El muntanyenc

Ciència i medi

La galeria d’il·lustres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques

Download PDF

Publicat el 2-12-2014

Text: Enric Aragonès

Enric Aragonès i Valls (Tarragona, 1948). És geòleg, hidrogeòleg i màster en enginyeria i gestió ambiental. Ha treballat a la indústria abans de ser funcionari de la Generalitat de Catalunya; actualment jubilat. És col·laborador del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Ha publicat articles sobre història de la geologia a Catalunya a Earth Sciences History, Boletín del IGME, Treballs del Museu de Geologia de Barcelona i Batallèria, entre d’altres. Des de l’any 2000 publica, en autoedició limitada, una revista bimestral: Notícies de natura, centrada en la història de la geologia a Catalunya, de la que actualment prepara el número 26.

Imatges: Arxiu del CEC

 

Un dels valuosos actius que serva el Centre Excursionista de Catalunya és el conjunt iconogràfic integrat per una quarantena de retrats a l’oli de viatgers o exploradors catalans que realitzaren aportacions significatives en el camp de la ciència, la literatura o les arts. No es tracta de retrats originals, sinó de còpies de retrats preexistents expressament realitzades per tal d’ésser descobertes en sessions d’homenatge. Segons Olivé (1996), la col·lecció s’ha anat formant al llarg de tres èpoques diferents: una primera que anomena històrica, anterior al segle XX; una segona, anterior al 1923, i la posterior al 1949, que arriba als nostres dies. Atrets per la presència de les imatges de dos naturalistes vuitcentistes que havien passat inadvertides als biògrafs respectius, vam estudiar la formació de la col·lecció durant la primera època, sens dubte la més interessant (Aragonès, 2003).

Els retrats

Formen el subconjunt històric els retrats de tretze personalitats dels Països Catalans amb obra publicada basada en viatges exploratoris. La nòmina de personatges inclou naturalistes, com Carles de Gimbernat, Francesc Bolòs, Antoni C. Costa; geògrafs, com Alí Bei, Agustí Canelles i Sinibald de Mas; literats, com Marià Aguiló, Milà i Fontanals i Pau Piferrer, i artistes, com Francesc X. Parcerisa, Lluís Rigalt i Lluís Vermell i Busquets. Les teles, de 73×60 cm, representen els personatges de mig cos en amunt.

Tot i que artísticament no són peces excepcionals, s’ha de reconèixer que la majoria dels copistes eren gent d’ofici i van saber complir l’encàrrec amb dignitat i fins i tot amb tocs de qualitat. Així es va rebre la representació d’Alí Bei:

Lo retrato de Domingo Badia … es cada dia mes celebrat per tots los socis y altres visitadors que elogian sas bonas llums, la parsimonia dels efectes pictórichs y altres particularitats que donan rellevant mostra de la pericia de son autor, nostre consoci l’artista Modest Teixidor.” (L’Excursionista, 2, 14)

Domènec Badia i Leblich, per Modest Teixidor i Torres (1879)

Domènec Badia i Leblich, per Modest Teixidor i Torres (1879)

Els autors, nascuts entre 1835 i 1856, foren hereus del realisme català, la majoria formats a Llotja en la tendència dita dels natzarens, importada de Roma per Pau Milà i Fontanals, com l’avui valorat Pere Borrell, qui fou un consumat retratista que conreà un realisme formal; els anecdotistes Tomàs Moragas -professor a Llotja i fundador del Centre Aquarel·lista- i Modest Teixidor; l’esteticista Alexandre de Riquer. Afegim-hi el decorador Josep Mirabent, els crítics Francesc Casanovas i Manuel Rodríguez Codolà, el pintor religiós Segimon Ribó i el menys conegut Josep M. Comas. D’una de les peces se’n desconeix l’autor: el retrat de Francesc Bolòs, còpia d’un original de Panyó.

Els inicis (1877-1879)

L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques va néixer l’any 1876. En una de les seves primeres juntes, la del 31 d’agost del 1877, l’entitat aprovà una proposta d’Eudald Canibell per formar una galeria de retrats de catalanistes il·lustres, començant pel recentment traspassat Francesc Parcerisa (L’Excursionista, 1(2), p. 12). Es tractava de retre homenatge i de divulgar les figures dels predecessors més notables de l’excursionisme, moviment que en aquell moment començava a despuntar:

“Un dels primers devers de tota Asociació es, induptablement la mostra de gratitut envers sos iniciadors, y’l esmentat afany en cercar sas fonts inmediatas, fent ressortir als ulls de propis y estranys aquellas figuras, encara que modestas, per demés dignas d’esment en la historia patria.” (Támaro, 1878)

La tria de Parcerisa, que s’havia distingit com a explorador i divulgador de les belleses naturals i artístiques del país, era oportuna, havia mort el 1876 i responia a la consideració que se li tenia com a precursor i ideòleg del moviment excursionista:

“Lo verament pràctic y teòrich iniciador del pensament que la anima y que deu guiar-la en lo camí fins avuy felisment après. Ell desbrostà’l camp de las investigacions científicas, artísticas, literaris i topográfich-pintorescas qu’es proposa seguir sens descans nostra Associaciò, ell fou lo primer excursionista català, qui sol y ab una idea complerta y preconcebuda recorregué Espanya cercant ahont espandir sa privilegiada activitat.” (Támaro, 1878)

Després d’un començament incert, la sortida del grup de Fiter, que constituí l’Associació d’Excursions Catalana (11/09/1878) unificà i consolidà l’entitat, la qual tot seguit es posà a treballar (butlletí mensual, campanya de defensa del patrimoni artístic, edició de l’Àlbum pintoresc i monumental, …)

Pocs dies després se celebrà, el 26 d’octubre, la sessió pública dedicada a Parcerisa a l’antiga sala de les columnes romanes, adornada per a l’ocasió amb obres de l’artista: làmines de l’obra Recuerdos y bellezas de España i olis de les catedrals de Lleó i de Vic. A la testera s’hi havia col·locat un retrat del personatge envoltat de fullam. El president Támaro llegí un apunt biogràfic del personatge i tot seguit es recitaren composicions literàries, una carta de Parcerisa sobre els seus descobriments a Santa Maria del Naranco, i la cloenda de la seva obra fonamental. (Diario de Barcelona, 29/10/1878).

El projecte Aulèstia (1879)

La primera referència a una galeria d’excursionistes il·lustres apareix durant la preparació de la sessió ordinària corresponent al tercer aniversari de la Catalanista, sessió que es pensava dedicar a Domènec Badia, més conegut com a Alí Bei, a qui les campanyes africanes del general Prim havien popularitzat pocs anys abans:

“…continuant així la galeria d’excursionistas ilustres, que’s proposa reunir la Catalanista, comensada l’any anterior ab lo retrato de l’inoblidable Parcerisa.” (L’Excursionista, 2(10) 31/08/1879)

S’establí aleshores el costum de celebrar cada any dues vetllades ordinàries, una per Sant Jordi i una altra el 26 de novembre, dia de l’aniversari fundacional de l’entitat. Així es va aprovar el 19 de setembre del 1879. Tot seguit, el 26 de novembre, va tenir lloc la sessió dedicada a Alí Bei. L’historiador reusenc Antoni Aulèstia i Pijoan (1849-1908) hi va llegir l’apunt biogràfic del personatge.

L’historiador Antoni Aulèstia i Pijoan, autor del projecte

L’historiador Antoni Aulèstia i Pijoan, autor del projecte

Escasses setmanes després, Aulèstia dictà dues conferències sobre excursionistes catalans cèlebres, en les quals, després de repassar la filosofia excursionista, esmentà a tall d’il·lustres o predecessors del moviment una llista de catalans viatgers que deixaren obra en els camps del coneixement o de les arts “aquells personatges que han sobresortit com a viatgers il·lustrats i els historiadors i estudiosos de les ciències naturals i humanes que han recorregut el món pels seus estudis.” (Aulèstia, cita d’Olivé, 1996)

En la primera conferència, dedicada als segles que van des del XIII fins al XVII, esmentà Ramon Muntaner, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, els Ferrer mallorquins, Ferrer de Blanes, Bernat Boades, fra Bernat Boïl, el capità Margarit, Joan Pau Font, el Dr. Micó, fra Anton Vicenç Domènec, Jeroni Pujades, Taberner, Serra i Postius i Roig i Gelpí. En la segona apareixen els de Jaume i Joan Salvador, els pares Caresmar i Pasqual, fra Agustí Canyelles, Carles de Gimbernat, Francesc Bolòs, Alí Bei, Sinibald de Mas, Pi i Margall, Piferrer, Parcerisa, Paluzie i Gatell i Folch. (Aulèstia, 1880) Com es pot veure, dos ja havien estat homenatjats i gran part de la resta ho serien al llarg dels següents anys, cosa que permet atribuir-li el projecte i també concloure que finalment no es va arribar a completar.

Desenvolupament (1879-1899)

La tradició, iniciada el 1879, es mantingué sense interrupcions fins a l’últim any del segle. Abans de la fusió amb la Catalana (1891), l’ACEC dedicà successivament les seves sessions d’aniversari a Gimbernat, Canyelles, de Mas, Isern, Piferrer, Milà, Bolòs, Salvador, Costa, Caresmar i Muntaner. El centre reunificat mantingué el costum amb sessions dedicades a Pons, Corbera, Salvador (per segona vegada!), Vermell, Pujades, Serra, Aguiló, Ferrer i Rigalt. El fet que tan sols dos dels personatges fossin socis del Centre diferencia aquest conjunt iconogràfic de la orientació que es va donar a la galeria iconogràfica després del 1900.

Retrat de Francesc Bolòs i Germà, anònim (1886, còpia d’un original de Panyó)

Retrat de Francesc Bolòs i Germà, anònim (1886, còpia d’un original de Panyó)

Amb el temps es van introduir algunes modificacions al projecte original. S’hi afegiren personatges no previstos, fossin pretèrits, cas de Corbera, Ponç, Isern o Vermell, o recentment desapareguts, com Milà, Costa, Aguiló i Rigalt. El 1882 la Junta acordà destinar un lloc preferent de la biblioteca a les obres dels personatges homenatjats, “pera que ab lo retratofísich se puga tenir lo moral dels excursionistas que honrem. El 1889 es va disposar, en faltar un retrat del pare Caresmar, que “fos son nòm esculpit en làpida de marbre, iniciant un nou costum pera tots los excursionistas cèlebres, que al voler la Catalanista perpetualisarlos en sa galeria fos un lligament la carencia de retrato.” (ACEC 1890, p. 18)

A l’efecte es va disposar una placa de pedra calcària vermella de 120×80 cm, amb capacitat per a una dotzena de noms, on se’n van gravar vuit: Caresmar, Muntaner, Ponç, Corbera, Salvador, Pujades, Serra i Ferrer, tots ells personatges sense iconografia coneguda. Notem, però, que en el cas d’Antoni Ponç es va passar per alt l’existència d’un autoretrat a la Real Academia de la Historia de Madrid.

Amb el temps sembla que l’interès de l’entitat per les sessions va baixar alguns punts. Es van deixar de publicar les biografies (1885), la decoració de la sala, molt cuidada durant les primeres vetllades, va perdre espectacularitat, i entre el 1888 i el 1899 els homenatges es van centrar en personatges sense iconografia, de manera que en onze anys només van ingressar tres retrats a la galeria, mentre que s’anava emplenant la làpida d’honor amb els noms següents:

Jaume Caresmar* 1717-1791 Ramon Muntaner* 1265-1332 Antoni Ponz* 1725-1792 Esteve de Corbera* 1563-1635 Jaume Salvador* 1649-1740 Jeroni Pujades* 1568-1635 Valeri Serra i Postius* 1671-1748 Jaume Ferrer de Blanes* ¿1495?

 

L’escenari

Les sessions se celebraven en el local social del carrer Paradís, a la sala dels capitells romans, davant d’una nombrosa concurrència de socis i convidats. La testera de la sala s’ornamentava per a l’ocasió amb el retrat del personatge en lloc preferent, acompanyat de peces al·lusives a la seva activitat o disciplina i altres materials propis de l’entitat, tot amanit amb una frondosa ornamentació floral. La del 1880, dedicada a Gimbernat, comptà amb un dissenyador de luxe: Antoni Gaudí:

“Ab los objectes arqueológichs del Museu y las làminas heliogràficas del Album, se formaren diferents grupos, artísticament combinats, produhint alguns d’ells escelent efecte. Aixís meteix las columnas romanas del antich temple d’Hércules foren adornadas ab guirnaldas de flors i matas d’eura, apareixent en sa part superior á manera de medallons, varis objectes de ceràmica. Los bustos dels catalans cèlebres que posseheix l’Associació estaban degudament colocats en mitj de frondosas ramas de llorer. En la testera del saló, á manera de dosser hi figuraban las quatre barras vermellas salpicadas d’estrellas d’argent, y en forma d’aureola apareixia lo nom de la Societat. En la part superior s’hi llegia Passat, en la inferior, Pervenir, y en lo centre ab grans caràctersgotichs, lo venerable nom de Patria. Al costat del dosser hi habia las estatuas de Lluis Vives y Ramon Llull. Dessota, los quadros de Parcerisa, Alí-Bey, y’l que debia inaugurarse en dita vetllada.” (L’Excursionista, 3(25): 540-541, 1880)

El museu del Centre pels volts de 1890, amb el retrat de Sinibald de Mas al fons (foto publicada per Josep Iglésies a Enciclopèdia de l’excursionisme, I, p. 170

El museu del Centre pels volts de 1890, amb el retrat de Sinibald de Mas al fons
(foto publicada per Josep Iglésies a Enciclopèdia de l’excursionisme, I, p. 170

El decorat del 1885, dirigit per Jaume Arolas, fou qualificat de sever i de bon gust (La Renaixensa, 28/11/1885). En la sessió dedicada a Bolòs (1886), la sala oferia l’aspecte següent:

“Sobre un fons de vellut carmesí, destacava lo retrato del Dr. D. Francisco Bolós rodejat d’una garlanda d’eura. Dels costats del quadro sortian unas ben combinadas palmas y dessota sobre un mur de reboll de variat fullatge se destacava, en primer terme, un grupo alegóricha de ciencias, que foren estudi preferent del sabi excursionista, estant representadas la Farmacia y la Química, la Botànica, la Arqueologia y la Numismàtica, quals atributs, colocats en artística agrupació, contribuïren al embelliment del decorat.” (L’Excursionista, 9(87): 383-384, 1886)

En les primeres sessions s’hi posaven tant els retrats preexistents com bustos de personatges com Clavé, Aribau, el rector de Vallfogona i les estàtues de Llull i de Lluís Vives. Més endavant la decoració esdevingué més austera. Les descripcions deixen de fer referència a les escultures. Així, el 1894:

“Al costat dret del saló se sessions s’hi veya’l retrato de’n Vermell entre rams de llorer i demunt d’un cavallet de pintor u al costat esquer una mostra de sas obras representadas per 8 preciosas miniaturas y varias copias fotográficas de las de més tamany.” (La Renaixensa, 28/12/1894).

Les sessions

Les vetllades s’obrien a les nou o a dos quarts de deu, i seguien un ritual ben establert. Un cop inaugurada la sessió pel president de l’entitat, el secretari llegia l’acord de la directiva que designava el personatge triat. Tot seguit se’n descobria el retrat o, si era el cas, la làpida d’honor amb el seu nom, entre aplaudiments. Després, el president donava la paraula a l’encarregat de llegir l’apunt biogràfic. La sessió es tancava després de llegir diversos treballs literaris en prosa o en vers, no necessàriament relacionats amb el personatge, com en la sessió dedicada a Marià Aguiló, en què Mossèn Cinto llegí el seu poema L’heura dedicat als excursionistes i al seu escut (Olivé, 1996).

Si era possible, es buscava la col·laboració dels hereus de l’il·lustre, que solien aportar informació, cedien materials per a l’exposició i facilitaven la reproducció del retrat si és que el conservaven. Com és natural, se’ls convidava a assistir a l’acte i es feia constar públicament l’agraïment de l’entitat excursionista. Ocasionalment, hi consta la presència de representants d’altres entitats: del Consolat Francès i de l’Acadèmia de Ciències (1881) o d’organitzacions catalanistes (1895).

La premsa local, especialment La Renaixensa, solia anunciar la vetllada el mateix dia i posteriorment en publicava una curta ressenya. No cal dir que a L’Excursionista, primer, i al Butlletí del Centre, després, s’hi inserien notícies més completes.

Cal esmentar que les sessions mai no es van haver de suspendre. Pel que fa al costum de celebrar-les el dia de l’aniversari de l’entitat, tan sols es va alterar la darrera, que es va traslladar al 2 de desembre del 1899.

Una incidència notable fou la dedicatòria de dues sessions al mateix personatge: el botànic Jaume Salvador. En la primera es va descobrir un retrat signat per Ramir Lorenzale -l’únic de la sèrie que manca en el conjunt iconogràfic-, mentre que en la segona es va gravar el seu nom a la làpida d’honor, senyal que aquell retrat no va arribar a ingressar a la galeria.

No sempre es va poder comptar amb el retrat acabat en el moment de la sessió: així, Riquer no va acabar a temps el de Piferrer (La Renaixensa, 28/11/1884). El de Bolòs hagué d’ésser substituït per un “dibuix a llapis cedit per l’Acadèmia de Ciències (L’Excursionista, 9(98), p. 584), probablement el medalló, avui restaurat, que penja a l’escala d’aquella corporació. El de Marià Aguiló tampoc es va enllestir a temps, per causa de malaltia de l’artista, i presidí l’acte un magnífic retrat cedit per la família, obra d’Amigó (Butlletí del CEC, 7, p. 299).

Un projecte regeneracionista i nacional

La galeria de l’ACEC és un projecte molt del seu temps, en què la necessitat de recuperar les grans figures de la història es feia sentir amb força en tots els àmbits. Pensem per exemple en la nomenclatura dels carrers de l’Eixample barceloní, en el seguit d’estàtues disseminades per la ciutat entre 1884 i 1888 o en les reedicions d’autors antics per part d’editorials catalanistes. Es pretenia aconseguir un efecte exemplificador i alhora la identificació col·lectiva en un projecte comú, tal com va expressar Bonaventura Bassegoda davant les estàtues concentrades al Saló de Sant Joan amb motiu de l’Exposició del 1888.

“Que el ejemplo de tan altos merecimientos logre estimular en los jóvenes escolares el amor a la patria, a la fe, a la ciencia y a las artes, para fortalecer en sus tiernos corazones, el legítimo orgullo de haber nacido en nuestra tierra bendita!”(citat per Anguera, 1998)

Les galeries de retrats són menys vistoses que els monuments, però també més assequibles, i tenien la virtut no confessada de justificar, consolidar i prestigiar la institució promotora, cosa que n’explica la multiplicació en Ajuntaments i altres corporacions. La demanda d’aquesta mena d’iniciatives es detecta ja en els anys 40. Institucions d’alta cultura com l’Acadèmia de Belles Arts, el 1849, o l’Ateneu Barcelonès, el 1878, començaren a formar galeries de retrats dels seus màxims responsables. El 1871 l’ajuntament barceloní va decidir assumir el projecte d’una galeria de catalans il·lustres. Altres ajuntaments, com els de Manresa, Vic i Valls entre d’altres iniciaren projectes semblants d’àmbit local, entre 1883 i 1891.

La de l’ACEC és doncs una galeria contemporània de la de l’Ajuntament de Barcelona i, com aquesta, és una galeria nacional. Per bé que inicialment reservada als personatges compromesos amb el país (proposta inicial de Canibell) es va restringir poc després als exploradors i viatgers considerats avantpassats del moviment excursionista (projecte Aulèstia), cosa que la feia més adient amb l’entitat promotora, alhora que evitava duplicar la galeria municipal. Totes dues galeries es desenvoluparan paral·lelament i viuran la seva millor època abans de la crisi del 1892 i, malgrat la duplicació d’alguns personatges (Milà, Muntaner i Piferrer), es poden considerar complementàries. Aquests projectes estan lligats a la generació de la Renaixença que, nascuda entre 1839 i 1849, va fer la transició del romanticisme al modernisme coincidint amb un moment de prosperitat econòmica. Una generació que va assolir la normalitat de la producció literària en català, que va enllaçar amb el moviment reivindicatiu de la nacionalitat i que necessitava trobar precedents i exemples en la història passada per tal de projectar-se vers el futur. Aquest model no va superar la crisi de final de segle. Per a les generacions que vingueren després, l’exaltació del passat ja no era tan essencial, tenint en compte que el gruix de la feina de recuperació ja s’havia fet.

A diferència del plantejament conservador de la galeria municipal (Casassas, 1989), el de la Catalanista és volgudament apolític, però inequívocament catalanista, com tantes altres iniciatives endegades pels agitadors culturals afins al grup de La Renaixensa. La reivindicació dels personatges històrics es considerava en aquell moment indispensable per a la reconstrucció nacional.

“La nació del nostre passat ha quedat casi esborrada per sigles de decadència i d’opressió … Es precís fer, donchs, en Catalunya patria, y pera fer patria devem empendre un gran trevall, que podem anomenar de reivindicació històrica … a majoravansament d’unanació correspon indefectiblement major coneixement de son passat.” (Aulèstia: discurs de 1884, citat per Anguera, 1998).

Objectius i resultats

L’objectiu últim dels excursionistes era contribuir a la reconstrucció del país. En l’ACEC, societat més cultural que esportiva, cristal·litzà el primer catalanisme cultural organitzat. Va ser la primera entitat a promoure l’activisme catalanista en heretar de La Jove Catalunya nascuda d’un esqueix dels Jocs Florals l’objectiu d’aconseguir “lo esplendor i la glòria de Catalunya (Anguera 1998).

Aulèstia intentà posar els fonaments de l’excursionisme científic, que en la seva opinió no era sinó l’expressió pràctica i efectiva del catalanisme, molt per sobre de la poesia i l’arqueologia, “base falsa que may podrà sostenir la columna del progrés”, va deixar escrit, matèries predilectes d’altres centres catalanistes. Tant Aulèstia com Ricart i Giralt havien explicitat aquest objectiu i els mitjans per arribar-hi. El primer, mitjançant l’aproximació comarcal al medi físic; el segon, a través d’uns fulls d’instrucció geogràfica, amb diverses variables territorials, topogràfiques i estadístiques. També es recull en el primer article del document fundacional de l’Associació, afegint-hi la necessitat de divulgar els coneixements obtinguts.

“Recorrer lo territori de Catalunya á fi de coneixer, estudiar i conservar tot el que li oferescan de notable la naturalesa, la historia, l’art y la literatura, en totas llurs manifestacions, així com las costums características y las tradicions populars del país; propagar aqueixos coneixements; y fomentar las excursions per la nostre terra pera conseguir que sia degudament coneguda y estimada.” (Reglament de l’ACEC, citat per Roma 1996)

Les figures eminents que s’intentava recuperar havien d’assenyalar el camí del coneixement del propi país mitjançant l’estudi sistemàtic del territori. És cert que des de la concepció actual de l’excursionisme pot costar d’entendre la tria de personatges (Iglésies ja va considerar poc encertada la tria d’alguns), però s’ha de reconèixer que la d’Aulèstia va ésser coherent amb el seu projecte d’excursionisme científic, sinònim en aquell moment de recerca territorial i, per tant, geogràfica, “especialment en sa part pràctica de descubriments de las terras y dels instruments científichs per a realisarlos.”

Un cop identificades les figures de més interès, calia posar-les a l’abast de tothom, fent-les visibles amb el seu retrat i explicant la seva vida i obra. Malgrat que el projecte no s’arribà a completar, l’objectiu de dotar el moviment excursionista d’uns precedents que el justifiquessin històricament i que li assenyalessin el camí a seguir es va complir en bona part. També es reconegueren com a catalanes figures fins aleshores contemplades en clau exclusivament espanyola o provincial. El cas d’Alí Bei i de Gimbernat són potser els més evidents.

Carles de Gimbernat i Grassot, per Manuel Marquès i Carles (1880)

Carles de Gimbernat i Grassot, per Manuel Marquès i Carles (1880)

Un projecte inacabat

Després de vint-i-una incorporacions, la galeria es va donar per acabada el 1899. Dels 29 personatges proposats per Aulèstia se’n van triar 13 (45%), 6 entre els anteriors al segle XIX (31%) i 7 entre els vuitcentistes (70%). Fora de projecte, se n’hi van incorporar vuit, dos de pretèrits i sis de contemporanis, d’aquests, cinc en sessions necrològiques.

Tot i que alguns historiadors clàssics han volgut veure en els excursionistes els principals agents de la recerca científica vuitcentista, el cert és que el propòsit d’estudiar el medi natural des de l’excursionisme no va reeixir (Martí Henneberg 1994). De fet, el veritable excursionisme científic -si més no, allò que avui entendríem com a tal- és el que feien determinats especialistes no sempre implicats activament amb entitats excursionistes, com Costa, Almera o Vidal, sinó que ho van fer per pròpia iniciativa. És sabut que el darrer intent de promoure l’excursionisme científic el va portar a terme l’enginyer i geòleg Lluís Marià Vidal el 1897, però tres anys després, aquest digne president del Centre s’havia de reconèixer decebut vistos els resultats obtinguts. És possible que aquesta constatació determinés l’orientació posterior del Centre envers la divulgació i la formació. Aquest canvi de rumb coincideix amb el final de la galeria tal com l’havia concebut l’ACEC i s’esdevé en un moment històric marcat per la crisi de final de segle, el triomf del modernisme i l’entrada en joc del catalanisme polític.

L’abandó del projecte Aulèstia va implicar un profund canvi conceptual de la galeria, en endavant restringida a l’àmbit corporatiu. És per això que el conjunt vuitcentista o històric es diferencia clarament dels d’èpoques posteriors.

Referències

ACEC, memòria de l’any 1889, dins Acta de la Sessió Pública Inaugural del any 1890, 1890.

Anguera, Pere (ed.). Escrits polítics del segle XIX, I: Catalanisme cultural. Barcelona, Eumo, col. Jaume Caresmar, 12, 1998.

Aragonès, Enric. “La galeria d’Il·lustres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1877-1899)”. Notícies de Natura, 4, 2003.

Aulèstia i Pijoan, Antoni. “Excursionistes catalans cèlebres”. L’Excursionista, 2(16): 386-388 i 3(17): 403-404, 1880.

Casassas, Jordi. “Els catalans il·lustres de la Restauració”, dins: Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920). Els llibres de la frontera, col. Coneguem Catalunya, 29: 63-70, 1989.

Iglésies, Josep. “Presència de l’excursionisme dins la cultura catalana”, dins: L’excursionisme a Catalunya 1876-1976. Cent anys del Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, Fundació Carulla-Font, p. 18-60. 1975

Martí Henneberg, Jordi. L’excursionisme científic. Barcelona, ed. Altafulla, 1994.

Olivé i Guilera, Francesc. “Galeria d’excursionistes il·lustres”, dins: Centre Excursionista de Catalunya, 120 anys d’història, 1876-1996, p. 415-420. 1996.

Roma Casanovas, Francesc. Història social de l’excursionisme català. Dels orígens a 1936. Barcelona, Oikos-Tau, 1996.

Támaro, Eduard. “Francisco Xavier Parcerisa”. Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, 2: ix-xxiii, 1888.

Enllaços

Associació Catalanista d’Excursions Científiques

Un commentari

  1. enric faura17/12/2014 at 00:05

    magnífic article. felicitats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia