El muntanyenc

Esports

La cançó dels anys 50 i 60 i l’excursionisme

Download PDF

Publicat el 04 04 2017

Text i Fotografies: Joaquim Hernández Ibañez

Joaquim Hernández és llicenciat en filosofia, industrial i muntanyenc

L’excursionisme i les seves cançons crec que són una part molt important de la cultura popular catalana. Avui voldria recordar les cançons que cantàvem, ja en aquells anys, moltes en català, sabent que estava prohibit, segons ens deien els nostres monitors. També fer un petitíssim recordatori dels autors de cançons originals en català o les traduccions i adaptacions de cançoners francesos i nord-americans de folk, que potser no els hem valorat prou, i que van ajudar molt positivament a mantenir l’amor a la muntanya, però també a consolidar la nostra cultura popular catalana.

2006.07.15 CMSC Campament Lustou

Hi ha cançons que amb el temps s’han convertit en símbols. Algunes, en tornar-les a escoltar, ens recorden moments entranyables amb amics i companys a la muntanya o en un foc de camp. Altres cançons ens recorden moments i situacions polítiques. Aquestes últimes potser no els diguin res a la gent més jove, però els poden ajudar a comprendre temps passats, no tan llunyans, i evitar que es puguin tornar a repetir. Moltes d’aquestes cançons encara avui formen part del món excursionista i muntanyenc, així com d’esplais i escoles, tot i que actualment s’hi hagin incorporat moltes cançons més.

Jo guardo encara, amb afecte i nostàlgia, alguns cançoners d’aquells anys cinquanta i seixanta. Us  en mostro alguns per si algú els recorda.

Aquest és el segon volum titulat “Camperoles”,  de la col·lecció “Cançons per al Poble” , presentada per la Joventut d’Acció Catòlica l’any 1956. Preparada pel Grup Musical Estel, dirigit per Mn. Francesc Baldelló, amb la col·laboració d’uns quants  seminaristes.

La col·lecció constava de sis volums: 1r, “D’infants”; 2n, “Camperoles”; 3r, “D’excursió”; 4t, “Jovenívoles i casolanes”; 5è, “Nadal i hivern”; 6è, “Pasqua i primavera”.

Conté cançons populars franceses, alemanyes, poloneses, basques, catalanes, angleses, tiroleses, clàssiques,… Totes traduïdes al català, tret d’algunes de castellanes que són en castellà. Gairebé totes les cançons tenen la partitura de la primera estrofa.

Aquest és el volum núm. 2 de “ IUKAIDI” i té el número 14 dins de la col·lecció “Esplai” de l’any 1965. Són cançons seleccionades per l’equip Telstar-33 i editat per la Llar del Llibre de Barcelona del carrer Bergara, 3, de Barcelona. Aquesta editorial i llibreria era de la família Fàbregues Morlà. Tota la família estava molt implicada en la recuperació de la cultura catalana, moviments socials i religiosos. Jo vaig tenir la sort de poder treballar amb ells, i tot i que ja se’ls ha fet algun reconeixement públic, vull ressaltar el seu compromís i treball altruista.

El tercer exemple de cançoner que us vull mostrar és “UEL-LI”, cançons d’ara. També, com l’anterior, dins de la col·lecció “Esplai” de l’any 1964, amb el núm. 14. En aquest cas no hi havia partitura de la música, només la lletra de les cançons, encara que les melodies ens les sabíem de memòria. La primera edició d’aquest cançoner va tenir un tiratge de 10.000 exemplars i es va esgotar en menys d’un any. La segona edició va ser de 8.000 exemplars i també es va esgotar en un any. Cosa que demostra l’interès i la manca de publicacions en aquells anys. Per valorar els exemplars editats és important tenir en compte la situació de Catalunya en aquells anys, tant políticament, per la llengua, com econòmicament. Aquest cançoner, el 1964 costava 25 pessetes i el sou mensual mitjà d’un electricista podia ser de 6.000 pessetes. Vull dir amb això que molts joves estudiants no podíem aconseguir-los fàcilment.

El 2011, és va fer un homenatge als 50 anys d’aquests treball, a La Formiga d’Or. Hi havia el Joan, el Pere, i el Sebastià Fàbregues, algunes filles de l’Àngel, el Miquel Raventós, l’Arnella, l’Arseni Sallent … i es va fer la presentació del llibre “50 anys, 100 cançons” de Joan Soler Amigó .

Una persona molt important en aquesta història és el Sr. Joan Soler i Amigó, (Badalona 1941), escriptor i pedagog, Premi Crítica Serra d’Or el 1979, Premi Baldiri Reixach el 1982, Premi Nacional de Cultura Popular el 2006.

Segons L’Enciclopèdia Catalana: “El Sr. Soler Amigó va ser un dels principals adaptadors de la música folk nord-americana al català. Va ser ell qui va adaptar a la nostra llengua lletres de melodies com “La vall del riu vermell”, ”L’estranya joguina” o “Vull ser lliure” …

Per explicar la història i la importància d’ aquestes cançons res millor que llegir les respostes del Sr. Joan Soler i Amigó en una entrevista realitzada per Enciclopèdia Catalana:

Joan Soler i Amigó. Foto: Viquipèdia

¿Per què són importants les cançons?

El món de la cançó per mi ha estat important. D’una banda, les cançons tradicionals i populars de sempre, catalanes, que va recuperar Milà i Fontanals amb el “Romancerillo catalán”, que van assumir els orfeons i les masses corals. D’altra banda, també, després de la guerra i de joves fèiem la crítica pròpia que una generació fa a la generació més gran i buscàvem altres models de cançó. El fet d’anar d’excursió i els focs de camp van crear un altre tipus de cançons, de muntanya: “A flor de llavi”, com es deia un famós cançoner que tothom portava a la motxilla.

 

¿Explica’ns una mica la història d’aquell moviment de cançó popular a Catalunya?

En Xesco Boix va anar als Estats Units i va tornar amb el que és la “folk song”, la cançó popular, del poble. Com la nostra, però que et servia tant per als focs de camp, per a les caminades, per a les trobades… i també davant de les manifestacions polítiques i del tipus que fos: el “No serem moguts!”, el “Tots junts vencerem!”, el “Vull ser lliure” eren cançons que ens aportaven uns continguts que les nostres cançons tradicionals del segle XVIII i XIX no ens donaven. Però és clar, eren en anglès! S’havien d’adaptar. »

 

Xesco Boix va introduir el folk nord-americà a Catalunya. Foto: Viquipèdia

I com hi vas contribuir? La meva tasca ha estat d’adaptació de cançons, per una banda. Adaptació que no vol dir “traducció”. Ho explicaré com m’ho va explicar l’Artur Martorell, pare de l’Oriol Martorell, fundador de la Coral Sant Jordi, a casa seva: “Encaixar una lletra en una música, aprofitant que el català té una gran facilitat per a les adaptacions. En una música que et ve donada: quina lletra hi poses que els accents de la lletra coincideixin amb els accents musicals, i que per tant soni d’una manera natural? No és fàcil, però el català té molts monosíl·labs, té moltes paraules agudes com l’anglès, com el francès i per tant té una gran facilitat per a adaptar cançons d’aquestes altres llengües”. I jo em vaig dedicar a adaptar cançons espirituals negres, cançons de protesta, que és el que hi havia aleshores. De Pete Seeger, que s’ha mort fa poc; Joan Baez; Bob Dylan; Peter, Paul and Mary, i tot aquest món de la cançó. Va coincidir que va començar a sortir el Grup de Folk, amb cantants individuals i en grup: Pau Riba, Jaume Arnella, els Sapastres, els Marduix titelles, etcètera. Sobretot a l’entorn d’Àngel Fàbregas i de l’editorial Hogar del Libro, que feia les primeres publicacions d’aquestes noves cançons.

Una altra persona molt important en la cançó popular catalana és el Sr. Jaume Arnella i París (Barcelona 1943), cantant i folklorista. Premi Nacional de Música del 1991 i el 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi. Membre del grup musical “Grup de Folk”. Té editats més de 30 discos de folk i música popular.

Jaume Arnella. Foto: Viquipèdia

El que us vull dir ho expressa molt bé, millor que jo, el Sr. Arnella en la presentació del primer volum del cançoner “Iukaidí” el 2005 :

“ Aquestes cançons tenen una màgia tan impressionant que, posades en el moment i el lloc adequat, poden arribar a despertar un cúmul de sentiments com una mena de focs d’artifici. I això, ara! Com fa deu, vint o trenta anys. Una cançó que t’ha emocionat alguna vegada sempre més té una relació especial amb tu, i tu amb ella, perquè sovint, en tornar-la a cantar, tornes a reviure els mateixos sentiments de la primera vegada”

Podríem esmentar a moltes persones més que ens van portar aires nous del que es vivia en el món per aquells anys, tan tancats i asfixiants aquí, amb la dictadura franquista, i que van fer possible aquell despertar juvenil a Catalunya. Només citaré algunes persones:

Mn. Antoni Batlle i Mestre (1888 – 1955) gran impulsor de l’escoltisme catòlic i que també va adaptar al català moltes cançons, entre elles, la coneguda cançó cantada tantes vegades, “És l’hora dels adéus” (“Auld lang Syne” , en escocès,) del poeta escocès Robert Burns.

Xesco Boix i Masramon (1946-1984) fundador del “Grup de Folk” el 1966 i del “Ara va de bo”, el 1971. Va adaptar cançons típiques nord-americanes, sobretot va versionar múltiples cançons de Pete Seeger (músic de folk nord-americà).

Salvador Escamilla i Gómez (1931-2008), periodista, cantant i promotor de “La Nova Cançó” des del seu programa Radiocospe a Ràdio Barcelona.

Artur Martorell (1894-1967) i el seu fill Oriol Martorell (1927-1996). També van adaptar moltes cançons d’aquells anys. A més, Oriol Martorell va ser el fundador,  el 1947, de la Coral Sant Jordi.

Toti Soler i Galí (1949), guitarrista i cantant, lligat també a “La Nova Cançó ·

Els Setze Jutges, fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs

D’aquest últim col·lectiu recordo que per la festa de la Mare de Déu de Montserrat del 1965, van venir al Seminari de Vic, on jo estava estudiant filosofia, el Quico Pi de la Serra i l’Enric Barbat. El Pi de la Serra ens va cantar “Les lletanies”. Tema crític amb la dictadura. Aquesta cançó la interpretaven membres d’Els Setze Jutges  en els recitals menys controlats i no havia estat mai gravada, fins que la va cantar i va gravar Joan Manuel Serrat el 23 d’abril del 1996, com a primera cançó del seu disc “Banda sonora d’un temps, d’un país “.

Des d’aquell dia nosaltres la cantàvem en excursions, campaments o reunions diverses. Durant molt de temps vaig creure que l’autor d’aquesta cançó era Pi de la Serra. Després, vaig saber que la lletra és de Miquel Porter i Lluís Serrahima i que la música és de Jaume Armengol. Un company va registrar el recital en un magnetòfon de la marca italiana Geloso (tot un luxe) i així vam poder copiar-ne la lletra. Encara guardo la transcripció que vaig fer en una quartilla (paraula en desús avui dia) amb una Olivetti que tenia el meu pare. La lletra sembla actualitzada. Llegiu-la amb atenció.

Tot canvia, res canvia,
mira el tren, mira la via.
Si t’ho penses i bé observes,
ja sabràs filosofia.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia.

Monarquia, oligarquia,
dictadura, cara dura.
Barret frigi sens prestigi
i després vingué el prodigi.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.I “la no intervención”
i “los del Real Perdón”.I segueix la llarga cursa,
que s’allarga i que s’escurça,
de corsaris i falsaris,
i visites a altres barris.Els que passen la frontera
fent el salt de la pantera,
ben folrada la cartera,
foten “tiros” pel darrera.

Les rates de sagristia,
considerada gent pia,
i, ¡ai vés qui ho diria!,
fins i tots la meva tia.
I segueix la lletania
de l’amor, la mort i els dies.

(Miquel Porter – Lluís Serrahima – Jaume Armengol)

 

Des de fa molt de temps som conscients que la cançó de muntanya és molt important per a l’excursionisme i per mantenir la cultura catalana. Ja l’any 1962 va sorgir la idea de celebrar una festa de la cançó de muntanya. En aquells anys, donada la situació política, era impensable poder fer un esdeveniment així i cantar en públic cançons en català. De tota manera el president de l’Agrupació Excursionista de Catalunya, el Sr. Francesc Trias i Saperes, aconseguí el permís per celebrar una Festa de la Cançó de Muntanya, el dia 9 de maig de 1965, a Hostalric. Des de llavors, sense interrupció, s’ha anat celebrant aquesta trobada en diferents llocs de Catalunya.

El nostre Club Muntanyenc Sant Cugat va participar per primera vegada en la Festa de la Cançó de Muntanya , en la seva onzena edició,  l’11 de maig de 1975, amb el nom provisional de Coral Muntanyenca, ja que fins aquell moment no havien previst cap nom i el van improvisar en el moment d’inscriure’s (segons ho explica el llibre de Joan Troyano “ 50 Anys del Club Muntanyenc Sant Cugat ,1944-1994”, a la pàg.133). L’any 1978 es va celebrar a Sant Cugat i l’encarregat de l’organització va ser el nostre Club Muntanyenc. A la revista mensual “Vallepólis” , núm. 43, abril de 1978, hi he trobat el programa d’ actes de la XIV Festa de la Cançó de Muntanya. Posteriorment la coral del Club hi ha participat en diferents edicions.

En aquells anys jo no vivia a Sant Cugat i encara que tampoc he trobat gaire mes informació que faci referència a aquest esdeveniment , suposo que molts de vosaltres ho recordeu. L’última Festa de la Cançó de Muntanya que s’ha celebrat ha estat el 2015 a Rupit, organitzat per la UEC de Gràcia.

Ja sé que aquests comentaris i informacions , avui dia, els podeu trobar ampliats i més complets en moltes pàgines d’internet. Jo només pretenc recordar-vos la nostra petita història viscuda.

1999.06.20 CMSC Campament MontRoig

Seguim com sempre, gaudint de la muntanya, i no ens oblidem de les cançons d’aquells anys, per poder-les transmetre als nostres fills i néts. Al mateix temps mantindrem viva la cultura catalana.

Atres articles del mateix autor publicats a elmuntanyenc:

Epitafis: Els morts tenen l’última paraula?

Els morts tebeb la última paraula? II

Décima Letamendi

Preguntes i apotegmes de muntanya

3 Comments

  1. Montse Gifra10/05/2017 at 19:10

    M’ha semblat fantàstica la teva feina, crec què és molt important no perdre les coses antigues.

  2. Josep Maria Aymà10/05/2017 at 19:30

    Magnífic article de records i d’història viscuda per tots nosaltres, els muntanyencs! Sí, s’hi podrien afegir moltes persones. Jo hi aporto la família Pi, grans muntanyencs i catalanistes entorn de l’AEEF, sortosament encara existent i resistent. També la família Serra, de l’Agrupament escolta Aureli Capmany, d'”odebiència” francesa, on vaig ser-hi a la infantesa. Quants focs de camp i cançons, continguts però resistents, sempre positius.

  3. Teresa Vilanova17/05/2017 at 16:52

    Gran article aquest de la cançó de muntanya. Molt ben documentat i amb bibliografia musical molt acurada.
    Malhauradament ara ja no es canta gaire en l’ambient muntanyenc. Quan vaig començar a triscar per les muntanyes i d’això ja fa gairebé seixanta anys, sempre acabàvem cantant i algú treia una armònica per fer-nos d’acompanyament. Els temps han canviat i sento nostàlgia d’aquelles époques, en que tots érem joves. Carpe Diem!
    Agraïment a l’autor de l’article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència