El muntanyenc

Cultura

Joan Coromines, un homenot de la llengua i la muntanya

Download PDF

Publicat el 03-03-2015

 

Text: Enric Faura

Enric Faura, fa més de 40 anys que puja muntanya per arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Fotografies: Fundació Pere Coromines i consell de redacció

 

Joan Coromines en el seu estudi, Pineda de Mar, 1979

Joan Coromines en el seu estudi, Pineda de Mar, 1979

Els Homenots planians eren una colla de retrats de personatges catalans que per la seva obra o actuació van destacar en el seu moment i que segons l’estadant del Mas de Llofriu calia reivindicar per recuperar la seva memòria. L’expressió va fer fortuna i ha esdevingut categoria. Els Homenots són uns personatges especials, fora de sèrie, irrepetibles, inoblidables a cops, importants sempre. D’entre tots els homenots que ha donat i encara dóna Catalunya, Joan Coromines en podria ser un amb tots els mereixements. Filòleg i lingüista de primeríssim nivell, només la publicació de qualsevulla de les seves obres com ara el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana o l’Onomasticon Cataloniae” el situen en la punta de llança de la lingüística romànica, però el conjunt de totes tres i la resta de la seva obra l’eleven a la categoria d’Homenot de la llengua.

 A més a més Coromines fou també un patriota radical, de pedra picada, amb un compromís insubornable amb la seva llengua, la seva cultura i el seu país, seguint el llegat del seu pare, el polític republicà Pere Coromines, per qui sentia una admiració a la ratlla de la veneració.

Però més enllà de la seva obra Coromines també és una persona fortament vinculada a l’excursionisme. Era sabuda la seva afició a fer excursions al llarg de tota la seva vida, esmentada sovint en la seva obra lingüística. Tanmateix les dades que se’n disposaven eren escasses i les fonts poc accessibles.

Recentment la publicació dels seus Itineraris(Ara Llibres – Fundació Pere Coromines) en forma de llibre ens permeten acostar-nos al Coromines excursionista i poder entendre el lingüista i patriota amb una mirada i llum nova.

Portada

Portada

Aquests Itineraris són l’exhumació dels seus quaderns d’excursions, conservats en textos manuscrits en el seu arxiu personal. Estan organitzats en dos grans blocs. El primer, els Itineraris pròpiament, recullen 457 excursions referenciades entre el 13-1-1923 (a Vallfornés) al 4-4-1954 (al Serrat d’Ocata). L’estructura general sempre és la mateixa: el número de l’itinerari, el punt culminant, el títol, la data, els punts rellevants, la descripció i la data de redacció. Hi ha dos sublocs, des de l’itinerari 1 fins al 215, és a dir, entre el 1923 i el 1934 (quan Coromines tenia entre 18 i 49 anys, en plena joventut) amb descripcions molt detallades i precises. A partir de l’itinerari 216 fins al final les descripcions són molt més breus i concises.

Caminant per Vallfornés

Caminant per Vallfornés

A partir de 1954 s’acaben les descripcions, però Coromines no deixa mai de sortir d’excursió sempre que pot durant vint-i-cinc anys més. Continua amb una llista numerada de sortides que arriba fins el 1979, amb l’excursió 1.332, als seus 74 anys. És l’etapa de plena immersió en la redacció de les seves obres magnes, i coneixent una mica el personatge, s’hi va abocar amb dedicació absoluta i, per tant, el temps per sortir a la muntanya era molt menor.

Quin era l’objectiu d’aquests Itineraris? No està gens clar. Per una banda sens dubte l’afició de l’autor a caminar i descobrir el país. No sabem com va començar a fer muntanya ni els orígens de la seva afició. En qualsevol cas, Coromines, com tants altres excursionistes, portava un recull detallat de les seves sortides en una mena de quadern de motxilla. Va recollir i documentar la seva activitat, com sempre va fer en la seva obra lingüística. Però volia anar més enllà? Potser havien de servir per la preparació d’una guia de muntanya? En aquelles dates només es disposava de les col·leccions de guies de l’Artur Osona, ja antigues, de César August Torras, desfasades en diversos aspectes, la guia de Soler i Santaló de la Vall d’Aran, i algunes petites monografies. El context era de creixement de l’excursionisme esportiu i sens dubte calien publicacions més modernes. Potser li va passar pel cap la possible confecció d’alguna mena de guia. No ho sabem del cert, però es possible que aquesta intenció estigués en el seu ànim, encara que probablement l’abast i la dinàmica de la seva obra li ho va impedir.

Joan Coromines  fent enquestes toponímiques, aixoplugats en una balma. Llesui, agost de 1963

Joan Coromines fent enquestes toponímiques, aixoplugats en una balma. Llesui, agost de 1963

El que sí sabem del cert és que Coromines sortia sovint d’excursió per la recollida de dades de la seva tasca lingüística, com es fa palès en els esments de la seva obra. Era un treball de camp que feia amb gust, ja que podia agermanar la seva gran afició per la muntanya amb la seva tasca lingüística. Això és evident en les seves sortides per l’Aran i l’Occitània, on esmenta sovint les converses amb els nadius a la recerca de mots i expressions, però també al Caro (“…trobem al pastor i li fem dir el nom d’aquells verals…”) i molts altres llocs, on esmenta les enquestes lingüístiques, especialment de toponímia, amb naturals de cada lloc.

La Foradada  del Motsià, muntanyes del sud que Coromines va trepitjar sovint

La Foradada del Motsià, muntanyes del sud que Coromines va trepitjar sovint

Però també pot haver-hi un tercer motiu en els orígens d’aquesta dèria muntanyenca. Coromines es va vincular a uns intents de creació d’un exèrcit català i afirma que una part d’aquestes sortides excursionistes servien per reconèixer el territori i entrenar-se amb aquesta finalitat. [1]

En qualsevol cas es desprèn de la lectura de tots aquests Itineraris una veritable passió per la muntanya, profunda i sincera, que el va acompanyar durant tota la seva vida. En els seus exilis a Llatinoamèrica, a USA, durant els viatges i estades d’ampliació d’estudis arreu d’Europa, Coromines sortia a conèixer les muntanyes properes sempre que podia, cosa que fa palès la seva estimació per la natura i la muntanya

Domingo Avalle,Joan Corominesn i Bernardo Miller a la Gelera de la Olla del Plata, Mendoza, Andes argentins

Domingo Avalle,Joan Corominesn i Bernardo Miller a la Gelera de la Olla del Plata, Mendoza, Andes argentins

Com és el Coromines excursionista? Dels textos es perfila un muntanyenc valent i decidit, tossut i enèrgic, enardit a cops, decidit a complir l’itinerari previst malgrat les condicions meteorològiques o el defalliment dels companys. Molt sovint surt en solitari i a cops amb algun dels seus germans i la resta amb companys variats, sense que en destaqui cap com a especialment fidel. Fa llargues o llarguíssimes caminades, dormint a masies, pallisses, ermites o fondes, duent a sobre la tenda de campanya sovint. Agosarat, no s’espanta davant la pluja, la boira o les tempestes. Camina de nit i surt de matinada. És clarament un home d’acció, amb la força de la joventut que li permet afrontar projectes ambiciosos. Mai es decanta per una pràctica tècnica ni arriscada. Coromines és un excursionista caminador, que grimpa si s’escau, però que no practica l’escalada o l’alpinisme.

Els Itineraris són en general textos molt esquemàtics, tècnics i freds (que abonaria la tesi d’una possible guia excursionista), amb quasi cap concessió a descripcions íntimes o paisatgistes. Moltes de les descripcions estan redactades amb força posterioritat als fets, i sovint hi ha imprecisions i oblits. A cops és molt precís en dades pràctiques i el minutatge, però d’altres gens. Per tant, són uns textos desiguals, en bona part degut al fet de la redacció a posteriori. Malgrat aquesta contenció, a cops però no pot evitar extasiar-se davant la contemplació del panorama des del cim del Montardo, del Migdia de Bigorra o en una vetllada al costat de la cabana dels Esparvers a la vall de la Llosa, on cau rendit a la bellesa del crepuscle. Als peus de Rocasança, a la Tossa d’Alp, sota les Muntanyetes i davant la vall de Gréixer escriu “… l’home se sent minúscul i desemparat davant de tanta grandesa, com si fos un d’aquells avets isolats que s’aventuren, com sentinelles avançats de la vida, fins arran de les carenes inaccessibles de la Tossa”, al circ de Colomers s’embadaleix davant “…aquells racons solitaris on birbillegen petits estanys…”

Josep M. Escaiola i Joan Coromines al cim del Monteixo, amb la pica d'Estats al fons (4 d'agost de 1935)

Josep M. Escaiola i Joan Coromines al cim del Monteixo, amb la pica d’Estats al fons (4 d’agost de 1935)

Coromines es mou per arreu. Normalment les sortides són d’una jornada, però sempre que pot les allarga a diversos dies, que aprofita per anar més lluny o recórrer itineraris llargs, traginant tot el fato a la motxilla. Evidentment va cap els llocs més propers i fàcils (Garraf, Vallès, Osona, Maresme, Penedès, etc) molt condicionat per l’aproximació derivada dels transports públics, que és l’únic mitjà d’accés. Però també fa nombroses escapades als Pirineus, però molt poques a muntanyes tarragonines o lleidatanes interiors.

Els Itineraris descriuen una muntanya molt habitada i viscuda, amb masies totes elles obertes, amb ramats de pastors, pagesos arrelats al tros, rectors a les ermites i carboners i caçadors al bosc.

Malgrat la seva contenció estilística introdueix de tant en tant alguna expressió bellíssima: “pendent espona”, “trèmola tenda”, “la vall és pigallada”, “camins endiastrats”,

És destacable la varietat de mots per esmentar i descriure els camins: camins de carros (quasi sempre en plural, poc en singular), de ferradura, de bast, ral, de matxos, de rucs, caminots, viarany, còrrec, carrerany, rost…

És interessant refer ni que sigui mentalment o sobre un mapa els recorreguts descrits, sovint molt diferents als actuals, per constatar com les aproximacions, les vies d’ascensions i les rutes han canviat radicalment. Aquest llibre ens confirma allò que ja sabem: a cada època i a cada generació canvia notablement la manera d’acostar-se a la muntanya, de recórrer-la i de relacionar-s’hi.

Es poden equiparar aquests Itineraris amb altres referents de literatura excursionista o de viatges catalana, com les Excursions i viatges de Verdaguer, segons alguns han escrit? En principi ens trobem davant uns simples quaderns d’excursions, escrits amb constància per un excursionista que no va deixar de sortir mai a la muntanya durant més de cinquanta anys. És un testimoni d’un alt valor documental per descobrir multitud de detalls i aspectes geogràfics i socials de tota una època. Més enllà de la importància de l’homenot de la llengua que els ha redactat el valor d’aquests Itineraris rau en la seva extensió que abraça mig segle i el mètode. Es troba a faltar en l’edició un estudi bibliogràfic així com una biografia muntanyenca del protagonista que aporti més llum sobre aspectes encara foscos. L’estil, fred i tècnic, no estimula la lectura ni la valoració del conjunt, però en qualsevol cas és un document clau per complementar la biografia de Coromines (existeix una biografia novel·lada Joan Coromines, una vida de llegenda, Ed. 62, 2005) i que es pot i s’ha de reescriure. Pel món del llibre i de la bibliografia excursionista esdevé una publicació més que interessant, rellevant, que engruixeix una llarga i rica tradició de cultura excursionista que és simplement cultura catalana.

 Notes

[1] Els intents de crear un exèrcit català on Coromines hi podria haver participat en el seu moment i que el podien haver esperonat a endinsar-se en el món de l’excursionisme és una hipòtesi més que plausible. En relació a l’exèrcit català, es pot dir resumidament que hi ha un fil conductor que va dels voluntaris catalans a la primera Guerra Mundial (que duien l’estelada com a distintiu) fins a les Milícies Pirinenques durant la Guerra Civil, passant per la Societat d’Estudis Militars i l’Ormica (Organització Militar Catalana). I l’excursionisme o algunes figures destacades del moviment excursionista hi han tingut un paper destacat. Josep Maria Batista Roca, destacat excursionista, fou el fundador de d’ORMICA, l’Organització Militar Catalana el 1926 a partir del SEM (Societat d’Estudis Militars) durant el regnat d’Alfons XIII. Era una organització més teòrica que pràctica per constituir un exèrcit català que es considerava imprescindible per assolir la independència de Catalunya. Macià i especialment la seva mà dreta, Lluís Nicolau d’Olwer, van tenir molt contacte amb l’excursionisme. Macià va fer una històrica ascensió a l’Aneto, però ja com a president de la Generalitat va estar lligat al moviment excursionista. Macià va fer servir l’excursionisme per creuar la frontera d’incògnit i preparar els fets de Prats de Molló que van acabar malament. La invasió des de Prats de Molló fou un intent d’invasió militar des de la Catalunya Nord per a independitzar Catalunya planejat per Francesc Macià i la direcció d’Estat Català, descoberta i avortada el 1926. Un altre episodi important són els Fets de Garraf, un intent d’ atemptat frustrat contra la vida del rei Alfons XIII d’Espanya, planejat per Bandera Negra, sots organització d’Estat Català dirigida per Marcel·lí Perelló i Domingo, i que s’havia de dur a terme durant la visita prevista del rei a Barcelona, el 26 de maig de 1925. En ambdós llocs trobem figures excursionistes, des de Batista i Roca a Abelard Tona i Nadalmai, company d’excursions de Coromines. El mateix Coromines havia participat en reunions del SEM abans de la seva desarticulació i es va exiliar a Montpeller després dels fets de Garraf. (Per això en aquestes dates no hi ha ressenya d’Itineraris). Pel mig hi ha el Centre Excursionista del Cadí, que era una mena de tapadora del SEM.

Coromines, en una cèlebre entrevista a Josep Maria Espinàs, recordava aquells fets amb aquestes paraules: “Les meves temptatives políticomilitars van començar amb la pujada de Primo de Rivera. Ens vam trobar una colla de joves que ens vam oferir a en Macià i Nicolau d’Olwer i tots dos van dir que sí, que comencéssim a preparar-nos perquè allò acabaria malament i arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya”. En els Itineraris esmenta de tant en tant alguna sortida amb la intenció de realitzar pràctiques i exercicis durant les excursions, que indiquen clarament aquest objectiu, però sense oferir cap dada, oculta probablement per seguretat. En l’excursió 139, a Sant Iscle de les Feixes, a Collserola, parla obertament d’una sortida de pràctiques amb els membres de la seva secció de Guardia Cívica projectada per Baltà a la Generalitat, ajuntant-se amb altres seccions de la Guardia de Palestra, dirigits per Fonts. Confessa que el projecte es va abandonar, el va reprendre Palestra amb la Generalitat al darrere, però es va acabar desdibuixant i ell ho va abandonar.

Enllaços

ara.cat
Itineraris excursionistes de Joan Coromines
Fundació Pere Coromines

Un commentari

  1. En Girbén23/03/2015 at 09:37

    Resulta curiós com a aquesta tan poc airejada etapa de l’excursionisme paramilitar hi he arribat d’una manera inversa (des de l’instant exacte del seu final, a Parzán), i ben remota: dels peus de la normal de la Monja dels Frares Encantats… Qui havia sigut aquell Andreu Xandri que una oportuna placa rememora? L’heroi i darrer mort de la Milícia alpina, d’aquí al grup Palestra… i, tot estirant el fil, als seus orígens que cites del mateix Coromines.

    Sobre l’entusiasme que em provoquen aquests fascinants Itineraris… Aquella jornada inversemblant del Pont d’Espies, del Segre, a La Coma…, passant pel Turp i el Pedró! Quina aventura, la 175! Amb l’afegit de la reflexió que es deriva de comparar aquell món i el d’ara. Tot i que ara no es digui: la gent continua “espeuant-se”.

    Sobre l’edició: estic ben d’acord que podria ser millor. Planyo als molts lectors -potser la majoria- que no tinguin el país sencer al cap… Què hauria costat afegir-hi una cartografia orientativa? Com a les guies de tota la vida: un mapa general i uns quants de parcials on poder situar -d’entrada- on para cadascun d’aquells topònims forts. On coi para aquest rotund “Cor-de-roure”? Ja et dic jo que, si m’ho encarreguessin, encantat els faria una peça com cal, com Coromines mereix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia