El muntanyenc

Viatges

Islàndia sobre 2 rodes

Download PDF

Publicat el 11-05-2016

Text i Fotografies: Roger Mora Puyal

Antropòleg de formació, viatger, alpinista, ciclista, casteller i, quan queda temps, administratiu

Després de molts mesos xerrant amb uns i altres, mirant vídeos i llegint reportatges, ho tenia més clar que mai: Islàndia, la terra del gel i el foc, havia de ser l’escenari d’un nou viatge, el meu petit gran viatge. Deu dies de travessa en BTT per les pistes de les Terres Altes en solitari, tastant la pols i el vent del nord, que els seguirien dotze dies més de cotxe i turisme en petit comitè amb la Núria (la meva parella), amb qui ens trobaríem a Reykjavík.

És així doncs com em vaig plantar un divendres, a les 18 h de la tarda, a l’aeroport del Prat, per sortir volant cap al nord i on van començar les peripècies d’un viatger no iniciat en el món de les travesses en solitari: passejades corredor amunt i avall per facturar la bicicleta, dubtes del personal de l’aeroport, informacions contradictòries, … Finalment, però, paquet lliurat en una porta “d’equipatges especials” (semblava que no estiguessin gaire acostumats als embalums grans), cacaolat de comiat amb la família i cap a l’avió!

Inventari a casa, pocs dies abans de marxar

Inventari a casa, pocs dies abans de marxar

Diuen que tot gran viatge comença per una primera passa -tal vegada la de pujar a l’avió, potser la del dia en què et decideixes a comprar els bitllets, …- sigui com sigui, aquells primers compassos els recordo amb una mescla d’agitació, sabent que estava iniciant un projecte nou, mai contemplat fins aleshores, amb una profunda satisfacció i sentiment de llibertat. A més, a mesura que l’avió pujava graus de latitud, la tèrbola llum d’un capvespre que es resistia a caure en la profunditat de la nit em recordava que aquest cop seria de veres lluny de casa, a la frontera del mateix cercle polar àrtic.

Un cop a terra i després d’una llarga nit d’autocars i paquets amunt i avall, em llevo el matí del 24 d’agost amb una notícia inesperada: un volcà de la glacera de Vatnajökull ha entrat en erupció i no se sap encara la magnitud que pot arribar a assolir (ja m’havien advertit que no tingués una ruta tancada, perquè les inclemències del temps em podien fer variar els meus plans d’un dia per altre, però això em semblava una mica excessiu). Així, doncs, dia de turisme per la capital, visita al centre comercial per comprar quatre productes frescos, cerca desesperada de xarxes wifi per actualitzar la informació de l’erupció i salutacions via whatsapp a família i amics, tot plegat molt excitant.

Sovint penso que l’experiència és un factor determinant a l’hora de mesurar el risc real dels esdeveniments i a la matinada del meu segon dia a Islàndia, ho vaig poder comprovar. I és que després de moltes visites al punt d’informació i de moltes consultes per internet, vaig concloure que la noia que m’atenia en sabia tan poc com jo de volcans i que, en cap cas, no es volia mullar en un aspecte que li feia tant de respecte com podia ser el fet de sentir-se responsable de la meva possible mort ben rostidet a les brases magmàtiques. La diferència, però, és que a mi m’esperaven i jo no podia demorar més la sortida! (Bé… Alguna cosa li havia de dir perquè em deixés marxar, no?) Així doncs, i després de mirar-me les possibles alternatives que podia assumir (he de confessar que em feia cert respecte la idea de quedar-me sol i incomunicat sabent que la terra que tenia sota els meus peus tenia ganes de rebentar) vaig decidir anar-me’n a l’altra punta de l’illa i fer una ruta circular al voltant de la glacera de Langjökull: una ruta poc atractiva i gens comercial, que presentava certs trams de dubtosa continuïtat. Perfecte, just el que buscava! Soledat, desert i gel fins atipar-me’n.

És així com vaig començar a pedalar cap a les 10 del matí, amb un rumb incert però decidit, travessant urbanitzacions i carreteres metropolitanes dels afores de la capital. Poques hores més tard, a l’alçada del Parc Nacional de Thingvellir deixo la carretera nacional per agafar una pista ampla de terra. Adéu cotxes, prou signes d’humanitat… Ara sí, comença l’aventura! Bé… Per ser franc, de cotxes -pocs- tard o d’hora sempre n’acabaves trobant algun, però la il·lusió no me la treia  ningú de sobre!

Panoràmica de Thingvellir

Panoràmica de Thingvellir

A l’àrtic, els dies d’estiu són llargs i si et deixes dur per l’emoció costa trobar l’hora de deixar de pedalar. La imatge d’una llauna, un refugi d’emergència penjat al mig del no-res, em deia, però, que ja estava prou lluny de qualsevol cosa com per poder deixar-ho per aquell dia i prendre’m un descans fins l’endemà… I sort! En baixar de la bicicleta i començar a preparar el sopar vaig tenir consciència de l’estat de degradació en què estava: amb el vent i el fred no m’havia adonat de com havia arribat a suar i ja estava en un marcat estat de deshidratació! (nota: una de les meves obsessions al llarg de tot el viatge va ser no quedar-me sense aigua i la bona gestió del preuat recurs va ser un dels majors aprenentatges que vaig haver de fer en l’autonomia de tots aquells dies).

Carregant els bàrtols abans d’arribar a Langjökull

Carregant els bàrtols abans d’arribar a Langjökull

El matí següent, amb les piles recarregades i amb molta més il·lusió encara pel que m’esperava (el que portava a l’esquena només em podia prometre grans paisatges) vaig posar-me a pedalar ben d’hora per aprofitar el sol i el relatiu poc vent que bufava; pista ràpida de terra, amb desnivells assumibles. No vaig trigar gaire a veure Thórisjökull i Geitlandsjökull, les primeres llengües del Langjökull, que m’oferien un panorama impressionant de desolació i immensitat a parts iguals, amb l’atenta mirada del gel perpetu amenaçant. Ingredients, però, que, com a mi, sembla que atreien els tours turístics més intrèpids de la contrada. És així, doncs, que em vaig trobar la caravana de dos autobusos d’estètica gairebé militar que duien un regiment de turistes amb llicència per fotografiar a una aventura polar perfectament programada: “a les dues desembarcament al peu de la glacera, passejada amb grampons (no cal portar-ne, el nostre guia us en deixarà) i refrigeri en tornar. Un cop a la capital, els participants podran comprar souvenirs de la seva experiència àrtica”.

Panoràmica de Thórisjökull i Geitlandsjökull: les primeres llengües del Langjökull

Panoràmica de Thórisjökull i Geitlandsjökull: les primeres llengües del Langjökull

Bus de guiris a Langjökull

Bus de guiris a Langjökull

Ràpidament oblides aquests personatges, sobretot quan s’esvaeix la pols que aixequen… I nosaltres a la nostra: voregem el riu, canvi de rasant, baixada i seguim fins a Húsafell, un suposat poble on aconsegueixo dinar a l’únic lloc possible: la gasolinera, que és, a més, el supermercat i el restaurant de la zona. En un lloc tan petit, no hi ha lloc ni tan sols per a carreteres, de manera que enfilo el mateix camí per on he arribat i torno a les terres altes. A mesura que vaig acumulant quilòmetres, cada cop l’ambient és més desolador i menys humanitzat; el seguit de pujades i baixades em fan testimoni d’un paisatge gairebé lunar, amb immensos camps de lava esquitxats de petits rius i llacs per aquí i per allà, que intenten, en va, aportar un bri de vida a una terra indòmita i eterna. Finalment, una cabana de pescadors a la vora d’un llac s’ofereix com a refugi per passar-hi la nit. Per segona nit consecutiva, sembla que no hauré de fer ús de la tenda!

La Langjökull traient el nas entre els contraforts de la muntanya

La Langjökull traient el nas entre els contraforts de la muntanya

Si el clima islandès no acostuma a brindar excessives alegries, encara és pitjor si resulta que t’has perdut! Comencem bé el dia… Repassem-ho de nou: corba a la dreta, corba a l’esquerra i… llac? No pot ser! El camí no segueix i ja no sé com fer-ho per tornar! De mica en mica em vaig posant nerviós, mentre recordo les paraules del meu amic Mario abans de marxar: “Diuen que un paio que es va perdre un estiu per allà on tu vols anar no el van trobar fins al cap de dos anys, en forma de pingüí congelat!” Anem llestos. La divina providència, però, sembla que avui està de bon humor i és que, enmig del no-res i quan ja no sabia on era ni cap on havia d’anar, de cop veig un punt a la vora d’un llac: dos pescadors! Però si no hi ha ningú més en un radi de 50 km! Crec que mai s’explicaran la meva aparició ni les festes que els vaig fer mentre m’ensenyaven, sobre un paper mal imprès d’internet, que el meu mapa estava equivocat i que em trobava lluny d’on em pensava. Miracles de la vida.

La màgia dels fills de Langjökull

La màgia dels fills de Langjökull

Comptat i debatut, un matí de desgast físic i (sobretot) de coco, que liquidem desfent quilòmetres i tornant al camí correcte. A partir d’aquí la idea continua sempre sent la mateixa: un camí mig difús, enmig de llacs i relleus mal definits, coberts de molses i petites gramínies que creixen aquí i allà i, això sí, la mirada sempre imponent dels gels del Langjökull disposats a caure’m a sobre d’un moment a l’altre. De cop, i quan semblava que estava perdut enmig de la natura més indòmita, una tanca rovellada i un cartell mig esborrat pel pas del temps: “Prohibit el pas, propietat particular”. L’estat de conservació de la instal·lació no inspira gaire temor; però la idea d’una terra salvatge, on la llei la imposa el més fort, no convida a saltar-se gaire una llei que (d’altra banda) desconec. Així doncs, prefereixo girar cua i fer una llarga volta que em farà baixar del desert de les terres altes fins a la costa de Hrútafjördur (un fiord pesquer del nord de l’illa), però que, d’altra banda, em permetrà carregar menjar i energia -últimament una mica minvats-.

Pas de riu al nord de Langjökull

Pas de riu al nord de Langjökull

Cau el capvespre àrtic ja, quan em trobo una altra cabana de pescadors, aquest cop habitada per un avi que em convida a passar la nit amb ell a canvi d’un mòdic preu de 25€. Agraeixo la seva generositat i decideixo seguir fins a Stadur (el poble pescador que tanca el fiord de nom irrepetible); decisió que, malgrat precedir una llarga baixada fins a la costa, em suposarà 80 km més, en una jornada llarguíssima i molt dura pel que fa a desgast. De tota manera, a mesura que perdo alçada i m’engorjo per les valls que menen fins a la costa, el paisatge va canviant de forma i colors, per mostrar-me una Islàndia rural molt més amable: petites granges disperses, voltades d’infinits prats d’herba tendra i milers d’ovelles.

És tard, molt tard, quan arribo al petit poble. Tant, que fins i tot la curta nit de l’estiu islandès ha acabat caient per deixar pas a una tímida aurora boreal, que, com al nouvingut quan arriba a una casa de visita, em saluda amigablement. Nit màgica per tancar un cicle duríssim de 300 km, sota els efectes del vent i la boira (tot sigui dit, el temps m’ha respectat i no m’ha deixat cap de les mítiques tempestes atlàntiques amb què sovint et regala).

L’endemà em llevo en un ambient assolellat i fred, que em permet fer una mica de bugada i anar a comprar quatre queviures a la petita botiga multifuncions del poble. És ja passat el migdia quan torno a carregar tot el material i som-hi, com ahir, però a la inversa. Recorro una de les llarguíssimes valls que s’enfilen cap al desert de l’altiplà. En passar l’últim hostal saludo l’última persona que veuré en els pròxims 3 dies… Des d’ara la soledat més absoluta: tan sols unes escadusseres ovelles de tant en tant -de vegades, ni això-, la terra, el vent i sempre el gel com a teló de fons seran els meus acompanyants en la cerca del camí que, després de donar la volta pertinent, em torni al punt on volia anar a parar abans de trobar-me els límits d’aquella terra de propietat particular.

Mi

Estepa àrtica al nord de les Highlands

En aquest context, no serà fins al tercer vespre que em trobaré un cotxe tot terreny de rodes enormes, ple d’autòctons islandesos que, aprofitant l’arribada del cap de setmana, s’escapen per anar a pescar als isolats llacs de l’altiplà: un dels autèntics esports nacionals de l’illa. La seva mirada reflecteix la sorpresa que els causa el fet de trobar-se un vagabund com jo en un lloc tan penjat com aquest, i a mi la seva imatge em diu molt, també… La ruta 35 (una pista de terra que creua l’illa pel centre) ja no pot ser gaire lluny. La veritat és que en tinc ganes, després de tants dies! Tinc ganes de poder acampar en algun tros de terra una mica tou, una mica més amable, i si pot ser amb alguna cafeteria a prop, per treure’m d’una vegada el fred que porto a sobre des de fa tants dies! El mapa em diu que estic de sort: a menys de 40 km hi ha Hveravellir; una surgència d’aigües termals amb un petit xiringuito per a turistes, al costat!

Un cartell al camí, de vegades la millor alegria

Un cartell al camí, de vegades la millor alegria

Una tanca, una cabana, un llac... Tot per conservar al sud d’Stadur

Una tanca, una cabana, un llac… Tot per conservar al sud d’Stadur

La veritat és que l’arribada es fa llarga i feixuga, en especial en veure, quan arribo, que el petit estand ja fa estona que ha servit la mica de sopar que ofereix als campistes i en comprovar que el selló m’està destrossant el cul fins a límits alarmants. Sembla que les pedres del camí hi tenen alguna cosa a veure. Només em queda el consol dels pobres: sopa de sobre per escalfar un cos gèlid fins al moll de l’os i una merescuda dormida en una tenda que, per primera vegada en molts dies, em deixa dormir sense abatre’m amb l’infernal soroll del vent.

Un sol radiant em saluda el matí següent: bany de luxe a l’aire lliure i carretera i manta, que ara resulta gairebé terapèutica (impossible la comparació amb els senderets per on he passat els últims dies…). L’únic inconvenient és el mal al cul, que amb qüestió d’hores s’ha tornat insuportable. Tant és així, que en un primer moment prefereixo eliminar la volta fins a les muntanyes de Kerlingarfjöll (un relleu embriagador que em tenia embadalit de feia dies, però que m’allargava la ruta almenys dues jornades ben bones, un altre cop per camins indesxifrables). Finalment acabo per tornar per la via ràpida fins a Geysir, un dels punts neuràlgics del turisme de masses islandès.

Un cop allà, i després de dues duríssimes jornades de dolor profund i del temps més dur que em trobaria al llarg de tots els dies a l’illa (amb temperatures mai superiors als 10ºC, pluja constant i vents laterals de fins a 150 km/h, que sovint em feien caure de la bicicleta), entro de cop i sense peatges en un oasi de plaer: com si d’una porta màgica es tractés, la cafeteria del famós doll em brinda tot tipus de plaers, sempre a preus de qualitat. L’aventura s’ha acabat. Demano una xocolata desfeta i miro l’horari d’un bus comercial que em torni a la capital.

Posta de sol arribant a un post perdut enmig de les Highlands

Posta de sol arribant a un post perdut enmig de les Highlands

Mentre arrenca el motor de l’automòbil, veig absort a través del vidre les gotes de pluja regalimant i no puc deixar de pensar que, fins fa una hora escassa, aquell era el meu medi i el meu tot. Penso també en la glacera, en les ovelles, les postes de sol eternes i en el vent, molt de vent. En els camps de lava, en la tenda de campanya, en les alforges… I mentre recordo tot el que he viscut, de mica en mica prenc consciència del que he fet: un viatge que no és cap heroïcitat, ni la base per a cap literatura fantàstica, tampoc ho pretenia, simplement un viatge que em dóna vida, la meva vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència