El muntanyenc

Esports

L’Himàlaia i la Mistery Wall

Download PDF

Publicat el 11-12-2012

Text: Eulàlia Sancho

Tècnica de prevenció, addicta a la verticalitat i amant incondicional de la natura

Fotos: Sílvia  Vidal i Marc Martin

Quan enyoro el viatge d’aquest estiu i vull reviure les sensacions que he viscut al Baspa Valley obro el calaix de dalt de la calaixera i inspiro profundament; allà guardo una bosseta d’olors que cada dia que passa és més dolça i més intensa, i no puc evitar que un somriure ample i relaxat em retorni uns instants al paradís. La bosseta conté flors de marihuana, fusta de cedre i sàndal.

La vall del Baspa es troba al districte del Kinnaur, a la regió de Himachal Pradesh, al nord de l’Índia, encaixada entre el Tibet i el Nepal, al mig de l’Himàlaia més amable, amb un clima tropical – a la seva part més baixa, a Sangla (2.680 m)- que es va fent alpí a mesura que es guanya alçada, superant velles morrenes glacials, fins als 3.450 metres on està ubicat el darrer poble, Chhitkul.

La Sílvia Vidal volia anar a escalar en solitari una paret verge que havia conegut casualment per una fotografia i quan em va proposar viatjar a l’Índia per ajudar-la en els aspectes logístics no m’hi vaig poder negar i em vaig deixar anar, ben lliure, a la incertesa del viatge. De fet, totes les referències que tenia eren el nom de la vall principal, la fotografia i el Google Earth, amb què, més que veure, vam imaginar una paret, entre moltes altres parets.

Dues dones petitones amb 150 quilos de material d’escalada (dos-cents metres de corda, pitons, espits, ferramenta flotant, roba d’hivern i menjar per un mes), que omplen cinc grans bosses i dues motxilles, movent-se a través de prop de 500 km en transports públics pel caos d’aquest país extraordinari i desconcertant, no és cosa de broma. La primera setmana va ser absolutament trepidant: comprem bombones de gas, difícils de trobar a l’Índia, i ho resolem la primera tarda a Delhi, a la botiga d’esports de muntanya d’en Mohit Oberoi, un escalador local que ens dóna referències sobre on podem trobar portadors per a l’aproximació i que ens sorprèn quan ens diu que coneix Montserrat i que ha escalat la Trompa de l’Elefant. Fantàstic! Ens regala el seu llibre Escalades a l’entorn de Delhi.

Decidim embarcar-nos la mateixa nit en un bus Volvo cap a Shimla, el preu inclou una ampolla d’aigua embotellada i una sospitosa bosseta de plàstic. Seran 230 km en 10 hores, els darrers dels quals transcorren entre vomiteres d’alguns passatgers, vet aquí les bossetes! Hi arribem plovent com un presagi dels dies que vindran: estem en ple monsó, que teòricament arriba bastant desgastat a la vall del Baspa i ho haurem de veure… Volem descansar unes hores a l’hotel i tenim alguns problemes amb les cagades dels micos que poblen, provocadors i impertinents, la ciutat. Després d’alguna discussió rocambolesca amb el mànager, ens canvien la roba del llit i dormim. Unes hores després passegem per la magnífica ciutat, en altre temps seu d’estiu del govern anglès i lloc de vacances dels funcionaris benestants. Comprem cent barretes energètiques i algunes delicatessen per al camp base. Al matí volem sortir cap a Rampur, a 150 km, en bus. Quan ens llevem a les 6.30 h, baixem els petates, sortim de l’hotel i la boira ho envaeix tot. Plou, la passarel•la de sortida de l’hotel cap a la carretera s’ha enfonsat i hem de grimpar, carregades, per una escala de bambú d’uns dos metres, que puja fins on ens espera un taxi. Per acabar-ho d’adobar es produeix una discussió a tres bandes entre els implicats, que som nosaltres dues, el conductor i el propietari del vehicle. El cas és que el conductor no vol portar-nos, opina que l’equipatge és excessiu i que pesa massa… mitja hora bona sota el plugim, envoltats de xafarders, camions i cotxes que fan sonar les botzines sense parar. Acabem a l’estació d’autobusos on, per sort, hi ha consigna, hi deixem els trastos i busquem un altre hotel més net per passar la nit: marxarem l’endemà en taxi cap a Sangla, a 185 km.

Els viatge és lent, Theog, Narkanda, Rampur… pobles de la vall del Sutlej, un riu esfereïdor, afluent de l’Indus, que ens diuen que en aquestes dates sovint inunda poblacions i talla la carretera. Cues, botzines, fums, basars plens a vessar de gent en el camí que fem en unes 10 hores, és a dir, a 18,5 km/h. Arribem molt cansades a Sangla ja de nit, ens allotgem al Baspa Guesthouse i sopem momos i cervesa d’amagat en una habitació amb el conductor i en Gynni, un sikh encantador que ens ha volgut acompanyar tant sí com no i que ens ha fet riure tot el camí.

De bon matí anem amb bus local fins al Banjara Camp. L’indret és preciós, un campament ple de flors vora el riu, nois encantadors, camins empedrats de palets de riera amb unes grans tendes ben equipades amb mobiliari d’estil, bany complet i una pèrgola fora amb butaques de mimbre; increïble! Ens hi ha enviat en Mohit Oberoi per tractar el tema dels portadors. El manager del camp és en Sonu Pandei, un indi guapo que ens posa en contacte amb l’alcalde del poble de Batseri, que coneix la vall on es troba la paret que busquem i que intentem veure en va: les boires amaguen el seus secrets. La reunió es fa al jardí de casa seva i parlem del tema tot bevent suc de poma fermentat. Finalment acordem que en dos dies ens facilitarà set portadors i un guia. De tornada baixem caminant fins a Sangla, a uns 6 km, una passejada inoblidable entre horts, pomeses i namastés.

Aproximació a la paret : els portejadors passen el torrent.

El dia escollit per a l’aproximació plou tot el dia i a les set del matí els portadors fan el ronso per si encara ens fem enrere i ho deixem per demà, però no se’n sortiran, estem decidides a pujar avui. Amb tot això comencem a caminar tard per la primera part, un bosc en fort pendent; el camí s’acaba vora el riu que creuem descalços ajudant-nos els uns als altres. A partir d’ara hem d’anar decidint la pujada entre vegetació de prat alpí alta fins a la cintura i al cap de poca estona anem xops de dalt a baix. La vall es tanca, fosques parets de granit s’eleven a les dues bandes, el soroll de les aigües que es precipiten dels cims invisibles es eixordador. La boira, enganyosa, ens impedeix d’arribar allà on volíem, ni tan sols sabem de segur si l’aproximació és la correcta, només ens ho creiem perquè ho diu el guia. Cap a les sis de la tarda els portadors ens deixen a uns a 3.800 m. d’altura i marxen tartera avall. Suposem que el peu de la paret deu estar uns 600 m per sobre, però en aquest món tancat de boires tot és incert.

Camp base: soledat i boira entre les grans parets

Plou lentament durant la nit. De tant en tant, allaus de pedres es desplomen, amb un tro creixent, des de les parets mil metres per sobre de l’estreta vall on hem bastit el nostre campament sota d’un gran bloc de granit. Al matí del 6 d’agost decidim pujar el campament uns 250 m més amunt, a dalt d’una morrena, també a recer d’uns blocs balmats. Cap a les 11 la Sílvia marxa per valorar el camí fins a la base de la paret, mentre jo em quedo muntant el camp base definitiu i assecant roba. Durant tot el dia només hi ha petites ullades de sol. De la paret res, només intueixo la seva enorme presència. Torna al cap de vuit hores, ja gairebé s’ha fet fosc. M’explica que no ha vist la paret però que l’ha pogut tocar i que l’accés és força complicat: tot és un caos de barrancs, cascades i rampes llises fins arribar al pedestal. Està molt cansada però inquieta, no pot descansar. Intentem dormir una mica i l’endemà tornar a valorar les possibilitats. Una allau especialment eixordadora ens desperta de matinada; ella ja ha pres una decisió: quan surti el sol baixarem al Banjara Camp per contractar tres portadors que faran dos viatges amb tot el material d’alçada, assegurats amb cordes fixes, fins al peu de la via. Li deixo el meu boudrier, que ja no necessitaré, per assegurar-los entre els perillosos slaps llimats per l’antiga glacera. No ha plogut aquesta nit però la Mistery Wall continua amagada fent honor al seu nom.

Tot ha anat com esperàvem: el dia 10 pujaran fins al camp base tres portadors i mentrestant la Sílvia tindrà temps per muntar cordes fixes als passatges que cal assegurar. Dinem al Banjara i l’acompanyo amb la calma fins als límits del paradís. No sé ni com despedir-me. Tardaré 33 dies a tornar a tenir notícies d’ella.

Els dies continuaran en soledat, a la vall del Baspa, que vaig recórrer fins a formar part del paisatge, sota l’aigua que no deixa cap dia de caure, puntualment. Allà dalt la Sílvia lluita al bell mig de la paret que mai no s’ha deixat veure, però que jo sé que hi és, allà on ella l’havia tocada, on deien que l’havien vist els pagesos de Batseri: misteriosa paret coberta sempre de broma! A la vall gran continuava la vida, estenent-se plàcida i rural entre flors i dones acolorides i homes d’ampli somriure i nens enjogassats… I jo anava gravant el nom d’ella a les pedres, deixant-les a les vores dels camins, entre les banderes d’oracions, per reforçar la seva presència, només a quatre quilòmetres de distància, només!

Pont de fusta sobre el Baspa

Em queden 780 rúpies (uns 12 €) i un flamant bitllet de 20 € que no em vol canviar ningú. En Marc, el meu fill que em ve a rescatar, té previst arribar el dia 13 i falten encara dos dies. Avui no hi ha llum a Sangla, plou, soledat total entre la poca llum que queda, Baspa avall, cap a l’oest. Ens trobem finalment el dia 12, després d’una baixada en bus fins a la vall principal del monstruós riu Sutlej -he necessitat una mica de química per fer callar els batecs incontrolats que em provoca aquesta carretera. Viatgem junts fins a Kalpa, on cap al tard s’obre la boira i podem admirar el Kinner Kailash, la muntanya més alta del Kinnaur (6.050 m).

Vessant nord-oest del Kinner Kailash (6.050m).

 

Al paradís les espases són de plàstic: infants a Banjara Camp

Al paradís les espases són de plàstic: infants a Banjara Camp

L’endemà tornem en taxi a la vall del Baspa i dedicarem tres dies a pujar caminant fins al darrer poblet, Chhitkul. La primera etapa, es fa per un camí que comença ample però que es va perdent, passat Batseri, enmig d’una selva subalpina exuberant, flors precioses, cedres gegants, blocs de granit plens de molses, aiguamolls com miralls, bosquets de pollancres vora els rius que travessem descalços, papallones i… rovellons. Ni rastre de l’ós negre que ens asseguren que volta per aquí. Dormim a Rakchham en un hotel sorprenentment net i agradable. Nens ben vestits i alimentats que ens prenen el pèl, camps de farratge de flors rosades, vaques grassonetes. Tothom riu aquí, és un poble ric, les cases són grans, magnífiques, hi ha molta vida i aigua calenta i tovalloles netes a l’hotel…. Ommmmm.

L’endemà, descansats, hem d’anar fins a Chhitkul per la carretera ja que Les pluges s’han endut el pont del camí que seguim, just a l’entrada del poble. El paisatge ha canviat, la vegetació alpina dels pins de l’Himàlaia substitueix els cedres i més amunt, més enllà de les cases, s’acaba i comença el regne mineral. El poble té fama de ser un dels més representatius de les zones altes de l’Índia, en especial la seva arquitectura; està a 3.400 m. i és un centre de turisme interior, des del qual es pot fer la volta al Kailash passant per un coll a 5.242 m. La frontera de Tibet és a prop i es necessita un permís especial. Aquesta nit, mentre es pon la lluna darrera els núvols, veiem els primers estels des que som a l’Índia, l’aire és fresc i subtil…

La Mistery Wall des del Kailash Parbat

La Mistery Wall des del Kailash Parbat

El 14 d’agost, baixem en bus a Batseri després de pujar un cim que deu fregar els 4.000 m. En preguntar el seu nom, “no name” ens diuen, així que el bategem nosaltres: el Noneim. Decidim que ens podem permetre el luxe de passar una nit al Banjara Camp, si en Sonu Pandei accepta cobrar en euros. Accepta i sopem extraordinàriament bé, cuina índia internacional, mentre comença a ploure intensament. Continua tota la nit, la nostra tenda està a uns 50 m del riu que va pujant de cabal fent un soroll de por i no puc dormir, penso en la Sílvia. Què deu estar fent amb tanta pluja? Acabo a fora embolicada en una manta veient passar les xopes hores; ja de matinada va minvant, entro i dormo. Ens desperta un sol radiant. Per fi! Només tinc una obsessió: la paret; sense ni esmorzar, pugem pel vessant contrari fins a assolir prou alçada per superar un contrafort que la tapa i sí, és allà, la Mysteri Wall!

En Marc fa fotografies d’alta definició, que ampliem per intentar veure la vela groga del vaixell d’alçada de la Sílvia. Només aigua per tot, comptabilitzem almenys tres cascades grans que es precipiten, cada vegada més cabaloses des d’uns 500 m. La Sílvia encara no pot ser tan amunt i la part més baixa queda amagada per una petita carena. Mentre contemplem la possibilitat de tornar a pujar al camp base, surten boires de les fondalades que ens desanimen totalment. Al capdemunt de la paret el cel es va tapant una altra vegada.

Camí de Batseri a Sangla: cedres i oracions al vent

 

Dinem entre les flors de Banjara, el Baspa ha perdut la força de la nit i torna a fluir per la llera. En Sonu Pandei ens mostra la seva col•lecció de fotografies de flors. Demà sortirem en taxi cap a Shimla, ens queden set dies per fer turisme per l’Índia. Serà tota una altra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia