El muntanyenc

Esports

La pèrdua d’un amic, vint i cinc anys després

Download PDF

Publicat el 4-11-2014

Text i fotografies: Jordi Canyameres i Sanaüja

 

Terrrassa, 7 de juliol 1964, casat, tres fills. Fotògraf, alpinista, guia i instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. Escalador, alpinista i esquiador de muntanya. Ha realitzat  ascensions als Pirineus,  Alps (cara nord del Cerví,  nord de les Grans Jorasses, esperó Tournier de les Droites, via Major del Mont Blanc), Andes (2a. ascensió via anglesa del Cayesh, directa francesa de l’Alpamayo, Yerupajà, Huascaran, Quitarraju, Chimborazo) i Himàlaia (Dhaulagiri 89 i 91, K2, 93). Fa muntanya  tant per plaer com fent de guia.

 

En Quico Dalmases a l'expedició Andes'86

En Quico Dalmases a l’expedició Andes’86

 

La paret oest del Dhaulagiri  (8.167m), l'escenari de l'intent de Canyameres i Dalmases

La paret oest del Dhaulagiri (8.167m), l’escenari de l’intent de Canyameres i Dalmases

Sempre costa molt d’acceptar la pèrdua d’un amic i sobretot quan la situació i les circumstàncies d’aquesta pèrdua van ser confuses i costen d’entendre.

En Quico (Francesc Dalmases i Cunill), va desaparèixer ara farà 25 anys, el 10 d’octubre del 1989, escalant en solitari des de la cota 7.700 cap al cim del Dhaulagiri (8.167 m, Himàlaia del Nepal).

Fins aleshores, junts, havíem compartit durant sis dies ininterromputs, l’ascensió a la paret oest del Dhaulagiri, de 4.500 metres de desnivell. Una escalada difícil i compromesa, en estil alpí, sense cordes fixes, sense oxigen artificial ni xerpes. Una ascensió grandiosa que ella sola ja es mereixeria un relat.

 Ressalt rocós durant el primer dia d'escalada

Ressalt rocós durant el primer dia d’escalada

En Quico arribant al 1er camp, a 5.100m

En Quico arribant al 1er camp, a 5.100m

Progressant per terreny mixte sortint del camp 2, a 5600 m

Progressant per terreny mixte sortint del camp 2, a 5600 m

 

Però en aquests tipus d’aventura, quan tot ho tens minuciosament estudiat i la logística i compenetració amb el company ratlla la perfecció, quan ja has superat les grans dificultats i el camí cap al cim és obert , un petit error, un incident o, com en el nostre cas, un canvi de temps, deixa entrar la tragèdia.

El cinquè dia d’escalada, al voltant dels 7.000 metres, quan ja havíem superat la major part de les dificultats tècniques, el temps va canviar, l’hivern es va avançar i la temperatura va baixar a 40 graus sota zero. L’endemà, amb molts esforços, vam arribar al coll nord-oest, a 7.700 m. Tots dos presentàvem els primers símptomes greus de congelació als peus. La temperatura no semblava que hagués de canviar. Estàvem contents, per haver superat el més difícil de l’ascensió, però també preocupats per trobar-nos atrapats en aquell infern glacial.

Escalant el corredor intermedi,  a 5.700m

Escalant el corredor intermedi, a 5.700m

Trams delicats per sobre dels  6000m

Trams delicats per sobre dels 6000m

L’endemà intentàvem fer l’atac al cim, però el fred intenssísim ens ho va impedir i vam tornar al coll. Aquell dia va ser com l’infern desencadenat. El fred era insuportable i ficats als sacs de ploma i amb tota la roba posada, no vam aconseguir l’escalfor necessària per continuar l’ascensió amb garanties. Una nit més, un infern,un calvari. De l’alegria al desànim, de l’eufòria, a la decepció.

A primera hora del matí la llum ens va trobar abatuts. Els nostres cossos no responien i els pensaments es bloquejaven. El temps no millorava. Un intent d’en Quico d’anar al cim va acabar en no res, feia massa fred! Desconcert i desesperació. Passaven les hores. Ens consumíem lentament… ens moriríem. Llavors, acceptació, calma i reflexió. Cap remordiment. Érem allà perquè volíem. De fet, era el que sempre havíem somiat! Ara però, la muntanya se’ns menjava, com una fera que s’empassa lentament la seva presa.

–Què vols fer? -vaig preguntar-li al Quico. –Tiro amunt -em va contestar. No em va sorprendre. Tampoc es podia fer res més… O sí! –Jo baixo, intentaré el descens per la paret nord -li vaig contestar.

La baixada per l’itinerari que havíem escalat estava tancada. Una sèrie de pèndols tècnicament complicats i la manca de material per muntar els ràpels ho feia impossible. La paret nord, de més de 3.000 metres tampoc era possible, malgrat saber que s’havia escalat durant els primers intents al Dhaulagiri (via de les Peres), només recordava imatges d’esquerdes i seracs i desconeixent l’itinerari, el descens seria inhumà.

Ens apagavem i si cada un de nosaltres veia una petita llum per salvar-se, la d’en Quico era passar pel cim i assegurar-se un “còmode” descens per la via normal, on trobaria altres expedicions. Aquestes, però, havien abandonat totes! I per mi, tan sols una idea: perdre alçada, com fos! Llavors, més recuperat del fred, ja em buscaria la vida.

En la incertesa, decidir, elegir el camí correcte, no és fàcil. En la nostra situació, al límit de la vida, de la força, de l’habilitat i de la lògica, l’experiència pot fallar, pot no servir. Potser és intuïció! Potser és la sort!

Cada un de nosaltres va respectar la decisió de l’altre. Cada un de nosaltres no volia comprometre l’altre a seguir el seu destí, perquè aquest no era lògic i no tenia sentit. De res servia ser una cordada. En aquella situació extrema, en el cas d’un incident o accident, el company de poc serviria… Ara, el nostre projecte d’escalar el Dhaula, s’havia acabat. Cada un de nosaltres, havia de continuar caminant cap allà on el cor el portava, perquè tan sols des del cor es podria arribar on fos o acabar dolçament en el somni.

Després de repartir-nos el material i el poc menjar que ens quedava, en Quico, molt lentament, va continuar pujant cap al cim del Dhaula. Poca estona més tard, jo vaig començar el descens per la paret nord. –Adéu Quico! –Adéu Jordi! Que vagi bé! –Ja ens veurem a baix!

En Quico pujant cap al cim a més de 7700m

En Quico pujant cap al cim del Daulaghiri  a més de 7700m

Després d’un tràgic i traumàtic descens, cinc dies més tard arribava al Camp Base, on totes les expedicions ens esperaven neguitosament.

En Quico, no va tornar.

Quantes vegades m’he preguntat què vam fer malament. Perquè penso que la muntanya no val una vida. Per això, em pregunto, una i mil vegades, com ho podíem haver evitat. Analitzo i repasso tota l’escalada, totes les maniobres, tots els comentaris, totes les imatges. I una vegada més, m’adono que no vam fer res malament. Els fets són els que van ser. Allà, en aquells moments, en aquella situació, en aquell món, vam prendre les decisions que crèiem més oportunes. Com hem fet sempre i continuarem fent. Perquè calia prendre decisions, calia actuar, calia continuar endavant. Si no prens decisions, perds! Si en prens, tens oportunitats.

.

Quico, sempre he admirat la teva valentia i tenacitat com a alpinista. Ets l’amic i millor company per emprendre els més agosarats projectes alpins. Amb tu he viscut l’experiència més grandiosa de la meva vida. M’hauria fet molta il·lusió fer-me gran al teu costat i recordar junts el nostre estimat Dhaula. Sovint hi somio!”

Per sempre!

 

Bibliografia

Cels de sefir, Eduard Sallent, Ed. Cossetània. L’autor dedica un capítol de l’obra  l’intent de Canyameres i Dalmeses al Daula, un relat de gran interés.

3 Comments

  1. enric faura08/11/2014 at 21:20

    Tens tota la raó, a la muntanya, com a la vida, a cops has de prendre decisions sense saber-ne el resultat. I a cops a la muntanya, com a la vida, el resultat és positiu o no. Digues-li atzar, el destí, la sort o com vulgis, però hi ha situacions que la raó no pot resoldre únicament.

  2. Anònim10/02/2015 at 12:01

    Relat preciós d’homenatge a un amic. però angoixant vivencia.

  3. Raquel Cees10/02/2015 at 12:20

    Sense paraules…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia