El muntanyenc

Collserola

La vinya a Collserola

Download PDF

Publicat el 3-03-2015

Text i fotografies: Joan M. Vives i Teixidó

Enginyer agrònom de formació, excursionista, autor de guies i articles de muntanya, BTT i cultura popular

 

Actualment podríem definir Collserola com un massís eminentment boscós, on l’agricultura ha desaparegut pràcticament. Només alguns camps de cereals al cantó del Vallès i, crec que en perill de desaparició, i conreus llenyosos al cantó del Baix Llobregat, sobretot al Papiol. Però aquesta imatge actual d’una gran zona boscosa enmig d’una gran conurbació que gairebé li dóna la categoria de parc urbà no ens dóna cap idea de com era el massís fa un centenar d’anys.

Collserola, com altres indrets del país, no es va escapar de la febre de la vinya. A finals del segle XIX la vinya va viure una gran expansió, afavorida per la plaga de la fil·loxera que va atacar les vinyes franceses. Com a conseqüència de la necessitat de vi per exportar, es va plantar vinya arreu. Els vestigis de l’extensió d’aquest conreu pot passar desapercebut per als nombrosos excursionistes, corredors, ciclistes i altres tipus d’usuaris que visiten el massís, però si ens hi fixem una mica, podrem descobrir marges i, en alguns sectors, barraques de pedra seca. Evidentment no totes les construccions que podem trobar anaven lligades a la vinya, però aquest era el conreu majoritari.

El treball de Roig Armengol (1) sobre el conreu de la vinya a la província de Barcelona ens dóna dades sobre la producció de cada municipi i el rendiment per ha. Hem de creure que, segurament, hi havia una part de vi que no es declarava, però tot i així, les dades són prou aclaridores. Cal tenir en compte que les dades es donaven en funció del partit judicial on estava adscrit un determinat municipi. Així tenim que la producció més elevada es donava al partit judicial de Sabadell, amb 19 hl/ha; el partit judicial de Barcelona arribava a 14 hl/ha i el de Sant Feliu arribava a 13 hl/ha. Fent els càlculs amb la producció municipal i la mitjana del partit judicial, ens dóna que els municipis amb part del seu terme a Collserola tenien una superfície dedicada a la vinya que anava des de les 2.600 ha de Sant Cugat i les 1000 ha de Cerdanyola, fins a les més de 150 ha dels municipis de Sant Feliu de Llobregat, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. És de destacar, però, la superfície de 380 ha i una producció de 5.000 hl de Santa Creu d’Olorda, en aquella època un municipi independent i amb tota la superfície a Collserola.

Però si deixem de banda la qüestió agrícola i ens centrem en les descripcions excursionistes, trobem el relat d’una excursió col·lectiva efectuada el 13 de novembre de 1881, J. Barcon Olesa, diu: …”Distrets ab tanta animada conversa arribàrem á la propietat que’l senyor Almirall té en la vertent meridional del Tibidabo, ahont descansárem una estona y probárem lo ví de la cullita de nostre consoci, que per ésser del Tibidabo, era un excel·lent ví…” (2).

No sé si l’autor diu que era bon vi per quedar bé amb Valentí Almirall (3) i amb tots els socis de l’Agrupació d’Excursions Catalana que després llegirien el relat de l’excursió, però fa una aportació ben curiosa a  l’existència de la vinya a Collserola.

Per fer-nos una idea de l’extensió de la vinya a Collserola, podem fixar-nos en la “Guia itineraria del Alt Plá de Barcelona y del Baix Vallés” de l’Arthur Osona (4). La tercera edició d’aquesta guia és de 1894 i descriu 76 itineraris. Repassant els itineraris veurem que en trenta-sis s’esmenta la paraula “vinya” i no precisament considerant-la un atractiu de l’excursió. Així, prenent l’itinerari 1 que va de Molins de Rei a Santa Creu i el puig d’Olorda, podem llegir: “…un camí que porta á Can Bofill, en direcció S.; se puja sempre en direcció E.; comensant ja á deixar la tan monòtona vinya per lo tan encisador y alegre bosch…”. En l’itinerari 2, de Sant Feliu a Santa Creu i puig d’Olorda, podem llegir: “…tenint constament á una y altra vorera vinya y sempre vinya,…”.

També en l’tinerari 24, de Cerdanyola a Sant Joan d’Horta, llegim, en el tram de Can Fermí cap al Forat del Vent: “… se pren lo camí de má esquerra que puja cap al SE. Per entre vinyas, serpentejant entre’l SE. Y S., y als 15 minuts s’arriba á la gran casa de Can Llosas…” y més endavant: “…luego seguint pujant, se troban vinyas á má dreta; als 5 minuts de la casa, lo camí que té á una y altra má vinya tan sols,…” y encara més enllà: “… sempre per entre vinyas, als 3 minuts se troba un collet, deixant allí mateix á  má dreta un corriol que passa serrat amunt en direcció SE., pujant suaument per entre vinyas (lo qual es una dressera que puja al Coll del Forat del Vent,…”

I un darrer exemple el trobem en  l’itinerari 25: “…y pujant per entre vinyes per sota de Can Llobet, per camí de carros en direcció S., SO., O., y N., sempre per entre vinya, ‘s vá a Valldoreix en 22 minuts…

Per tant, la deducció que podem fer és que l’autor no tenia cap simpatia per les vinyes, perquè n’hi havia a tot arreu; per això quan troba un retall de bosc, el troba agradable. La imatge que ens dóna és la d’un territori completament desforestat, amb poques clapes d’arbrat.

La geografia de la vinya que podem establir llegint els itineraris d’aquesta guia abastaria tot el cantó del Baix Llobregat, d’Espluges fins al Papiol, el vessant del Vallès fins a Montcada i valls interiors com la de Sant Medir o la del Forat del Vent.

D’elements visibles n’hi ha uns quants, només cal fixar-s’hi. Un dels elements són els marges, que podrem veure en diversos sectors del massís i que van, normalment, lligats a les construccions que servien d’aixopluc.

Marge a prop de Santa Creu d’Olorda

Marge a prop de Santa Creu d’Olorda

Un altre element lligat al conreu de la vinya són les basses de brou bordelès. Podem dir que consten de dues parts: un dipòsit per emmagatzemar l’aigua i un safareig on es feia la barreja de calç i sulfat de coure per obtenir el brou bordelès. El color verdós que podem veure en aquestes bassetes és conseqüència del sulfat de coure.

Bassa de brou bordelès a prop de la Penya del Moro

Bassa de brou bordelès a prop de la Penya del Moro

Deixant de banda els marges, sense cap mena de dubte, el que crida més l’atenció són les construccions de pedra seca. A Collserola, els gestors del parc natural han fet una tasca de catalogació i rehabilitació d’algunes construccions, amb l’ajuda dels Voluntaris de Collserola. A la web del parc natural de Collserola (http://www.parcnaturalcollserola.cat/pages/barraques-de-vinya) hi trobareu un plànol amb la situació de les barraques de vinya; a més hi ha una foto i una descripció molt bàsica. En aquest catàleg de barraques es poden distingir les barraques pròpiament dites (de diverses tipologies) i les coves excavades. Fent un buidatge de les dades de la pàgina web i afegint-t’hi algunes construccions que no hi estan introduïdes, ens trobem amb més de 110 construccions en els municipis de Sant Feliu, Sant Just, Molins de Rei, el Papiol, Sant Cugat i Barcelona. Per tant, una primera observació que podem fer és veure que les construccions estan concentrades al vessant del Llobregat; això no vol dir que no n’hi haguessin en altres indrets. És evident que en la construcció, ja sigui d’una barraca, com en l’excavació d’una cova, s’havien de donar les condicions adients per fer-ho i potser, en el cantó de Cerdanyola i en el de Barcelona, hi havia més habitatges a prop dels camps.

El municipi que té més construccions és Sant Feliu, amb més del 60% de les barraques i el 50% de les coves excavades.

Un problema que hi ha quan es vol identificar una construcció en una època concreta és la datació. Fins ara, només tinc coneixement de tres dates en les construccions; la més antiga és del 1882, cosa que lligaria amb el conreu de la vinya. Les altres dues ja són de principis del segle XX.

Llinda d’una barraca amb data (1882)

Llinda d’una barraca amb data (1882)

A més, Collserola, és interessant pel que fa a la tipologia de les construccions, perquè n’hi ha de diversos tipus:

 –         Barraca de pedra seca: construcció que fa servir la roca sense cap tipus de ciment d’unió; hi pot haver fang per donar-hi més consistència.

Tancament d’una barraca de pedra seca del Papiol

Tancament d’una barraca de pedra seca del Papiol

–         Barraca margera: construcció que està inserida en un marge.

Barraca margera sota el turó de Mulei

Barraca margera sota el turó de Mulei

–         Cova excavada: forat que s’excava en un talús argilós, generalment.

Cova excavada amb bastiment de fusta al Papiol

Cova excavada amb bastiment de fusta al Papiol

–         Barraca d’obra: seria la tipologia més moderna; és una construcció que utilitza la totxana.

Barraca d’obra a prop de can Maimó

Barraca d’obra a prop de can Maimó

Aquestes serien les tipologies més habituals. Les coves, crec que són la representació més humil de les construccions. Es tracta només de trobar un marge o talús i excavar-hi una cova o bé aprofitar algun forat existent i fer-lo més gran.

La barraca margera, és més aviat un aixopluc que permet fer-hi una estada molt curta perquè les dimensions són reduïdes. Habitualment les trobem als marges, on s’ha deixat un espai buit.

La barraca de pedra seca, a Collserola, és de planta circular i la porta està orientada al sud (amb algunes orientacions sud-est i sud-oest).

A Collserola també és abundant la construcció que ja fa servir el morter. Són barraques de dimensions més grans que les de pedra seca, de planta rectangular i amb l’ús, habitualment de totxana. Cal dir, però que totes estan ensorrades.

Les construccions rurals de Collserola són un patrimoni per descobrir i conservar. Actualment només un 30% del total de barraques estan senceres (és a dir, tenen sostre) i cal conservar-les. El parc està fent una tasca important, però caldria la col·laboració de tothom, si més no, aprendre a valorar-les i estimar-les. No hem d’oblidar que van ser fetes pels nostres avantpassats, en unes condicions més dures que les actuals. Les van bastir per necessitat, però en moltes de les construccions hi podem veure la saviesa i el gust del constructor.

Un exemple d’això és un conjunt situat al nord del pla de les Bruixes; allà hi trobarem una barraca ensorrada i, aprofitant una elevació rocosa, el dipòsit d’aigua i un parell de bassetes, així com unes escales que baixen cap a la barraca.

Les escales que baixen a la barraca i, a dalt, la bassa de brou bordelès

Les escales que baixen a la barraca i, a dalt, la bassa de brou bordelès

També trobem coses ben curioses, com construccions que aprofiten les peces de mina. Això ho podem veure en un recer situat sota el puig Rodó, on la llinda està feta amb les peces corbades amb què feien el sostre de les mines d’aigua.

Aixopluc amb la llinda feta amb peces de mina

Aixopluc amb la llinda feta amb peces de mina

En un altre recer, a prop de can Furriol, el sostre està fet amb totxana i de la mateixa forma que els pous de les mines.

Tancament d’un aixopluc a prop de can Furriol, fet de la mateixa manera que els pous de les mines

Tancament d’un aixopluc a prop de can Furriol, fet de la mateixa manera que els pous de les mines

La majoria de les coves excavades són forats de dimensions més o menys grans, de forma arrodonida, i algunes amb lleixes a les parets. Però n’hi ha una a sota el puig Madrona que aprofita un terreny rocós i forma un passadís d’1,5 m que desemboca en una estança de 1,60 m de diàmetre amb un banc a tot el volt.

Cova excavada sota el puig Madrona

Cova excavada sota el puig Madrona

Banc d’obra a l’interior de la cova excavada

Banc d’obra a l’interior de la cova excavada

Si ens fixem en les barraques de pedra seca, per al meu gust, la més bonica és una que trobem a prop de can Coscoll, excavada en pissarres i amb pedres de gres. Des de dins es té una visió curiosa amb l’edifici Walden 7: el contrast entre dos mons.

Barraca en un camp de can Coscoll

Barraca en un camp de can Coscoll

La barraca més alta (3 m), la trobem a prop de can Albareda, però li caldria una restauració, atès que li manca la pedra clau i presenta un esllavissament en un cantó.

La barraca de Collserola amb més altura interior

La barraca de Collserola amb més altura interior

A prop de la cimentera del puig d’Olorda hi ha un grup de barraques interessants, algunes de reconstruïdes; en destacaria una d’inserida al marge amb un diàmetre de 2,25 m i una altura interior de 2,20 m, amb voladís, i el sostre que sobresurt del marge.

L’única cabana de volta de Collserola

A prop de can Canaris i Sant Pere de Romaní hi ha un altre grup interessant de construccions. En un turó al damunt de can Canaris hi ha una bonica barraca circular amb contraforts, reconstruïda durant la primavera de 2014 (foto 16). A la vall que hi ha al nord hi trobem la barraca amb el diàmetre més gran (3 m), amb una llar de foc i una pedra al sostre que permet obrir i tancar la sortida de fums.

Barraca inserida en un marge, a prop de la cimentera

Barraca restaurada en un turó al damunt de can Canaris

Una mica més amunt d’aquesta barraca trobem l’única cabana de volta del massís.

La barraca amb llar de foc i amb el diàmetre més gran de Collserola

 

Quantes construccions i coves estan amagades per la vegetació? Segurament, n’hi ha unes quantes i catalogar-les ja és una bona acció. L’aplicació Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/) és una gran base de dades de les construccions de pedra seca a Catalunya. Allà hi trobareu les barraques de pedra seca que hi ha a Collserola i si en trobeu alguna, també li podeu introduir, perquè una de les característiques d’aquesta aplicació és que la col·laboració està oberta a tothom.


Si voleu conèixer el patrimoni rural de Collserola, l’autor té publicats en el seu blog “Patrimoni i muntanyes” (http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com.es/) els itineraris següents:

–         A l’entorn del puig d’Olorda

–         A l’entorn del puig Madrona

–         A l’entorn de la penya del Moro

–         A l’entorn de Sant Pere de Romaní


Cites del text:

(1)   Roig Armengol, R. Memoria del mapa vinícola de la provincia de Barcelona. 1890

(2)   Barcon Olesa, J. Excursió col·lectiva al Tibidabo. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, 1882

(3)   Valentí Almirall (1841-1904) va ser advocat i periodista, membre del Centre Excursionista de Catalunya. La seva finca, la podem trobar gairebé el cim del Tibidabo, una mica més amunt del pàrquing de la torre de Collserola.

(4)   Osona, Arthur. Guia itinerària del Alt Plá de Barcelona y del Baix Vallés. Dividida en 76 itineraris. Centre Excursionista de Catalunya. Estampa de F. Altés y Alabart. Barcelona, 1894

Un commentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència