar de seguida els petits corriols de han fet els ramats i que seguint la base de la cinglera i amb la intuïció necessària, els porta al peu de l’agulla.

Salt de Sallent

Aproximació a l’agullola passant per la base del salt de Sallent

El dia ja està força avançat, però encara queden algunes hores de sol que els permetrà fer un primer intent per pujar-hi. En el pitjor dels casos, si avui no poden pujar-hi, sigui perquè és més difícil del que s’esperaven o perquè no encerten el camí correcte, sempre poden provar-ho l’endemà al matí, amb més temps i forces renovades.

L’intent que faran no permet cap dubte, es farà pel cantó de migdia, que és el que presenta els relleus més suaus. Amb una fàcil grimpada, encara sense corda, prenen l’evident canal que, en diagonal des de la cara oest, mena al replà on comença l’escalada pròpiament dita. Els primers metres són els més difícils, però ells encara no ho saben, perquè desconeixen totalment el que els espera més endavant. De moment, però, superen aquesta primera dificultat amb un pas d’esquena i això els condueix ràpidament, deu metres més amunt, a un robust ginebró que els serveix de reunió. Amb aquest curt llarg ja són al bell mig de la paret, ben enfilats, i la sensació de buit és molt acusada. Ara cal travessar lleugerament a la dreta fins anar a buscar la xemeneia que forma l’evident pollegó que queda separat del cos principal de la roca. Un altre curt llarg d’encastament i els permet situar-se al capdamunt del pollegó, que efectivament està completament separat, encara que des de baix no ho sembli, per una profunda esquerda que es perd en la negror un centenar de metres més avall. El pollegó és tan aeri que no ha fet possible que hi creixi cap arbre, fet que obliga a assegurar-se els uns als altres mitjançant l’encastament del cos a dins la xemeneia. Arribats en aquest punt ja s’ha vençut la principal vertical de l’agulla i d’aquí en endavant el terreny ja és més ajagut. Es nota a l’ambient una emoció continguda, perquè tots saben que avui arribaran al cim, encara que ningú vulgui reconèixer-ho, com si expressar-ho en veu alta hagués de trencar la bona sort que han tingut fins ara. Tot i així, tots veuen que encara hauran d’escalar un tram més, potser no tan difícil com els que han vençut fins ara, però sí més exposat i per tant encara no poden cridar victòria. Ara cal travessar, fent una clara diagonal a l’esquerra, pel bell mig de la cara sud i, a diferència del que havien trobat fins ara, tot línies lògiques i evidents que aportaven una seguretat psicològica molt important, el tram que els toca afrontar ara va per una placa ajaguda que els exposarà a tot el buit de la paret, primer fins a un eixut ginebró que neix d’una petita esquerda al mig del llarg i d’allà a l’aresta cimera, ja sense gaires dificultats.

Arribada al cim

Pere Danés a dalt de l’agullola de Rupit

L’arribada al cim és celebrada amb eufòria: són els primers que trepitgen aquell vèrtex i són conscients de la transcendència de l’escalada que acaben de fer, per això no escatimen el temps que passen allà dalt. Tenen temps d’aixecar un petit pedró per deixar constància del seu pas i, com era costum a l’època, hi deixen una targeta amb els seus noms i la data. La foto al cim és obligatòria, ja que els ha costat molt pujar fins aquí dalt la pesada càmera de fusta i les plaques de vidre que el pare d’en Ramon els ha deixat. Són uns pioners, acaben de fer, encara que ells no ho sàpiguen, la primera escalada com a tal a Osona.

La baixada és igual de precària que la pujada, perquè els mitjans de l’època no donen per més, tot combinant les desgrimpades amb algun ràpel a cos. Les maniobres amb la corda, malgrat que eren molt difoses a la cadena alpina, eren del tot desconegudes a Catalunya, perquè fins feia pocs anys aquella afició de pujar muntanyes per gust no l’havia tinguda ningú i per tant el desconeixement de les tècniques era total. Algú els devia explicar que per baixar s’havia de fer servir una corda i seguint més la intuïció que el coneixement van poder arribar de nou a la base del monòlit sans i estalvis.

El vivac d’aquella nit al peu de l’agulla devia ser el més plaent d’entre els que havien fet fins llavors i segurament els devia costar d’adormir-se, cadascun amb el pensament posat en les emocions tan intenses que havien viscut aquell jorn que de ben segur recordarien durant molts anys.

Rc

Ja de tornada cap a Vilanova de Sau

L’endemà ja tocava emprendre el camí de tornada a casa i varen continuar l’excursió en direcció a Sau, en aquelles dates sense l’embassament, i tornar a la Plana de Vic, però això ja és una altra història.

Agullola de Rupit . Via Normal

Ressenya de la via Normal de l’Agullola de Rupit

 

Primera ascensió: Pere Danés i Ramon Vinyeta, el 8 de novembre de 1934.

2ª ascensió: E. Domenech, J. Vila i J. Bofill, el dia 08 de maig de 1941
3ª ascensió: J. Ferret, E.Gilabert i M. Frauca del G.E.i E.G. de Girona, el dia 29 d’abril de 1945

Orientació: sud

Recorregut: 60 metres (L1: 20 m IV+, L2: 20 m III+, L3: 20 m III+)

Roca: gres calcari de qualitat acceptable

Equipament: Fins fa poc estava equipada amb un únic clau al pas de IV+ del primer llarg, la resta s’assegurava amb cintes a les savines. En una recent ascensió s’han comptabilitzat almenys dos segellaments químics, col•locats segurament per explotar la via amb finalitats comercials.

Material: cintes exprés i bagues per a savines

Temps: 1 hora

Punt de partida: pla del Roquer, 100 metres abans d’arribar a Sant Joan de Fàbregues, a l’esquerra. Accessible des de Rupit per una carretera estreta asfaltada.

Aproximació: des del pla del Roquer s’ha d’agafar un camí a llevant que s’endinsa pel pla de Fàbregues. Al cap de 15 minuts s’ha d’agafar un corriol a la dreta que salva la cinglera pel sud, pel grau del Saltabocs, a les envistes de l’Agullola Xica. El camí segueix per sota la cinglera fins al peu de l’Agullola, per on s’enfila entremig dels arbres (25 min)

Descens: amb un ràpel de 40 metres des del cim fins a la cornisa herbosa, on hem establert la R0. D’allà, desgrimpant fins al replanet amb fita on s’ha iniciat l’ascensió. Si s’aprofita al màxim la corda de ràpel, es pot arribar fins al replanet inicial, però cal anar en compte, ja que es poden tenir dificultats per recuperar-la.

Bibliografia: Casal, Joaquim. Una Cruz en la Agullola de Rupit, Cordada núm. 122, febrer de 1966, pàgina 11 i 12.
Butlletí del GEiEG de juliol de 1945, pàgina 4 i 5
Pérez, Miquel i Vila Pep. Osona Vertical – Escalades en els cingles d’Osona, Edicions de la Unió Excursionista de Vic, any 2003, pàgina 94 i 95

Cartografia: Guilleries – Collsacabra (guia cartogràfica 1:40.000). Granollers: Alpina. El Collsacabra (mapa topogràfic excursionista 1:25.000). Barcelona: Piolet. Vall de Sau – Collsacabra (mapa 1:40.000 i guia turística). Granollers: Alpina, 2001

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència