El muntanyenc

Esports

Henry Russell (1834 – 1909) Part III: La seva influència en el pirineisme

Download PDF

Publicat el 4-11-2014

Text: Enric Faura

Fotos  i documentació fotogràfica: Miquel Vilaplana

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Part III: La seva influència en el pirineisme

Les notables característiques de la figura de Henry Russell el fan un personatge singular i irrepetible en tota la història del pirineisme. Però realment, quina ha estat la seva influència en la història i evolució del pirineisme? Com ha afectat a altres pirineistes la seva filosofia i ascensions? Es pot parlar d’un abans i un després de Russell? Com hagués evolucionat el pirineisme sense ell?­­

rucaEs fa molt difícil valorar aquesta influència i treure unes conclusions, perquè com en tots els grans personatges la seva consideració és irregular i no unànime. Hi ha un interessantíssim document [1] on Le Bondidier recull de primera mà el testimoni dels més importants pirineistes francesos posteriors a ell, i que ajuda a situar la qüestió.

Hennri Brulle respecta i valora moltíssim la per ell prestigiosa figura de Russell. Considera que és un poeta i un muntanyenc, però sobretot un pirineista de raça, i formula la seva afortunada definició segons la qual el pirineisme es diferencia de l’alpinisme en què “L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura…”.

Orgullosament es declara deixeble seu i pessimista sobre la presència del pirineisme de Russell i sobre el mateix alpinisme, ja que creia molt negativa la seva difusió indiscriminada i massiva, i considera que Russell va ser un profeta quan diu que “vulgaritzar és fer vulgar”. Cal precisar i aclarir una aparent contradicció. Brulle i Russell practicaven una manera de fer muntanya, unes tècniques i tenien unes ambicions aparentment diferents. Brulle cercava la dificultat, no li espantava el perill i gaudia amb el risc. Russell, en canvi, fugia de la dificultat, gairebé la rebutjava, tenia pànic al perill i era contrari el caràcter esportiu de la muntanya. Però encara que les tècniques fossin diferents, els agermanava una filosofia comuna. Tots dos compartien una amor pregon per la muntanya, que consideraven el seu refugi espiritual. Igualment compartien una concepció elitista i restrictiva de la muntanya, amb idèntic menyspreu pels profans. I l’emoció del cor, la intensitat del sentiment i la màgia que els desvetllava la muntanya era gairebé idèntica. Per ambdós la muntanya era un fi en si mateixa. Per això, Brulle es considerava un russellià d’esperit.

rucd

Fotografia feta al 1936 en la commemoració del 60 aniversari de la fundació de la Secció Sudoest de C.A.F.

El Comte de Saint-Saud, que el va conèixer personalment molt bé, creu que esportivament va aportar molt poc a l’evolució del pirineisme perquè sempre va defugir la dificultat i que les seves ressenyes han iniciat a pocs excursionistes. El seu caràcter misàntrop i elitista han ajudat ben poc a la divulgació de l’excursionisme. Va tenir una influència petita i llunyana en l’evolució del pirineisme. L’incansable Maurice Gourdon opina de manera molt similar i reafirma que Russell no entenia la muntanya com una manera de fer esport, sinó més aviat com un poeta.

En canvi Georges Ledormeur creu que exercí una influència real sobre la nova generació, a la qual inicia en les travessies difícils i grans ascensions en un país desconegut. Camboué i Robach coincideixen en la nul.la influència de Russell sobre ells, però comparteixen la mateixa passió per la natura i per les impressions de la muntanya. Heïd, contràriament, sí que es declara influenciat per Russell, encara que amb matissos.

Charles Cadier sí que es considera rendit admirador i deixeble de Russell: “Tenia 13 anys quan a la biblioteca del meu oncle Charles Cadier vaig veure un llibret petit de cobertes blaves: Les grandes ascensions des Pyrénées d’une mer à l’autre… Aquestes descripcions concises d’itineraris embolicats, la revelació de noves vies, aquest vol d’àliga per damunt la serralada, em proporcionaren una delit cent vegades més gran que la novel.la més palpitant… Uns quants mesos més tard, ple d’emoció, comprava, en una llibreria, els Souvenirs d’un montagnard, que, per molt temps, esdevindria el meu llibre de capçalera. Abans de tenir l’avinentesa de passar les meves vacances a la muntanya, vaig assimilar els mètodes i l’esperit del Mestre. Els mètodes en la preparació de les expedicions, la manera de fer exploracions, els campaments elevats, les sortides matinals, la fermesa de les marxes i l’ardidesa de les escalades. L’esperit, en l’observació extasiada dels colors i les formes, en l’incomparable poesia dels panorames, de les neus resplendents, de les tempestes i nits ‘russellianes’.

“Més feliç que Russell, portava com a companys quatre germans meus, sòlids i intrèpids fins a desconèixer la por… Pot dir-se que fórem deixebles de Russell? Russell corria pels Pirineus trenta o quaranta anys abans que nosaltres… Retrobàrem les seves traces al pic d’Anie, al pic de Sesques, al de Ger, al Mieidia d’Ossau, a l’Arriel, al Vathleitós…Va arribar un dia en què, majors d’edat, afrontàrem els Pirineus Centrals. Sense guies, escriuria Beraldi. Això és un error. Teníem per guia Russell. Creuant el port de Benasc, travessant els “prats suaus i càlids” d’Aigualluts, assolirem la muralla de Tempestats seguint les petjades dels nostre il·lustre antecessor. I, després, trobàrem aquesta xemeneia secreta que ens portà a l’Aneto, passant per la bretxa de Tempestats, “on l’huracà passa com un projectil”, atacàrem l’espatlla Oriental, que hom ha volgut batejar amb el nom de “Cap dels Cinc Germans”. I qui ens va donar la idea de dormir damunt el cim, sinó Russell, que hi havia passat la nit sublim del 17 al 18 de juliol de 1875? Qui ens va donar coratge per anar al Cabrioles, als Gorgs Blancs, als Posets, a la Múnia, Russell sempre… Per tot arreu on passà el pare del pirineisme ha deixat la seva marca indeleble. Diguem ben alt, que sense Russell els pirineistes no serien pas el que són.”

Els cinc germans Cadier

Els cinc germans Cadier

El mateix Le Bondidier explica detalladament la seva evolució de pirinenc a pirineista gràcies a l’obra escrita de Russell.

Després de la Primera Guerra Mundial hi hagué un important ressorgiment del pirineisme, sobretot a França, a la recerca de la dificultat i el risc. Nombrosos autors creuen que la influència de Russell en aquesta generació és molt minsa, si no inapreciable, perquè la gent cercava fugir i alliberar-se momentàniament de la ciutat, de la lluita amb els problemes quotidians de la postguerra, buscant la lluita amb la dificultat, amb el risc i amb la ruta difícil. La muntanya esdevé un marc de carreres esportives i socials del grup, vers la conquesta de l’èxit, el perill i la dificultat. La sensibilitat és massa diferent per compartir les mateixes filosofies, encara que sempre resten uns trets de fons iguals, immutables. No està gens clar que Russell faci néixer noves vocacions, en tot cas les confirma. Arlaud mateix veu Russell com un gran poeta dels Pirineus, però no creu que sigui la font de les vocacions dels muntanyencs de la seva generació. Senmartin confirma que la prosa d’aquest Chateubriand del pirineisme restarà eternament jove, però des del punt de vista esportiu està envellit.

Amb aquest breu repàs de les opinions d’alguns del principals pirineistes es pot constatar la unanimitat en el reconeixement inqüestionable de la seva figura i obra, personalíssima i única, però és ben certa la disparitat de parers sobre la influència jugada per Russell en la història del pirineisme. No sembla gens agosarat intuir que directament no ha provocat el naixement de gaires vocacions, i en tot cas n’ha confirmat algunes incipients. Pels membres de la seva generació Russell era un anglès excèntric i en general no varen saber entendre els sentiments que l’impulsaven. Només Brulle participà del seu mateix sentiment per la muntanya. Per la generació del 1900 Russell ja era un vell, un mite vivent desfasat, l’ermità del Vinhamala, però respectaren les seves gestes i excentricitats. La generació de la postguerra no va entendre, o va entendre malament Russell i no va tenir-li l’admiració i respecte de la generació anterior. La generació dels anys trenta retrau a Russell la seva exageració de la dificultat. I a mesura que avança el segle vint la sensibilitat és cada cop més llunyana de la de Russell.

Així es pot afirmar que la influència esportiva de Russell no va ser gaire gran, potser llevat en la seva faceta d’exploració, però en canvi sí que hi ha una difosa unanimitat de reconèixer la seva transcendència espiritual. Es valora majoritàriament de manera positiva la seva filosofia de la muntanya, encara que no sigui compartida. El valor i la força del sentiment i l’emoció, l’amor líric i apassionat per la poesia de la natura, són valors reconeguts per tothom. I al ser uns valors perennes i immutables a les modes, tots els pirineistes, en major o menor intensitat, en un moment o altre els han conegut, i, depenent de la seva pròpia filosofia i estètica, s’han sentit més o menys propers a Russell. Així la influència ha estat personal i individual, en aquells pirineistes en cert sentit predisposats, i no col·lectiva o generacional.

Estatua de H. Russell a Gavarnia

Estatua de H. Russell a Gavarnia

Fora dels nuclis iniciats, Russell ha tingut una imatge carregada de tòpics i clixés: ric, misàntrop, excèntric, troglodita del Vinhamala, romàntic, poeta, que com sempre en tots aquests casos, no recull més que una part del tot del personatge. Indubtablement ha popularitzat els Pirineus i els temps heròics, però amb una injusta barreja de pintoresquisme i verb inflamat, que de ben segur no és el que Russell hagués volgut. Sense dubtes Russell és el pirineista de l’edat d’or, i probablment el més popular i conegut de tots els temps,

En qualsevol cas, Russell ha estat un personatge únic, excepcional i irrepetible, que probablement no ha fet escola ni ha deixat un llegat en forma de moviment de deixebles organitzat, però sens dubte ha estat una fita decisiva en la formació del pirineisme, i avui és un mite de la història.

 

Russell escriptor

L’activitat publicista de Henry Russell fou molt important i fecunda, i gràcies a ella s’ha difòs i donat a conèixer la seva personalitat i filosofia, així com s’ha avançat moltíssim en el coneixement dels Pirineus. Col·laborà sovint a les principals publicacions de l’època, en forma d’articles i ressenyes de les seves excursions[2], duent a terme una important tasca divulgadora. Per exemple, a la primera entrega de l’Annuaire del CAF, de 1874, hi ha un llarg i important article seu, titulat “Les Pyrénées”, on fa una presentació i lloança del massís. Amb això queda palesa la seva importància, al tenir l’honor de col·laborar en la inauguració d’una publicació que esdevindria llegendària.

rucf

El primer número del “Bulletin des Excursionistes de Béarn” co-publicat pel C.A.F. i la Société des Excursionistes du Bearn. Henry Brulle de la qual H. Brulle va ser fundador

La seva primera obra important és Les Grandes Ascensions des Pyrénées, d’une mer a l’autre, que estrictament es pot considerar com una guia de muntanya. Per l’any en què va ser escrita (1866), Russell encara no havia fet gran part de les seves excursions i exploracions i la seva intenció a l’escriure’l era cobrir un buit, perquè eren escassíssimes les guies dels Pirineus. Es una guia eminentment descriptiva i valorativa més que tècnica, amb unes breus i a cops insuficients indicacions dels itineraris, molt personal i allunyada, lògicament, del concepte modern de guia. Els mapes són extraordinàriament senzills i esquemàtics i l’obra no tingué un gran éxit i mai la va refer o millorar. Per Schrader és un llibre “d’una brevetat i energia formidable, d’una emoció continguda estranya i penetrant.” [3]

La narració de les peripècies dels seus viatges, les descripcions dels països, cultures, societats, costums que hi va conèixer, està recollida en l’obra Seize mille lieues à travers l’Asie et l’Oceànie, del qual dissortadament no s’ha fet cap reedició quan els fragments reproduïts a Souvenirs d’un montagnard fan intuir que ha de ser un text ben sucós.

La gran majoria dels seus articles els va recollir amb posterioritat en dues obres, Pyrenaica i Souvenirs d’un montagnard.

Pyrenaica, publicat al 1902, és un recull d’articles dels temes més variats que es barregen sense cap ordre: des de la seva filosofia de les ascensions, els encants de Pau, divagacions sobre el vent, crítica del mal funcionament de les línies ferroviàries, les coves del Vinhamala, els núvols, un huracà al Mont Perdut… Són una colla d’articles que es llegeixen de gust, amb un to distès i relaxat, amb ocasionals trets d’un fi humor anglès, sempre elegants i intel·ligents.

Souvenirs d’un montagnard és el gran llibre de Russell, la seva obra mestra, síntesi de tota la seva carrera i persona i de fet és la seva autobiografia muntanyenca i espiritual tal com ell reconeixia. Dedicat a Henri Beraldi, com a mostra de l’admiració de Rusell per l’autor de la monumental obra Cent ans aux Pyrénées, comença amb una introducció, elaborada i densa, on presenta, justifica i sintetitza la seva filosofia de muntanyenc, segueix amb la ressenya metòdica de les seves ascensions, segons un ordre geogràfic d’oest a est, separant les de la banda francesa i espanyola. A continuació segueix un capítol miscelani, on es recullen articles dispersos, provinents de Pyrenaica. Seguidament recull tres ascensions seves als Alps, i finalment el darrer capítol recull fragments dels seus viatges al voltant del món, extrets de la seva obra 16.000 lieues a travers l’Asie et l’Oceanie.

Russell reb a Henry Beraldi a les coves del Vinhamala.

Russell reb a Henry Beraldi a les coves del Vinhamala.

La seva prosa és poètica i sensible, romàntica, lligada al sentiment que la natura provoca al seu esperit. Sap mostrar de manera genial la poesia dels llacs o rius de la muntanya, del vent o la tempesta, de la floreta nascuda entre dos blocs de pedra, mentre dissimula subtilment les fatigues, decepcions i misèries inherents al món de la muntanya, entre meravelloses postes de sol i esplèndides albades. Les imatges són vives, clares i fresques, d’una gran puresa, les frases sonores, musicals, tenen la màgia de reflectir poèticament sentiments molt vius, i a cops intensificar-los, i això es potser una de les crítiques que es poden fer, ja que amb la seva il·limitada passió a vegades se li escapa la ploma. Hi ha passatges on relata la impresió justa, el mot evocador, precís i mesurat, i és una joia d’equilibri i harmonia, però sovint s’encén, carrega el text d’adjectius superlatius excessivament sonors, sovint sobrers i repetitius, que amaga l’energia i intensitat veritable de l’emoció. Per voler ser massa poètic i mostrar la seva profunda emoció esdevé un pèl ferragós. En aquest tret alguns autors han volgut veure una influència indissimulada de Chateubriand.

.

.

L’extensió de les descripcions o la narració no depèn de la importància intrínseca de l’excursió o cim pujat, sinó de la intensitat de l’emoció que ha obtingut, de l’impacte de l’espectacle de la natura a la seva ànima. A cops es faria difícil seguir detalladament els itineraris descrits, perquè no és una guia, però en canvi tot seguit es vibra amb les descripcions de la muntanya i dels fenòmens de la naturalesa. En tot el text domina l’emoció sobre la reflexió, però els escadussers anàlisis que ocasionalment introdueix són d’una gran perspicàcia i lucidesa, i molts d’ells mantenen encara avui plena vigència. En qualsevol cas és un text esplèndid, meravellós, extraordinàriament sensible, que ens transporta al món de la muntanya sense cap esforç. Es barregen informacions pràctiques amb reflexions romàntiques, i potser aquest és el gran encant de Russell, que a l’iniciat li pot recordar les mateixes sensacions viscudes per ell, i que potser mai ha sabut formular amb aquelles paraules, molt ben escrites, encara que al profà li sobrin, però en canvi li interessin les informacions pràctiques que proporciona. Poesia immortal que sempre recull un entusiasme per la muntanya que a cops arriba al deliri.

La primera edició d’aquesta obra, de 1878, va ser no venal i Russell no va voler la seva divulgació, perquè no estava gens satisfet dels resultats, i de fet anys més tard no va reconèixer la seva existència. La segona edició, de 1888, és de fet la primera que arriba al públic. A la tercera, de 1908, s’inclouen els capítols de Pyrenaica i dels viatges i es pot considerar la definitiva, a partir de la qual es faran totes les posteriors. És de lamentar la manca de la traducció d’aquest llibre, perquè sense cap dubte és una obra fonamental en la bibliografia pirineista, un clàssic ineludible, i té passatges d’altíssima qualitat literària.

El seu coneixement ha quedat circumscrit als pirineistes il·lustrats, però no ha arribat al gran públic, potser perquè aquest no pot compartir l’emoció per la muntanya, si mai l’ha viscut, quan els valors literaris del llibre mereixerien una més gran divulgació.

La publicació de Souvenirs d’un montagnard suposa dins de la història de la literatura pirinenca cloure l’etapa de romanticisme pirinenc, inaugurada bastants anys abans pels textos de Ramond.

ruch

“Souvenirs d’un Montagnard”, volum segon de l’edició de 1930

Mort del mite

Amb la darrera ascensió al Vinhamala s’acomiada definitivament dels Pirineus i de la muntanya. Mantenia la mateixa il·lusió, però les forces ja no l’acompanyaven, i de manera conscient decideix dir un adéu a la muntanya. Només durant les estades estiuenques a Gavarnia tornarà a veure les muntanyes, però ara des de la plana.

El Pimenè des de la Forqueta d'Alans, mirador excepcional de les muntanyes de Gavarnie on Russell pujava sovint.

El Pimenè des de la Forqueta d’Alans, mirador excepcional de les muntanyes de Gavarnie on Russell pujava sovint.

Els darrers anys de la seva vida els esmerçarà en la redacció de les seva obra mestra. Es posa a revisar els Souvenirs d’un montagnard, depurant-lo, actualitzant noves rutes, ordenant-lo i condensant fragments d’altres obres seves disperses. Així finalment el 1908 apareix la tercera edició dels Souvenirs, que serà la definitiva, i les proves del qual ha hagut de corregir des del llit, colpit per la malaltia, que pocs mesos més tard se l’enduria. Des de l’estiu de 1908 té una malaltia incurable que el rosega per dins. Amb pena abandona Pau i es trasllada a casa del seu germà a la costa. Pot aguantar vuit mesos, el seu vell organisme està curtit i és molt fort, amb un gran coratge, reforçat per la seva fe, però són uns mesos tràgics, de grans patiments i penalitats. Espera la mort amb resignació estoica, probablement recordant la felicitat i bellesa viscuda a la muntanya. El 5 de febrer de 1909 mort a Biarrtiz.

Primer sol al Vinhamala

Primer sol al Vinhamala

[1] Le Bondidier, L. «Russell et la Postérité» Bulletin Pyrénéen nº212, Juliet-Aout 1934 pàg. 442

[2]Bulletin de la Societe Ramond, Annuaire du Club Alpin, Bulletin de la Section du Sud-Ouest, Journal de l’Alpine Club, Revue des Pyrénées, Pau-Gazette, Memorial de Pau, Bulletin de Biarritz-Association, France du Sud-Ouest, Journal de Cauterets, Journal des Etrangers, Gazette des Pyrénées, Gazette des Eaux…

[3] Schrader, Franz. Henry Russell, pàg. 38

PRINCIPALS ASCENSIONS

– Pic d’Anie

– Mieidia d’Ossau

– Pic d’Arriel

– Vathleitós

– Pic de Cambalès

– Gran Facha/ Bachimaña

– Pic de Cestrede

– Pic d’Ardiden (1ª)

– Pic de Gabieto (1ª)

– Tallon

– Petit Vinhamala

– Pica Longa del Vinhamala

– Pic de Tapou

– Pic de Millieu

– Casc de Marboré

– Pic de Marboré

– Astazú Occidental (1ª)

– Pimené

– Pic Long

– Neouvielle

– Campbieil

– Mieidia de Bigòrra

– La Múnia

– Pic de Barrouda

– Arbizon

– Batoua/Culfreda

– Lustou (1ª)

– Gran Bachimala

– Pic de Clarabide (1ª)

– Gorgs Blancs

– Spijeoles

– Seil de la Baquo (1ª) (?)(Confirmar-ho)

– Perdiguero

– Cabrioles

– Pic de Lliterola

– Maupas

– Mahl Barrat

– Montcalm

– Pica d’Estats

– Pic de Rialb

– Carlit (1ª)

– Puigmal

– Canigó

– Bisaurin

– Collarada

– Pic de Anayet

– Picos de Infiernos (1ª)

– Pic d’Argualas (1ª)

– Bramatuero

– Tendeñera

– Cilindre de Marboré (1ª)

– Mont Perdut

– Soum de Ramond

– Robiñera (1ª)

– Punta Suelza

– Cotiella

– Pic d’Eriste o Bagüeñola (1ª)

– Posets

– Pic d’Aigües Passes

– Pic Central d’Estatats (1ª)

– Pic de Corones

– Pic d’Alba (1ª)

– Dent d’Alba (1ª)

– 1er pic Occidental de la Maladeta (1ª)

– Maladeta Oriental

– Coll Maleït (1ª)

– Cresta del Mig

– Aneto

– Tempestats (1ª)

– Russell (1ª)

– Vallibierna

– Molières (1ª)

– Montardo

– Montblanc

– Breithorn

Biliografia

1) Bibliografia de Russell

Es recullen les principals obres escrites i publicades per Henry Russell, segons les dades de la primera edició. No es citen la gran quantitat d’articles que va publicar a les revistes de muntanya de l’època, ja que en la seva majoria han estat recollits en el seus llibres.

Par voies et chemins dans le Nouveau-Monde. Bagnères de Bigorre 1858, 73 pag. Recull els articles del seu viatge per Asia, publicats a un diari de Calculta.

Seize mille lieues à travers l’Asie et l’Océanie Paris, Hachette 1864. Dos volums de 428 i 427 pàg. Recull el viatge efectuat els anys 1858-1861.

Les Pyrénées, les Ascensions et la philosophie de l’exercice Pau,, Vignancour 1865, 62 pàg.

Les Grandes Ascensions des Pyrénées d’une mer a l’autre Paris, Hachette. Toulouse, Privat. Sense data. El pròleg és de Gener de 1866. 297 pàg. Guia d’ascensions als principals pics de la cadena.

A Fortnight in the Pyrénées. Pau, Vignancour 1868, 166 pàgines. Text en anglès

Biarritz and Basques countries.  Londres 1873, 192 pàg. Text en anglès.

Souvenirs d’un montagnard. Pau, Vignancour 1878, 416 pàg. Primera edició no venal i raríssima, gairabé tota ella destruida pel mateix Russell. Segona edició  de 1888, 508 pàg. La edició de 1908 de fet és la segona edició i serà la definitiva.738 pàg. Reedicions modernes. La darrera  per Editions Slatkine, Ginebra 1979.

Pau, Biarritz, Pyrénées. Pau, Vignancour 1890, 2ª edició, sense dades de la primera. 156 pàg. Text en anglès

Pyrenaïca. Pau, Vignancour, 1902, 250 pàg.

2) Bibliografia sobre Russell

– Ribas, Joseph. Russell “Pyrénées Magazine” nº21 Mars-Avril 1990

– Le Bondidier, Louis. Henry Russell (1834-1909). Notice Biographique. Extret del Butlletí de la Société Ramond de 1909. Publicat com a separata a Bagnères de Bigorre. 1910. Imprimerie D.Bérot. 36 pàgines

– Marcet, Alexandre. Aportació a la biografia del Comte Russell Vértex nº111 1986 pàg.100 Vol.X

– Marcet, Alexandre. La meravellosa vida del Comte Henry Russell. Vértex nº45 1975 pàg.384 Vol.IV

– Montus (Alexandre Marcet). El Comte Russell, peoner dels refugis pirinencs Vértex nº34 1973 pàg.428 Vol.II

– D’Espouy, Raymond. Russell. Le topographe et l’artiste capítol del llibre Melanges Pyrénées 1892-1955 del mateix autor.

– Shrader, Franz. Henry Russell Bulletin Pyrénéen nº73 o be nº74 (?) pàg.35 Gener 1909.

– Ritter, Raymond. Lettres de Henry Russell à divers Pyrénéistes Pyrénées nº41 Gener-Març 1960 pàg.44

– Varis. Monument Henry Russell. Souvenir du 5 Septembre 1911 Bergerac. Imprimerie Générale du Sud-Ouest 1911. 51 pàgines. Opuscle commemoratiu de l’inauguració el 1911 del momument a Henry Russell de Gavarnie.

– Le Bondidier, Louis. Miscelania del neixament de Russell. Russell et la postérité. Quelques aspectes de Russell. Variétés. Hommages a Russell. Bibliographie. Bulletin Pyrénéen. 1934 nº212-213  Juliet-Août-Septembre. Pàg.442

– Dr.Sabatier, G. Henry Russell Toulouse. Ed.Privat 1926 140 pàgines. Ed. de l’Académie de Béarn.

– D’Oiénhart, Paul (Paul Labrouche). Russell gentilhomme Bull. de la Société Académique de Tarbes. Avril 1900. 7 pàgines.

– Mieille, Paul. Le Russell de la jeunesse. Tarbes 1930. Lesbordes imprimeur.

– Ritter, Raymond. 1880-1908. Une amitié Pyrénéiste. Lettres de Henry Russell a Henri Brulle Anotades i publicades per l’autor. Pyrénées nº38 Avril-Juin 1959 pàg.100, nº39 Juillet-Septembre pàg.158 (continuació), nº40 Octobre-Décembre pàg.243 (continuació)

– Lamathe, Henri. 1870. A propos du chemin oriental du Balaïtous Pyrénéesnº38 Avril-Juin 1959 pàg.94

– Jammes, Francis. Russell d’apres nature Pyrénées nº10 Avril-Juin 1952 pàg.96

– Escudier, Jean. L’Aneto i els seus homes Ed.Montblanc-CEC Barcelona 1972   pags.

– Feliu, Marcos.  La conquista del Pirineo Ediciones C.D.Navarra 1977

– Gaurier, Ludovic. Amitiés Pyrénéennes Pyrénées nº46 Abril-Juny 1961 pàg.91.

– Raynaud, Gérard. Les nuits Russelliennes Pyrénées nº99 Juillet-Setembre 1974 pàg.177

– Lacaze, Didier. L’aventure du Vignemale Editions Randonnées Pyrénéennes. Col.Témoignages Retrouvés. Francia 1993. 239 pàg.

– Russell, Henry. Le Vignemale et autres textes. Ed. l’Horizon chimérique. Bordeaux 1990. Introducció de Didier Lacaze.

– Ferbos, Henri. Henry Russell (1834-1909). La montagne

Internet

El lector trobarà fàcilment les diverses planes sobre H. Russell. En ha semblat interessant la de les Biblioteques d’Aqutània :

http://frab.aquitaine.fr/document.php?document=11561

 

Les Parts I i II les podeu llegir clicant a:

Part I

Part II

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència