El muntanyenc

Esports

Henry Russell (1834-1909) Part II: Enamorament pel Vinhamala

Download PDF

Publicat el 30-09-2014

Text: Enric Faura

Fotos  i documentació fotogràfica: Miquel Vilaplana

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Part II: Enamorament dels Vinhamala

El mes de Juny de 1885 Russell faria una de les darreres excursions d’exploració. Va ser al desconegut massís del Posets. Excursió molt satisfactòria, però que significaria el seu adéu al vagabundatge pel Pirineu.

Els forts pendent del camí de la vall de Millars a la Forqueta d’Eriste

Els forts pendent del camí de la vall de Millars a la Forqueta d’Eriste

Als 51 un anys es lligaria de manera definitiva a una muntanya, oblidant-se pràcticament de la resta de la cadena. Deia “Explorar cent muntanyes alhora és fer com els Mormons. Es una falta greu… Es una de les formes de la poligàmia…Cal esposar-ne només una de sola” [1]. “Adopteu una muntanya, l’esposeu, l’adoreu, la presenteu orgullosament als amics i acabareu per trobar-li bellesa i virtuts per a idealitzar-la talment que no hi ha ulls més dolços, ni amor, sinó per a ella. Així he arribat jo amb el Vignemale.”[2]

Primeres llums  a la severa cara nord del Vinhamala

Primeres llums a la severa cara nord del Vinhamala

Aquí s’inicia un dels capítols de la vida de Russell més apassionant, intens i alhora curiós. Al Vinhamala hi faria 33 ascensions, hi passaria 150 nits, 1 al cim de la Pica Longa, 2 al coll de Cerbillona i 147 a les seves coves. S’hi construiria 7 coves. Però sobretot viuria en aquesta muntanya les hores més intenses, felices i plenes de la seva vida, gaudint de les sensacions més pures i inefables, arribant a tenir experiències gairebé místiques. Professà una devoció encesa, fanàtica, il·limitada, per aquesta muntanya. Potser l’amor que no tingué o li fou prohibit, el compensà amb l’amor a aquesta muntanya.

El guia  Celestin Passet va guiar  sovint a Henry Russell a la conquista dels cims pirinencs (Foto: Summitpost.org)

El guia Celestin Passet va guiar sovint a Henry Russell a la conquista dels cims pirinencs (Foto: Summitpost.org)

Però la seva relació amb el Vinhamala feia molts anys que havia començat. D’anteriors excursions ja coneixia el massís i és ara que la consolida. La primera ascensió la va fer amb Laurent Passet (el pare d’Henri Passet) el 1861, tot tornant de les antípodes. La segona ascensió s’esdevindria set anys després, el 1868, amb Hippolyte Passet, germà de Laurent, com a guia. La tercera ascensió seria una de les poques hivernals que faria Russell (i probablement la primera que s’havia fet mai al Pirineu. Però el pirineisme hivernal no va néixer pròpiament fins que De Monts el va practicar de manera regular i sistemàtica).

El 11 de febrer de 1869, amb molt fred i gel, encara que poca neu, realitzà l’ascensió a la Pica Longa, ascensió que disfrutà especialment. “A les tres en punt estàvem al cim del Grand-Vinhamala (3.298 metres). Mai no oblidaré els curts però memorables minuts que passàrem allí dalt al cor de l’hivern, amb la certitut que cap home a Europa respirava al nostre nivell: orgull pueril però perdonable: per una altra banda les fibres més nobles vibraven també en mi. De l’alt d’aquesta espècie de catedral celeste, veia als meus peus la cadena dels Pirineus glaçada d’un extrem a l’altre. Estava al centre d’un paradís de neu!… El meu entusiasme arribava a la bogeria…”.[3]

La vall d’Ossau i el Vinhamala coberts per una gran nevada  (Foto: Grimperoots - Montagne & Apéro)

La vall d’Ossau i el Vinhamala coberts per una gran nevada (Foto: Grimperoots – Montagne & Apéro)

Durant la quarta ascensió, pel capdamunt de la vall del riu Ara, té la següent reflexió sobre la impossibilitat de remuntar el Couloir del Clot de la Hunt “Sense una escala, i quina escala! mai s’escalarà per allà” [4]. I el 1879 hi pujarien Brulle i Bazillac!

El massís del Vinhamala vist des de la baixa vall de l'Ara, prop de la transició del prat al bosc

El massís del Vinhamala vist des de la baixa vall de l’Ara, prop de la transició del prat al bosc

A la cinquena ascensió, el 26 d’agost de 1880, realitzà un bivac al cim, fet que l’emociona de manera notable i li fa descobrir nous sentiments. S’entusiasma amb aquesta nit, arribant a un atac de misticisme, sentint-se molt proper a Déu.“En canvi, tenia set de llum, i esperava la lluna amb una impaciència febrosa, sense somniar en dormir, perquè no havia vingut per això. Per altra banda, els meus sentits, en lloc d’ensopir-se estaven sobreexcitats pel medi estrany que m’envoltava. Em semblava sentir la nit i escoltar el silenci, i la presència palpable de Déu em frapava d’estupor… en tot això i per tot arreu, creia veure un univers sobrenatural, on jo estava sol cara a Déu, sobre les runes de la natura. Esdevenia teòleg…” [5]

Bivac al cim  de la Pica Longa. Al nord-est el Piton Carré i el Petit Vinhamala  (Foto:autor Thibautsl, llicència Creative Commons)

Bivac al cim de la Pica Longa. Al nord-est el Piton Carré i el Petit Vinhamala (Foto:autor Thibautsl, llicència Creative Commons) 

La seva relació amb el Vinhamala s’havia anat estrenyent, i els seus pensaments eren només per aquella muntanya. L’estiu següent faria el primer bivac al coll de Cerbillona, i començaria la construcció de la primera cova.[6] L’afició de Russell per les coves no era fruit d’un caprici. Després de tants anys de trescar pels Pirineus, de pujar als cims i recórrer les valls, havia arribat a la conclusió que el millor sistema per estar més proper a la muntanya era fer llargues estades en alçada, però sense haver de patir les penalitats sofertes fins llavors. L’experiència el va fer arribar a la conclusió que l’exploració dels Pirineus podia ser tan penosa com la del Gobi o Groenlàndia. A més a més la manca de refugis en alta muntanya que facilitessin als turistes la pràctica de l’excursionisme i evitessin les dures matinades era un motiu afegit (considerava que llevar-se a les dues de la matinada per sortir d’excursió era del tot antinatural: “Jo estimo molt la nit, quan és pura i fresca com les belles nits polars. Però per això mateix no aprovo les ascensions nocturnes, que als meus ulls són una bogeria. Trencar el son, i grimpar tota la nit, és una prova inclòs pel muntanyenc més fort, que a la sortida del sol està massa adormit, massa cansat per a gaudir de res. Està de molt mal humor i no pensa més que en una cosa, en dormir.”[7]) . Per això, cansat de tantes penalitats, decidit en l’elecció de la muntanya preferida, només restava per triar el tipus de construcció adient per romandre-hi el màxim de temps possible. Les cabanes de construcció o fusta en l’alta muntanya mai l’havien convençut perquè les considerava un insult i profanació a la natura, i a més a més, eren massa febles per aguantar els rigors atmosfèrics.

.

.

.

.

Imatges antigues i actuals de les diverses entrades a la cova Paradís (Foto: Summitpost.org)

Imatges antigues i actuals de les diverses entrades a la cova Paradís (Foto: Summitpost.org)

Així es refermà en el seu convenciment per les coves excavades en la roca, ja que eren càlides, seques, sòlides i naturals. La primera la volia construir ben a prop del cim, però la duresa de la roca de la Pique Longue el feu canviar d’emplaçament, triant el coll de Cerbillona. La perforació fou extremadament dificultosa i mobilitzà fins a tretze persones [8], endarrerint-se la finalització per desesperació de Russell. Finalment el primer d’agost de 1882 pogué prendre possessió de la primera cova. Acompanyat del seu amic Swan s’emocionà quan va obrir per primer cop la porta. “El meu cor bategava (no era natural?) quan per primer cop m’acostava a la meva porta per obrir-la. Què anava a trobar al darrera? Però una exclamació de joia sortí dels nostres pits des de que vàrem entrar. Ella ens captivà a tots des del primer cop d’ull, aquesta petita cambra de marbre que tants cops havia desesperat de veure més que en els meus somnis i desitjós… ella sobrepassava les meves esperances, i de cor cridarem: “Que bé que s’està aquí! Què calent! Què net! Què sec! I quina vista!…”[9]

Par alta de la glacera del Vinhamala

Par alta de la glacera del Vinhamala

 

Interior d’una de les coves Paradís

Interior d’una de les coves Paradís

Les primeres estades a la cova les disfruta amb joia i alegria indissimulada. Només troba avantatges en tots els ordres. Era un lloc acollidor, calent, sec, on s’hi estava còmodament a recer de tot tipus d’inclemències. La felicitat esdevé completa i viu tots els aspectes de l’alta muntanya de manera total. Les extraordinàries sortides i postes de sol: “Quin pintor podrà mai plasmar en una tela, traduir en color els lànguids resplendors, la tristesa infinita i la glòria que s’envolta la natura a la fi d’un bell dia, sobre aquests cims vertiginosos, on l’home està voltat de tal immensitat, es troba tan alt i veu tan lluny, que li sembla estar fora del món, i dominar un hemisferi? Quin escriptor sabria descriure això que passa a l’ànima de qui encara sap sentir? Ella es recull com la natura, s’ilumina i s’apassiona; els núvols daurats que es posen a l’horitzó el fan somniar en els serafins prosternats davant Déu, i en cada bri d’aire que corre, creu sentir un cant del cel perdut a la terra.”[10]; les brutals tempestes i fenòmens metereològics, les oscilacions de la gelera, les passejades per aquella superficie immaculada, l’evolució de la petita vida animal i vegetal, els amics o turistes que el visiten, la solitud extrema d’alguns dies, la llum de la neu i l’alçada, les vetllades, l’omplen a bastament. Està veritablement enamorat de la seva cova i de la seva muntanya. S’agermana amb la muntanya i amb la vida salvatge de les alçades.

Són unes temporades de felicitat plena. El Vinhamala passa a ser el centre de la seva vida muntanyenca. El 1884 fa dir tres misses davant la seva cova com a acció de gràcies, seguides per més de trenta persones. Cerimònia emocionant i solemne. El 1885, davant de l’èxit de la primera cova i com que creix el nombre de les visites, inaugura una segona cova, que l’anomena com la dels “guies“. El 1886 fa construir la tercera cova, dedicada a “les senyores“.

Russell ha quedat absolutament pres pel Vinhamala, però troba que no és ben be casa seva. Vol consolidar i formalitzar la seva relació amb la muntanya i el desembre de 1888 adreça una carta al prefecte dels Alts Pirineus per demanar-li la concessió del Vinhamala, inspirant-se probablement en la figura semijurídica dels drets de pastura, tan típica de les valls pirinenques. Aquest es un dels episodis més curiosos de tota la història del pirineisme, i gairebé de tota la història de la relació de l’home amb la muntanya, i certament el més russellià de tota la carrera de Russell. La justificació que dóna Russell és una estranya barreja de motius pràctics i romàntics “El meu objectiu al demanar aquesta concessió és sobretot una satisfacció d’amor propi. Jo voldria sentir-me propietari d’una magnífica regió on he viscut molt, he treballat i gastat molt; i el públic s’ha aprofitat molt, el nombre d’ascensions al Vignemale almenys s’ha quintuplicat des de que he construit les meves nombroses coves tot al meu càrrec i sense l’ajuda de cap persona. I potser no he acabat encara. La concessió de l’Alt Vignemale és l’única recompensa que mai he demanat; i és la sola que ambiciono per tot això, que des de fa nou anys, jo he gastat allí d’esforços, temps i diners.” Sorprenentment l’Administració Pública, per una vegada, accepta els desitjos d’un somniador romàntic, i així, la Comissió Sindical de la Vall de Bareges, el 25 de febrer de 1889, li concedeix per 99 anys el terreny sol·licitat, per la suma d’un franc anual.

Aquells anys la gelera d’Ossua havia crescut espectacularment, fins arribar a colgar les coves del coll de Cerbillona i es va veure obligat a construir-ne unes altres en un nou lloc, més segur. Així, el 1885 inaugura als peus de la gelera, a 2.400 metres dues coves, que bateja com de Belle-Vue, per la bellesa del lloc. Més tard en construiria una tercera. Però s’enyora de la neu i les alçades i vol una nova cova el més amunt possible i el 1893 pot inaugurar finalment la cova Paradise sota el mateix cim, que ha costat moltíssim obrir.

La seva vida al Vinhamala no és mai avorrida. Té contínues visites dels pirineistes de l’època, a qui convida a menjar o dormir i fan alguna ascensió junts a qualsevol pic del massís (Brulle, Bazillac, Belloc, Wallon, Lourde-Rocheblave, Baró de Lassus, de Monts…) i dels turistes que pugen a la muntanya (en sis anys hi dormiran més de 200 persones a les coves). És cèlebre la visita de l’estiu de 1883 de Brulle, Bazillac, de Monts i Pascal. Planten una tenda sobre la neu al davant de les coves, als 3.200 metres d’alçada, i s’hi estan tres dies, acompanyats per un temps esplèndid. No han escatimat en res i s’han fer pujar tot el necessari per a viure en un luxe gairebé asiàtic: catifes, sillons, roba blanca, perfums, cigars, bons vins, un monumental pernil…

Henri Brulle, assidu visitant i amic de H. Russell (Foto: Summitpost.org)

Henri Brulle, assidu visitant i amic de H. Russell (Foto: Summitpost.org)

Està sempre acompanyat dels seus guies, però tanmateix també passa llargues estones de solitud, entotsolat en aquell racó de món, en comunió amb la muntanya, descobrint nous sentiments i sensacions, intentant analitzar amb lucidesa el gust per la muntanya “D’on ens ve, en un mot, la passió de les muntanyes? No són elles els símbols més tristos i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la mort? Com analitzar, com comprendre l’encant sempre nou que troba el cor humà, l’orga per excel.lència de la tendresa, a exiliar-se a les geleres, a l’etern hivern i la desolació de les muntanyes en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels homes, allí on no hi ha cap rastre? Jo d’això no trec la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però…potser si que en cal. Es un estat mòrbid de l’ànima, que aquesta necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no. L’amor una mica misàntrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d’enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s’és en una ascensió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s’esdevingués que el millor mitjà de llegit un llibre, d’aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?”.[11]

D'esquerra a dreta:  desconegut,  Haurine,  Russell, Meys i Beraldi asseguts a la porta d’una de les Coves que Russell va fer construir (Foto: Summitpost.org)

D’esquerra a dreta: desconegut, Haurine, Russell, Meys i Beraldi asseguts a la porta d’una de les coves que Russell va fer construir pel damunt de la glacera sota la Pica Longa (Foto: Summitpost.org)

Gaudeix d’esplèndides postes de sol i d’excepcionals tempestes. El sibaritisme dels seus menjars es fa llegendari, i les vetllades a la cova quan té convidats són d’un luxe impensable d’aquelles alçades. És una època de felicitat plena i completa.

Els darrers anys les ascensions cada cop costen més i s’allarguen. Russell ja no té les forces de la seva joventut, però no vol renunciar a la muntanya. L’agost de 1904, als 70 anys, du a terme la seva 33a ascensió al Vinhamala i la darrera. Hi fa una estada de disset dies i s’acomiada voluntàriament i definitiva de la seva muntanya. És la fi d’aquesta extraordinària odissea. Ludovic Gaurier, el mossèn estudiós dels llacs pirinencs, ens ha deixat testimoni de la seva visita a Russell en la darrera estada d’aquest al massís. Emocionat pot conèixer finalment al “Troglodita del Vignemale”, un mite vivent que està al final de la seva carrera, molt minvat físicament, però encara amb tota la seva inigualable personalitat. És el testimoni viscut d’un encontre que podria haver estat com el de molts altres. “Monsieur le Comte ara ve (anuncia el guia)…Henry Russell és davant meu. Què gran és! Sens dubte la porta és baixa, però no em podré treure l’idea que ell ha preparat la seva aparició. Ah! No ho podré oblidar! Ara el puc examinar, i aixecant el cap, mentre que ell m’acull amb una gràcia encantadora, jo resto hipnotitzat pel seu nas. Oh! el pobre nas, cuit, pelat, cobert de crostes! Quin tribut ha pagat al sol dels Pirineus! Però quina mirada infinitament dolça la d’aquest ancià, i quina dolçor també a la veu que diu coses amables! Si l’imprevist del seu aspecte físic m’ha desconcertat una mica, reconec el seu esperit: aquí, cap sorpresa; és ben bé el ser exquisit que els seus escrits m’havien fet pressentir.

La novetat, és la seducció molt particular de la seva conversa simple i senzilla. Encara que el tó sigui, d’ordinari, seriós, fàcilment esdevé alegre, i llavors una mímica graciosa assenyala alguna reflexió humorística. El seu gest, sempre contingut, sembla tímid; no gossa allargar els seus llargs braços, però quines mans més expressives!”.[12]

Juli Soler amb mossèn Ludovic Gaurier i altres alpinistes francesos i anglesos als pics de l'Infierno, Panticosa, agost de 1909.  Mossèn Gaurier, pirineista i glaciòleg, va visitar Russell a les Coves quan aquest  ja s’acomiadava de la muntanya (Foto: Juli Soler i Santaló, arxiu del CEC)

Juli Soler amb mossèn Ludovic Gaurier, el tercer per la dreta,   i altres alpinistes francesos i anglesos als pics de l’Infierno, Panticosa, agost de 1909. Mossèn Gaurier, pirineista i glaciòleg, va visitar Russell a les Coves quan aquestja s’acomiadava de la muntanya (Foto: Juli Soler i Santaló, arxiu del CEC)

 

RUSSELL I LA SEVA FILOSOFIA DE LA MUNTANYA

Sovint s’ha parlat d’una filosofia “russelliana” de les ascensions, com quelcom innovador i nou. Certament Russell tenia una filosofia de fer muntanya molt personal i singular, i que dins de l’evolució del pirineisme suposa un concepte nou.

La premissa bàsica, i la pedra angular de tota la seva filosofia és el gust, o més aviat amor i passió gairebé il·limitat per la natura. L’espectacle de la muntanya li desvetlla unes sensacions, unes emocions, alegries, moments de joia i felicitat, que són el motor de la seva vida “Però la felicitat i la salut que ens dona la muntanya són bens tan valuosos i rars, que jo mai les hi demano cap altra cosa. M’agrada deixar anar el meu esperit, sense saber on va, al món blau on van els núvols, els estels i la veu dolorosa dels torrents. Allò que al vent dels mars i la navegació són als pulmons, aquestes ascensions a l’Infinit ho són a la meva ànima, perquè quan més hi és, més lleugera, viva i immortal es sent.”[13]. La bellesa d’una sortida o posta de sol, la vista des d’un cim en un dia radiant, les grans cascades o els petits llacs d’una vall perduda, l’atracció irresistible pels paisatges desèrtics, és un espectacle d’una intensitat tal que tota la seva vida l’esmerçarà en la recerca i gaudiment d’aquests sentiments. L’objectiu final de tota la seva carrera: la recerca del sentiment i de l’emoció estètica a través de la muntanya “Tota la meva vida he estimat, anava a dir ‘adorat’, les muntanyes, escalant-les amb passió. Puc comparar-ne moltes, però per més que l’amor sigui cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els Pirineus.”. A partir d’aquí s’explica tota la seva filosofia i la seva actuació. Els bivacs, les estades en alçada, les coves del Vinhamala, les sortides en solitari, les repeticions, no són més que diferents mitjans per a estar més a prop de la natura, per entrar definitivament en comunió amb la muntanya.

L'ombra de la Pica Longa es projecta sobre la capçalera de la Vall del riu Ara i el coll i els pics d'Aratille. Foto feta baixant del coll de les Mules  a Bujaruelo

L’ombra de la Pica Longa es projecta sobre la capçalera de la Vall del riu Ara i el coll i els pics d’Aratille. Foto feta baixant del coll de les Mules a Bujaruelo

I això representa una novetat en la història del pirineisme, ja que fins llavors a la muntanya només s’hi anava amb intencions científiques o pràctiques: fer estudis botànics, geològics, naturalístics, geogràfics, caçar o portar a pasturar el bestiar. Russell és el primer en anar-hi de manera molt més pura i desinteressada, potser igual d’egoista, ja que també en treia un profit per a la seva felicitat, però no buscava res més “Respecto i envejo aquells per a qui la muntanya és una altra cosa que un ídol. Estic envejós d’aquells que la geodèsia, l’anatomia dels cims, l’inclinòmetre, els apassionen tant com la veu dels torrents, la púrpura dels precipicis i l’incendi de les neus a la posta de sol. Però a cadascú el seu paper… El meu va ser el de caminar i sentir.”[14] Russell és dels primers de considerar la muntanya com un fi en si mateix, i no un mitjà, un instrument per a fer estudis o aconseguir algun producte material. “La natura és una altra cosa que un laboratori: és un espectacle i una escola“. En aquest sentit serà el primer i probablement dels pocs pirineistes eminentment subjectius. Abans d’ell els altres pirineistes havien tingut motivacions científiques, geogràfiques, de conquesta i descobriment, però mai la recerca de l’emoció estètica havia estat fonamental. Després d’ell la dificultat, el repte esportiu, el rècord motivaran a molts pirineistes, però tampoc serà la necessitat espiritual el seu motor principal. I aquesta és potser l’aportació fonamental de Russell al pirineisme, molt més que la llarga llista d’excursions i primeres ascensions a un pic verge. La recerca de la sensació, de l’emoció, l’aventura espiritual i moral, a través de la muntanya i de la natura. Així qualsevol pic o vall pot donar infinites experiències noves, segons el dia, la llum, un bivac, la boira o la tempesta, l’estat de l’ànima, els companys o la floració dels prats. Es inesgotable l’escola de la muntanya i les seves belleses per a l’ànima. Sempre hi ha quelcom nou a experimentar i descobrir en el contacte amb la natura. La muntanya i la natura esdevenen la font de la seva ànima i per tant de la seva vida, el motor que el fa seguir endavant.

A més a més aporta alguns altres conceptes nous, majoritàriament estètics.

Potser una de les seves facetes més interessant i desconeguda, des d’aquest punt de vista, és que introdueix per primer cop l’estètica de la desolació. Probablement fruit de l’imprompte dels seus viatges de joventut, tenia un gust molt especial per les grans superfícies desèrtiques, despoblades i àrides. Les extenses tarteres, les grans geleres, el paisatges erms, l’atreien inexplicablement, i li recordaven la passió inexplicable que sentia pel desert. “Existeixen criatures glacials i menyspreables, que tenen el do d’inspirar passions eternes. El seu encant és difícil de definir…. Estimem els bells horrors i l’ànima humana, per tendre que pugui ser, secretament té propensió cap el que de més terrible i trist hi ha en la natura.”

L'esplanada del coll de Barrosa ens fa sentir una certa desolació. Al fons el pic del Port Vell de Barrosa

L’esplanada del coll de Barrosa ens fa sentir una certa desolació. Al fons el pic del Port Vell de Barrosa

 

“L’imperi i la fascinació que exerceix sobre nosaltres l’aspecte sinistre i boreal de les altes muntanyes és un estrany misteri, perquè no es compren pas que la natura, privada d’aigua, de boscos, de verd, vídua de tots els seus colors i reduïda al silenci, pugui encara entusiasmar-nos, i inclòs apassionar-nos, fins a “l’abominació de la desolació”. El més gran pintor del món estaria en un compromís, si se li encomanés un paisatge, amb la prohibició de posar-hi altra cosa que neu i pedres! Amb això en té prou la natura per aconseguir efectes sublims. Ella aconsegueix la bellesa a partir de l’horror. Per a mi, veig en aquest misteri una nova prova de l’existència de Déu. Ell prova que hi ha una altra cosa a la natura del que es veu; hi ha allò que es sent i allò que s’endevina. Encara quan porta l’uniforme dels cadàvers, es nota que hi ha una ànima al darrera, i que aquesta ànima, és el mateix Déu.”[15]

Sigui a través del vent “Hi ha alguna cosa dolorosa, incosolable, en aquestes grans ventades de la muntanya a l’entrada de l’hivern, alguna cosa de les regions dessolades d’on venen. Elles porten l’agonia a l’aire. Però jo les estimo malgrat això…”[16], o bé a través dels grans cims “Més que mai estimo aquests colossos refulgents, solitaris i superbs, vestigis gloriosos d’un món en runes, on més lliure i més pur que un nen del desert, un s’emborratxa de llum, de blancor i blau celeste; caos sublim on l’home no deixa més petjades que en l’ona del mar o en la sorra… Només Déu ha deixat la seva, i molt sovint aquesta és suficient per la nostra felicitat.”, o també a través de la nit “I en canvi és cert que són tan estranyes, tan paradoxals i inesborrables, les impressions, les emocions que sempre em fan aquestes nits novel.lesques, on m’adormo sota una roca amb el soroll soporífic de les cascades i el vent. Aquests plaers no es poden mai raonar. Perquè segurament sembla dur estirar-se sota un bloc de pedra, a les fredes nits de tardor, amb la perspectiva de perdre’s l’endemà o trencar-se els membres…

Per això mai no he baixat sense pena d’aquests llocs plens de misteri, on l’ànima se sent més propera del cel que de la terra. L’home no té la sensació d’estar al seu lloc, en aquesta natura en runes, en aquests cementiris de glaç i granit, on la congelació, més ràpida que la mort, ve al mig de la nit per petrificar els torrents, els imposa silenci, i llença rocs als llacs tan negres com el Styx… Sembla que tot conspira contra el benestar i la felicitat de l’home adormit per terra a les muntanyes… I malgrat això, aquest hi retorna sempre amb el mateix plaer per fugir del dolor o les passions. La seva ànima esdevé més fantàstica i també més pura que la flama vermella i capriciosa que es mou als seus peus, ella recupera aquí els seus colors naturals, i, embriagada de poesia i de novel.la, troba una voluptuositat suprema a renunciar a les coses humanes.”[17], o bé de qualsevol petit detall “Era trist, i per tant, magnífic.”[18], les diferents manifestacions de la desolació li provoquen uns sentiments estranyament intensos, que reflecteixen una especial sensibilitat.

“Potser una de les seves facetes més interessant i desconeguda, des d'aquest punt de vista, és que introdueix per primer cop l'estètica de la desolació. Probablement fruit de l'imprompte dels seus viatges de joventut, tenia un gust molt especial per les grans superfícies desèrtiques, despoblades i àrides. Les extenses tarteres, les grans geleres, el paisatges erms, l'atreien inexplicablement, i li recordaven la passió inexplicable que sentia pel desert” (Tadrar Akakus, Líbia)

“Potser una de les seves facetes més interessant i desconeguda, des d’aquest punt de vista, és que introdueix per primer cop l’estètica de la desolació. Probablement fruit de l’imprompte dels seus viatges de joventut, tenia un gust molt especial per les grans superfícies desèrtiques, despoblades i àrides. Les extenses tarteres, les grans geleres, el paisatges erms, l’atreien inexplicablement, i li recordaven la passió inexplicable que sentia pel desert” (Tadrar Akakus, Líbia)

Ell es reconeixia un poeta, que havia obtingut tots els plaers, satisfaccions i felicitat de la muntanya, però alhora ho volia transmetre als altres i compartir-ho. Per això reclamava un espai per al simple excursionista, que també tenia dret a gaudir de la muntanya, enfront del savi o científic, però s’enfurismava quan la popularització de la muntanya hi dugué gent insensible i sorollosa “Vulgaritzar és fer vulgar. No hi ha cap necessitat, ni tan sols cap utilitat, en que tot el món pugui fer escalades. No és un deure, com tampoc ho és tocar el piano com Lizst, pintar com Rafael ni parlar com Ciceró. Encara més, la multitud ho enllegeig tot, inclòs la naturalesa i sobretot les muntanyes. Les taca. En la mateixa mesura en que m’agraden els refugis que no tenen més objecte que facilitar als alpinistes seriosos i entusiastes unes estades llargues a les altes regions, sense disminuir en el més mínim els riscos o dificultats de les ascensions, sóc contrari a la mutilació dels passos difícils, en els santuaris més sagrats de la naturalesa, per fer-los assequibles a tot el món.” S’ha dit que Russell tenia una concepció elitista de la muntanya, però no era per consideracions socials només, sinó més aviat perquè era un impediment per al sentiment pur.“No dubto que els grups a muntanya puguin ser útils als novells, però aquells que tenen la passió de la natura, i una llarga experiència de muntanya, no estimaran mai la multitud; al revés, en fugiran, perquè ho profana i despoetitza tot. I encara més, mata la llibertat. Un dels més grans encants de les ascensions, al menys per a mi, és poder canviar de ruta, i ser totalment lliure per anar a qualsevol lloc, com els ocells, sense regles ni programes.“[19]

A més a més entenia l’escola de la natura i de la muntanya com la càtedra on educar-se, cultivar-se, enriquir-se, embellir l’esperit i fer-la servir de camí per la marxa ascendent de la persona vers un ideal superior, impossible d’aconseguir a la plana “Es rar ser mandrós o estar de mal humor, en aquestes solituds fredes i vivificants, en aquests paradíssos blancs, en aquestes zones mai prou benefactores, on no es coneix ni l’embrutiment ni l’insolència, ni l’odi o enveja, ni tantes altres coses desoladores terribles, que afligeixen als mortals de la plana! Les altes muntanyes són el darrer refugi i consolació de les ànimes ferides de les tempestes de la vida. Elles són un punt d’unió entre la terra i el cel i reflexen les glòries i la serenor. L’home hi canvia de natura, i la vida que hi porta no té res a veure amb la de la plana.”[20].

Reconeixia els grans efectes benefactors en el terreny físic, però considerava que els beneficis morals o espirituals podien encara ser molt superiors “Les ascensions tenen un costat psicològic; un es torna no solament fort, sinó també filòsof; perquè l’home es regenera sempre, al respirar, a les muntanyes, aquests vents sonors, sans i melodiosos que semblen venir d’un món més feliç i pur que el nostre.”

Retrat d’Henry Russell (Wikimedia Commons)

Retrat d’Henry Russell (Wikimedia Commons)

Reconeix que la muntanya té efectes sobre el caràcter i la personalitat. A cops un es torna salvatge, solitari “Cara a la natura, la solitud és sovint necessària…“, “Quina solitud la d’aquest país, però com n’és de bona per l’esperit.”[21], misàntrop ” L’amor una mica misàntrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d’enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s’és en una excursió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s’esdevingués que el millor mitjà de llegir un llibre, d’aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?” [22]. També una mica dur “Adonant-me que aquest petit viatge anava a acabar-se, vaig ser presa de la desesperació només al pensar en baixar de les muntanyes i abandonar la vida salvatge. Tanmateix espero no ser un misàntrop. Però qui pot negar que hi ha un magnetisme, una mena d’embriagament, en la vida lliure que es fa allà dalt, i en el fet de servir-se de la natura, els rocs, els arbres, els torrents, en lloc dels homes i dels seus invents més o menys inútils i costosos. Sense cap mena de dubte hom és feliç en aquests cims perduts, on sonen amb veu tenebrosa els vents de l’Infinit.”[23], melancòlic i somniador; però l’explicació sempre és la mateixa: exprimir el sentiment i arribar a la felicitat a través de la muntanya.

Però les muntanyes fan pensar i reflexionar, fan néixer el gust per la bellesa i el bé, la serenor i la pau “Les altes muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclòs de la santedat… Es allí que es veu allò que hi ha de més bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra. La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat.”[24]

LA PERSONALITAT DE RUSSELL

Potser no es pot dir que la personalitat de Russell, com a home, hagi estat gaire ben coneguda, especialment pel gran públic. La seva passió desbordada per la muntanya, les seves excentricitats, els seus escrits, la seva especial sensibilitat, per altra banda no gaire diferent a la de molts altres muntanyencs, han conformat una mena de personatge entre mític i caricaturesc, amagant l’home que hi havia al darrere. A la seva època se’l va qualificar com a Sir Henry Russell Kilòmetres, Robinson dels Pirineus, el troglodita del Vinhamala, un original amb una bogeria, anglès de caricatura, excèntric, misàntrop; aquesta fou l’imatge que donaren d’ell els escriptors generalistes i divulgadors, deformant la seva persona. Certament alguns d’aquests trets de la seva personalitat tenen una base real, però probablement amb el pas del temps s’han anat exagerant.

Potser el tret més important del seu caràcter va ser la seva extraordinària sensibilitat, fina i delicada, a flor de pell, que feia que per una banda tingués un caràcter variable, que tant podia bascular entre l’entusiasme o la irritació, això sí, sempre dins de la més exquisida educació, i per l’altra cerqués l’espectacle i les belleses de la natura. Misàntrop, no per rebuig, sinó perquè veia atacada la seva sensibilitat per l’altri, ja que li impedien gaudir plenament i sense interferències de les meravelles de la natura, però alhora no podia evitar les relacions socials i mundanes als salons de Pau. Tenia bons amics, aquests podien ser tant persones senzilles o importants, però tots compartien les mateixes afinitats i tenien sentiments similars. Es preservà dels contactes massius o simples, i tant a la muntanya com a la ciutat cercava i s’envoltava d’una societat escollida i selecta, on s’hi trobés còmode. Això explica una mica l’aparent contradicció entre el Russell solitari i primitiu dels seus bivacs a l’alta muntanya o a les seves coves, i el Russell elegant dels concerts i balls de societat. En tots dos ambients cercava la felicitat a través de la bellesa.

H. Russell amb René d'Astorg (1860-1940). Aquest, amb  Henri Brulle  (1854-1936)  i Roger des Monts (12850-1914) van ser els pioners del “pireneisme de dificultat” (Wikimedia Commons)

H. Russell amb René d’Astorg (1860-1940). Aquest, amb Henri Brulle (1854-1936) i Roger des Monts (1850-1914) van ser els pioners del “pireneisme de dificultat” (Wikimedia Commons)

Tenia un caràcter ferm i consistent, poc flexible i a cops contundent. Era difícil que evolucionés o variés algun pensament seu, la seva línia d’actuació era constant i regular. La seva sensibilitat s’emocionava per les mateixes coses a la joventut o a la vellesa, fidel sempre als seus gustos i preferències, i sobretot a les seves creences, i també amb els petits detalls de la vida quotidiana. Tota la seva vida va ser una mica immovilista i gens modern. Alhora era tímid, i només ho superava amb l’educació i un elegant i mesurat humor irònic.

Dotat d’una gran memòria, desconfiava sovint dels mètodes científics, sobretot a la muntanya, perquè considerava que era una entitat supramaterial, gairebé espiritual. Es famosa una resposta que va donar a Schrader quan aquest li va discutir les alçades d’un pics del massís de La Maladeta: “No, estimat amic, no admetré mai les mesures que doneu a les geleres dels Monts Maudits. Una xifra no és mai una prova. No hi ha certituts materials, només hi ha certituts morals.”[25].

Era un catòlic convençut, de fe pregona i autèntica, com a bon irlandès, però més de sentiment i tradició que de doctrina. La natura l’apropava Déu, sense arribar a ser panteista. “Henry Russell veia l’obra del Creador per tot arreu, però mai va confondre el Creador amb la criatura.” [26] Això va dir el seu germà

La seva fina sensibilitat el portà també a ser un gran aficionat a la música, i era un melòman impenitent, i en les seves estades hivernals a la ciutat, seguia regularment els concerts, tant a Pau, París o Londres. La música li exaltava l’esperit i li produïa gran emoció i també declarà que havia estat una de les fonts del seu guariment als anys de joventut i de la seva felicitat. “Dels mils plaers que he gaudit als salons, el que sempre m’ha agradat més, captivat i entusiasmat, és la música. Ella em feia oblidar-ho tot. La melodia ens du a vegades a un extasis que mai la paraula tindrà el do de reemplaçar o traduir.”[27]. Ell mateix tocava el violoncel, i amb uns amics havien constituït un trio i tocaven sovint plegats, gaudint especialment amb les construccions melòdiques, i no amb les construccions cerebrals o matemàtiques, allunyades dels sentiments.Alhora era un ser espiritual i contemplatiu, allunyat de les foteses de la vida ordinària, refugiat en la seva alta sensibilitat. Era un poeta i un somiador.

Era un gran menjador, amb una gana a cops desmesurada, que quan podia no es privava de res a la muntanya, però si no hi havia més remei podia fer l’abstinència que fes falta. Sovint patia d’insomni i necessitava dormir moltes hores, trobant-se malament quan havia de matinar.

Tenia una gran passió pel color, herència dels tròpics, i sobretot pel sol, la llum del qual l’embriagava.“Seria ben ingrat de parlar malament del sol: no oblidaré mai el paper moral i material que ha jugat en la meva vida, en les mars, en les estepes australianes, i inclòs en ple hivern, en les infinites neus de l’Asia boreal.

Oh! el sol! Es un símbol de Déu, i els pagans que l’han divinitzat poden ser perdonats. Quan deixa de daurar les nostres muntanyes, quan elles esdevenen violetes i tristes, quan es posen de dol, no semblen vídues, no solament dessolades, sinó, pitjor, inconsolables? Descolorides, glacials i prosaiques, perden gairebé tots els seus encants, i patint la sort d’aquells que ploren, es veuen abandonades com éssers inútils, empipadors i vulgars.

La llum simbolitza la felicitat. Ens fa creure que existeix sobre la terra: i les races afortunades del Migdia estan vestides de raigs de sol. Les seves llàgrimes semblen somriures.

Faig plena justícia al sol. Però la lluna… els estels, no compten gens en les meravelles i atraccions de la natura, sobretot a les muntanyes. Al clar de la lluna, els camps de neu i les geleres tenen més esplendor que sota un cel ennuvolat durant el dia. Són més lluminosos, més blancs, i fan gairebé també claror. Fa alguns anys, vaig poder llegir a mitjanit a les neus del Vignemale, i quantes llargues caminades he fet sol, i sense perill!”.[28]

Tenia una indiferència absoluta a la qüestió de la vestimenta, i a cops en el seu llarg cos els vestits semblaven fets per un mal sastre.

Bivac estelat al cor del Sàhara libi

Bivac estelat al cor del Sàhara

Notes

[1] Le Bondidier Op.cit. pàg.12

[2] Souvernirs… Op.cit. pàg.121

[3] Souvenirs.. Op.Cit. pàg.83

[4] Souvenirs… Op.Cit. pàg.85

[5]Souvenirs… Op.Cit. pàg.89

[6] A un article recollit a Pyrenaica, i a Souvenirs…, titulat “Histoires et vicissitudes de mes Grottes du Vignemale“, recull totes les peripècies d’aquestes construccions. Souvenirs… Op.Cit. pàg.582-600

[7] Souvenirs… Op.Cit. pàg.373

[8] El manyà de Gedre arribà a muntar una petita forja allà dalt per adobar les eines dels manobres, constantment deteriorades per la duresa de la roca

[9] Souvenris…Op.Cit. pàg.100

[10]Souvenirs… Op.Cit.pàg.100

[11] Souvenirs… Op.Cit. pàg 120

[12] Gaurier, Ludovic. Amitiés Pyrénéennes Pyrénées nº46 Abril-Juny 1961 pàg.91

[13]Souvenirs… Op.Cit. pàg.381

[14]Souvenirs… Op.Cit. Pàg.313

[15][15]11 Souvenirs d’un montagnard Op.Cit. pàg 254

[16]Souvenirs… Op.Cit. pàg.187

[17]Souvenirs… Op.Cit. pàg.51

[18]Souvenirs… Op.Cit. pàg. 254

[19]Souvenirs… Op.Cit. pàg.502

[20]Souvenirs… Op.Cit.pàg.266

[21]Souvenirs… Op.Cit. pàg.432

[22]Souvenirs… Op.cit. pàg.120

[23]Souvenirs… op.Cit. pàg,434

[24]Souvenirs… Op.Cit.pàg.153

[25]Henry Russell Op.cit. Bulletin Pyr. nº73, gener 1909, pàg.37

[26]Quelques aspectes de Russell Bull.Pyr. nº212 1934 pàg.485

[27]Souvenirs… Op.Cit. Pàg.24

[28]Souvenirs… Op.Cit. pàg.373

 

Bibliografia

Vegeu la Part I i la Part III (que conté la bibliografia) aneu a:

Part I

Par III

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia