El muntanyenc

Esports

La Peña Sola d’Agüero

Download PDF

Publicat el 2-12-2014

Text: Miquel Vilaplana

Geòleg jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals de  història de l’escalada catalana.

Fotografies: Miquel Pérez i Miquel Vilaplana

 

                                                                                  A la memòria d’en Kildo Carreter

A l’edat mitjana:

Los Mallos de Agüero se levantan igual de grandiosos en la margen derecha del río Gállego. Un antiquísimo lugar se recoge a sus pies, Agüero, que llegó a ser en el siglo XI capital de un efímero reino de los Mallos, heredado por la reina viuda de Pedro I de Aragón, Doña Berta Cruz. Enseguida este territorio que comprendió, además de Agüero, Riglos, Murillo, Marcuello, Ayerbe, Sangarrén y Callén, pasó a manos de Alfonso I.

Vb

La Peña Sola (Foto: Kildo Carreter, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970)

Al 1946, tres escaladors del C.A.D.E. del C.E.C., entre els qual hi havia Francesc A. Peire, fan el primer intent. Al cap de quinze metres, el primer cau, sense conseqüències, i abandonen. Però la versió de l’Agustín Faus, el cronista aragonés i líder dels falangistes infiltrats al CEC, és més barroca(Montañas injustas, ed. Desnivel 2005):

En 1946 la vida debía de ser bastante rutinaria por esos pueblos, de manera que ver a tres jóvenes que intentaran una actividad tan inútil e improductiva como subir a la Peña Sola debía de ser cuanto menos, llamativo. Así que el pueblo entero se arremolinaba en la base de la Peña Sola a admirar el espectáculo. El inconveniente de esta ruta –que más tarde pasaría a conocerse como la Normal- era y sigue siendo, que el paso más difícil de la vía es el de salir del suelo, de manera que la vía daba para pocas heroicidades. A cada intentona de progresar hacia arriba, el primero de turno caía ante la carcajada general del pueblo que exclamaba entre sorprendido y entusiasmado: “¡¡hala, qué goltera!!” (Extret de la plana web A0 a vista)

I al 1947 la història continua (de la web A0avista), amb l’ús d’aquella retòrica dels años gloriosos, de la caballerosidad i els altres valors espirituals del franquisme:

Esta oportunidad la aprovecharon Serón, Millán y Laguéns para conseguir la ansiada cima. Previamente, los aragoneses mandaron una carta a los catalanes.

L’arrencada del terra és atlètica i concentra els passos més fifícils de la via. Als anys 40, la primera tirada exigia més de la meitat del temps total de  l'escalada

L’arrencada del terra és atlètica i concentra els passos més fifícils de la via. Als anys 40, la primera tirada exigia més de la meitat del temps total de l’escalada

En la primera escalada de la Peña Sola de los Mallos de Agüero, al contrario que sucedería unos años más tarde en la conquista del Puro, la iniciativa corrió por parte de la cordada catalana y ante su retirada, la cordada aragonesa pidió permiso para retomar la empresa de los barceloneses. Éstos, gentilmente cedieron el honor de la apertura y todo transcurrió dentro de los cauces de la más absoluta corrección y respeto.

Finalmente se consiguió el 12-13 de abril de 1947 con un vivac en la plataforma de la gran sabina. A la conquista también estaba convocado José María Naya, quien llevaba la comida y el agua, pero ante su retirada no les quedó más remedio que tomar lo único que llevaban encima: una botella de champán. Tras 28 horas de esfuerzo sin apenas comer ni beber, el champán les sienta como un tiro pero aún así bajan enteros hasta el suelo donde después de amorrarse a la fuente son invitados a una cena por el ayuntamiento de Agüero.

Va

Agüero al peu del serrat homònim amb la Peña Sola a l’esquerra

Pasan 6 años sin que ninguna cordada pueda intentar la primera repetición de la Peña Sola. No sólo lo impide la dificultad de la vía, sino también las prohibiciones. Un par de meses después de la ascensión Mariano Cored fallece en el intento del Puro (primera prohibición de escalar) y a este accidente hay que sumar el de Víctor Carilla en 1950 (segunda prohibición) que hace arriesgado infringir la ley en esta zona.

En marzo de 1953 la cordada formada por Manuel Bescós, Alberto Rabadá y Ángel López “Cintero” (los mismos que cuatro meses más tarde se harán con la primera del Puro) conseguirán la primera repetición. José Antonio Bescós y Dionisio Tomás les apoyan y esperan desde abajo. Realizan la ascensión exactamente igual que sus maestros, incluido el vivac en la amplia repisa de la sabina (actual tercer largo de la vía).

Vg

La R3 a l’enorme sabina on els primeres ascensionistes van fer-hi bivac

Tres años y medio pasarían hasta conseguirse la tercera realización, siendo esta vez Montaner, Díaz y Bescós los encargados de metérsela en el bolsillo. Para ello, Pepe Díaz y José Antonio Bescós llegaron al pueblo en moto y es Rafael Montaner el que tiene que realizar la aproximación más dura, andando con su material desde la estación de Ayerbe hasta Agüero. Esta cordada írá más rápida que las dos anteriores, pero aún así también incluirán un vivac junto a una sabina en su ascensión; en este caso será en la sabina de cima. Quien haya ascendido a la Peña Sola se preguntará qué sabina es ésa, ya que actualmente no existe ninguna sabina en la cima. El motivo es que esta misma cordada la utilizó como combustible en la improvisada hoguera que montaron esperando el amanecer para iniciar el descenso.

Vbb

La Peña des dels safareitjos i la font del poble

I més endavant (modificat de Kildo Carreté, rev. Muntanya, CEC, p. 22-25, març, 1970):

Quatre motoristes fan els 320 km de Barcelona a Agüero sense parar el motor. Són els fantasmes polsegosos Ferran Abella, Joan Parrot, Toni Niemann i Kildo Carreté, tots ells del CADE del CEC. Objectiu: escalar la Peña Sola de Agüero….

“Una frase es diu per aquests voltants: Quisiera morirme si se llega a escalar la Sola”.

Atès que ja s’havia escalat, no ens podem prendre seriosament la frase. Però els escaladors del CADE l’escalen, i ens diuen que pels primers 20 m calen de 3 a 5 hores. La resta de la via 3 a 4 hores.

També ens expliquen que els nens i nenes de Agüero – “són el nostre públic passiu, que s’instal·la al repeu de la Sola esperant que caigui algun ferro per recuperar-lo com a trofeu. I no hi valen els nostres crits prevenint-los del perill que corren. Els avisos no serviran de res i, ja al capvespre, quan es llancen les cordes de l’últim ràpel que ens deixarà al repeu de la Sola, un petit roc després pel frec de les cordes fereix lleugerament el cap d’una nena. En Joan Parrot és el primer de tocar terra i, tot seguit, en un braçat i corrents la baixa a Agüero. Gràcies a Déu l’esglai no tindrà conseqüències i aquest ensurt acaba amb uns caramel per l’infant”.

Després els escaladors fan desaparèixer els conills amb samfaina i els pollastres rostits de la cassola de la carnissera que també és l’hostalera d’Agüero.

I ara, al gener de 2012, després de visitar l’exposició de Lluís Hortalà al CEDAN d’Osca (Centro de Arte i Naturaleza) i suportar un sopar infame al nou refugi de Riglos, a base de “arroz de la casa con boletus”, o sigui, formigó armat i salsitxes del mercat negre, però havent dormit bé…

…hem deixat fa una estona la carretera general Huesca-Pamplona amb l’estòmac com una formigonera, i la carretereta s’enfila entre turons i ermites romàniques i finalment deixem enrere el present. Després de fer un revolt a la dreta i sense avisar, apareix un jove cérvol mascle que, saltant marges i creuant camps amb elegància, sense cap por, travessa el torrent, s’atura i es gira a contemplar-nos. El plaer és mutu. És la primera aparició d’un dia pletòric d’escalada. Pocs minuts després, també sense avisar, apareix la serra de Agüero i La Sola. El poble endormiscat no presenta cap dels canvis habituals que han trinxat els pobles espanyols en les darreres tres dècades. És la segona aparició.

I vorejant el poble cap a l’oest arribem a la font i als safareigs on hem de deixar el cotxe. L’edificació és de pedra de gres, està restaurada i és mol interessant i de funcionament simple: el raig de la font omplia la gran pica dotada d’un sobreeixidor-canal que entrava als safareigs per una petita obertura.

El dia és serè i el sol escalfa l’aire immòbil. D’aquí a poques hores entrarà l’aire polar. La Sola és a tocar i els seus 150 m de panxes i relleixos impressionen, la fan aparentment inexpugnable. Pugem mandrosament per un corriol a peu de paret, fem una curta grimpada sense corda (IIIº), voltem la Peña en direcció oest per un replà ample i, passat un gran bloc caigut, entrem a l’ombra i veiem el parabolt de peu de via, ben alt. Orientació SO.

El nom és explícit, la peña està sola i feta del conglomerat típic de l’antiga costa del mar terciari, que ocupava el territori de l’actual depressió de l’Ebre. Alguns llocs d’aquesta vora marina són els cingles de Tavertet i de la vall de Bianya, Sant Jaume de Frontanyà, Pont Quebradís, La Nou i Sant Romà de la Clusa, Canalda, Collegats, Guara, Salto de Roldán i Riglos. I en molts d’aquests llocs s’hi escala des de fa dècades. A la costa sud de la conca també escalem en la mateixa unitat geològica: al Montsant, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Estem parlant d’una unitat sedimentària present a totes les vores de la conca i dipositada per sistemes de torrents i deltes costaners entre 38 i 29 milions d’anys (ma).

Vk

El cinturó de conglomerats de l’antiga costa del mar terciari és ben visible des del cim

Per què hi ha tants conglomerats a les antigues costes de la conca de l’Ebre? La   resposta la tindrem aquí mateix en un proper article. Una pista: l’evolució de la conca va anar estretament lligada a la de la gènesi dels Pirineus i a l’orogènia alpina.

L’arrancada de la via és interessant i lògica, un A2e que fa cantar els braços freds. Abans calia un pas d’esqueneta per clavar el primer clau i ara també per xapar el primer bolt o portar una caña de esas de llegar lejos, segons la ressenya que he trobat a la xarxa. La línia flanqueja a dreta sota un sostret. La dificultat està considerablement rebaixada per tres expansions que tallen per una placa i que eviten portar pitons. Se surt en lliure atlètic (IV+) per passar l’esperó i entrar a la cara sud i es continua en A1e per una fissura vertical (A1/V+, camalot 0,75) i s’entra a una cornisa amb la R1 a la dreta.

Ve

Entrada a la primera reunió. La base del serrat és plena de grans blocs dels despreniments de les cingleres

La segona tirada, una placa polida (V i A0/6a-b) i ben protegida, que s’escala cap a la dreta, porta a una cornisa fàcil (III) fins a la R2. Antigament era la tirada més difícil, de pitons i pitonisses de fissura, de les que encara en queda una de posada.

Una placa llisa a l’inici de la segona tirada, molt esmolada pel pas de les cordades, é son hi ha la dificultat mèxima en escalada lliure (6a) però es pot fer  en A0

Una placa llisa a l’inici de la segona tirada, molt esmolada pel pas de les cordades, é son hi ha la dificultat mèxima en escalada lliure (6a no obligat)

Recte amunt escalem una fissura-diedre de V+ atlètica i desplomada, però el pedal és per posar-lo. Has d’escalar una setmana seguida a Riglos per fer aquests V+, o ser bo. Es continua en IV+ fins a un relleix on una enorme sabina va oferir un bon bivac als aperturistes i primers repetidors. És la R3.

Seguim per una fissura evident V/A0 per flanquejar a la dreta cap a un gendarme a l’esperó, que creuem i trobem la R4.

Arribant a la quarta reunió

Arribant a la quarta reunió

Les tres tirades que queden són més llargues, de 30 m, d’escalada lliure franca amb expansions que allunyen i els aliens mitjans i petits fan servei. Són de IV menys i en destaca un bonic mur vertical de la sisena tirada (V). Sortim de R4 recte amunt i instal·lem la R5 en una balma que, de fet, és una voltorera. Hi ha potents ponts de roca però ara esta parabolitzada, com totes les altres reunions.

Escalada dels darrers llargs en un ambient obert i de bona roca

Escalada dels darrers llargs en un ambient obert i de bona roca

Flanqueig a la dreta per eludir uns sostres, ja prop del cim

Flanqueig a la dreta per eludir uns sostres, ja prop del cim

Un flanqueig caminant a dreta ens porta a un esperó que escalem amunt fins a la R6. I recte amunt fins a la R7 a cinc metres del cim. En Miquel Pérez hi arriba i fa enlairar dos voltors de la paret veïna. La vista és magnífica i oberta sobre Peña Ruaba, Riglos i altres serres conglomeràtiques menors i la conca d’Osca. Som damunt del poble i a l’extrem de la serra d’Agüero però ens en separa un pas de gegant. Voltors i més voltors.

 

Miquel Pérez i l’autor al cim de la Peña Sola

Miquel Pérez i l’autor al cim de la Peña Sola

La via és molt interessant i variada tant per l’entorn idíl·lic, on només s’escolten sons antics, com pel traçat, la varietat de passos i el seu estil clàssic . Està ben semi equipada tant en reunions com a les tirades. Porteu 12 cintes, aliens petits i mitjans i encastadors, i cordes de 60 m pel ràpel.

Descens:

El clàssic és per la via amb tres ràpels, però tot el que sabíem indicava que era una línia complicada. Per això vam tentar una línia de ràpels de la via Torrijos de la cara est, una via plena de panxes i algun tram volat. La línia és neta i ràpida, re-equipada amb parabolts i vam fer-hi quatre ràpels. Però a la ressenya que dúiem i adjuntem aquí, indica la baixada amb tres ràpels: cim a R5 Torrijos (52m); R5 a R2 (55m); R2 a terra (45m).Vrsa

La linia de ràpels  baixa pel buit que hi ha entre la Peña i el serrat de Agüero amb vistes molt estètiques de la Peña Ruaba i el seu massís,  a l’oest

La linia de ràpels baixa pel buit que hi ha entre la Peña i el serrat de Agüero amb vistes molt estètiques de la Peña Ruaba i el seu massís, a l’oest

Postdata

Camí del cotxe trobem un pagès i xerrem una estona, i la frase del dia és seva: “La gente les llama los mallos pero para nosotros son Las Piedras”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia