El muntanyenc

Esports

Jordi Àlvarez. Un escalador de disseny

Download PDF

Publicat el 10-10-2017

Text: Josep Fatjó i Gené

Escriptor i Alpinista

Imatge: Jordi Àlvarez, Miquel Pérez (Estimball Films) i Miquel Vilaplana

Ja uns mesos que en Jordi Àlvarez va morir. Era una persona entranyable i propera, oberta i sempre a punt per donar un cop de mà. Va viure l’escalada amb passió, malgrat que no va fer-ho molts anys, però mai va deixar les muntanyes. Hem encarregat aquest article a un  amic seu,  bon coneixedor de la història de l’escalada  a Montserrat.

                                                                                                                              Consell de redacció.

El massís de Montserrat ha sigut—i segueix essent— l’escola d’escalada predilecta a casa nostra. Ha vist passar generacions d’escaladors des de principis del segle XX i, en conseqüència, també ha vist com ha evolucionat el material i les tècniques d’aquesta disciplina excursionista. El material, principalment, ha sigut el que més canvis ha sofert a causa dels avenços tecnològics i de màrqueting que han facilitat la seva fabricació i comercialització. Res a veure amb el material clàssic que utilitzaven els pioners. Clàssic i escàs.

Val la pena—donat que parlem de la creació d’un material que va revolucionar l’escalada, sobretot a Montserrat, i també del seu inventor— fer un breu recordatori de com va evolucionar, en la dècada dels cinquanta del segle XX, aquell material que avui ens sembla anacrònic.

Una tempesta del sud-oest s’acosta a la regió de les Agulles

 

ANTECEDENTS

En els anys cinquanta, a casa nostra, el material utilitzat per a escalar—excepte les cordes i mosquetons— era de fabricació casolana. Les espardenyes de sola de cànem eren les de caçador i els mosquetons de ferro eren els que utilitzaven els operaris de telefònica i poca cosa més.

La manera de fer d’altres països europeus amb cultures alpines més antigues que la nostra, va influir en el canvi progressiu del material, tot i que aconseguir-lo resultava car. Fins aquell moment, tal com hem dit, molt material havia estat fabricat pels mateixos escaladors perquè poques eren les botigues on es podia comprar. El fet era comprensible: la guerra civil i la postguerra van ser el gran fre que va paralitzar l’evolució natural de l’escalada com de tantes altres activitats. El material no havia evolucionat i a més, la postguerra havia deixat un panorama de pobresa impressionant.

A poc a poc, es va anar introduint de l’estranger materials nous i tècniques noves. Tal vegada en Josep Manuel Anglada, per haver residit a Alemanya, va introduir la kleter (la coneguda cleta) a casa nostra i també les primeres cordes de perlon. Segons Anglada, va ser una època interessant perquè s’experimentava constantment amb els materials[i].

Però a primers dels anys cinquanta, els escaladors encara eren un mercat insignificant per justificar una indústria i l’ús generalitzat de les cordes de perlon no va arribar fins a finals d’aquella dècada.

A Montserrat, però, el problema que es presentava era d’una altra índole. El tipus de roca conglomerada i la manca de fissures per a poder-hi clavar els claus convencionals, dificultaven, sinó impedien, l’evolució sobretot quan s’intentava obrir noves vies fora de les clàssiques “normals” obertes fins aquell moment. Les pitonisses de fissura que l’escalador santcugatenc Josep Ferrer i Jover havia promogut deu anys abans, ja no servien per solucionar el problema que se’ls plantejava a l’hora d’escalar parets sense fissures i amb un mínim de seguretat. Tal era el cas de la paret nord del Cavall Bernat.

Pitonisses de fissura dissenyades per Josep Ferrer i Jover

 

LA PITONISSA D’EXPANSIÓ. UN PAS DEFINITIU

Jordi Álvarez treballava amb el seu pare en un taller de Barcelona. Jove, fort i amb iniciativa es dedicava, els caps de setmana, a escalar sobretot a Montserrat com ho feien tots els escaladors de l’època. Montserrat, com ja hem dit, no era solament una escola, sinó que era, en aquells anys, un terreny d’aventura i de descobriment. Moltes agulles encara eren verges i les que no ho eren, oferien grans possibilitats per a obrir-hi nous i agosarats itineraris. L’empenta d’aquells joves escaladors—com era el cas d’en Jordi Álvarez— era inesgotable.

Josep Ferrer, Jordi Álvarez i Pep Carbonell a la seu del CM Sant Cugat en una sessió d’entrevistes per al film documental “Pioners” (2014)

El pas endavant que les pitonisses de fissura van fer donar a l’escalada l’any 1945 era limitat. Malgrat haver solucionat un gran problema quan es tractava de superar balmats i parets molt verticals amb poca presa, on la possibilitat de clavar claus convencionals era pràcticament impossible, les pitonisses de fissura seguien tenint una limitació evident: no eren prou segures encara que permetessin penjar-s’hi completament. Era evident, també, que no es podien fer reunions solament amb pitonisses i, per tant, els pitons eren necessaris sempre que existís, és clar, una bona fissura on poder clavar. Per aquest motiu alguns problemes quedaven per solucionar.

Pel que fa al Cavall Bernat i a la seva paret nord – est, solcada per una marcada fissura fins més amunt de la meitat, era, en aquells anys, punt d’atracció de diferents cordades. Aquestes, amb el material clàssic, havien aconseguit enlairar-s’hi fins que es topaven amb un immens pany de paret completament llis i balmat. Una vuitantena de metres impossibles d’escalar amb els mitjans de què disposaven.

Josep Santacana i companys escalant un desplom a Montserrat

Una d’aquestes cordades estava formada per escaladors del GEDE: Company i Cortina i posteriorment, encara, Santacana i Gómez dos dels que havien vençut la paret de l’Aeri de Sant Jeroni. Ambdós escaladors es retiraven vençuts, no pas per les dificultats sinó per la impossibilitat tècnica de continuar. Així ho van comunicar a Jordi Álvarez i a Francesc Palau quan es van trobar amb ells. Era evident que alguna cosa havia de canviar, d’altra banda l’escalada a Montserrat quedaria condemnada a pujar per les fissures amb pitons i escarpes i a les arestes i parets on es podia ascendir en escalada lliure.

Jordi Álvarez havia tingut la idea de fer una pitonissa en forma de tac de fusta. A partir d’aquí se li va ocórrer fer-hi un tall a l’extrem i col·locar-hi un tascó de ferro de manera que aquest, en tocar al fons de la roca, provoqués l’expansió del clau.

Evolució dels prototips de pitonissa d’expansió d’en Jordi Àlvarez

A falta d’una pedra, ho va provar al mateix carrer i va comprovar que podia resistir. La va anar perfeccionant i, finalment, la va fer rodona cosa que li va facilitar la confecció perquè ho podia fer mecànicament. Quant al burí per fer el forat, el va fer d’acer tret d’unes vàlvules d’un motor de camió. El va dissenyar de tal manera que el va fer amb tres petites canals per a poder expulsar la pols que es produïa en perforar la roca.

L’anella de la pitonissa no era soldada sinó feta amb filferro amb les dues puntes lligades als dos extrems allunyats que es podien apropar i pensat per a resistir traccions fortes en cas de penjar-s’hi o de caiguda.

Álvarez no disposava, en el taller del seu pare, de mitjans per a fer tantes peces mecanitzades i no podien fer-les fer a un taller perquè els resultava massa car. Aleshores va pensar que, comprant tija roscada i tallant-la, podria obtenir també unes pitonisses eficaces, ja que aquesta tija incorporava les dents de rosca i d’aquesta manera no els caldria utilitzar cap torn per a fer la dent mecanitzada.

El primer pas estava fet. Només faltava comprovar la seva eficàcia en la roca montserratina.

 

PROVATURES

La primera prova la van fer a la roca dels Aurons. Per arribar-hi van fer nit a la balma de coll de Porc on hi van coincidir amb Ignasi Capeta i Toni Noves. L’endemà, a la mateixa balma, van fer una provatura: s’hi va penjar primer ell i, finalment, tots quatre i la pitonissa va aguantar el pes sense arrencar-se.

Després d’aquesta escalada van fer una segona provatura al Cap de Mort juntament amb Miquel Navarro i Jaume Barrière i van escalar el sostre de la part del davant amb les pitonisses. També van fer el primer ràpel volat de 35 metres penjats de dues pitonisses al mateix Cap de Mort.

Jordi Àlvarez obrint el sostre del Cap de Mort de Montserrat durant les proves dels prototips de la pitonissa d’expansió, escalant en artificial de doble corda on el segon manté la posició del cap de corda per tracció directa

 

Encara van aconseguir algunes altres ascensions com l’Ou de Colom i la Caputxa a la regió d’Agulles per acabar de completar les proves i totes elles van resultar eficaces. Solament els quedava la prova final, el gran repte: la paret NE del Cavall Bernat.

A partir d’aquell moment, la utilització de les pitonisses d’expansió faria canviar completament la concepció de l’escalada a Montserrat. La paraula impossible desapareixeria del vocabulari dels escaladors montserratins.

 

LA VIA PUIGMAL A LA PARET N.E. DEL CAVALL BERNAT

La part de la fissura d’aquesta via, tal com ja s’ha dit anteriorment, ja havia estat escalada per diferents cordades. Totes elles havien hagut d’abandonar de diferents llocs. La cordada formada per Santacana i Gómez va ser la que havia arribat més amunt, a l’anomenat balconet, al peu del mur final de més de vuitanta metres llis i desplomat.

Àlvarez (esquerra), Navarro i Ayats al cim del Cavall Bernat

L’escalada fins al balconet no els va suposar cap problema especial. Amb els mitjans clàssics van poder arribar-hi. Van fer dues cordades, una d’elles de suport. La primera estava formada per Francesc Palau, Miquel Navarro i Jordi Álvarez i la segona per Jaume Barriére, Jordi Gil i Jordi Ayats. També tenien el suport d’altres companys del Club, tots ells al corrent del seu projecte.

Un cop arribats al “forat”—el punt més ample de la fissura— decideixen passar-hi la nit. Havien pujat, fins i tot, algunes fustes per a poder estar-hi més còmodes.

A l’endemà escalen fins el balconet i comencen l’escalada de la paret encara verge. Pugen uns vint-i-cinc metres i decideixen baixar i continuar un altre dia.

El següent cap de setmana hi tornen i poden escalar un tros més, fins a una franja vermella on, en Jordi Álvarez munta una reunió i tornen a baixar.

El tercer cap de setmana va ser el definitiu. Després d’un esforç considerable, Álvarez, Ayats i Navarro arribaven al cim a mitja nit després de catorze hores d’escalada. La paret N.E. del Cavall Bernat havia estat vençuda. Acabava de néixer la via Puigmal[ii].

Jordi Àlvarez durant la filmació de la via Puigmal per a “Pioners”, L’escalador ja ha sortit a l’aresta que  porta al cim

Part de l’equip de rodatge al peu del Cavall Bernat

Jordi Álvarez, enamorat de la muntanya de Montserrat, va deixar la seva petja, com molts altres escaladors, fent diverses primeres ascensions. El seu estil i el coratge que el caracteritzaven, han fet d’ell una figura gairebé mítica. Però no solament ha deixat el seu nom escrit a les parets, també l’ha deixat en les seves obres artístiques. Jordi Álvarez era tot un artista i va dissenyar i realitzar l’actual Moreneta que avui corona el cim del Cavall Bernat. Una obra esvelta i moderna que s’adiu als dies d’avui. Una Moreneta feta d’acer de 40 mil·límetres de gruix amb una protecció de zenc, que pesa 350 quilos i que va ser pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat el 25 d’octubre de 1987. Al cim ja l’esperaven un grup d’escaladors alguns dels quals hi havien fet nit. Aquell dia, en Jordi Álvarez va reblar el clau—mai millor dit— en col·locar la seva obra al cim de la roca on havia obert una de les vies més boniques de la muntanya.

Al cim de la Gorra Frígia, de feia molts anys, hi havia hagut una creu de ferro que era ben visible des del Monestir. Deteriorada pel pas del temps i pels elements, es va decidir col·locar-ne una de nova i moderna. Qui millor que en Jordi Álvarez per fer-ne el disseny i la fabricació?

Així va ser com va acabar de completar una obra que perdurarà en els anys. Amb el seu estil senzill de línies, però ferm en l’execució i acabats, la creu de la Gorra Frígia, així com la Moreneta del Cavall Bernat, ens recordarà sempre l’obra artística d’un gran escalador que ho va donar tot per aquesta muntanya.

Article d’en Jordi Àlvarez a la revista Vèrtex nº 187 (març de 2003, FEEC)

Enllaç al documental Pioners: l’obertura de la via Puigmal

 

[i] J.M. Anglada, Vèrtex novembre 1998 (Especial Montserrat).

[ii] Vegeu el relat complert que en fa Jordi Álvarez, sobre aquesta escalada, a la revista Vèrtex nº 187 març 2003.

 

Altres articles publicats per el mateix autor a elmuntanyenc

Quico Dalmases. La recerca d’un camí interior.

La poesia. Una altra visió de la muntanya

Pioners del Club Muntanyenc Sant Cugat

Per coneixer el Grup Cavall Bernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí