El muntanyenc

Esports

La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

Download PDF

Publicat el 02-09-2015

Text: Manel Borrell (1) i Miquel Vilaplana (2)

(1) Enginyer de camins, alpinista, esquiador de muntanya i viatger. Durant anys ha concentrat la seva activitat  al Pirineu i als Alps, serralades que coneix molt bé. Ha escrit articles d’alpinisme i el llibre A tota cresta, amb l’Enric Faura (Cossetània Edicions, 2002)

(2) Geòleg jubilat, alpinista, viatger i cineasta. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals de història de l’escalada catalana.

Fotografies: Manel Borrell, François Marsigny, Xavi Mètal i  Miquel Vilaplana

 

L’escalada

10 de setembre de 2007. En Manel Borrell i l’autor conduïm cap al Mont Blanc decidits a escalar la cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul. L’any passat també la portàvem al cap però vàrem trobar el massís carregat de neu fresca. Arribem a Chamonix després de recollir en Xavi Mètal, el nostre guia. La previsió meteorològica no dóna bon temps per tots els dies, però sí pels tres primers i haurien de ser suficients per fer l’aproximació i l’ascensió. Hem dormit a la furgoneta i avui creuem el túnel del Mont Blanc; a Courmayeur agafem el telefèric cap al refugi Torino. En aquests Alps buits i tranquils de setembre hi ha pocs turistes, l’aire és net i en la llum baixa de la tarda s’hi endevina la tardor. Les parets estan seques i els miralls de gel llueixen als corredors nets de neu.

La imposant estructura del Mont Blanc de Tacul vista del sud-est. Està constituïda per una  base de grans obeliscs granítics de 400 m de desnivell i cotes al voltant dels 3.500 m (d’esquerra a dreta, el Petit i el Gran Capucin i  la  punta Adolphe Rey),  de parets plenes de pilars (de les Tres Puntes, Gervasuti i Boccalate)  i corredors, tot plegat confluint cap a l’aresta del Diable i al cim a 4.248 m. És un bon exemple del terreny de joc de l’alpinisme de tots els temps des de la primera ascensió de Charles Hudson el 8 d’agost del 1855. Un conjunt de pedra i gel que emergeix de la glacera del Gegant i s’enlaira majestuosament

La imposant estructura del Mont Blanc de Tacul vista del sud-est. Està constituïda per una base de grans obeliscs granítics de 400 m de desnivell i cotes al voltant dels 3.500 m (d’esquerra a dreta, el Petit i el Gran Capucin i la punta Adolphe Rey), de parets plenes de pilars (de les Tres Puntes, Gervasuti i Boccalate) i corredors, tot plegat confluint cap a l’aresta del Diable i al cim a 4.248 m. És un bon exemple del terreny de joc de l’alpinisme de tots els temps, des de la primera ascensió de Charles Hudson el 8 d’agost del 1855. Un conjunt de pedra i gel que emergeix de la glacera del Gegant i s’enlaira majestuosament

El guarda del refugi és un home gran, afable i es sorprèn de la nostra arribada; el trobem tancant el refugi nou i obrint el vell, més petit i acollidor. Remuntem el túnel excavat al granit i sortim, panteixant, a la llum encegadora del migdia. Comencem un passeig glacial entre noms històrics, la Tour Ronde, el coll de la Fourche, l’aresta Küpfner, i els tres Monts: Blanc, Maleït i Blanc de Tacul. Travessem la glacera del Gegant per situar i avaluar el punt d’atac. L’aire és diàfan, el termòmetre marca 10ºC. La neu i l’aigua es glacen cada nit i i el gel vell llueix a les parets. Tres punts insignificants s’endinsen a la coma del Gegant, ressegueixen la base del Gran Capucin (3.838 m) i entren a la coma del Mont Maudit, fins al peu del corredor sud-oest (3.600 m); està sec i amb només deu metres de neu pel damunt de la rimaia; haurem d’escalar en roca des de baix de tot, quatre-cents metres de grans blocs, ressalts fàcils i tartera fins al coll del Diable (3.955 m).

Sota la paret del Mont Blanc estudiem les condicions del corredor sud-oest que demà escalarem de nit

Sota la paret del Mont Blanc estudiem les condicions del corredor sud-oest que demà escalarem de nit

Acabada la feina ens regalem una tornada tranquil·la i contemplativa per aixecar una fita mental per al record. Davallem amb la naturalitat apresa per anys de petjar els grans espais alpins que l’aire quiet i la tarda assolellada fan enganyosament inofensius. Amaguem el material sota l’empostissat del terrat i ens hi asseiem per contemplar la formidable aresta de Peuterey, amb totes les puntes, bretxes i parets fins al cim del Montblanc; Peuterey, la gran aresta dels Alps occidentals.

Al terrat del refugi Torino després del reconeixement. Al fons l’aresta de Peuterey i el vessant sud del Mont Blanc, indubtablement el més alt i complex dels Alps

Al terrat del refugi Torino després del reconeixement. Al fons l’aresta de Peuterey i el vessant sud del Mont Blanc,  el més complex i compromès dels Alps

 

A les tres de la matinada som al terrat sota un cel negre i estelat. Estem a 3.375 m sense gens de vent i sota zero. Ens equipem i comencem una jornada que serà molt llarga. A la motxilla, material, menjar, roba, sac de bivac i te. Concentrats, buits de pensaments, seguim les nostres traces empresonats en la càpsula de llum dels nostres frontals. Al peu del corredor ens aturem i revisem el material. L’aire és negre, sense formes, el món físic és buit. Dues llumetes creuen la coma del Gegant, dues formigues humanes que s’enfilen cap a l’aresta Küpfner.

Les primeres llums sobre les arestes Kuffner i de Peurerey ens troben ben amunt del corredor

Les primeres llums sobre les arestes Kuffner i de Peurerey ens troben ben amunt del corredor

Escalem en tirades, com farem tot el dia. El massís surt de la nit, la llum sense colors ni ombres ens troba grimpant per terreny fàcil i atlètic. Els esbufecs, els grinyols dels grampons al granit i alguna paraules escadusseres emmarquen el silenci i la quietud de la muntanya. A mig corredor la resplendor vermella de l’alba encén la cúpula glaçada del Mont Blanc, granit en flames, glaceres resplendents.

El sol encén el granit rosat de les agulla Negra i  la Blanca de Peuterey

El sol encén el granit rosat de les agulles Negra i la Blanca de Peuterey

L’ascensió de l’aresta del Diable permet escalar les cinc agulles del Diable que ultrapassen els  quatre mil  metres (1: Isolée, 2: Carmen, 3: Médiane, 4: Chaubert i 5: Corne del Diable), i arribar al cim del Mont Blanc de Tacul

L’ascensió de l’aresta del Diable permet escalar les cinc agulles del Diable que ultrapassen els quatre mil metres (1: Isolée, 2: Carmen, 3: Médiane, 4: Chaubert i 5: Corne del Diable), i arribar al cim del Mont Blanc de Tacul

Arribem a la cresta i el sol ens toca de ple. Itàlia està coberta pel un mar de núvols per sota dels 1.500 m. El Gran Paradiso i la Grogna treuen al cap a l’oest i a l’est els cims de la Vanoise. La neu fresca enfarina les parets, pilars i esperons del Mont Maudit que s’enlairen des de l’ombra de la glacera del Gegant. L’amplada de l`horitzó, el sol, el blau i la quietud de l’aire ens donen seguretat i alegria. És la cara amable de la muntanya, però escalaren un fil d’Ariadna defensat per cinc torres que depassen els quatre-mil metres, que culmina al Mont Blanc de Tacul, a 4.248 m. Els vessant cauen a pic, des del fil  fins a les rimaies de les glaceres del Gegant i de la Combe Maudite, 400 m per sota.

Mirant al nord-est i d’esquerra a dreta els grups de l’agulla Verte, les Droites i les Courtes s’aixequen sobre  la Mer de Glace

Mirant al nord-est i d’esquerra a dreta els grups de l’agulla Verte, les Droites i les Courtes s’aixequen sobre la Mer de Glace

Hem sortit a les 03:00 h del refugi Torino i a les 22 h farem bivac en un relleix nevat entre la punta Isolée i el cim del Tacul. Durant aquestes dinou hores amb prou feines ens aturarem; menjarem o beurem te calent, sempre massa poc, amb la gola inflamada per la sequedat.

Creuant el coll del Diable, la porta  d’entrada a les agulles homònimes

Creuant el coll del Diable, la porta d’entrada a les agulles homònimes

Comencem l’escalada de les Agulles. Al fons l’Agulla Blanca de Peuterey i a la dreta el Gran Pilier d’Angle, obert per Walter Bonatti i Toni Gobbi l’agost de 1957

Comencem l’escalada de les Agulles. Al fons l’Agulla Blanca de Peuterey i a la dreta el Gran Pilier d’Angle, obert per Walter Bonatti i Toni Gobbi l’agost de 1957

Comencem a escalar l’aresta de SO a NE, els peus a la neu i a la roca, a l’esquerra el Mont Maudit, a la dreta la glacera i la Dent del Gegant, les Grans Jorasses i cims i cims que es perden a l’horizó, a contrallum. Progressem per terreny mixt escalant i desgrimpant blocs, petits gendarmes, creuem canals, bretxes de neu i dretes pales de neu dura que hem de flanquejar pel sud, per arribar al coll del Diable, que evitem amb una llarga travessia en diagonal ascendent de cara a la paret; entre les cames, a cada pas, intuïm només els cinc-cents de pendent fins a la glacera. Després la cresta rocallosa es redreça i arribem a les primeres torres, desem els piolets i grimpem fins a la bretxa Chaubert, entre la Punta Chaubert (4.074 m) i el Corne du Diable (4.064 m). Ens traiem els grampons i agafem els  tascons i els friends. Escalem el Corne i obtenim una visió general i més aèria del nostra recorregut on les traces a la neu s’han empetitit tant que amb prou feines les veiem. Rapelem fins a la bretxa molt satisfets, és aviat i tenim temps per davant, tot va bé. Ara toca la Chaubert per l’esperó SO, una escalada de IV seguint fissures rectes com el camí d’una plana. Un primer diedre vertical de 20 m ens porta a les amples fissures de la part superior i al cim (35 m).

Hem escalat el Corne du Diable (4.064 m) i ara en Xavi  és a punt d’arribar al cim de  la punta Chaubert

Hem escalat el Corne du Diable (4.064 m) i ara en Xavi és a punt d’arribar al cim de la punta Chaubert

Cim de la Chaubert (4.074 m)

Cim de la Chaubert (4.074 m)

Descens en ràpel de la punta Chaubert a la bretxa homònima

Descens en ràpel de la punta Chaubert a la bretxa homònima

Recuperem la corda del ràpel i ens tornem a lligar. Escalem per un terreny cada cop més abrupte que ens ha de portar a la bretxa de l’agulla Médianne (4.097 m). Degut a l’orientació de l’aresta, l’ombra avança i cada cop ens apropem més a la immensa paret del Mont Maudit en un ambient de gran alpinisme.

Flanquejos fàcils i exposats en terreny mixt connecten les agulles del Diable; al fons esquerre la muralla sud del Mon Maudit

Flanquejos fàcils i exposats en terreny mixt connecten les agulles del Diable; al fons esquerre la muralla sud del Mon Maudit

L’escalada de la Médianne és difícil, un diedre de 25 m que cal equipar queda barrat al capdamunt per un sostre. Un cop a sota es pot escalar el sostre o fer un flanqueig horitzontal a la dreta per una placa llisa  i assolir l’esperó est de l’agulla. En Xavi tria la segona opció, més fàcil (V+), però més exposada, tant per ell com per a nosaltres. Ens toca, escalem el diedre i comencem el flanqueig: com enyorem els peus de gat que hem descartat pel pes! Prop de la reunió cal fer un d’aquells passos que demanen decisió: saltar dos metres sobre el buit per encertar una presa de peu i entrar a la repisa : estem ben assegurats, la reunió és bona i encara podríem afegir arguments, però no és moment de pensar, salto, una cama s’aixeca i l’altra projecta el cos al buit i…, tot va bé, i després ho fa en Manel.

L’escalada del diedre difícil a la cara sud de l’agulla Médiane (V+)

L’escalada del diedre difícil a la cara sud de l’agulla Médiane (V+)

Un llarg esperó fissurat, dret i elegant, ens porta al cim, on tres grans blocs formen dues finestres; cal entrar-hi arrossegant la motxilla amb la ma i a l’altre banda hi trobem la reunió. Ja hem fet tres de les cinc puntes. Miro el rellotge per primer cop, i…. són les set de la tarda! Quinze hores d’escalada!

La finestra que fan els tres grans blocs al cim de la Médiane

La finestra que fan els tres grans blocs al cim de la Médiane

La llum baixa mentre progressem, però el terreny és difícil. Al fons l’espasa de l’agulla Carmen s’enfila cel amunt. El cim és tan punxegut i més petit que les soles de les botes

La llum baixa mentre progressem, però el terreny és difícil. Al fons l’espasa de l’agulla Carmen s’enfila cel amunt. El cim és tan punxegut i més petit que les soles de les botes

Les llargues arestes alpines, línies abruptes suspeses entre vessants, fetes de silenci, aïllament i dimensions sobrehumanes, configuren un medi hostil on l’aventura i la acció són permanents. Exigeixen un decidit esforç mental i físic, sempre atents a la seguretat, però buscant una progressió veloç, les dues variables clàssiques de l’activitat a la muntanya. Blocs, plaques, fissures, arestes de funàmbul, flanquejar vessants, sempre escalant, roca, neu dura,   gel, amb grampons o sense, vet aquí l’alpinisme.

Un ràpel de 30 m ja ens situa a la bretxa nord i no pas molt lluny de l’agulla següent, la Carmen (4.109 m). Les fissures estan plenes de verglas i els grampons són indispensables; som en un relleix i en posar-me’ls, la fatiga m’envaeix.

Arribem al damunt de la  profunda bretxa del Diable i amb tres ràpels de 20, 23 i 20 m hi posem els peus. En Xavi i en Manel escalen La Carmen mentre els espero, és massa tard i no em ve d’un quatre mil. És una punta de llibre, llisa i esmolada com una espasa, on cal aprofitar l’aresta per progressar en bavaresa sense preses de peu. El cim és minúscul, impossible de posar-s’hi dempeus.

El sol baix allarga les ombres que ressegueixen arestes i diedres i el bivac és inevitable. En el record, tot s’accelera; els companys rapelen la Carmen fins a la bretxa del Diable, al davant tenim la Isolés, la més difícil i robusta de les cinc puntes. Ja fosqueja i hem de buscar un lloc per aturar-nos. Ens posem els frontals, voltem la Isolée pel sud sobre vires amb gel i grava, escalem un corredor de gel que ens hauria de portar a la bretxa NE de la Isolée, cap dels tres coneixem aquest terreny. En el record no hi tinc la llum minvant, només els gest clavar el piolet i les puntes dels grampons de nit al gel del corredor. Arribem a la bretxa i sense ni tan sols parlar continuem aresta amunt,  i la Isolée queda enrere, fer metres és prioritari. Quan més amunt siguem  més fàcil serà la retirada pel cim, si el temps canvia. Els frontals il·luminen una aresta fàcil de blocs nevats i plaques granítiques. Seguim escalant i setanta metres més amunt ens parem.

Són les 22 h i preparem el bivac en una ampla plataforma penjada. Penso en Aquil·les, però sobretot en la tortuga i en les vint hores d’escalada. Estem cansats, mal beguts i mal alimentats. Fonem neu i bevem aigua tèbia amb la gola inflamada per l’alçada i la sequedat. El temps és totalment estable, llums a la vall i al cel. Beneïm l’entrenament que vàrem fer a la vies Ravier del pic Esparretsi  a la  Zaratustra del Gallinero.

En Xavi munta la línia de vida, s’estira i s’adorm. Jo m’assec i procuro recolzar l’esquena en una llosa habitable, però cap ho és. El nostre món es torna a reduir al que veiem, al silenci, la foscor, i les llums de Courmayeur són més càlides que els estels. Algun bloc s’estimba pels corredors, la calma torna i les gralles que abans cantaven s’han adormit. Entre les boires del cansament s’obre camí el sentiment que som prop el cim i la nit estelada ens dóna confiança i una gran pau s’estableix entre la muntanya i nosaltres.

Penso en Armand Charlet, Ravannel, Lépiney i companys, primers exploradors d’aquestes agulles, entre els anys 1923 i 1926. La punta Médianne va ser el darrer quatre mil escalat al Alps.

Hi ha una estona per descansar, una treva en l’acció i fa molt fred. M’esforço de valent per posar-me tota la roba: em trec grampons, botes, pantalons i em fico malles, botes, pantalons i sac de bivac, uf, esbufego! En Xavi ronca, en Manel tampoc no dorm. Contemplo la Via Làctia sense esperances de dormir, però sabem descansar desperts. No parlem, sols, callats. Tres homes estirats reposen per recuperar les forces per continuar.

Passem la nit  pel damunt del coll de la punta Isolée, a només tres hores del final  de l’aresta

Passem la nit pel damunt del coll de la punta Isolée, a només tres hores del final de l’aresta

La nit és llarga i no conto les vegades que canvio de posició, no miro el rellotge. Procuro relaxar l’esquena i les cames per demà, només ens queden tres hores de cresta i la baixada del cim a l’Aiguille du Midi. Però som al cor del massís del Mont Blanc, és el meu primer bivac aquí i potser serà l’últim, quina fortuna! De cop em sento ofegar, busco el velcro del sac, em moc a batzegades, l’obro, uf! M’he adormit, i finalment respiro! I veig una claror lletosa per llevant.

Assistim al ritus ancestral de la sortida del sol, muts, humans alleujats que veuen la claror en un entorn gens humà que els sàpiens hem conquerit amb esforç.

Muts, assistim  al ritus ancestral de la sortida del sol,  humans  alleujats que veuen la claror en un entorn de supervivència (cims del Mont Blanc i del Mont Maudit)

Assistim al ritus ancestral de la sortida del sol, muts, alleujats, adaptatsa un entorn hostil (cims del Mont Blanc i del Mont Maudit)

En qualsevol hàbitat, les condicions físiques posen els límits i són moltes; en aquest món hostil hi ha vida però poc variada, líquens, fongs, algues i bacteris enganxats a la roca o dins del glaç, gralles, algun insecte portat pel vent i  nosaltres. El sol els escalfa i aprofitem  la perfecció d’aquesta rotació planetària governada per les lleis de la física, immutables durant milers de mil·lennis, vet aquí una religió. Sense deus, aquest sol ens durà al cim del Tacul i als prats de Courmayeur plens de sentit de la vida, atresorat dins d’un petit equip amb amistat, aventura i vivències compartides.

Per terreny fàcil i franc busquem el final de l’aresta

Per terreny fàcil i franc busquem el final de l’aresta

Ens acostem al cim cansats i  esbufeguem

Ens acostem al cim cansats i esbufeguem

Darrere el darrer gendarme apareix el  Mont Blanc de Tacul (4.248 m), el toquem amb la mà

Darrere el darrer gendarme apareix el Mont Blanc de Tacul (4.248 m), el toquem amb la mà

La Isolée pel corredor del Diable

Fa gairebé un any vam recórrer la cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul i les circumstàncies no ens van deixar escalar l’Aiguille Isolée . Avui, vigília de Sant Joan de 2012, faig temps al telefèric de l’Aiguille de Midi tot esperant en François Marsigny per fer, un cop més, una gran cursa al massís del Mont Blanc. Agafo aigua i reviso mentalment tot allò que porto que podria ser imprescindible. Quan finalment arriba el Francois repassem el material tècnic més important, dos piolets, una corda de 50 m per anar en doble, grampons, arnés, peus de gat, assegurador, roba d’abric, etc., i compro a corre cuita el tiquet d’anada i tornada a l’Aiguille de Midi. Let’s go! The cable is leaving! Tot i que jo xampurrejo el francès i ell sap algunes paraules d’espanyol, ens entenem bé en anglès. Entro a la cabina del telefèric plena de turistes, i alpinistes frisosos d’assaborir les altures.

Mentre la cabina del telefèric puja cap al Plan de l’Aiguille, veig com les cases de Chamonix es fan cada vegada més petites i sento com m’allunyo de la civilització cap al món inhòspit i apassionant de l’alta muntanya alpina. Enrere queden tots els caps de setmana de preparació física i tècnica, amb excursions que buscaven el màxim desnivell prop de Barcelona. Enguany també havia hagut de treure la pols als peus de gat ja que l’escalada de la Isolée és potser una de les vies normals més difícil i tècnica d’un 4.000 dels Alps. Aquesta va ser l’excusa perfecte per quedar amb alguns amics escaladors i completar algunes boniques escalades a l’Estartit, el Garraf i Montserrat. Però tot això va quedant enrere a mesura que l’aire es va refredant i els verd dels prats i boscos passen als forts contrastos del blanc de neu, del gel amb el beix del granit del Mont Blanc.

Arribem a l’Aiguille du Midi i sortim al túnel que dona accés a l’exterior. El cerimonial d’equipar-se amb els paraneus, els grampons, l’arnés i la corda es fa completament necessari ja que en traspassar la porteta i l’esplanada de la sortida del túnel, l’alta muntanya apareix de cop. Creuar per l’esmolada aresta que cau fins a Chamonix pel nord i al plateau del Gegant al sud, em fa un doble nus a l’estómac, malgrat els cops que hi he passat. El paisatge és fantàstic i, malgrat saber-ho, “t’adones” que, de cop, ets enmig del massís del Mont Blanc, a 3.800 m d’altura envoltat de les muntanyes més mítiques d’aquest massís.

L’arribada al refugi dels Còsmiques no té massa història ja que ben aviat la traça arriba als pendents suaus de la gelera, a l’ample coll de Midi i només cal fer una curta pujada fins a la porta. Hi arribem a l’hora de sopar. El refugi és ple de gom a gom. La majoria dels alpinistes que hi ha aniran cap al Mont Blanc du Tacul o fins al mateix Mont Blanc, encara que alguns tenen altres objectius, com l’aresta Midi-Plan o alguna de les vies del triangle de Tacul. A l’Isolée, la nostra ruta, no ni hi va ningú. I encara diria que, excepte els guies, pocs dels companys de menjador coneixen l’existència d’aquest cim i el nostre objectiu desperta curiositat. Anem a dormir aviat per matinar.

El corredor del Diable del vessant est del Mont Blanc de Tacul, permet arribar directament al peu de la punta Isolée

El corredor del Diable del vessant est del Mont Blanc de Tacul, permet arribar directament al peu de la punta Isolée

A la una de la matinada sona el despertador i a les dues baixem completament equipats gelera avall enmig de la nit amb l’únic escalf dels nostres llums frontals. Agafem la traça que baixa cap a la Punta Helbrönner fins a la cota 3.240 on la deixem per atènyer la base del corredor del Diable, encarat al SO. Encara creuem velles traces d’esquí remuntant els pendents cada cop més drets que menen a la rimaia, on hi arribem a les tres de la matinada (cota 3.470 m).

Aquí comença el corredor del Diable que ens portarà a la base de la Isolée. Encordats, creuem la rimaia, que es passa bé amb l’ajut dels dos piolets i escalem uns pendents de neu de 45-50º fins a situar-nos al peu del ressalt mixt que suposarà la màxima dificultat de la via.

Escalant el corredor del Diable al primer sol

Escalant el corredor sud del Diable al primer sol

En François hi munta una bona reunió fora de la vertical de la ruta i, enmig de la nit, comença a atacar la successió de passos d’aquesta difícil tirada. Pels esforços que fa, començo a pensar que potser no podrem passar i m’imagino el que em costarà a mi. Finalment, i després de picar molt gel i tirar-ne molts trossos avall sento el crit convingut i m’encaro al ressalt de gel. Es tracta d’un tram mixt on el gel és la garantia per progressar, però que en alguns trams té un gruix molt minso. El tram més dret potser té 80º i la roca predomina. S’ha de fer d’esquerra a dreta buscant el gel, per poder clavar bé els piolets. Amb la corda per davant i els passos marcats, la tirada no és tan complicada com pensava i ens ha permès assolir un terreny més fàcil. Primer per neu i després per roca podem progressar a l’ensamble pel costat dret del corredor evitant la part central, més complicada.

A la part alta la branca esquerra del corredor sud dona accés a la bretxa de la Isolée

A la part alta la branca esquerra del corredor sud dona accés a la bretxa de la Isolée

Aproximadament a la cota 3.600 sortim del terreny mixt i posem peu al corredor de neu, que serà continu fins al peu de l’agulla, 500 m més amunt, que ja comença a veure’s. Són pràcticament les 5 de la matinada i comença a clarejar. A partir d’aquí continuem a l’ensamble i només ens agrupem cada vegada que el François es queda sense material. A mesura que anem pujant es va fent de dia i els colors van canviant. Una hora més tard arribem a la cota 3.900 i deixem la branca principal del corredor que ve de la dreta i girem lleugerament al sud per anar directament al peu de la Isolée. Les cames ja comencen a notar l’esforç i les pauses per descansar s’agraeixen. Passem pel costat de la bretxa del Diable (4.054 m) sense aturar-nos i continuem pujant tot resseguint el peu de la paret E de l’agulla fins a assolir la bretxa de la Isolée (4.078 m). Són les 7h10 i és hora de reposar, ganyipar, canviar les botes pels peus de gat i estudiar el millor accés per entrar a la paret.

Des de la bretxa no s’ha de flanquejar pas per un relleix marcat i llaminer, sinó baixar uns metres per on hem pujat per anar a buscar una xemeneia fàcil que ens permet guanyar alçada fins a sota d’una gran placa encastada que ens barra el pas. Aleshores hem de sortir a l’esquerra (V) per assolir una plataforma situada a la cara S. Des d’aquí és més fàcil, però el verglas que cobreix la roca ens obliga a fer algun pas compromès fins a la zona fàcil que condueix al cim, on arribem a les 8:40 h (4.114 m).

Petjar aquest cim m’omple de felicitat, però sóc conscient que les dificultats no s’acabaran fins que no arribem al cim del Tacul. Fem les fotos de rigor i sense parar-nos baixem en un ràpel espectacular de quasi 30 m directament on hem deixat les motxilles. Ens tornem a canviar el calçat, ens hidratem i tirem cresta amunt a buscar la sortida cap al Mont Blanc de Tacul. Malgrat que conec el terreny, amb prou feines puc reconèixer la plataforma on vam bivaquejar amb el Xavi i el Miquel l’any 2007. Però sí que rememoro aquella pujada que vam fer després del bivac, que comença resseguint l’aresta i després, cap als 4.150 m, per un terreny mixt però poc complicat, travessa a la dreta i gira de nou cap a l’E en busca de la bretxa S del Mont Blanc de Tacul. Des d’aquí ja veiem el cim principal del Mont Blanc de Tacul i només ens cal travessar el cim O per arribar-hi, cosa que fem a les 11:10 h (4.248 m).

El final de les dificultats ens tranquil·litza i, ara sí, fem una bona parada i ganyipada per celebrar el moment. Només queda la baixada al coll de Midi i la pujada final a l’Aiguille du Midi, sempre dura pel cansament acumulat. Hi arribem a les 14:30 h i la baixada és plàcida, només hem de patir la cua del telefèric.

Al fons i d’esquerra a dreta El Mont Blanc, El Mont Maudit i la  i la cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

Al fons i d’esquerra a dreta El Mont Blanc, El Mont Maudit i la i la cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul.

4 Comments

  1. enric faura04/09/2015 at 13:54

    Gran ascensió. Això és alpinisme de qualitat. Felicitats!

  2. Jordi Malet07/09/2015 at 13:48

    Felicitats per l’ascenció (tot i que ja en fa temps) però sobretot pel relat!

    Una abraçada company!

  3. cmsc01/10/2015 at 16:57Author

    Gràcies Jordi: sempre endavant

  4. Sergi Pujol16/12/2015 at 14:04

    Hola Miquel!

    Quina bona aventura! m’agradat llegir la vostra experiència.
    Ens podem veure un dia pel club i comentem coses. Al gener tenim pensat a fer el colour de Gaube i l’aresta dels tres consellers, si les condicions ens acompanyen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia