El muntanyenc

Cultura

La baula perduda: Verdaguer i la Maleïda

Download PDF

Publicat: el 12-04-2016

Text i Fotografies: Bernat Gasull i Roig

Bernat Gasull i Roig. Nat a Gràcia, Barcelona, el 1971. És afeccionat a la natura i a la muntanya, i tot just ara descobridor de l’apassionant història del muntanyisme a casa nostra.

 

Fa uns anys, el 2008, en David Vilaseca, em va fer adonar que, en el text Noves excursions a la Pica d’Estats d’en Lluís Marià Vidal, s’esmentava el guia que va acompanyar Verdaguer a l’Aneto: Anton Calvetó (o Calbetó). Jo no en tenia constància. L’any 2013, David Vilaseca va escriure esplèndidament en elmuntanyenc un article sobre aquest aspecte: “Jacint Verdaguer i Anton Calvetó a l’Aneto”. Més tard, tot regirant les llibretes d’excursió de Verdaguer, vaig veure que, dins la part encara inèdita de les seves notes, hi havia més sopes d’aquest personatge (vegeu Maleïda. L’aventura de Verdaguer a l’Aneto). El text de Lluís Marià Vidal va ser reeditat l’any 2002 per n’Enric Faura a Cossetània Edicions (Excursions a la Pica d’Estats). N’Enric Faura havia, així mateix, tingut la gentilesa, i gosadia, de presentar-me el 2008 una guia de muntanya sobre els cims de Verdaguer al Pirineu. Sé que ell també té fal·lera pel personatge. Tot plegat sembla un triangle, diguem-ne amorós, amorós vers la figura de Verdaguer, és clar. Pirineus i Verdaguer fan una aliança que si t’hi acostes, ja has begut oli; no en pots pas sortir. Crec que tots tres formem part de la corrua d’entestats sobre què va fer i va deixar de fer Verdaguer als Pirineus, i particularment al pic d’Aneto, des d’ara, i en honor al nom català de la muntanya; pic de Maleïda, o simplement Maleïda.

La Maleïda

La Maleïda

I d’això voldria parlar; de la polèmica si va pujar o no al cim de la Maleïda, si va passar el Pont de Mahoma o altrament fins i tot si va fer un altre cim, la Maladeta. Però no ho faré des del meu punt de vista. Per això em remeto a la versió dels esdeveniments ja explicada en el llibre Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto. Vull parlar de què en pensaven els altres. Sí, sí, en passat. Vull parlar de què en pensaven els altres abans que ningú hagués publicat les notes personals de la llibreta d’excursions del poeta; notes que mai no es van publicar en vida de l’autor. Què n’opinaven? O és que, tal volta, no hi havia opinió? Els seus contemporanis eren coneixedors que havia pujat, o intentat de pujar, un cim de les Maleïdes? Com ho sabien? Perquè certament, de Verdaguer, en vida, que en tinguem constància, no hi ha cap escrit directe que digui que va intentar de fer les Maleïdes.

Anem a pams. En Narcís Garolera fou el primer que va fer la transcripció inèdita del text de les notes de Jacint Verdaguer de la pujada a la Maleïda. Això és a Excursions i Viatges, Editorial Barcino. Volums I (1991), II (1991) i III (1992). A partir d’aquests texts les interpretacions han estat diverses. I molts han dit la seva. Garolera, per cert,  arriba a la conclusió que, tot i que s’hi va adreçar, no va arribar al cim d’Aneto, no va passar el Pont de Mahoma. Però abans dels anys noranta del segle XX, abans de la transcripció, què s’hi cou?

A l’Enciclopèdia de l’Excursionisme del 1964 (Rafael Dalmau Editor), Josep Iglésies diu de Verdaguer: «Cronològicament, fou el primer a realitzar molts trajectes i a fer algunes ascensions i també el primer català que ascendí a la Maladeta. No diu que arribés al pic d’Aneto i tot fa suposar que no es proposà d’anar-hi, però guanyà el pic pròpiament dit de la Maladeta». Ai las! hem fet una mica de trampa. El text que va publicar Garolera era inèdit,  però algú ja havia llegit les notes i n’havia fet la interpretació. Podríem dir que hi ha un descobridor del text molt anterior a Garolera. Aquest és Josep Maria de Casacuberta, que volia publicar el text sencer, però va morir abans de fer-ho. Tanmateix sí que va transcriure alguns fragments i hi va dir la seva l’any 1953 a Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques (Editorial Barcino, que va fer una segona edició el 2002). Casacuberta, després de llegir les mateixes notes que Garolera, i bo i publicant-ne pocs fragments, opina que «s’enfilà a enlairades cimes, entre elles, la Maladeta», i també «A la summitat de la Maladeta no arribaren fins a les tres de la tarda». Per tant la interpretació d’Iglésies de l’any 1964 és un retrat fidel del de Casacuberta. No em voldria allargar ni entretenir el lector, però molt probablement quan Casacuberta diu la cima o la summitat de la Maladeta no és altra que el Pic d’Aneto i Iglésies aquí sí que la va errar. Veurem que, el 1971, a l’Epistolari de Jacint Verdaguer, amb la transcripció i notes de Casacuberta i de Joan Torrent i Fàbregas (Editorial Barcino, Volum III, pàgina 227), aclareixen «el 23 féu la proesa de la seva ascensió al pic d’Aneto». Casacuberta interpreta, doncs, que havia arribat al cim de l’Aneto i no fa cap esment que s’aturés abans del Pont de Mahoma.

Pas dera Escaleta, per on va passar Jacint Verdaguer bo i tornant de la Maleïda

Pas dera Escaleta, per on va passar Jacint Verdaguer bo i tornant de la Maleïda

Jean Escudier, a L’Aneto i els seus homes. La Maladeta. Pòrtic i CEC, 2001 (la primera edició del 1957 i la revisada del 1972), fa una interpretació més acurada del llibre Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques i s’assessora molt millor sobre l’escrit de Casacuberta que no pas Iglésies. Advoca també que van fer el cim de l’Aneto i no planteja res del Pont de Mahoma «Assoliren llur objectiu i des del cim». Curiosament a la primera versió del 1957 no ho aclaria. Deia (poso la versió en castellà de l’edició del moment) «El relato de Verdaguer es muy impreciso en el aspecto montañero». Però en acabat es deuria informar més bé i va acabar eliminant aquest paràgraf. Probablement Jean Escudier no tenia com a única font Casacuberta, sinó que tenia algú molt més proper a Verdaguer i a la muntanya. Tenia algú prou proper que fins i tot li va fer el pròleg de la primera edició, però que va morir poc després, el setembre del 1957. Aquest era mossèn Jaume Oliveras. I al primer pròleg de L’Aneto i els seus homes, Oliveras ja anomena Verdaguer com un dels pioners de l’Aneto. Deia de Verdaguer i altres (agafo la versió traduïda al català en edicions posteriors) «Amb les seves empreses muntanyenques, científiques i literàries es van donar cita a la cúspide dels Pirineus». I vet ací; l’afirmació d’Oliveras no prové de Casacuberta, ja en parlava més de trenta anys abans. Ja hem, doncs, arribat al cap del carrer.

Ara ja no tenim el text. Casacuberta diu clarament que abans no havia estat publicat i que no coneix cap altre text que en faci referència: «Les explicacions sobre aquesta excursió que l’interessat deuria fer en converses particulars, donaren lloc a les lleus indicacions amb què s’hi han referit alguns biògrafs i comentaristes». Per tant, segons aquesta versió, Verdaguer deuria explicar-ho al seu entorn. Jo crec que aquí hi ha una baula perduda. Ja hi arribarem. Continuem. I si ens acostem més al 1882?

A La Malehida del 1917,Lluís Gil Editor, Jaume Oliveras diu, en referència al cim de la Maleïda, «Nosaltres sabem que el nostre poeta hi va pujar, i també voldríem fer-ho» I també «mossèn Cinto hi pujà, perô Déu sap com va sortir-ne, que fou un ver miracle. Si voleu anar-hi, no serem pas nosaltres qui us hi acompanyarà». Ho tornava a confirmar sense dubtes Ramon N. Comas a La Maleïda, al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya del gener del 1918 (pàg 19), on feia referència a La Malehida de Jaume Oliveras. De Verdaguer diu «també alguns anys després muntava a les serralades pirinenques i ascendia al pic més enlairat d’aquelles regions».

El Pic de la Mina o la Pica, tal com l’hauria vist Verdaguer bo i tornant de la Maleïda si no fos per les bromes

El Pic de la Mina o la Pica, tal com l’hauria vist Verdaguer bo i tornant de la Maleïda si no fos per les bromes

Si anem més enrere, més a la vora del 1882, al 1897, veiem com el mateix Lluís Marià Vidal, deixa entreveure que va assolir el cim d’Aneto a “Noves Excursions a la Pica d’Estats”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, abril 1897: «Lo guia que porto coneix pam a pam tots los racons: se diu Anton Calvetó, i és lo mateix qui, anys enrere, conduí a Mossèn Jacinto Verdaguer al pic d’Aneto».

Més a la vora encara, el 1889, Josep Tolrà de Bordas, prevere i escriptor del Conflent, a la presentació (avant-pros) de l’acurada traducció al francès de Canigó que ell mateix va fer, ens parla que el poeta va patir un accident com a testimoni de l’ascensió al cim de la Maleïda, «témoin son ascension à la Maladetta» (nom francès per a la Maleïda que ara no entraré en romegueres). Tot just, entre el 1885 i el 1886, a Las Províncias, Teodor Llorente, l’escriptor valencià molt amic de Verdaguer, escrivia els articles “Canigó, llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, per mossen Jacinto Verdaguer”, amb força detalls de l’anada entre muntanyes del poeta i que acaba amb «Quien le hubiera visto trepar atrevido una y otra vez, desafiando ventisqueros y huracanes, a las cimas altisimas del Canigó y la Maladeta »

Durant aquells anys trobem unes quantes referències dins el món excursionista de l’aventura a l’Aneto i també la bolca en el descens a la gelera – em remeto al llibre Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto-  i com s’ha assenyalat, en alguna casos, es parla que va assolir el cim. No hi ha polèmica del Pont de Mahoma. Potser perquè si venia de les explicacions de Verdaguer, ni la va plantejar. Arribats aquí, ve la gran pregunta. Per què Verdaguer no va deixar res escrit, explícit, sobre la pujada a la Maleïda? Entenem que les notes de la llibreta eren per preparar Canigó i les referències a la Maleïda formen part del poema, però cal reconèixer que els apunts tenen vocació literària. El poeta, proper de Verdaguer, Stéphen Liégeard,  bé va cantar en poema les Maleïdes però també va fer un llibre sobre l’experiència de pujar-les (vegeu Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto). Per què no ho va fer Verdaguer? Per què va desaprofitar les notes? Jacint Verdaguer tot just va publicar en vida el tram de la Seu d’Urgell a Montgarri de la travessa del 1882 i l’aplec en aquest santuari del 1883. Però, per què no va publicar la part més agosarada, atrevida i muntanyenca? Com és que no va publicar el relat de la Maleïda, dels Besiberris, del Mont Valier, del Maubèrme, del Montcalm o de la Pica d’Estats?

El darrer tram des de Corones vers el cim de la Maleïda

El darrer tram des de Corones vers el cim de la Maleïda

Jacint Verdaguer fou soci, des del 1878, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques quan tot just feia dos anys que s’havia creat. Tenia una àmplia biblioteca muntanyenca de guies i butlletins, tenia molt bona relació amb els seus membres, que li insistiren de fer la conferència que va donar lloc a Excursió a l’Alt Pallars i que va acceptar després de fer-se pregar; de les poques o pràcticament única conferència que va fer. Això era el 7 de març del 1884. A l’abril del 1884, a l’Excursionista, en va sortir un resum. El 1887 es publicaria en llibre. Però és que a Verdaguer també el festejaven els de l’Associació d’Excursions Catalana, la branca escindida el 1878, amb un tarannà més esportiu. Dos dels principals promotors, Francesc Maspons i Ramon Arabia, tenien una molt bona relació amb el poeta, amb molta confiança. Tanta confiança que fins i tot l’any 1886 Arabia va gosar criticar Canigó per mancances de presència excursionista i ho va justificar personalment per carta al poeta convençut que ho entendria. Arabia també per descomptat va escriure sobre Excursions i viatges, l’any 1887, al butlletí de l’associació. L’Associació Catalana d’Excursions el van perseguir perquè escrivís sobre el butlletí. I no ho van aconseguir, però va anar de ben poc. Jacint Verdaguer va començar a escriure unes recensions que mai van ser publicades. El seu amic Jaume Collell el va salvar del compromís (no ens allargarem explicant com). S’ha conservat un esborrany de l’any 1883 per a dues recensions d’excursions de Cels Gomis i Artur Bofill, justament a la Maleïda (vegeu Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto). El més extraordinari d’aquests texts és que aporten més dades d’informacions de Verdaguer a les Maleïdes que no pas de les excursions de Bofill i Gomis. Fins i tot el poeta exclama «Llàstima que el senyor Bofill hagués de baixar sens poder arribar al cim, per causa del temps, que és allí molt insegur». Ben diferent de les recomanacions que fa a Canigó als excursionistes de no pujar-hi.

Tornem a la moderna i muntanyenca revelació en aquell moment: l’Associació Excursionista Catalana. Jaume Collell, l’amic íntim de Verdaguer, a La Veu de Montserrat, l’11 de novembre del 1882, recollit a les opinions emeses al primer anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, fa una carta pública adreçada a Ramon Arabia. Collell, tot i que esmenta que Verdaguer «és un excursionista de primera força», i que reconeix que el butlletí l’ha reconciliat amb l’excursionisme, de bon començament es mostra crític amb aquest món «L’excursionisme en sos principis no m’era del tot simpàtic […] hi sentia una certa fortor d’estrangerisme que no m’agradava». També afegeix «Al sentir-li a V. parlar dels Clubs-alpins i de l’alpinisme, me temia que no s’anés a fer una paròdia de la mania inglesa de fer arriscades ascensions, de trepitjar congestes de neu a l’istiu, i altres excentricitats dels turistes inglesos (…)», o també  «Lo fer passejades es tan antic com lo anar a peu, i el desig de córrer món i conèixer altra terra que la seva, la tenien nostros avis com la tenim nosaltres; més ara ab la facilitat de comunicacions, lo desig ha arribat a ser casi un vici (…)». Curiosament aquell estiu, el seu amic, mossèn Cinto, havia estat fent aquesta mena d’excentricitats entre congestes i arriscades ascensions. I tanmateix, potser això Jaume Collell ho deia mig de portes enfora, perquè aquell mateix estiu, mentre Verdaguer era a la Maleïda, havien quedat amb Ramon Arabia per anar a caminar plegats per la Plana.

Francesc Matheu, quan va convèncer Verdaguer per publicar Excursions i Viatges el 1887 (on hi havia “Excursió a l’Alt Pallars”),  diu clarament en la carta-pròleg que el poeta era reticent a publicar-ho. Hi va haver d’insistir molt, bo i creient que aportaria una obra a la literatura; però un bon argument per convèncer-lo era aquest: «No desaprovareu pas lo que ja ha aprovat l’Autoritat Eclesiàstica». Per descomptat calia abans l’aprovació d’aquesta autoritat. I no tot el que feia Verdaguer era susceptible d’aprovació.

I acabem amb Verdaguer mateix i les trifulgues per publicar les recensions sobre muntanya que ja tenia mig escrites (vegeu dessús). Carta de Verdaguer a Collell l’abril del 1884: «Caríssim, La meva memòria és digna de la meva diplomàcia. Ja no em recordo de la sortida que em dares per sortir-me del compromís de la Catalana d’Excursions; si pots  escriu-m’hi, me’n faràs favor». Uns dies més tard tornava escriure: «Tinc en mon poder l’excursió al Pallars, més no és d’ella que et demanava consell en ma darrera, sinó de com puc deseixir-me d’escriure un judici crític en La Renaixensa, encara que bastaria curt, de l’Anuari de l’Excursionista Català, que m’han regalat ja el volum per mans de son president mateix, senyor Maspons. Poc saben ells nostra situació delicada en eixos temps. Que Déu los faça bons! »

Uns dubten, altres no tant, si Jacint Verdaguer va fer el cim de l’Aneto. El que és ben clar, és que, llavors, ho tenia ben difícil per fer-ho públic. Pocs sabem la situació delicada que patien els capellans com Verdaguer en aquells temps. Que Déu ens faça bons!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia