El muntanyenc

Ciència i medi

La Cova del Tabac

Download PDF

Publicat el 19-01-2018

Text i Fotografia: Marcel Albet Guinart 

Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la UB, viatger,  fotògraf i muntanyenc. Publica i comenta fotos de  llocs poc coneguts de Barcelona a marcelalbet.com

La Cova del Tabac és una cavitat natural de considerables dimensions situada a l’extrem sud de la serra de Mont-Roig, al terme de Camarasa, comarca de la Noguera. Té una profunditat aproximada de 180 metres i una boca de 20 d’alçada per 15 d’amplada. És a 300 metres per damunt del riu Segre. 

Només s’hi pot accedir a peu, cal caminar un parell d’hores per un corriol costerut que surt de l’embassament de Camarasa. El camí, encara que no presenta cap dificultat, al tram final convé posar alguna mà a la roca. És un indret força conegut de la comarca, els caps de setmana és ple de gent.

Durant les diferents campanyes arqueològiques s’hi han documentat pintures rupestres del Neolític (entre 6.500 i 3.000 anys abans de la nostra era) que formaven part d’un conjunt més extens que comprenia l’arc mediterrani de la Península Ibèrica.  Els actes vandàlics les han malmès força.

Sembla ser que el nom de Cova del Tabac prové de la pols que emana de la mateixa cova i queda dipositada al terra. Antigament es recollia per barrejar-la amb el rapè, un preparat aromatitzat del tabac que s’esnifava. Durant el segle XVIII el seu consum es va posar de moda entre les aristocràcies europees.

Hi ha altres hipòtesis de l’origen del nom, una l’apunta el lingüista Joan Coromines. Segons ell “Tabac” és un nom antic que prové de l’ibèric. Per a mes informació sobre l’origen del nom de la cova es pot consultar aquest blog.

El dia que vam visitar la cova, per sort, estàvem sols. Em va sorprendre les dimensions, i les vistes sobre el Segre. Sense llanterna, a poc a poc, m’hi vaig endinsar. La foscor era absoluta. Aviat, però, van aparèixer parets, sostres, forats i pedram. Era evident que calia desenfundar la càmera.

L’atzar i la intuïció van seguir el seu curs. Les formes, les textures, la llum, els no-colors demanaven blanc i negre. Impossible enfocar, impossible enquadrar, només afinar i disparar, disparar, disparar… Avantatges del digital, al final sempre en surt alguna cosa aprofitable, crec.

 

Altres articles de l’autor a El munyanyenc

Del paisatge

Fòssils a peu de carrer

Ruïnes

Suiseki, l’art de contemplar pedres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Reinos olvidados
  • Pi d’en Xandri  20 anys – Defensem torre negra!
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Història d’un còdol
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy