El muntanyenc

Esports

La Transpirinenca. Un viatge interior

Download PDF

Publicat el 2-07-2015

 

Text: Enric Faura

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Fotografies: Miquel Vilaplana

 

El recorregut de l’Atlàntic cap al Mediterrani tot travessant els Pirineus es coneix com la travessa dels Pirineus. Dos GR (10 i 11) el recorren pels vessants nord i sud, però també l’Alta Ruta o HRP és una alternativa freqüent. Sigui quin sigui el recorregut, la Transpirinenca és una caminada formidable i un somni inevitable per a qualsevol pirineista.

Entre el Cantàbric i la Mediterrània s’ha anat consolidant una travessa de muntanya que ha esdevingut una fita i un somni alhora per molts muntanyencs. És una immersió llarga al Pirineu i normalment deixa una petja inesborrable en els que la fan. De tant en tant alguns d’aquests excursionistes deixen testimoni escrit de la seva experiència, per compartir-la amb els altres. De descripcions de la travessa dels Pirineus n’hi ha moltes. Des de les històriques, encetades per Parrot o Tonelle, a les més modernes, de caire marcadament esportiu, amb rutes ràpides i horaris espectaculars. I de tant en tant n’apareix alguna de més personal, que procura anar una mica més enllà.

Pujant al refugi de Espuguetes des de Gavarnia

Pujant al refugi de Espuguetes des de Gavarnia

Aquesta que avui comentem ens sembla especialment recomanable. El cor de les muntanyes. Dietari de la Transpirinenca (editorial Tushita), escrit per Ton Barnils.

És un dietari del mes llarg que va durar la seva travessa del Pirineu, entre Hondarribia i Banyuls. A la maduresa, amb uns quants anys de muntanya a l’esquena i el bagatge de moltes ascensions i caminades a les cames, l’autor vol acomplir un somni vital. Creuar els Pirineus de cap a cap, gaudir-ho lentament, assaborint-ne els matisos i redescobrir-los per reviure records antics. I per aconseguir-ho utilitza dues eines: l’experiència física de la caminada diària i l’escriptura com a instrument de pensament, de coneixement i de comunicació.

D’aquesta experiència vital en surt aquest llibret de poc més d’un centenar de planes. Una primera lectura pot servir com a guia per conèixer la ruta, amb la descripció de cada etapa, però pensem que s’ha de llegir sobretot com el relat d’un viatge interior i íntim, perquè més enllà dels cims, colls i massissos, aquest dietari és la descripció d’un viatge personal, amarat d’experiències, història, cultura, geografia i sentiment.

De Canfranc al refugi d'Arlet es voreja el país calcari de l'Aspe i de la Sierra Bernera

De Canfranc al refugi d’Arlet es voreja el país calcari de l’Aspe i de la Sierra Bernera

Va ser Henri Brulle, un dels pirineistes més importants de tots els temps, qui va dir:  L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima, que la set de solitud i de llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en el misteri dels aspectes secrets de la natura… El muntanyenc és el poeta-atleta. Aquest sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure des de l’horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l’esport que la muntanya.

No sabem si Ton Barnils ha llegit Brulle, però implícitament el segueix i comparteix la seva filosofia i se’ns mostra com un pirineista de raça. Fa activitat esportiva amb una travessa important, però sobretot s’endinsa en els misteris de la natura i deixa que penetri en el seu cor l’essència de la muntanya.

La coma de Carançà camí de la Mediterrània

La coma de Carançà camí de la Mediterrània

A partir d’una prosa aparentment simple, però molt depurada, amb una clara intenció literària i amb una adjectivació precisa i rica, l’autor construeix un text important, que vol transcendir la pura descripció geogràfica per endinsar-se en el terreny de la vivència, el sentiment i el record. Aquest dietari és un llibre ben escrit, molt ben escrit, però sobretot és una declaració d’amor a unes muntanyes, les del Pirineu, i la seva influència vital en l’autor, i per extensió, en tants altres excursionistes. Amb mestratge aconsegueix saltar d’allò personal al general, per esdevenir universal.

L’autor, amb una contenció que no evita un cert despullament interior, ens transmet els seus estats d’ànim, de la tristesa a l’eufòria, tot sovint condicionats pel paisatge, ja que el paisatge té una influència moral. I sap jugar amb mà mestra en la combinació del gran espectacle de la natura al costat dels detalls menors, construint un text que destil·la saviesa, introduint aquí i allà pensaments profunds. Simplement, a tall d’exemple, es deixa embruixar per la força tel·lúrica i mineral d’Ordesa, però també es meravella amb la senzillesa d’una humil flor de neu al costat del camí.

Però el llibre va una mica més enllà. El text ens confirma que una determinada vivència de la muntanya és una combinació de geografia, esport, però també de cultura i sentiment. Una cultura muntanyenca es construeix a partir de les aportacions de molts que van conformant una tradició. Quan l’autor esmenta Baroja a Vera de Bidasoa, El Canigó de Verdaguer, les papallones de Nabokov, el pensament de Sant Agustí o els darrers versets de la Divina Comèdia de Dant per parlar de Déu, fa patent com el paisatge és també una construcció intel·lectual enriquida per la cultura. Hi ha tot un pòsit de viatgers, caminants, escriptors i pirineistes del quals l’autor que se’n sent hereu i vol apropiar-se de la tradició per entendre el món.

L’extravagant Pedro Pidal, marquès del Villaviciosa, un piquista de pro, va dir: «Para nosotros , haya existido el Paraíso Perdido, exista o no el Paraíso Prometido, seamos creyentes o incrédulos, la felicidad asequible a la vida que llevamos, que conocemos, es la de contemplar o vivir el Paraíso Poseído.»

Exemplar de  no m’oblidis (Myosotis alpina),  espècie de miosotis pròpia dels terrenys pedregosos de l’estatge alpí

Exemplar de no m’oblidis (Myosotis alpina), espècie de miosotis pròpia dels terrenys pedregosos de l’estatge alpí

 

I Ton Barnils ha contemplat i viscut el seu paradís posseït en aquesta travessa dels Pirineus, que també pot ser el nostre. I ho ha escrit per compartir-lo amb tots nosaltres. I només podem restar-li agraïts per la seva generositat.

Aquest llibre, de la collita del Sant Jordi del 2015, és un text que passarà amb discreció i sense fer soroll dins el mercat editorial, però la seva brevetat no ens ha de fer pensar que sigui menor. Creiem que no pot mancar a la biblioteca de cap muntanyenc ni pirineista, al costat dels grans clàssics com Brulle, Cadier, Russell, Ramond o Verdaguer, perquè com ells comparteix un amor infinit al Pirineu i el vol transmetre i compartir.

A la  tardor, grans ramats de tudons travessen el Pirineu Occidental  camí de les zones de hivernació del sud d'Espanya i del nord d'Àfrica (circ de Lescun. Fotografia: Miquel Vilaplana)

A la tardor, grans ramats de tudons travessen el Pirineu Occidental camí de les zones de hivernació del sud d’Espanya i del nord d’Àfrica (circ de Lescun. Fotografia: Miquel Vilaplana)

Un commentari

  1. Jaume Ferrández Rubió03/07/2015 at 15:51

    Una molt bona ressenya per a una lectura molt recomanable i imprescindible per a qualsevol muntanyenc i amant dels Pirineus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència