El muntanyenc

Cultura

Henri Brulle (1854-1936). Part III: Companys i guies

Download PDF

Publicat el 2-06-2015

 

Text: Enric Faura

Fotos  i documentació fotogràfica: Consell de redacció i els autors citats

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

 

Companys i guies

Ha

Jean Bazillac

Henri Brulle va ser tota la seva vida un home de pocs amics i declaradament contrari d’anar en grup a la muntanya. Malgrat haver participat en algunes activitats socials, (fundació de la secció del Sud-oest del C.A.F., participació al Congrés a Lorda del C.A.F. del 1880  o en la commemoració del refugi de Tucarroia), per conviccions pròpies tenia un sentit elitista i restrictiu de la muntanya, i només hi anava amb els companys més apreciats i directes.
Es va iniciar en la muntanya de la mà del comte de Saint Saud, un any més gran que ell i probablement company de carrera a la facultat de Dret de Burdeus. Va ser el 1878 quan va conèixer al seu gran company de tota la vida. La seva mare, patint que la incipient afició del seu fill el portés a sortir sol, va demanar a un veí, M.Jaumus, que li busqués un company d’excursions. Al mateix Cauterets aquest li va presentar Jean Bazillac (1859-1928) , que esdevindria el company predilecte. Aquest, nascut a Mirande el 1856 era un jove inquiet, nerviós, flexible i amb els mateixos ideals, amant de la dificultat i el perill, i amb un entusiasme galopant. Orfe prematur, una mica tancat es va arruïnar amb la fallida de la seva banca.

Roger des Monts

Roger des Monts

A ells dos sovint se’ls ajuntava Roger de Monts (1850-1914), que es pot considerar pare del pirineisme hivernal. Aquest home “de negra barba, aspecte tranquil i resolt, com el d’un gran guia de Zermatt” entre 1879 i 1889 va fer les primeres ascensions hivernals a cims com l’Aneto, Maladeta, Mont Perdut, Posets, Vallhibierna, Vathleitós, La Múnia, Talhon, Gorgs Blancs, Cabrioles i Mieidia d’Ossau entre altres. Es una pena que no deixés res escrit perquè aquests relats tindrien un valor històric incalculable. El 1893 es va casar i deixà la muntanya.

El Vathleitós des del cim del Cristales (Foto:M. Vilaplana)

El Vathleitós des del cim del Cristales (Foto:M. Vilaplana)

Llavors va aparèixer el darrer amic de muntanya, René d’Astorg (1860-1940), que entre 1894 i 1906 l’acompanyaria en totes les seves ascensions, seguint-lo pels viaranys més envitricollats. Era molt diferent a ell, nerviós, irònic, xerraire, però els agermanava el comú menyspreu per la vulgarització  i el “club alpinisme”. D’Astorg, el 1906 “havia anat a l’extrem de les seves forces i després havia hagut d’abandonar”.
Ocasionalment va sortir amb algú altre (Champeaux, Briet…) però foren unes unions que no es consolidaren, a part de companys circumstancials.

René d'Astorg fotografiat per Henri Russell al cim del Gran Astazou durant la primera ascensió guiats per C. Passet, on varen aixecar una petita fita. Astorg comprovant que el descens per la cara sud no serà possible

René d’Astorg fotografiat per Henri Russell al cim del Gran Astazou durant la primera ascensió guiats per C. Passet, on varen aixecar una petita fita. Astorg comprovant que el descens per la cara sud no serà possible

Brulle va quedar llavors sols, amb el darrer però alhora més estimat company, el seu fill Roger.
Roger havia nascut el 1889, l’any del Couloir de Gaube, i havia rebut una excel·lent i progressiva educació muntanyenca, prudent i constant alhora. Als dotze anys feia el primer passeig al pic Mourgat i als disset l’ascensió a la torre de Marboré per la banda nord. Des de començament de segle acompanyava regularment al seu pare en totes les escalades del Circ, per difícils que fossin, moments que eren d’especial felicitat per Brulle. Entre 1911 i 1912 va fer el servei militar a Tours.  La darrera campanya de pare i fill al massís del Posets es pot contar com de les més joioses i plenes per Brulle.
Anys després, comentant l’ascensió al petit Encantat, va fer-li a un conegut aquest significatiu comentari. “Jo hauria volgut passar de la punta petita a la gran; pressentia un bonic treball, però el meu company (René d’Astorg) va dir que era una bogeria. No es pot imaginar el nombre de belles escalades que no he pogut fer a causa de la timidesa dels meus companys. No hi havia ningú com Bazillac o Roger per anar a fons…”. El 31 de març de 1918 el sots tinent del Vuitè de Cuirassats Roger Brulle va morir en una batalla de la Gran Guerra.

Pic Mourgat (2013m)

Pic Mourgat (2013m)

Per Brulle va ser un cop fortíssim. Havia perdut el fill estimat, i la pena esdevingué insuperable. En el seu pregon i immens dolor va renunciar per sempre més als Pirineus. Darrera de cada pedra, en cada cim o vall veia l’esguard del fill plorat i els records dolços i bells es convertien en ràbia i dolor.
Es va recloure a Liborna, on vivia en un ferotge isolament, rosegat per l’aflicció i la pena, dedicat al despatx i la cria de cavalls, passió que no podia amagar el buit del fill absent. Només acollia els joves que l’anaven a veure  per demanar-li consell, que no oblidaven que havia estat un pirineista excepcional i l’anomenaven carinyosament l’oncle Brulle.

H. Russell i H. Beraldi es saluden cerimoniosament durant una visita d’aquest a les coves Rusell del Vinhamala

H. Russell i H. Beraldi es saluden cerimoniosament durant una visita d’aquest a les coves Rusell del Vinhamala

Brulle conegué tots els pirineistes cèlebres de la seva època, i durant els estiuejos a Gavarnia  contactava ocasionalment amb ells, encara que no sortien plegats. Amb Russell tingué sempre una bona relació personal, malgrat la distància de les seves filosofies muntanyenques. Russell probablement mai acabà d’entendre la nova mentalitat defensada i practicada per Brulle, que considera excessivament perillosa i temerària, però respectà extraordinàriament la persona i els apropà el comú amor per la muntanya i sobretot el que els agermanava era la mateixa devoció pel Vinhamala. Brulle sovint visità Russell a les seves coves del Vinhamala, hi féu nombroses estades, amb la seva dona i els seus companys, fent alguna ascensió amb el mateix Russell. Russell apadrinà Brulle en el seu ingrés a l’Alpine Club i li facilità la publicació d’un article seu a l’Alpine Journal. Tot sovint Russell l’anomenava “le bon monssieur Brulle”, delicat i respectuós epítet d’un muntanyenc genial a un altre no menys extraordinari. Es cartejaven sovint i es comunicaven els diferents projectes i ascensions. Brulle en cert sentit es considerava deixeble de Russell i li tenia un respecte i estima evidents.

Cal no oblidar els guies que van acompanyar Brulle durant les seves ascensions. Brulle pertanyia a l’escola on el normal era sortir acompanyat d’un guia, que era el que realment obria l’itinerari i passaven sempre al davant. Brulle, com altres muntanyencs del moment, era l’impulsor de les sortides, el qui tenia les idees i la voluntat de dur-les endavant, però els veritable executors materials dels projectes eren els guies, que en justícia són amb els qui s’ha de compartir  el mèrit de les primeres ascensions.
Els primers anys de muntanya els guies s’alternen: Sarrettes, Latapie, Pujo, Juntun, Bordenave són els habituals, essent Sarrettes i Bordenave els principals.
A partir de 1879 contacta amb Celestin Passet, que esdevindria el seu guia inseparable, amb qui realitzaria les millors curses. Celestin Passet llavors ja era un guia important, però per la seva unió a Brulle esdevindria sense cap mena de dubte un dels millors guies (per algú el millor) de tota la història dels Pirineus. Pertanyia a la cèlebre família Passet de Gavarnia, que va donar més de cinc guies de gran categoria. Descobert, com el seu cosí germà Henri Passet, per Russell, era un veritable especialista en la roca i el gel, amb un talent natural i un sentit de la muntanya únics, i les anades als Alps amb el mateix Brulle l’acabaren de formar. Feia muntanya per gust i no per obligació, i mai es tirà enrere davant de cap dificultat. Van tenir una relació de trenta anys, amb una col·lecció d’ascensions extraordinàries. Es calcula que en la seva vida va obrir unes vuitanta primeres, totes de gran nivell. Caçador per sobre de tot, va viatjar força, visitant Gran Bretanya, Àfrica del Nord, Etiopia, Sardenya, Creta, Caucas, Sinaí. Estimat per Whymper (que li va fer un retrat excepcional), aquest se’l va voler endur en la seva anada als Andes. Brulle li tenia una estima especialíssima. Com a guia havia contemplat autèntics recitals de destresa i habilitat, superant Passet dificultats que fins llavors es consideraven insalvables. Però també l’apreciava com a home i el tenia com a company, malgrat les distàncies imposades per les relacions contractuals.

Celestin Passet (1845-1917), nascut en una família de guies i un dels millors, fotografiat sol i en un grup de guies de Gavarnia (segona fila, tercer des de l’esquerra)

Celestin Passet (1845-1917), nascut en una família de guies i un dels millors, fotografiat sol i en un grup de guies de Gavarnia (segona fila, tercer des de l’esquerra)

Molt sovint els acompanyava el també notabilíssim guia de Gavarnia Bernat-Salles. Home fort i simple donava una gran confiança, encara que va quedar una mica amagat pel gran prestigi de Celestin Passet.
Quan Celestin Passet no va poder sortir a la muntanya, el seu gendre Germain Castagnè va prendre el relleu amb tota dignitat. Gran escalador, amb la particularitat d’escalar sovint descalç, va acompanyar Brulle en les darreres campanyes al Pallars, Aran, Aneto i Posets, obrint importants primeres.

Bernat Salles (1855-1934), nascut a Gavarnia, va acompanyar a Brulle en algunes ascensions

El guia Bernat Salles (1855-1934), nascut a Gavarnia, va acompanyar a Brulle en algunes ascensions

Escrits i articles

Durant tota la seva vida Brulle va portar en una petita llibreta de butxaca un carnet on anotava metòdicament les seves excursions, seguint un escrupolós ordre cronològic, i ressenyava els horaris i els companys. Brulle va descriure una bona part de les seves ascensions i excursions en articles apareguts a les principals revistes de muntanya . Aquests articles són textos molt breus, concisos (a cops desesperadament concisos!) i sobris. Descriu esquemàticament l’itinerari, l’horari i els detalls tècnics. Semblen pures ressenyes i Brulle procura sistemàticament evitar qualsevol emoció o sentiment personal. Llevat de les descripcions de les panoràmiques de cims o algun detall molt especial, són uns textos freds i asèptics, amb alguna escadussera mostra d’un humor típicament britànic . Molts han estat escrits temps després de quan s’esdevingueren, però a més a més d’aquesta llunyania temporal hi ha una llunyania personal. Les intenses hores viscudes a la muntanya, la inqüestionable felicitat i joia aconseguida, i els plaers que sens dubte va tenir, no suren en aquests articles, ben al contrari del lirisme esclatant de Russell. En aquest sentit sembla pertànyer més a l’escola britànica que a la francesa. Els seus textos no passaran a la història de la literatura de muntanya per cap valor estilístic, sinó per les extraordinàries activitats que s’hi relaten. Malgrat això entre línies es pot intuir una emoció continguda i una gran puresa de sentiment, potser només copsables per aquells que han viscut les mateixes sensacions o s’han trobat en idèntiques circumstàncies. I aquesta era la intenció última de Brulle. Ell entén els seus articles gairebé com a meres ressenyes tècniques dirigides als entesos, als professionals del pirineisme, i on no té lloc cap element superflu o emotiu. No té la més mínima intenció divulgativa o apologètica de la muntanya. En més de cinquanta anys d’activitat arriba a publicar unes dues-centes planes escasses, i només en publicacions especialitzades. Únicament escriu per als amics, els especialistes i l’elit, i defuig qualsevol concessió a un públic més ampli.
Demostratiu d’aquest criteri restrictiu i clarament elitista, conseqüència d’una ètica exigent, és la història de les peripècies sofertes per l’edició del recull de la seva obra.

Henry Béraldi i el seu fill amb els guies Vives, Spont i Jean Angusto i un no identificat (ca. 1900), durant la seva ascensió a l’Aneto

Henry Béraldi i el seu fill amb els guies Vives, Spont i Jean Angusto i un no identificat (ca. 1900), durant la seva ascensió a l’Aneto

Beraldi (1849–1931) va animar Jean Arlaud que reunís els articles de Brulle i les notes de les seves ascensions per publicar-ho per entregues en un suplement del Butlletí de la Secció dels Pirineus Centrals del CAF, sota el títol de “Souvenirs”, dins una petita col·lecció de textos pirinencs clàssics. Després d’una llarga tasca de recopilació bibliogràfica Arlaud va començar l’edició, però a Brulle no li va agradar. Considerava que els seus escrits no tenien la suficient elaboració literària, que no eren uns autèntics records, sinó una mera recopilació d’articles dispersos. A més a més, com que es publicaven en una separata tenia por que es poguessin comercialitzar amb més facilitat i s’estengués la seva divulgació, possibilitat que li desagradava enormement. Va exigir a Arlaud, capficat en aquell moment en la preparació de la primera expedició francesa a l’Himàlaia, la destrucció dels exemplars existents, i va indemnitzar personalment la impremta.

Jean Arlaud (1896-1938), R. D’Espouy i  J. Maigné el 22 de juliol al refugi de la Renclusa (foto del diari d’Arlaud)

Jean Arlaud (1896-1938), R. D’Espouy i J. Maigné el 22 de juliol al refugi de la Renclusa (foto del diari d’Arlaud)

Però curiosament Brulle no va destruir els seus exemplars, i Raymond d’Espouy, nebot polític seu, al fer l’inventari dels arxius de l’oncle de la seva dona, va trobar un exemplar, que junt amb alguns papers del llegat d’Arlaud al CAF, li van permetre concloure l’edició. Rectificant els errors d’Arlaud i ajustant-se a l’esperit desitjat per Brulle, ajudat per Jean Fourcassie, va treure una edició molt restringida en dos volums, titulats Ascensions i Ascensions II, títol més ajustat al criteri de l’autor. Modernament se n’ha fet una reedició en un sol volum enriquida amb fotografies i dibuixos de Brulle.

Mort al Mont Blanc

Després de quinze anys d’allunyament de la muntanya va acabar admetent que no es pot trencar amb ella quan se l’ha estimat amb passió: la muntanya és una temptació permanent que no arriba a desaparèixer mai. El temps havia mitigat el dolor dels records, però el Pirineu continuava sent un camp vedat per a ell. Tornà als Alps, cap a Chamonix i el Mont Blanc, muntanya que ja coneixia per haver-la pujat dos cops. El setge duraria quatre anys i set intents, tots frustrats pel mal temps. Tenaçment no defallia i finalment el 9 d’agost de 1932 va aconseguir el cim amb esforç (quan ja passava dels setanta anys). La joia de les alçades el tornà a envair. Va poder gaudir d’un dia puríssim i un panorama esplèndid, recuperant vells records que tenia al fons del cor. Havia retrobat l’alegria de viure i la font de la joventut.
Foto brulle vell S’animà i recobrà el desig de la muntanya. Els anys següents faria dues ascensions més al cim del Mont Blanc. L’intent de 1935 resultà fallit pel mal temps i l’any 1936 faria la seva darrera excursió, un nou intent al Mont Blanc aturat pel fred, que el portaria a ingressar el 17 d’agost a l’hospital de Chamonix, amb congelacions i congestió pulmonar. Les complicacions se succeïren i el 29 d’agost de 1936 moria a Chamonix Henri Brulle. Paradoxal mort la d’aquest pirineista genial, allunyat dels Pirineus estimats, on havia viscut les hores més intenses i felices de la seva vida, i on ha deixat una petja inesborrable i un llegat incalculable. Amb ell el pirineisme va donar un pas de gegant i la dificultat guanyà les seves lletres de noblesa.

El cim del Mont Blanc vist des dels pendents de Les Droites (Foto: Miquel Vilaplana)

El cim del Mont Blanc vist des dels pendents de Les Droites (Foto: Miquel Vilaplana)

Principals ascensions

VINHAMALA (19 COPS)
– Couloir Clot de la Hunt (1ª)
– Couloir de Gaube (1ª)
– Nord Petit Vinhamala (Via del Sèracs) (1ª)
NEOUVIELLE
– Oest (1ª)
PIC LONG
– Aresta Oest (1ª)
BUGARRET (1ª)
CABROUNOUSE (1ª)
ARDIDEN
VATHLEITÓS
INFIERNOS
MONT PERDUT (19 cops)
MUNIA
– Crestes de Tromouse
COTIELLA
POSETS
ANETO
– Aresta sud-oest (1ª)
– Descens paret sud (1ª)
MIEIDIA D’OSSAU
– Cara Oest (1ª)
CILINDRE
FORCANADA
RUSSELL
TEMPESTATS
PERDIGUERO
CABRIOLES
LEZAT
– Cara sud (1ª)
QUAIRAT
SEIL DE LA BAQUO
– Pic Central directa pel glaciar (1ª)
PIC DEL PORT D’OO (PIC ARLAUD) (1ª)
GRAN GABIETU (1ª)
TALHON
– Cara nord (1ª)
TORRE DE MARBORÉ
– Cara nord (1ª)
MARBORÉ
– Cara nord (1ª)
GRAN ASTAZU (1ª)
– Cara nord
CANIGÓ
CARLIT
COMA PEDROSA
COMA LO FORNO (1ª)
MALADETAS
BOOM
MAUPAS
HOURGADE (1ª)
LA MEIJE
BARRE DES ECRINS
MONT BLANC
GRAN FACHE
FRONDELLAS
BATOUA-CULFREDA
– Cresta (1ª)
PIC DEL PORTILLÓ (1ª)
SPIJEOLES
CASC
GRAND CASSE
GRAND PARADIS
PETIT DRU
CERVÍ
DENT BLANCHE
JUNGFRAU
MONCH
FINSTERAARHORN
EGGISHORN
BERNINA
ROBIÑERA (1ª)
ESPATLLA DE MARBORÉ
– Vessant Nord (1ª)
PIC DE TUCARROIA (1ª)
PETIT ASTAZU (1ª)
– Cara nord
– Aresta Nord-oest
PUNTA D’ASTORG (1ª)
PETIT ENCANTAT (1ª)
BASSIERO OEST (1ª)
AGULLES DE TRAVESSANY (1ª)
AGULLA TCHIHATCHEFT (1ª)
AGULLA FRANQUEVIELLE (1ª)
DENT DE LLARDANA

Bibliografia

Brulle, Henri. Ascensions. Ed. Sirius International. Toulouse, 1986 (conté en un apèndix amb tota la bibliografia publicada per Brulle).
Bulletin Pyrénéen. Raymond Ritter. 1959, pàg. 100, 158, 243.
Bulletin Pyrénéen. Raymond Ritter. 1954-1955, pàg. 133
Butlletí CEC. 1919, pàg. 5
Le Bondidier, Louis . “Henri Brulle” (1854-1936) Bulletin Pyrénéen, nº223, Janvier-Fevrier-Març, 1937, pàg. 333
D’Espouy, Raymond. “Paroles sur Henri Brulle”. Melanges Pyrénées, 1892-1955
Escudier, Jean. Le Posets. Una grande montagne. Librairie Parisienne. Pau, 1982.
Feliu, Marcos. La conquista del Pirineo
Escudier, Jean. L’Aneto i els seus homes
D’Espouy, Raymond. Melanges Pyreeneennes

Podeu llegir les parts I i II d’aquest article a:

Henri Brulle (1854-1936). Part I: El pirineisme de dificultat
Henri Brulle (1854-1936). Part II: Nous horitzons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència