El muntanyenc

Cultura

La Toscana

Download PDF

Publicat el 05-09-2017

Text i fotografies: Amàlia Roig

Amàlia Roig és Professora de llengua i literatura, psicòloga, escriptora. Autora de llibres que tracten el tema del territori i el paisatge des del punt de vista literari.

Per acabar d’enamorar-nos d’Itàlia, la passada Setmana Santa. Un grup de vint-i-vuit persones armades amb pals i  capitanejades pels italians Silvano i la Rosa Maria Bendinelli, vam viatjar a La Toscana, al cor d’Itàlia, amb el Club Muntanyenc Sant Cugat durant les vacances de Pasqua.

Camí de Monteperegrino

Camí de Monteperegrino

Entre Florència i Siena, entre els rius Arno i Tíber, es va desenvolupar fa tres mil anys la cultura ‘tusci’, nom amb el qual s’autodenominaven els etruscs i del qual deriva el mot Toscana.  Aquesta cultura d’aurèola misteriosa ( no es coneixen certament els orígens, no es comprèn com els romans van aniquilar-la, no s’ha pogut desxifrar la llengua, s’ha descobert un gen específic dels toscans no compartit amb la resta de la península itàlica) que va tenir el seu màxim esplendor al segle VI a.C. i que destaca per la seva avançada cultura política i militar, la tecnologia, la destresa artística en especial de l’escultura i la ceràmica, el cultiu de les lletres, la ciència,  l’agricultura, el luxe dels seus banquets, ens va deixar bocabadats. Al poblet de Murlo vam visitar el que ha estat un dels principals jaciments etruscs, el de Poggio Civitate, un palau construït entre els segles VI i V a.C., on és molt probable que residís el senyor de tot aquest territori. Destaquem també la magnífica herència de Montepulciano, originàriament una fortalesa etrusca que durant l’Edat Mitjana va ser motiu de guerra entre Siena i Florència. Etruscs de banda, cal dir que tant un poble com l’altre són nuclis medievals bellíssims.

Perquè la Toscana és també, i sobretot, medieval. I senderista. Ho hem comprovat no només per la història, l’art i la bellesa arquitectònica de ciutats com ara Siena, que conservà al llarg dels segles l’aparença de ciutat gòtica adquirida entre el 1100 i el 1400, sinó també pels seus camins, entre ells la Via Francígena ‘camí que ve de França’.

La Via Francígena, per la qual hem caminat des de Gambassi a San Gimignano, d’aquí a Monteriggioni i de Monteriggioni a Siena, és una antiga ruta medieval de pelegrinatge que partia de Canterbury i que moria als peus de la tomba de Sant Pere a Roma. Enllaça amb el camí de Santiago. El senderisme per la Via, tot i la calor que de vegades era sufocant, ens ha donat el goig de poder arribar a les aldees, les Abadies i les ‘pieves’ medievals, algunes d’elles ben conservades o reconvertides en centres de recés espiritual. A cada pas hem gaudit de la primavera i d’un paisatge de grocs i verds, de cels blavíssims i de colines lila al fons, tot ben harmònic: flors silvestres i suaus monticles, fileres de xiprers que delimiten els camps, bancals verds de cereals, vinyes prolífiques, enormes extensions de faves, grocs diversos, oliveres i poblets medievals enfilats dalt dels turons. El temps aturat.

Medieval és també Murlo; Certaldo, on hem visitat la casa on va néixer i va morir el gran Boccaccio i una guia ens ha llegit fragments innocents de El Decameró; San Gimignano, el Nova York medieval per la multitud de torres, elevades al segle XIII i XIV per un afany de destacar, moltes de les quals encara sobreviuen. Des de la més alta, la Torre Grossa,  es contempla aquesta zona privilegiada d’Itàlia que vessa vi, a destacar la ‘vernaccia’ (garnatxa) que ens remet a la nostra Terra Alta.  Diuen que Dante s’inspirà en San Gimignano i Monterrigioni, excel·lent el vi de les bodegues medievals, el Nobile, per parlar de les muralles del seu infern en la Divina comèdia i és cert que no sorprèn gens quan veus el perfil d’aquests llocs que ens han descobert el Silvano i la Rosa Maria.

Pienza, un altre poblet medieval reconstruït amb un estil renaixentista que compta amb un centre històric declarat patrimoni mundial per la revolucionària visió de l’espai urbà de la Piazza Pio II i els edificis que l’envolten. El grup es va quedar pensatiu quan la nostra guia ocasional va afirmar que la plaça és ‘la Bellezza’ en majúscules. Arezzo, potser la ciutat més gran de totes, amb més vida pròpia, amb un magnífic centre històric, com sempre la plaça, la catedral, la casa de Petrarca, els frescos de Piero de la Francesca, tot intacte tal com era en l’època medieval, té també un amfiteatre romà i per suposat restes etrusques. El municipi és ple de cartells informatius sobre els escenaris on es va filmar La vita è bella de Roberto Begnini. Estàvem entusiasmats. Siena és una de les ciutats més importants de la Toscana, a rebentar de japonesos i altres turistes, amb la gran i bella Piazza del Campo on se celebra a l’agost la cursa medieval dels genets i els cavalls, el Palio. Aquí vam fer moltes fotos.

Les bondats toscanes del menjar, del beure, vi per suposat, no es queden curtes. El formatge artesanal de les ‘pecore’, ovelles d’origen sard, que es crien per aquestes terres és deliciós. Vam poder visitar una formatgeria artesanal de ‘pecorino’ perduda enmig dels camps immensos, on ens van explicar el procés d’elaboració, on vam poder degustar vuit varietats de formatge i on vam arrasar amb les existències de la petita botiga de la granja.

A Arezzo, el diumenge de Pasqua el vam celebrar a la toscana. La veritat és que no vam trobar a faltar ni la mona ni els ous; el dinar va ser senzill, bo i molt abundant. Antipasti, entremesos a base d’un assortiment d’embotits, entre ells la ‘finocchiona’ típica de Florència perfumada de fonoll ‘finocchio’ i tallada en llesques grosses, els ‘crostini di  fegatini’, pa torrat amb paté fet a partir dels fetges de pollastre, ceba, mantega, anxoves, olives i tàperes, la ‘panzanella’, pa dur humitejat amb aigua i tomàquet a daus, oli, vinagre, sal i unes fulles d’alfàbrega, el ‘pecorino’, el ‘salami’, el ‘proscuito’ i pa de pagès. La pasta, excel·lent, va ser de ‘pici’, semblants als espagueti, però més grossa i enrotllada a mà; es menja amb salsa ‘ragú’. I després dels antipasti i la pasta va venir la carn. Van dir els cambrers que la carn seria una safata d’‘agnello’, però el cert és que el be no va aparèixer, tan sols conill i ànec. Algú li preguntà a un dels cambrers on era ‘l’agnello’ i aquest va respondre que si no n’hi havia devia ser perquè se’ls hauria acabat, la qual cosa, quan ja teníem les galtes vermelles de vi Nobile va provocar uns quants acudits que m’abstinc de contar. Després van venir els expressos forts, densos, perfumats. I els licors de grappa, per als valents, o de llimoncello per als moderats, que van amollar les llengües i van fer que comencéssim a parlar italià sense vergonya.

El dilluns de Pasqua després d’unes quantes d’hores en ruta baixàvem de l’autocar les vint-i-vuit persones, cansades i felices. Arribàvem a Sant Cugat més enamorades que mai d’Itàlia.

Altres articles de la mateixa autora a “elmuntanyenc”:

 

La joie de vivre

El arte del paisaje

Hiroshi Sugimoto: Black Box

Un viatge fora forat

Breve tratado del paisaje

Les flors

Les variacions Sebald

Fotografies de Jesús Gracia

Un commentari

  1. Marcel Albet Guinart27/09/2017 at 20:41

    Boniques fotos i text, em fas agafar moltes ganes de visitar La Toscana marcelalbet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia