El muntanyenc

Cultura

Jacint Verdaguer i Anton Calvetó a l’Aneto

Download PDF

Publicat el 01-09-2013

Text:David Vilaseca  (Sant Quize de Besora, 1973)

Fotos: Fons Trutat 

(Bilioteca de Tolouse http://www.flickr.com/photos/bibliothequedetoulouse/)

David Vilaseca Basco, pirineista. Ha publicat en diverses revistes especialitzades com ara: Vèrtex, Muntanya, Excursionisme o Monografies del Montseny, i en d’altres com El 855 o La Lluna en un Cove. El 2010 i el 2013 va guanyar el premi de periodisme del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Es autor del llibre “Emili Juncadella, aventures d’un burgès als Pirineus (Cossetània 2004). 

 

VAn a22 de juliol de 1882. Acompanyat per l’aranès Anton Calvetó, Jacint Verdaguer és dirigí cap a les Muntanyes Maleïdes amb la intenció de pujar fins a la seva punta més alta, el cim de “Neto”, com deia ell, perfecte colofó per a aquell viatge fet per tal d’inspirar-se i recollir materials per a la seva obra Canigó. Al llarg dels anys, alguns han dit que havia pujat a la Maladeta, d’altres que no havia arribat pas més lluny del coll de Corones, o bé, que s’havia quedat just a l’avantcim; però, per què dubtem de la paraula de Verdaguer?

Penso que sovint els catalans ens mirem massa el melic i tendim a valorar poc allò que és nostre, a diferència dels pirineistes de l’altra banda de la frontera, que de ben segur haurien tractat de manera diferent les aventures d’una celebritat com Jacint Verdaguer.

Aquell estiu Verdaguer havia començat el seu viatge el 9 de juliol a la Seu d’Urgell, passà per Sant Joan de l’Erm, pujà a les comes de Rubió i al pic de Salòria, recorregué Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu i entrà a la Val d’Aran per Montgarri, fent camí després cap Arties i Vielha, des d’on el dia 21 s’enfilà cap a la famosa muntanya Maleïda[i], de la qual tant havia sentit parlar[ii], segurament influenciat per escriptors com Stéphen Liègeard o, com apunta Narcís Garolera, per «autors romàntics francesos (Victor Hugo, Hippolyte Taine…) que Mossèn Cinto coneixia bé. No hem d’oblidar que Verdaguer posseïa dos centenars d’obres de tema viatger i excursionista, moltes de les quals eren escrites en francès»[iii].

Antic hospital i ermita d'Era d'Artiga de Lin

Antic hospital i ermita d’Era d’Artiga de Lin

Acompanyat per l’aranès Anton Calvetó i una tercera persona no identificada, sortiren de Vielha i enfilaren la vall d’Artiga de Lin, passaren pel refugi i travessaren el port de la Picada, baixant cap als plans de la Besurta, ja a l’Aragó, on prengueren el corriol que menava a la vella cabana de la Renclusa, llavors construïda sota una petita balma, que era el punt d’inici de la ruta normal per la cresta dels Portillons , el glaciar, el coll de Corones i el Pas de Mahoma.

El port de la Picada, principal ruta de comunicació entre Benasc i la Val d'Aran

El port de la Picada, principal ruta de comunicació entre Benasc i la Val d’Aran

L'antiga cabana de la Renclusa, lloc on es quedà un dels companys a esperar-los, i on dinaren a la tornada

L’antiga cabana de la Renclusa, lloc on es quedà un dels companys a esperar-los, i on dinaren a la tornada

Jean et Barthélemy de Luchon

Jean et Barthélemy de Luchon

Quan mossèn Cinto féu aquell viatge, el massís de la Maladeta era encara «objecte de visions y llegendas»,tal i comescrivia Joaquim Manuel de Monerl’any 1880. «Lo pich mes elevat d’aquest se trova á 4404 [sic] metros sobre’l nivell del mar, cobert de neus perpétuas que han pres un color obscur. Está erizada la Maladetta de precipicis vertiginosos, profunditats horribles y sombras espantables»[iv].

El text del poeta, però, dóna pocs detalls de l’aventura i pot resultar ambigu. Hem de tenir en compte que prové del seu quadern de viatge, una llibreta de color negre de 15,5 x 8,5 cm i noranta-quatre folis, plena d’anotacions i croquis, o sigui, d’un esborrany, i no pas d’una obra literària.

Josep Maria Casacuberta[v] que va publicar per primera vegada fragments d’aquell quadern, associà la denominació “Malehida”[vi] amb Maladeta, un cim llavors encara no conquerit per l’excursionisme català i espanyol, que, com veurem més endavant, no lliga de cap manera amb la descripció feta per Verdaguer.

Curt Wittlin, que va recórrer els Pirineus per escriure un llibre sobre les excursions de Verdaguer, ens diu: «La descripció de l’ascensió a l’Aneto –és evident que no va pujar al pic de la Maleïda [Maladeta], ni a la veritable pica d’Aneto- s’ha fet justament famosa (…). Seria ben comprensible si el guia i Verdaguer haguessin fet mitja volta ja al coll de Corones –el primer “cim” esmentat -, on comença un pendent tan fort que no veig pas com ho podien fer sense “ganxos”, ço és, grampons»[vii]. Veiem, doncs, com Wittlin té molt poca fe en les habilitats grimpaires de Verdaguer, si bé en el mateix paràgraf admet que la xemeneia del Canigó –per on Verdaguer passà probablement més d’una vegada– li va semblar més difícil.

Un altre dels que va dedicar molt temps a resseguir aquelles excursions va ser en Bernat Gasull, autor del llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu[viii], que el 2008 va publicar un curiós estudi[ix] on s’intentava demostrar que Verdaguer sí que va pujar a l’Aneto. Una teoria que modestament comparteixo.

Si bé Verdaguer no va dir mai qui eren els dos personatges que l’acompanyaven en aquell viatge, un dels quals es quedà a esperar-los a la cabana de la Renclusa, sí que hem pogut saber qui era l’home que li feia de guia gràcies a la revelació que féu uns anys més tard el geòleg Lluís Marià Vidal, quan es féu acompanyar pel guia en una excursió des de Vielha, cap a Artiga de Lin i al Forau d’Aigualluts, l’estiu de 1897. «El guia que porto coneix pam a pam tots els racons: es diu Anton Calvetó i és el mateix, qui anys enrere, conduí mossèn Jacint Verdaguer al pic d’Aneto. De lluny m’ensenyà el lloc on l’eximi poeta s’ensorrà en una esquerda del glaç, i per poc hi perd la vida»[x].

Malauradament, d’aquell guia aranès pràcticament no en sabem res, ja que el seu nom no l’hem trobat en cròniques i excursions d’altres autors. Possiblement tenia vincles familiars amb un altre guia de Vielha anomenat Joaquim Calvetó, que va acompanyar el pirineista Juli Soler i Santaló a l’Aneto el 16 d’agost de 1904 i també una colla del CEC el juliol de 1907.

Des de la Renclusa pujaren fins a la cresta dels Portillons (no sabem si passaren pel Portilló Superior o per l’Inferior) i s’endinsaren al glaciar.

«Anem pujant per una rampa dreta hont se tròban, fins a les primeres congestes, alguns pins, no grossos. Grans pedres se tròban apilades, encara en sos marchs d’herba fresca, que régan los cent regalims de suor de la montanya. Se dobla la cresta que cau damunt la Rinclusa y entre clapes de neu, s’aixécan pedres més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit inmenses, tallades de tort y de través, y llansades sense orde ni concert, l’una sobre altre, com una pedregada de titans. (…) Mitja hora estiguérem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres aí vespre, y entràrem en la mar de neu»[xi]. En aquells anys, si hi havia força neu, era més habitual fer servir el Portilló Inferior[xii], que lligaria força amb la descripció.

El glaciar d'Aneto i aquelles pedres del cim que Verdaguer veia com "lo port felís de salvació"

El glaciar d’Aneto i aquelles pedres del cim que Verdaguer veia com “lo port felís de salvació”

«Era la primera gelera que jo veya, y hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, y n’estava enterat poch més que jo; e hi entràrem tots dos, ab la tranquilitat de l’ignorància, per un tros en què feya la serra esquena d’ase, que és hont lo glas se sol fondre més».

Aquí hi trobem una dada que cal tenir en compte quan ens diu que el guia ja feia deu anys que hi havia pujat, cosa que de ser certa convertiria l’Anton Calvetó en el primer guia conegut, aranès i de tot el Principat, que realitzà una ascensió a l’Aneto. Segons l’incomplet registre del cim, abans de Verdaguer ja hi havia pujat també el catalano-mexicà Juan Prim Agüero[xiii], el fill del general Prim, duc de Castillejos, compte de Reus i bescompte de Bruc, un 3 de juliol de 1878, acompanyat per guies francesos. El setembre de 1882 hi deixà testimoni l’advocat de Barcelona Manuel Torrabadella amb Rafael Torrent, que tenia setze anys, i dos guies francesos, i el setembre de 1883 apareix un tal Antonio Escofet; després res… Les pàgines corresponents a l’any 1884 i fins a l’agost de 1886 no s’han conservat i resten en l’anonimat. És possible que el mateix Verdaguer tingués noticia d’algunes ascensions anteriors quan el 1885 escrigué «Los Catalans que hi munten estimen més llur terra, veient totes les serres vassalles de llur serra» en el cant IV de Canigó.

Però continuem ambla travessa del glaciar: «No trigàrem a veure alguna esquerda; mes, confiats de trobar mellor camí, avansàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pújan mellor guiats y equipats. No sempre les trobàvam, y llavors havíam d’obrir-nos via en aquells perillosos rostos. Unes hores trigàrem en trepitjar les pedres del cim, que miràvam com lo port felís de salvació, y, després de mitj quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda».

Des del cim d'Aneto mirant cap a la Cresta del Medio i la Maladeta TRU C 246 Verdaguer descriu que veu des del cim de l'Aneto (Quaderns de viatge)

Des del cim d’Aneto mirant cap a la Cresta del Medio i la Maladeta TRU C 246
Verdaguer descriu que veu des del cim de l’Aneto (Quaderns de viatge)

Com era habitual mossèn Cinto solia anar amb sotana, i el seu equipament devia ser ben minso, comparat amb els “turistes” procedents de Luishon, que anaven encordats al guia amb grampons i piolet. Les seves traces, però, els devien resultar salvadores, sobretot a l’hora de pujar la cúpula, des del coll de Corones fins a l’espatlla d’Aneto.

Resseguint les notes de l’itinerari seguit, les peces van encaixant. Quan estaven travessant el glaciar miraven les pedres del cim, això és el límit de les neus, o sigui, a sobre de la cúpula o avantcim, punt on s’hi veien pedres i on se sentiren salvats; això tenint en compte que a finals del segle XIX el gel i la neu ocupaven una extensió superior a l’actual. També ens parla d’un tram de set o vuit minuts, que concordaria perfectament amb el que es pot trigar a superar el Pas de Mahoma fins al cim.

Des de dalt de l’Aneto, Verdaguer fa una descripció de les vistes a 360º, un exercici que tal i com fa notar Bernat Gasull, no es podria fer des de l’avantcim, perquè la mateixa cresta i el veritable cim li impedirien la visió d’una part del territori. Però vegem què diu Verdaguer d’aquell “Pont de Mahoma”, anomenat així després al cant IV del poema èpic Canigó.

«En lo cim de la Maleïda [Aneto] hi ha un allargament, vers hont se passa per una filera de rochs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenars de metres, xucla per cada banda a l’imprudent que gosa arriscar-s’hi, y una creu de ferro li recorda que allí caygué, fa dos anys, [un home] del qual encara no s’ha trobat lo cadabre. Allí hi ha un llibre hont pòsan lo nom».

Verdaguer descriu que veu des del cim de l'Aneto (Quaderns de viatge)

Verdaguer descriu que veu des del cim de l’Aneto (Quaderns de viatge)

Certament aquesta és la part del text que ha suscitat més polèmica al llarg del temps, amb opinions per a tots els gustos. Especialment pel fet que no signés al llibre de cim, que devia estar guardat en una de les fites. Aquest és un tema al qual no hi trobarem cap solució, si no és creure en la paraula donada per Verdaguer, que d’altra banda, dubto molt que mentís i que intentés amagar-ho. Val a dir també que al registre de cim no tothom hi signava, com és el cas de Henri Brulle, Jean Bazillac i Celestin Passet, que, cinc dies més tard que Verdaguer, sabem que passaren pel cim i no hi escriviren res.

«Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, y emprenguérem de nou la marxa, procurant sobretot fugir de les feses, més eixes són enganyadores».

Per un home fet i avesat a caminar per la muntanya com Verdaguer, superar el pas de Mahoma no havia pas de ser un problema gaire gran, i potser per això no li donà en el seu text la rellevància esperada; però hem de recordar que estem parlant d’una simple llibreta de notes, i a més, cal tenir en compte que el famós pas ja havia estat modificat pels mateixos guies de Luchon i havia perdut la fama de terrible, «La gran pedra plana que constituïa el principal obstacle, i que els guies havien batejat amb el nom del pas del Cavall (perquè el travessaven cama ací cama allà), s’enfonsà entre el 20 de setembre de 1876 i el 13 de setembre de 1877»[xiv].

En aquest sentit, trobo molt adequada l’apreciació feta deu anys més tard pel militar Juan Avilés, que féu la primera ascensió estatal a l’Aneto des d’Aigualluts (la ruta de Henry Russell) amb Francesc Macià (més tard president de la Generalitat) i tres guies aranesos. «aunque presenta no pocas dificultades al paso, me parece magnífica carretera teniendo en cuenta las que hemos superado hasta aquí[xv].» I ells tampoc no escrigueren res al registre de cim.

Entenc, doncs, que el principal problema amb què es trobà el nostre mossèn aventurer no fou aquell tros de cresta aèria, sinó el gel i les seves esquerdes, un terreny per ell desconegut i incert, tal i com quedà palès en el text quan tots dos estigueren a punt de tenir un seriós accident. «Sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, y diguí al guia: ¿Sentiu?. No tingué temps de respondre’m i s’ensorra, al mateix temps que jo, en la boca negra d’un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, y jo m deixí anar d’esquena, sentint glassar-se’m de por la sanch de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, y fiu, y férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys y cants de sirena». Més encara si no duien corda ni grampons, ni piolet, com sembla ser; potser per això la ressenya s’acabava així «L’anada a la Maleïda és perillosa; no la aconcellaríam a ningú, sinó emprenent-la ab cordes, ganxos, varis companys valents…[sic]».

El vell Hospitalet de Benasc. Verdaguer hi va fer nit després de fer l'Aneto

El vell Hospitalet de Benasc. Verdaguer hi va fer nit després de fer l’Aneto

[i] A Catalunya era coneguda d’antic com a Muntanya Maleïda o en plural, Muntanyes Maleïdes. Verdaguer coneixia també la denominació Nethou utilitzada pels francesos, en un dels croquis i en el poema Canigó fa servir “Neto”.

[ii] Les gestes franceses als grans cims pirinencs despertaren un gran interès entre els excursionistes catalans. A tall d’exemple, el 1880 la revista La Renaixença va publicar l’article “Exploració del sud-est y del sud del Nethou” de Henry Russell, i el 1881 l’anuari de la Associació d’Excursions Catalana va publicar l’ascensió hivernal a l’Aneto de Maurice Gourdon.

[iii] Garolera, Narcís. Jacint Verdaguer textos, comentaris, notes. Pagès Editors, Lleida, 2004. Pàg. 184.

[iv] Antoni Mir, Joaquim M. de Moner, Josep Pleyan de Porta. Àlbum històric pintoresc i monumental del Pirineu (1880). Garsineu Edicions, Tremp, 1996. Pàg. 112.

[v] Casacuberta, Josep Maria. Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques. Editorial Barcino, Barcelona, 1953. Pàg. 39-41.

[vi] Verdaguer abona aquesta confusió en un croquis del seu quadern, on surten els cims de “la Forcada” referint-se a la Forcanada, “Neto” com Aneto i curiosament “Maleïda” com Maladeta. Nom que en un altre dibuix utilitza també per designar tot el massís, igual que en el text.

[vii] Wittlin, Curt. Del Canigó a l’Aneto. Pagès Editors, Lleida, 2002. Pàg. 141-143.

[viii] Gasull, Bernat. Les ascensions de Verdaguer al Pirineu. Cossetània, Valls, 2008.

[ix] Vegeu a Internet el seu blog: lesascensionsdeverdagueralpirineu.blogspot.com.es “Jacint Verdaguer va arribar al cim de l’Aneto?”, entrada del 22 de juliol de 2008.

[x] Vidal Carreras, Lluís Marià. Excursions a la Pica d’Estats. Cossetània, Valls, 2003. Pàg. 36.

[xi] Verdaguer, Jacint. Excursions i Viatges (a cura de Narcís Garolera). Editorial Barcino, Barcelona, 1992. Volum III. Pàg. 144-146.

[xii] Hernández, Alberto i Martínez, Alberto. Aneto guía montañera. Desnivel, Madrid, 2007. Pàg. 48 «En el siglo XIX, durante los veranos con mucha nieve, por aquí se abordaban los ventisqueros del Aneto».

[xiii] Vegeu: “Espanyols al cim d’Aneto en el segle XIX” Butlletí del CEC nº 511, desembre de 1937.

[xiv] Escudier, Jean. L’Aneto i els seus homes. Pòrtic, Barcelona, 2001. Pàg. 99.

[xv] Avilés, Arnau. El Pallars, Arán y Andorra. Garsineu, Tremp, 1993. Pàg. 85.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència