El muntanyenc

Esports

Henry Russell (1834-1909) Part I: La formació d’un pirineista cabdal

Download PDF

Publicat el 8-09-2014

Text: Enric Faura

Fotos: Miquel Vilaplana

 

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes  arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Part 1: La formació d’un pirineista cabdal

“El 10 de febrer de 1909, sota una fina pluja barrejada de neu, una comitiva fúnebre precedida per quatre guies de Gavarnia s’encaminava cap al cementiri de Pau. Haurine, Celestin i Henri Passet i Salles, companys dels dies de joia i d’ascensions, conduien fins a la tomba oberta el cos d’Henry Russell: com a les litografies napoleòniques, l’escuadró fantàstic dels dies de glòria desfilava per darrera vegada davant el Cèsar mort. Fou una cosa estranyament emocionant i bella aquest suprem homenatge fet al pirineista que acabava de morir per aquests quatre muntanyencs de trets pesats…”[1]

 Amb poques i lacòniques paraules, i amb el mut testimoni dels  grans guies del Pirineu del moment, ens relata Le Bondidier l’enterrament del pirineista més cèlebre de tots el temps, probablement el més popular  i el que ha deixat un llegat més apreciable i reconegut. Al llarg de tota la història del pirineisme han estat diversos els protagonistes inqüestionables i decisius, però potser cap com Henry Russell ha transcendit el reduït ambient del món muntanyenc per arribar a estrats més amplis, a inserir-se dins de la història dels Pirineus amb un nom propi i a encarnar per a la majoria de la gent el prototipus de muntanyenc romàntic i explorador de l’edat d’or del pirineisme. Una dilatadíssima activitat, una gegantina tasca d’exploració, la seva pintoresca personalitat, les seves excentricitats, un cert elitisme social mal dissimulat, el romanticisme i poesia dels seus escrits i la passió desbordada pel Vinhamala, l’han convertit en el personatge més destacat d’entre tots els protagonistes del pirineisme, i alhora en un dels pirineistes més importants de tota la història.

Es fa  difícil conèixer i penetrar en la persona i filosofia d’Henry Russell. Russell s’ha convertit en una llegenda, i com totes les llegendes se’l coneix més malament que bé. La seva complexa i riquíssima personalitat i la seva trajectòria i incidència en la història del pirineisme és el que procurarem esbrinar en les properes ratlles.

 HENRY-PATRICE-MARIE

Retrat de Henry Patrice Marie, compte Russell-Killough, més conegut  per Henry Russell, pioner de la conquesta dels Pirineus. Signat al darrera Henry Russell el 2 de gener de 1899 per al pireneista francès  compte René d'Astorg (1860-1940)

Retrat de Henry Patrice Marie, compte Russell-Killough, més conegut per Henry Russell, pioner de la conquesta dels Pirineus. Signat al darrera Henry Russell el 2 de gener de 1899 per al pireneista francès compte René d’Astorg (1860-1940)

El 13 de febrer de 1834 neix a Tolosa Henry-Patrice-Marie Russell-Killough. Fill d’una família molt antiga i amb una llarga història, el pare era irlandès que havia fugit del seu país el 1820 per les persecucions d’Anglaterra contra els catòlics (eren de l’Ulster i a causa d’unes reformes religioses varen perdre els seus bens i terres, i nomes els restà la seva fe),  mentre que la  mare era  francesa, també noble, i ell mateix seria comte per herència.

Seran dos nois i dues noies, el Franck, Christine i Ferdinand.

Durant uns quants anys ronden per diferents residències, i el 1841 s’instal·len a Pau, engruixint la forta colònia anglesa d’aquella vila.

La influència de la seva mare, enèrgica i valenta caminadora, seria decisiva en el seu apropament de nen petit a la muntanya. Als sis anys feia la primera excursió, de Cauterets al llac de Gaube, durant una estada familiar als balnearis d’aquella vila. Un estiueig familiar el 1851 a Luixon li permeté anar d’allí fins a Gavarnia pel coll de Camp Vielh (Campbieil). Però això eren petites distraccions estiuenques amb la família i els germans, i la seva autèntica vocació no havia nascut encara.

Estudia inicialment al col·legi de Pons, prop de Saintes, però als 15 anys li posen un preceptor i deixa l’escola. És en aquesta època quan aprèn a tocar el violoncel, instrument que mai deixarà de practicar. A finals de 1851 la família marxa temporalment a Irlanda, ja que el seu pare volia que els fills coneguessin la terra dels seus avantpassats. La família s’instal·la a Dublin i Russell completà la seva formació, amb els jesuites de Clongowes, realitzant estudis de filosofia, i consolidant el caràcter de doble nacionalitat que el marcarà per a tota la seva vida. La barreja entre els trets sobris i reservats del nord i el temperament sensible, poètic i apassionat meridionals serà una constant de difícil equilibri en la seva existència.

A Irlanda li  neix una passió fortíssima pel mar. Surt amb les barques dels pescadors, neda, es banya i durant hores contempla el mar. Es llavors quan pren la decisió de viatjar arreu del món  i es fa mariner.

Península de Dingle, el Finisterra d’Irlanda

Península de Dingle, el Finisterra d’Irlanda

Als vint anys torna a França i es trobà totalment lliure i independent. A París ha de fer la seva declaració de francès, amb la qual es naturalitza com a francès, encara que per la llei anglesa, com que és fill de pare irlandès, restarà sempre com a súbdit britànic i en els seus viatges gaudirà de la protecció d’Anglaterra. Aquesta doble nacionalitat, legal, però també espiritual, provocarà  fets tant curiosos com que sigui cridat per l’exèrcit francès, però en canvi més endavant rebi la Legió d’Honor de l’estat francès a títol d’estranger.  La seva posició benestant li permetien viure folgadament sense treballar ni haver d’atendre cap obligació que el lligués i el seu esperit juvenil i inquiet l’empenyien a fer quelcom fora del normal. Realitzaria llavors llargs viatges arreu del món, coneixent els països  més exòtics i diferents d’Europa.

  EL RUSSELL VIATGER

 Als vint-i-dos anys, “ja fatigat d’Europa“[2], inicia el seu primer viatge, aquest cop marítim, creuant tot l’Atlàntic cap el mític cap d’Hornos, i finalment arriba al Perú, on fa una estada. S’enrola com a pilot d’una nau francesa i passa nou mesos a l’oceà, patint fortes tempestes patagòniques, i durant tres setmanes resideix a Lima, hipnotitzat per les blanques muntanyes dels Andes. De retorn fan una escala al Brasil, i pot fer una petita incursió a la selva amazònica, quedant fortament impressionat per aquells grans boscos verges i la extraordinària fauna. El mes de gener de 1857 està de retorn a París, però abans de sis mesos torna a marxar, cap al Canadà, Estats Units i Cuba. Acompanyat per un amic irlandès al Canadà, recorren els grans boscos verges i llacs d’aquell immens país, i contacten amb els indis Sioux. Ja sol, travessa del nord al sud, pels grans rius, tots els Estats Units fins a Nova Orleans, i realitza el retorn a Europa per l’Havana, Nova York i Liverpool.

Immers dins un frenesí constant de viatges, ja coneixia les dues Amèriques i semblava que no en tenia prou. Prepara un nou viatge molt més llarg cap als continents més allunyats i exòtics: l’Àsia i Oceania, viatge que dura tres anys i és una veritable odissea. Així el vint-i-cinc de setembre de 1858 surt de Bagnères de Bigorre amb un destí: Moscou. Des d’allí recorre 800 quilòmetres fins a Kazan, patint temperatures entre els -15º i els -30º i realitzant esgotadores jornades. Reposa durant tres setmanes i el primer de gener de 1859 surt cap a Irkoust. Ha deixat enrere Europa i s’endinsa per les infinites estepes siberianes, patint penalitats extremes, gairebé sense poder dormir ni menjar pel fred. Segueix amb trineu vers Tomsk, divuit dies duríssims al pic de l’hivern siberià, arribant a una màxima de  -50º. Continua cap a Irkutsk, fent 1.600 quilòmetres en deu dies. Allí és acollit cordialment per les autoritats locals i aquestes li faciliten la continuació del viatge fins a Pequín. Però per aconseguir arribar-hi s’ha de fer passar per rus i es procura un passaport amb el nom de “Russelloff”. Travessa un gelat llac Baikal que li inspira una bella descripció “La sortida de sol, efecte grandiós, potser únic en el món, d’aquest immens desert de gel més fosc que l’Oceà, ja que no hi ha neu: el vent se l’ha enduta: és un mar veritable, immòbil, petrificat, sense una illa, sense vaixells, sense escuma ni soroll: espectacle estrany, inoblidable i sorprenent, però tan llòbreg i contra natura, que acaba per fer mal: hi ha massa silenci i massa solitud: és trist com la tomba…”[3] i Mongòlia d’un extrem a l’altre, sofrint jornades extraordinàriament dures en la travessa del desert del Gobi. Són mil quilòmetres de tortures indecibles, amb freds àrtics i ciclons de sorra i neu, però rebent sempre l’ajuda i l’hospitalitat de cosacs i mongols. Russell arriba a l’extrem de les seves forces.

Portada de « Le Centanaire d’Henry Russell » de Louis Le Bondidier (1934), una obra essencial per conèixer la vida i l’obra d’Henry Russell

Portada de « Le Centanaire d’Henry Russell » de Louis Le Bondidier (1934), una obra essencial per conèixer la vida i l’obra d’Henry Russell

El primer de març de 1859, després de tantes penalitats, fa l’entrada triomfal i emocionada a Pequín on descansà unes setmanes. L’objectiu del viatge és Austràlia, i mentre estudia com travessar tota la Xina arriba una ordre de les autoritats xineses prohibint-li taxativament continuar al país, ja que s’ha descobert la seva falsa nacionalitat russa. Només en pensar en els turments patits al desert del Gobi es desespera, però no li quedà altre solució que sotmetre’s, i tornar a patir les dures jornades a cavall i tempestes de sorra. A Kiakhta es refà durant un llarg mes, i mentre li dóna voltes a la manera de continuar cap a Austràlia des d’un perdut poblet enmig de l’Àsia. Aprofitant el desglaç de la primavera s’embarca en un vapor pel riu Amur, i vorejant Manxúria aconsegueix arribar a l’extrem de Sibèria, prop de Vladivostock, i al desitjat Pacífic. Han estat 15.000 quilòmetres de viatge amb grans penalitats per poder ensumar la sal marina. A partir d’aquí el caràcter del viatge canvia totalment. Deixa enrere el continent i durant tot un any  es dedica a recórrer els mars de la Xina i Oceania.

Continua el viatge per mar cap al Japó (on  passa calor per primer cop després de deu mesos) i es veu atrapat enmig d’un terrible tifó tropical i altres tempestes marines que més

d’un cop  estan a punt d’enfonsar els petits vaixells que el duen. Coneix Shangai, Hong-Kong, Canton i Macao i el 10 de gener de 1860 arribà, després de 64 dies seguits de navegació, a Melbourne. Allí pogué retrobar-se, després de nou mesos de silenci, amb el correu familiar, i sentir-se estimat i recordat pels parents llunyans, amb gran felicitat seva.

Fa algunes incursions per l’interior del continent, i passa a patir unes calors estremidores, amb màximes de 49º a l’ombra i 64º al sol, que minen la seva salut. Des de Sydney  segueix fins a Nova Zelanda, les antípodes de la llar. Vol conèixer  l’interior i li reneix el gust per ascendir muntanyes, per la qual cosa contacta sovint amb els maorís salvatges. Durant una exploració de les muntanyes Kaikora el sorprèn  la boira i es  perd al Rock-Gill. Durant tres dies, sense aliments, camina buscant un ser humà, i quan ja s’ha resignat a morir solitàriament en un racó perdut d’aquell país, troba finalment una granja, on arriba absolutament esgotat.

La guerra l’obliga a abandonar Nova Zelanda i segueix cap a l’Índia. Passant per Ceylan, que considerà l’illa més bella del món, arriba a Calcuta. Una carta de la seva família que li trametia diners es perd a l’oficina de correus de Calcuta  i es veu obligat a escriure articles en un diari local relatant el seu viatge per Sibèria per poder sobreviure.

El veritable objectiu del viatge per l’Índia són les muntanyes himalaienques i es dirigeix al nord, fins a Darjeeling. Des d’allí pot entreveure les colossals muntanyes, immaculadament blanques, que l’emocionen fortament “Descriure la vista de Darjeeling està per sobre de les forces humanes: cal veure-la: és absolutament única al món… Es el més gran esforç de la natura, la seva obra més sublim…”[4] Vol apropar-se més a les muntanyes, però unes sobtades febres el retenen al llit fins l’entrada de l’hivern, època desaconsellada per a fer-ho.

L’hivern i primavera de 1861 s’escolen recorrent en zig-zag l’interior de l’Índia, visitant poblets, ciutats i monestirs, amarant-se d’una cultura, unes religions i uns costums tan diferents als seus. La màgia d’aquell país el fascina “Més que mai, l’Índia m’agrada, m’encanta, em fa vibrar, i el seu record electritzarà sempre el meu cor…”[5]

Finalment el 27 de juny de 1861 s’embarca a Bombay de retorn a casa, passant pel Caire, Constantinoble, Viena, Venècia i Marsella.

Venècia al 1860, tal i com la va veure H. Russell (Foto: Carlo Naya, 1860-1880, SC 1982:38-1058)

Venècia al 1860, tal i com la va veure H. Russell (Foto: Carlo Naya, 1860-1880, SC 1982:38-1058)

Fou un viatge formidable, fabulós. Tres anys ininterromputs de transhumància, coneixent noves cultures, societats i civilitzacions, religions, costums, i sobretot les més variades manifestacions de la natura en el seu estat més pur i salvatge. Havia fet servir tots els mitjans de locomoció possibles, li havien esdevingut les anècdotes i peripècies més increïbles, havia sofert penalitats inimaginables i se n’havia pogut sortir de totes. Sembla un viatge fet per un personatge de novel·la anglesa, a la manera d’un Phileas Fog o un Livingstone.

I per què s’havia embrancat en la realització d’uns viatges tan intensos i dilatats? Era simplement una etapa més en la formació d’un jove europeu ric, sensible i somniador, com es feia en aquelles èpoques quan s’acabaven els estudis? O potser hi havia quelcom més? Fugia d’alguna cosa que turmentava el seu inquiet esperit? Estava a la recerca d’algunes respostes? Russell no va comentar mai les motivacions dels seus viatges i, per tant, no sabrem mai les raons autèntiques  d’aquests. Algun autor ha insinuat la tesi que foren deguts a la negativa familiar a aprovar un amor jovenívol[6], i d’altres ho atribueixen merament a la curiositat juvenil per conèixer altres països i altres cultures. En qualsevol cas, i sense cap mena de dubtes, aquests viatges el marcarien per sempre més. Li van fer agafar un gust definitiu per la naturalesa i li desvetllaren en el seu esperit unes sensacions i emocions tals que el portarien la resta de la seva vida a dedicar-se a cercar-les i complaure-les, a partir de llavors a través de la muntanya.

NEIX LA VOCACIÓ PER LA MUNTANYA

Durant els seus viatges, a França s’havia esdevingut un fet intranscendent i aparentment banal, però de forta repercussió en el naixement de la seva vocació muntanyenca: Chaussenque publicava la segona edició del seu llibre Pyrénées.

Una tarda de repòs de les penalitats viatgeres a la casa familiar de Bagnères de Bigòrra, Russell es va posar a fullejar aquest llibre, i restà entusiasmat pel món nou que s’obria davant seu, recordant les caminades de la infantesa. En el seu estat d’home inquiet i transhumant, la muntanya esdevé un nou país on viatjar. Immediatament va dur a terme unes ascensions sota la influència d’aquesta lectura: el Neuvielha i el Mont Perdut. Se li va aparèixer un univers nou, poc explorat, misteriós i carregat de belleses naturals per a descobrir que el cridava. Però no era el moment encara per fixar la seva vocació. Jove i ardorós, l’entusiasme pels viatges podia més. Restava per fer el llarguíssim viatge per Àsia i Oceania. De retorn, a la fi de l’estiu de 1861, estava finalment a punt per la muntanya. Tenia 27 anys i l’experiència d’un home que pràcticament ha donat la volta al món, que ha superat tota mena de dificultats i ha patit tot tipus d’inclemències, i alhora el costum dels grans espais, de la natura desconeguda, lliure i salvatge, de la solitud i de la llibertat de les alçades.

Retrat de M.V. Chausenque

Retrat de M.V. Chausenque

El formidable periple havia curullat el seu esperit d’aventures viatgeres i tancava definitivament una etapa de la seva vida, però per obrir-ne una altra, potser encara més plena i fructífera. L’avorrit i estret món de la ciutat, monòton i ensopit, no podia plaure a un home com ell que havia rondat mig món, i es concentraria per sempre més en una reduïda cadena muntanyenca del continent més petit del món, els Pirineus, on dedicaria tots els seus esforços i energies fins al final dels seus dies, fent-los l’objectiu central de la seva existència. Potser s’adonà que allò que havia anat a buscar tan lluny ho tenia molt proper.

Als Pirineus ja s’havia fet una important etapa d’exploració. Els oficials geodèsics, Ramond, Chaussenque, Parrot…, entre altres ja havien ascendit i explorat les alçades principals i restaven poques primeres importants per a realitzar. Però encara restava molta muntanya per a recórrer i conèixer. Els mal anomenats pics secundaris, multitud de valls inexplorades, nous itineraris per vessants diferents a muntanyes ja conegudes, valls espanyoles gairebé verges, eren un camp d’acció prou atractiu i emocionant per a un jove de vint-i-set anys amb set de llibertat i aventura. Aquí comença l’etapa de la seva vida més fecunda. Al llarg de vint-i quatre anys recorrerà els Pirineus de banda a banda, sense un pla metòdic i definit d’exploració, sinó més aviat com “el vol en zig-zag d’una papallona anant de flor en flor en un jardí segons el caprici de cada instant.”[7]

Portada del volum 1 de Pyrénées de M.V. Chausenque i part del seu índex. L’obra que va fascinar a H. Russell al 1861 i li va obrir camí per continuar el seu periple aventurer, ara a la muntanya

Portada del volum 1 de Pyrénées de M.V. Chausenque i part del seu índex. L’obra que va fascinar a H. Russell al 1861 i li va obrir camí per continuar el seu periple aventurer, ara a la muntanya

EXCURSIONS I EXPLORACIONS PELS PIRINEUS

Es fa difícil condensar tota l’activitat muntanyenca de Russell, perquè aquesta fou dilatada i extensa. La seva activitat muntanyenca durà més de quaranta cinc anys i voltà per a tot els Pirineus, encara que tingué unes zones preferides on es concentrà de manera especial. Malgrat que els pics més importants ja havien estat ascendits, encara va fer un nombre important de primeres ascensions a pics ben representatius, explorant grans zones gairebé desconegudes i feréstegues, i obrint noves rutes originals a muntanyes ja ascendides. Així les seves primeres ascensions principals foren: pic de la Gran Faxa, pic d’Ardiden, pic de Gabietu, pic de Tapou, Casc de Marboré, Astazú Occidental, pic de Lustou, pic de Clarabide, pic de Gourgs Blancs, pic de Spijeoles (o Quaïrat), pic d’Argualas, Cilindre de Marboré, pic d’Eriste, pic de Corones, pic d’Alba, pic de Tempestats, pic Russell, pic de Molières…

L’esperó nord-oest de l’Astazú Gran surt de la boira. Plou  fent  camí cap a la Forqueta d’Alans, que comunica els circs de Gavarnia i d’Estaubé

L’esperó nord-oest de l’Astazú Gran surt de la boira. Plou fent camí cap a la Forqueta d’Alans, que comunica els circs de Gavarnia i d’Estaubé

Noms que avui són absolutament clàssics en la toponímia pirinenca, com le Rocher de Dejeuner al Vathleitós, coll Maleït a la Maladeta, pic de Tempestats, Dent d’Alba, bretxa dels Druides a l’aresta Passet del Marboré, coll dels Isards i coll de la Cascada a Gavarnia, van ser proposats per Russell, i l’ús i el veredicte del temps els han consolidat plenament, mostrant l’encert en l’elecció. Igualment va dur a terme una importantíssima tasca d’exploració per extenses zones verges del Pirineu i de les quals no se’n sabia res. Les valls que envolten el massís de la Maladeta (Tempestats, Castanesa, Corones, Cregüeña, Alba) foren explorades per ell, així com el Cotiella, grans zones del Posets o el massís dels pics de Infiernos i Algas (Panticosa). En el mateix sentit va tenir una notable imaginació en la recerca de noves rutes a cims ja coneguts, com la ruta de l’Aneto per Barrancs, la Múnia per la gelera nord, Vathleitós per l’Est, coll d’Astazú per les Roques Blanques… I un altre paper molt important jugat per Russell a la història del pirineisme és el de descripció literària de molts itineraris ja fets per altres pirineistes, però gairebé desconeguts per manca de testimoni escrit, donant-los a conèixer gairebé per primera vegada, propiciant-ne una important divulgació i renovació. Moltes ascensions i excursions es coneixen a partir de la narració de Russell, encara que abans ja s’havien fet.

Però malgrat aquesta importantíssima tasca, Russell no fou mai un explorador i excursionista minuciós i planificat, que agafava una zona i es dedicava a estudiar-la i recórrer-la seguint un pla preconcebut i metòdic. Ell va pujar als cims que l’atreien, va explorar noves valls o va cercar noves rutes quan hi havia un motiu que el feia anar cap allà i només hi tornava quan havia obtingut unes satisfaccions estètiques o espirituals que volia recordar o renovar o intuïa que a les muntanyes veïnes en podia gaudir d’elles. Si una regió no l’havia complagut a la primera visita no hi tornava perquè havia perdut la motivació. La intensitat de sensacions va ser el seu criteri d’exploracions.

Respecte a l’aportació tècnica de Russell al pirineisme, aquesta sí que és molt més minsa. Va seguir les tècniques existents del moment i féu ben poques innovacions. Va fer servir el bastó ferrat en les seves excursions i mai el piolet. Si s’havia de tallar esglaons era el guia qui ho feia, amb la destral de gel, com als temps de Ramond. La corda la va fer servir en comptadíssimes ocasions i amb moltíssimes reserves, fins gairebé abominar-la, sobretot a les geleres.

Les seves úniques innovacions foren tres: el sac de pell de xai, els bivacs en alçada i la construcció de refugis a la muntanya. Russell va ser el primer de defensar els bivacs a l’alta muntanya, quan fins llavors la nit a la muntanya havia estat considerada un mal i un perill de què s’havia de fugir. Els bivacs en alçada per a ell eren un autèntic plaer, un rar privilegi.

A partir del seus bivacs s’han fet famoses les  nits russellianes, caracteritzades per bivacs durs, després de llargues caminades, al cim o sota un bloc, potser sense aigua, però amb sortides i postes de sol esclatants, que ho compensava tot, encara que altres vegades la tempesta el mullava i el gelava. En qualsevol cas era un altre camí per estar més a prop de la natura. “Buscant bé, sempre es troba, a qualsevol alçada, blocs de pedra preferibles a les cabanes de pastors, més nets, sovint més càlids, formant coves o túnels i on hom es troba com a casa seva. A les cabanes cinc o sis homes s’entaforen sovint en pocs metres quadrats! Per altra banda, quin avantatge inapreciable quan es vol sojornar a les muntanyes, dormir, inclòs sense fusta per fer foc, a una hora del cim.”[8]

H. Russell dins del seu sac de dormir de pell de be

H. Russell dins del seu sac de dormir de pell de be

Després de fer uns quants bivacs on va patir fred i moltes penalitats es va fer confeccionar un sac de pell de xai per a protegir-se, probablement el primer sac de dormir que van veure els Pirineus. Estava entusiasmat del seu invent, i mentre els guies o companys tremolaven de fred, ell dormia o mirava els estels confortablement:“és el meu amic més inseparable i he dormit dins seu cent vegades sota els estels millor que cap potentat.”[9]. Però l’edat i les penalitats inherents dels bivacs el portaren a buscar un mitjà de fer estades a la muntanya menys dur i es decidí per la construcció de refugis a l’alta muntanya, en forma de coves. Les cabanes dels pastors, on tants cops s’havia aixoplugat, les trobava brutes, insanes i pudents: “Jo preferiria viure amb les àligues sota una roca, que en aquests caus infectes i plens de fum, on s’instal·len els mandrosos pastors dels Pirineus.”[10]  Mai li agradaren tampoc les tendes ni els refugis d’obra, que criticà durament: “obres geomètriques i rectilínies que tenen alguna cosa de rídicula i inclòs impertinent…, profanació…, insult..,. ofensa a la natura…, fràgils…, pesats…, horrorosos…, glacials…, inhabitables…”

No va realitzar mai excursions ni ascensions de dificultat real, defugint els perills evidents o aparents, i era poc atrevit davant les escalades o grimpades massa exposades. Una vegada va declarar que les tres ascensions més difícils dels Pirineus eren ” La Múnia pel nord, el pic de Corones (prop del Néthou) per les seves parets meridionals, i el Vathleitós per la seva aresta occidental. A menys de ser una sargantana, és impossible d’escalar res més vertical“[11], quan avui aquestes ascensions no serien considerades en cap cas gaire difícils. Recordem que l’aresta dels Crabioules, els couloirs de Gaube o del Clot de l’Hunt i moltes altres rutes foren declarades absolutament impossibles per Russell, i es farien pocs anys després per altres pirineistes.

La cara est de l’Spijeoles amb el seu Gran Diedre, a la vall d’Espingo. El primer  sol acoloreix de la banda d’Esquistos Vermells i el granit abans de la tempesta.

La cara est de l’Spijeoles amb el seu Gran Diedre, a la vall d’Espingo. El primer sol acoloreix  la banda d’Esquistos Vermells i el granit.

Es fa difícil destacar alguna excursió respecte a altres, perquè per a Russell no eren més importants segons la dificultat o descobriments que hi fes, sinó per la intensitat de les sensacions viscudes. Per exemple, comença la seva gran obra Souvenirs d’un montagnard amb una sentida descripció del mar Atlàntic des d’un petit pic de 900 metres prop de Biarritz.

Fa una difícil ascensió hivernal al Midi d’Ossau, que ha de treballar a fons per a poder reeixir. Al Vathleitós, que qualifica com el Cerví dels Pirineus, fa també una difícil ascensió amb un intens bivac a Larribet: “I en canvi és cert que són tan estranyes, tan paradoxals i imborrables, les impressions, les emocions que sempre em fan aquestes nits novel.lesques, on m’adormo sota una roca amb el soroll soporífic de les cascades i el vent. Aquests plaers no es poden mai raonar. Perquè segurament sembla dur estirar-se sota un bloc de pedra, a les fredes nits de tardor, amb la perspectiva de perdre’s l’endemà o trencar-se els membres…

Per això mai no he baixat sense pena d’aquests llocs plens de misteri, on l’ànima se sent més propera del cel que de la terra. L’home no té la sensació d’estar al seu lloc, en aquesta natura en runes, en aquests cementiris de glaç i granit, on la congelació, més ràpida que la mort, ve al mig de la nit per petrificar els torrents, els imposa silenci, i llença rocs als llacs tan negres com el Styx… Sembla que tot conspira contra el benestar i la felicitat de l’home adormit per terra a les muntanyes… I malgrat això, aquest hi retorna sempre amb el mateix plaer per fugir del dolor o les passions. La seva ànima esdevé més fantàstica i també més pura que la flama vermella i capriciosa que es mou als seus peus, ella recupera aquí els seus colors naturals, i, embriagada de poesia i de novel.la, troba una voluptuositat suprema a renunciar a les coses humanes.”[12] Bateja la Roche de Dejeunner al fer-hi l’esmorzar, però no s’enfila per la Gran Diagonal, sinó per l’aresta Oest, anomenada posteriorment aresta Packé-Russell, on hi troba grans dificultats, que el porten a dir que “és el pitjor pas dels Pirineus” , però l’especial vista del cim el compensa de tot.

El Vathleitósi la cresta dels Diables des del cim del Gabizo-Cristal

El Vathleitósi la cresta dels Diables des del cim del Gabizo-Cristal

Els pics dels voltants de Cauterets els recorre sovint, i fa una important tasca d’exploració dels cims de la vall de Latour, regió molt desconeguda i deixada de banda. A la gelera del Gabietus disfruta amb l’ambient dels grans séracs, que a cops assoleixen el 15 metres d’alçada. El CAF li encarrega buscar un abric per escurçar les excursions al Mont Perdut des de Gavarnia i ell tria un lloc prop del Llac Gelat, però no s’accepta per estar dins d’Espanya. Finalment escull un lloc al costat de la Bretxa de Roland, on fa construir un cubicle de 18 metres quadrats, que costa 2.000 francs francesos de l’època i fa força servei durant anys, i que ell aprofita sovint. Per la Bretxa hi passa moltes vegades, anant o venint d’excursió o bé com a base de les exploracions dels cims o graus del circ de Gavarnia, dormint-hi sovint, aguantant tempestes i freds, però també calmes i bellíssimes postes de sol, i la màgia d’aquell lloc li porta records molt intensos.

Avançant-se a Brulle s’embolica en solitari en un intent d’ascensió de la cascada de Gavarnia, patint molt en aquell terreny envitricollat, encara que pot arribar a la bretxa dels Druides en l’aresta Passet.

El pic de Marboré, gran pic senyor del circ, el bateja amb aquest nom. En aquella època estava constantment cobert per la neu, i afirma que és una mena de Camp de Mart, on cabrien més de 20.000 homes, i que juntament amb el pic deth Meidia de Bigòrra (Midi de Bigorre) i el Posets és un dels millors observatoris de la cadena.

Una nevada tardana de juny   ha canviat totalment les condicions per escalar el Marboré

Una nevada tardana de juny ha canviat totalment les condicions per escalar el Marboré

Cada any procura fer una ascensió al Pimené, cim que l’entusiasma per la gran vista que té, i que Schrader ha sabut recollir tan bé en els seus dibuixos, segons Russell.

Fa la segona ascensió a la Pica Longa de Vinhamala (” El pic Long té l’aire d’un bust colocat sobre un pedestal blau d’altes muntanyes“), amb el mateix guia que havia fet la primera ascensió amb el duc de Nemours, comentant la bona gelera que hi havia.

S’estranya que el Camp Vielh, malgrat l’evident facilitat del seu itinerari, no es pugi gairebé mai. Des d’allí gaudeix d’una bellíssima posta de sol i es declara enemic de les caminades nocturnes per arribar al cim per veure la sortida de sol, quan els capvespres són molt més bells. Tot sol explora la desconeguda i solitària vall del llac Rabiet fins al coll de Bugarret. Li agraden els llocs solitaris, allunyats de tota petja humana, aïllats i durs, especialment a l’hivern, quan la neu ho amaga tot.“Més que mai estimo aquests colossos refulgents, solitaris i superbs, vestigis gloriosos d’un món en runes, on més lliure i més pur que un nen del desert, un s’emborratxa de llum, de blancor i de blau cel; caos sublim on l’home no deixa més petjada que en l’ona del mar o en la sorra…Només Déu ha deixat la seva, i molt sovint aquesta és suficient per la nostra felicitat.” [13]

Pel pic deth Meidia de Bigòrra sentia una atracció especial, i va pujar-hi més de 40 cops. Sovint hi passava la nit, acollit pel general Nansouty. Té records molt pregons, i des d’allí pot gaudir de bellíssims espectacles de la natura, i és en una magnífica sortida de sol quan diu la immortal frase “Fou una matinada per a donar als Sants la nostalgia de la terra.”

El massís de la Munia també és molt estimat per ell, i hi fa exploracions importants, reconeixent les valls d’Aigoullus, Barroude, Bielsa, inaugurant la pujada directa pel nord.

Al Gran Bachimala hi puja tot just un mes després que Schrader hi fes la primera ascensió, i pot veure-hi un isard blanc, quelcom molt infreqüent.

Al Gourgs Blancs, on en aquella època hi havia una gelera molt important, realitza la primera ascensió i està a punt de caure en una profunda esquerda, i declara que sembla un paisatge de Groenlàndia.

Encara que amb menys intensitat que al Pirineu central o occidental, també recorre el Pirineu oriental i l’Arieja. Realitza la primera ascensió coneguda al pic del Carlit, encara que aquell cim probablement ja havia estat ascendit per algun pastor anteriorment. Sembla que va quedar molt complagut, perquè va pujar-hi dos cops en una setmana. En canvi el cim del Puigmal no li agrada gens, i la seva ascensió la troba monòtona i pesada. A la Pica del Canigó es cansa molt, perquè el desnivell és superior als dos mil metres, però hi torna a pujar una segona vegada per acompanyar al seu amic Packe, tal com havia fet al Carlit. A Andorra hi passa gana i hi veu bastanta misèria, confirmant els testimonis d’altres excursionistes, que descriuen el Principat com un país molt pobre en aquella època.

D’esquerra a dreta, pics d'Esquina d'Ase, de Nabre i d'Estany Faury des de Lanós, Arieja

D’esquerra a dreta, pics d’Esquina d’Ase, de Nabre i d’Estany Faury des de Lanós, Arieja

El Montcalm i la Pica d’Estats els puja dos cops cadascun, en una duríssima jornada la primera vegada de més quinze hores d’anada i tornada des de Vicdessòs. L’Arieja li agrada, però ell realment se sent lligat més al Pirineu central “A partir de Luchon, els Pirineus perden alçada cap a l’Est. El conjunt d’aquesta regió, malgrat l’inqüestionable bellesa dels seus detalls, i el luxe de la seva flora, ofereix una certa monotonia, i te menys majestat que la resta de la cadena. Els pics perden una mica el caràcter alpestre: són menys alts, menys atrevits, menys nevats, i encara que alguns cims passen els tres mil metres, no es troben, a l’Est dels Monts-Maudits, una sola gelera real: són congestes, amb la neu més o menys esquerdada.

…Però el que fa el gran encant dels Pirineus Mediterranis, és el seu sol, el millor amic del muntanyenc: són les seves aigües superbes, els seus llacs sense nombre i les seves grans cascades, les seves flors i l’elegància dels seus voltants. Aquestes muntanyes tenen una gràcia femenina, una poesia, que manca als cims glacials, abruptes i tempestuosos del centre i de l’Oest de la cadena. Si elles inspiren menys terror, entendreixen, i es fan estimar no se com. Si es té el desig, també hom pot trencar-se el coll: no hi manquen precipicis.”[14]

TEMPTATIVES AL MONT PERDUT

 Amb el Mont Perdut  Russell mantingué una relació intensa, encara que poc afortunada en els primers intents. En total va fer-hi set ascensions i va ser el primer dels grans pics que pujà. En aquella època l’única ruta que es coneixia per fer-lo sortia de Gavarnia, passava per la bretxa de Roland, baixava al pla de Millares i pel coll del Descargador anava fins Góriz, on es passava la nit en una precària cabana. L’endemà es pujava al cim, es tornava a baixar a Góriz i es desfeia el mateix camí fins a Gavarnia un altra cop. Llavors anar al Mont Perdut era una aventura, dura, llarga i incerta. Al 1858 fa una primera ascensió. Passa un vespre molt agradable a Góriz, xerrant de muntanyes amb un xicot jove, il·lustrat i sensible, que segons sabria quaranta anys més tard (!), gràcies a les investigacions de Beraldi, era ni més ni menys que Alfred Tonellé, que pocs dies abans havia pujat per primer cop a la Forcanada. Plegats pugen al cim, però el mal temps els priva de veure-hi res. Deu dies més tard hi torna a pujar, però el temps fou encara pitjor. Picat en el seu amor propi, juvenil i fogós, va fer una tercera ascensió pocs dies després, per salvar l’honor. Com que anava just de diners no va contractar cap guia i feu l’ascensió en solitari. Així el mes de setembre, pocs dies abans de marxar cap a Sibèria, concep el fantàstic projecte d’anar de Luz al cim i tornar en menys de vint-i-quatre hores. Bogeria de joventut que no repetirà mai més. A mitjanit surt de Luz, a les cinc de la matinada està a Gavarnia i a les deu a la bretxa. Ràpid descens fins a Millares, Góriz, i a les tres de la tarda arriba al cim, en una extrema solitud, després de quinze hores de marxa. Però torna a trobar boira i li agafa una fortíssima tempesta, amb gran aparell elèctric. Corrents fuig cap a la bretxa de Roland, on vol arribar abans que caigui la nit. Gràcies al seu instint i sentit de l’orientació pot trobar miraculosament el pas correcte. Sol, mullat, sense menjar ni aigua, sense sac, cansat, en la més absoluta foscor, afronta un bivac allà dalt, enmig de la tempesta. Per  por a gelar-se renuncia a dormir  i gairebé pateix al·lucinacions. És una nit horrorosa. L’endemà intenta baixar cap a Gavarnia. El temps no ha millorat i la boira ho cobreix tot. En el descens està a punt d’estimbar-se per un grau del circ, al perdre la ruta, però el brogit de la gran cascada l’orienta i pot rectificar a temps. Després de 35 hores entra a Gavarnia, on gairebé ja el donaven per mort.

L’imponent massís del Mont  Perdut  des del cim de  la Munia

L’imponent massís del Mont Perdut des del cim de la Munia

Aquell estiu havia fet tres ascensions al Mont Perdut, totes amb mal temps. I de la darrera rebé una forta resposta de la muntanya quan ell buscava la seva revenja. Va ser un cop al seu orgull juvenil, però alhora una lliçó!

Fins al 1871, tretze anys més tard, no hi torna. Guiat per Celestin Passet, inaugura una nova ruta pels graus superiors del vessant d’Ordesa, que evita haver de perdre alçada i fer mil metres de desnivell gratuïtament. Bategen el coll dels Isards i el coll de la Cascada, flanquegen fins el llac gelat i abans de migdia són al cim, en quatre hores des de la Bretxa de Roland. Han inaugurat una nova ruta, d’una lògica evident, i finalment troba bon temps i pot gaudir de la vista del cim. “Al Nord, quina diferència amb els pendissos d’Espanya! La neu, la neu, per arreu la neu! Cap riuet, cap bri d’herba, a penes una roca! Una enorme blancor, on l’imaginació representava rens i trineus arrossegats cap als Pols, en un racó de Sibèria!.”[15]

L’any següent, el 1872, farà una nova ascensió per l’Est, intentant reviure l’ascensió de Ramond, explorant els tocoms d’Esparrets i coll d’Anyiscle. A la bretxa de Tucarroia s’admira del nou món que descobreix “Les roques cremaven. Vista fantàstica cap al Sud, on els glaciars del Mont Perdut i del Cilindre resplendien com la superfície del sol. Tres-centes hectàrees de neu resplendent davant nostre: a penes alguns illots començaven a emergir d’aquesta mar blanca; costa de creure que estem a Europa, o inclòs en el nostre planeta.”[16] Fa un bivac memorable prop del cim “…jo no he passat mai una nit millor. El meu llit era un tro com mai cap potentat ha tingut. Dormint sobre pedres, entre dos blocs que formaven un recambró cap a l’Orient, i guardant gairebé tota la nit la calor acumulada en 15 hores de sol, disfrutava de la vida i em deia: Oh! que són de belles i memorables, aquestes nits d’estiu passades a les muntanyes, inclòs enmig de les neus, i de les majestuositats de la mort. Veritablement sembla  que sigui aquest l’únic plaer que els anys mai fan oblidar! Es massa pur per amortiguar-se, afeblir-se, oblidar-se.” [17]

Amb anterioritat ja havia passat una nit als cims de l’Aneto i del Vinhamala, i vol reviure l’experiència des del Mont Perdut. Així el 1891, amb la idea de fer una bivac al cim, surt per la tarda des de Gavarnia i amb els guies, sopen prop del Marboré “Es un sopar curiós i memorable, potser l’únic de la seva classe. La lluna ens il·lumina: és un somni, un conte del Pol Nord. Tot voltats de neu, mengem millor que els reis, ja que ells mai tenen gana, i nosaltres no tenim altra cosa que la poesia.” [18] La darrera pujada ja la fan amb mal temps i arriben al cim a mitjanit. Malgrat la tempesta mantenen amb coratge la idea inicial i bivaquegen al cim. Nit terrible, amb un vent fortíssim, fred i molta humitat. “Quina nit! Cap de nosaltres no l’oblidarà mai! Només arribar la nostra primera precaució fou construir un mur sòlid i alt de més d’un metre, per no ser arrossegats com la palla, i llançats al buit. Era un veritable perill estar fora…Ben aviat el fred m’atrapà també a mi: l’aigua es gelava als meus cabells, i de comú acord encenguerem el cremat a les dues de la matinada, a l’abric del nostre mur. Fou, com el sopar, una escena inoblidable. Que s’haurien cregut els mortals de la plana, si haguessin vist sortir del cim del Mont Perdut llengües de foc, enmig de la nit, flamenjant com serpents, i il·luminar misteriosament quatre figures humanes garrativades i enrogides pel fred?” [19] Amb la matinada el temps no millora i han de marxar ràpidament. Passen una segona nit a la cova de la Bretxa de Roland, on tampoc poden dormir pel fred i el mal temps. Han estat cinquanta hores sense dormir, arribant a la tortura física.

Bivac al Trident de Diables. H. Russell fou un apassionat del bivac  a les valls i cims del Pirineu

Bivac al Trident de Diables. H. Russell fou un apassionat del bivac a les valls i cims del Pirineu

EXPLORACIONS A LA MALADETA

Al llarg dels primers anys de la seva activitat pirineista té una important atracció pel massís de la Maladeta, on realitza una activitat notable. Fa la primera ascensió a vuit cims verges del massís, explora totes les valls i hi passa estones inoblidables. El 1863 fa la primera ascensió al cim de l’Aneto, tot just uns dies després del seu germà Franck, que al llibre registre havia escrit un divertit verset:

            ” Després de molt pujar, he arribat aquí…Uf!

            “I em sento molt content  perquè no he fet…puf!”

Per arribar entrenat a l’ascensió de l’Aneto, amb fama de dura i llarga, dies abans havia fet els 70 quilòmetres que separen Bagnères de Bigorra de Luixon en un sol dia. D’aquesta ascensió Russell queda enamorat del massís i l’any 1866 ja parlava de comprar-lo. L’any vinent, des de dalt del Posets intueix les possibilitats d’ascensió per la banda sud del massís  i s’interna per la vall d’Alba. Té coneixement de l’ascensió de Franquevielle i Tchiatcheff per aquell vessant  però ignora totalment els detalls de la ruta i no existia cap mapa per a orientar-se. Salten a Cregüenya, i resta fortament impressionat per la grandiositat del llac.  Va amb un noi espanyol jove i inexpert, que al coll de Cregüenya, al veure les esquerdes de la gelera de Corones s’espanta i no vol continuar. Russell no vol renunciar al cim i s’ha d’inventar una nova ruta per a fer-lo seguir. Flanqueja cap a la base del pic de Corones, evitant la gelera, i d’allí escala una curta però dreta muralla que dóna accés a una tartera sota el cim. Amb dificultats hi arriben i segueixen fins el coll de Corones. El company, esgotat i amb por per les difícils grimpades fetes, renuncia a continuar, i Russell puja tot sol fins al cim, essent el primer home en estar sol a dalt del cim de l’Aneto.

L’estiu següent un amic anglès el visita a Bagnères de Bigorra i li demana que l’acompanyi a l’Aneto. Per a ell no té gaires atractius repetir una ruta ja coneguda, però accedeix a condició de fer un bivac al cim, experiència que sí que l’atrau. Fins dotze guies rebutgen aquest pla, però finalment en troben. Superen els 3.200 metres de desnivell des de Luixon en una sola jornada, arribant ben cansats al cim. La nit els castiga amb un fort vent que els obliga a lligar-se amb cordes a la torre de pedres del cim, però el bivac i la sortida de sol són inoblidables.  “Noves magnificències. Valia la pena de cantar un Hossana, o caure de genolls. Les neus, ferides per la llum, eren d’un color roig com la sang, altres eren d’un blau marí. I després veièrem una cosa que poques vegades es veu: era l’ombra del Néthou, el cim del qual trepitjàvem, projectant-se en l’aire, a l’oest, sobre un cel blau, car per aquell costat no hi havia ni un sol núvol. Però en menys de deu minuts, la fantàstica visió desaparegué, i l’ombra immensa de la muntanya baixà a la terra a mida que el sol pujava.”[20] Als pocs anys, el 1871, fa una ascensió en solitari per la gelera, plenament conscient dels perills, però confiat pel gruix de la neu. El mal temps l’acompanya i té unes sensacions ben intenses, “Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant, amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap, sentia que el meu cos s’estremia; però l’ànima s’engrandeix i s’eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l’electricitat… L’home és més poderós que la naturalesa.”[21]

L’Aneto sobresurt  pel damunt de les boires, a la punta dels dits

L’Aneto sobresurt pel damunt de les boires des de la cresta del pic Maleït

La darrera ascensió a l’Aneto la fa el 1876, des d’Aiguallut (racó del que està enamorat) pel vessant nord-est. Passà també pel refugi del Cabellud, on tingué un nit d’insomni, d’on conclou la següent confessió “Tota la meva vida he estimat, anava a dir ‘adorat’, les muntanyes, escalant-les amb passió. Puc comparar-ne moltes, però per més que l’amor sigui cec, crec que encara tinc raó admirant més que mai els Pirineus.” [22]

També fa alguns campaments d’estiu pel massís amb Packé i, mentre aquest es dedica a herboritzar o fer els seus estudis científics, ell explora i fa importants ascensions. Així du a terme la segona ascensió del pic de Vallibierna, que pocs dies abans havia ascendit el seu amic. Una mica despistat puja un pic que bateja com a Petit Aneto, i que no és altre que l’actual pic Russell. Anys més tard, en el transcurs d’unes exploracions de les desconegudes valls de Salenques i Llosas amb Celestin Passet fa la primera ascensió al pic de Tempestats, que bateja amb aquest nom perquè hi troba una tempesta i creu que n’és un cim fortament castigat a causa de la seva situació  ” perquè el baluard colossal que domina rep el xoc dels huracans de l’oest i del sud-oest…Deu estar constantment bombardejat i qualsevol dia s’enderrocarà, perquè és molt prim…” [23]. Abans ja havien fet les primeres ascensions al pic d’Alba i Dent d’Alba. També havia fet les primeres ascensions del pic central d’Estatats, pic de Corones, Molières, pic N-O de la Maladeta i coll Maleït, lloc que li causa tal impressió que el bateja d’aquesta forma tan gràfica “Treiem el cap vers l’Oest…Gran Déu! Què hi veig? Reculàrem instintivament. Un abisme infernal, absolutament tallat a pic, i ple de sorolls semblants a bramuls, s’obre en forma de mig cercle l’oest i sota els nostres peus… Quin despullament, quina ruïna i quina devastació, de dalt a baix d’aquests abismes rogencs i perpendiculars, en els que s’arremolina potser una eterna tempesta… Es allí on caldria llegir L’Infern, de Dante.”[24]

 PIONER AL POSETS I AL COTIELLA

 Pel massís del Posets tingué també una estima especial. En aquells temps voler realitzar una excursió per Espanya suposava una veritable aventura: absència absoluta de mapes, llibres o guies locals. Era una autèntica tasca d’exploració i descobriment constant, amb el punt d’exotisme i misticisme que de sempre han tingut els Pirineus espanyols pels francesos. Va ser amb la generació de Russell i dels seus companys de “La Pléiade” (Schrader, Wallon, Gourdon, Saint Saud, Prudent…) quan es començaren a aixecar els primers mapes i a estudiar les diferents zones, aportant moltíssima llum sobre grans extensions de terreny. I aquests problemes encara s’agreujaven més al Posets, el darrer massís descobert i el més inexplorat. Al cim del Posets hi pujà tres cops. La primera en solitari des de Turmo i per la gelera de la Paül, el 1863, baixant per la vall d’Eriste, llavors absolutament desconeguda i de la qual no es tenia notícia ni de la seva existència. Nou anys més tard, el setembre de 1873 hi tornà, fent un bivac al coll de la Paül, i ensopegant-se amb una fortíssima tempesta de tardor. Segons Russell potser fou una de les pitjors nits passades a la muntanya. Moments d’angoixa i por entre els llamps, trons i neu. Pensà que havia arribat la fi del món. El 1879 va fer una ascensió per l’oest, pel vessant de Gistain, més tranquil·la que l’anterior. Igualment fa diferents exploracions per les valls de Perramó, Millares, Batisielles, Aigüeta de la Vall. D’aquell massís li plau la seva extrema solitud, que li permet rondar per la muntanya sense veure absolutament ningú durant dies, i així li sembla que té la muntanya només per a ell sol, i la bellesa de les seves valls tributàries.

«Al cim del Posets hi pujà tres cops. La primera en solitari des de Turmo i per la gelera de la Paül, el 1863, baixant per la vall d'Eriste, llavors absolutament desconeguda i de la qual no es tenia notícia ni de la seva existència “

«Al cim del Posets hi pujà tres cops. La primera en solitari des de Turmo i per la gelera de la Paül, el 1863, baixant per la vall d’Eriste, llavors absolutament desconeguda i de la qual no es tenia notícia ni de la seva existència “

Al Cotiella hi féu dues ascensions. Era un cim que havia vist des de moltes muntanyes i que volia visitar des de feia temps, però ningú sabia orientar-lo. Finalment decidí anar-hi, només refiant-se del seu instint. La primera excursió la fa de tornada de Vallibierna, per Saunc, coll de Saunc i coll de Coronas. Prop del circ d’Armeña està a punt de ser envestit per un ramat de 4.000 bens, que cercaven la sal. Lògicament aquella muntanya l’atreia, perquè les seves extensions àrides i desèrtiques li portaven records dels seus viatges pels deserts asiàtics que tant el varen marcar. “El Cotiella és una mena d’esquelet solitari i tenebrós,  a penes cobert de pells cremades. Té l’aire lamentable, caduc i consternat d’un vell volcà que s’extingueix.”[25] “Cremada per tot arreu (el Cotiella), semblava una muntanya de cendres.”[26]

Al cap de cinc anys hi tornà amb Lequeutre i Henri i Celestin Passet, i feren un bivac al cim, amb una vista fantàstica. De tornada cap a França els passa el fet més curiós de tota la seva carrera pirineista. Estaven dormint a una cabana, quan a mitjanit, es presentaren quatre bandolers espanyols armats fins a les dents. Restaren aterrits. Russell, en un macarrònic castellà intentà diplomàticament parlar amb ells, però com a tota resposta rebé prop seu el tret d’un fusell. En la confusió de l’espetec sortiren tots quatre corrents, per salvar la pell. Russell es pogué amagar en el cor del bosc i passa una nit de terror, sentint com els bandolers el buscaven, angoixat perquè creia els companys morts. L’endemà pogué arribar a Plan, angoixat. Donà el crit d’alarma als carrabiners i mentre aquests anaven a la cabana a buscar els cadàvers van aparèixer els altres, que s’havien pogut escapolir també. Finalment es pogueren reunir tots quatre, sans i estalvis, amb un ensurt monumental però sense danys, malgrat que a Lequeutre li robaren tot. Sembla ser que els bandolers pensaren que eren carlistes que fugien a França amb un tresor, i només buscaven l’or. Russell, per a tranquil·litzar els seus lectors comenta que no s’ha de pensar que fos perillós anar a les muntanyes d’Aragó, que són pacífiques i segures, però on poden tenir els mateixos ensurts que a París.

[1]

Le Bondidier, L. Henry Russell (1834-1909)

[2] Le Bondidier. Op.cit. pàg.5

[3] Henry Russell, Souvenirs d’un montagnard pàg 677

[4] Henry Russell Souvenirs… Op.Cit. pàg.713

[5] Henry Russell Souvenirs… pàg.731 Op.cit

[6] Le Bondidier Op.cit pag.5

[7] Le Bondidier Op.cit.pàg.11

[8] Souvenirs… Op.Cit. pàg.285

[9] Souvenirs… Op.Cit. pàg.

[10] Souvenirs… Op.Cit. Pàg.304

[11] Souvenirs d’un montagnard Op.Cit. pàg

[12] Souvenirs… Op.cit. pàg.51

[13] Souvenirs… Op.cit pàg

[14] Souvenirs… Op.Cit. pàg.308

[15]  Souvenirs… Op.Cit. pàg 361

[16] Souvenirs… Op.Cit. pàg 362

[17] Souvenirs… Op.Cit. pàg 367

[18]  Souvenirs… Op.Cit. pàg 367

[19]  Souvenirs… Op.Cit. pàg 378

[20] Souvenirs… Op.cit. pàg

[21] Souvenirs… Op.Cit. Pàg.

[22] Souvenirs… Op.cit. pàg.

[23] Souvenirs… Op.Cit. pàg

[24] Souvenirs… Op.cit. pàg

[25] Souvenirs… Op.Cit. pàg.391

[26] Souvenirs… Op.Cit. pàg.391

 

Per veure la Parts II i la Part III  (que conté la biliografia) aneu a:

Part II

Par III

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència