El muntanyenc

Cultura

Henri Brulle (1854-1936). Part II: Nous horitzons

Download PDF

Publicat el 6-04-2015

 

Text: Enric Faura

Fotos  i documentació fotogràfica: Consell de redacció i ela autors citats

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Introducció

Amb el tombant de segle va coincidir l’ampliació del camp de les seves activitats i així el 1901, en una campanya al massís de la Maladeta va fer la primera ascensió al pic del Mig, i es dedicà a cercar la possible ruta dels geodèsics en la primera ascensió al Vathleitós, vell misteri pirineista, encara avui no resolt.

El Vathleitós és un dels cims difícils del Pirineu. La via més assequible és la Normal, al vessant sud. Un corredorempalma amb un esperó que arriba  la bretxa Latour. Alpinistes del CMSC arribant  al cim de l'esperó, vistos des de la cresta del Diable (Foto: Miquel Vilaplana)

El Vathleitós és un dels cims difícils del Pirineu. La via més assequible és la Normal, al vessant sud. Un corredor i  un esperó donen accés a la bretxa Latour. Alpinistes del CMSC arribant al cim de l’esperó, vistos des de la cresta del Diable (Foto: Miquel Vilaplana)

 

L’any següent feia una primera incursió a l’Aran i al Pallars, país que l’encisà. Descobria uns nous aspectes del Pirineu, diferents dels típics del sector central i dels massissos calcaris, i nous massissos amb una personalitat igualment atractiva i amb infinites noves rutes a recórrer, que de ben segur hauria d’excitar el seu instint d’explorador. Constatà que els Pirineus són un món riquíssim i variat. Es quan diu: no es coneixen els Pirineus quan no es coneixen els Encantats[1]. El Petit Encantat, (llarg, penós, difícil, perillós[2] definició total!), el Besiberri Sud, el Comaloformo [3] i el Mulleres són els pics ascendits. Ell es reconeixia un pirineista centrista, perquè el seu terreny de joc més habitual era el que anava del Vinhamala al Mont Perdut, però els nous matisos d’altres punts del Pirineu l’impactaven igualment.

Els Encantats (Foto: Wikimedia Commons)

Els Encantats (Foto: Wikimedia Commons)

Restà meravellat i l’any següent hi va tornar. Aquesta campanya la va fer acompanyat d’Astorg i Germain Castagnè i recorregueren la vall d’Aran i valls pallareses limítrofes. Continuava entusiasmat d’aquell país i va definir aquells paratges amb les següents paraules: Allò que caracteritza l’entre Nogueres, és l’abundància del detall, la riquesa del primer pla, al mateix temps que l’atreviment de les formes i la grandesa del conjunt.[4] Diu també més endavant: El Portarró és el límit de dos mons; a l’oest el caràcter alpí, la roca fosca i la neu; a l’est apareix clarament l’estil mediterrani, la roca acolorida, i la llunyania blava.[5]

Des de la Coma dels Pescadors i des de l'esquerra: estany Llong i estany de Colomers, Tossal Esbonllat, Cap de la Pala Alta, Gran Tuc de Colomers, Portau de Colomers, Gran Tuc de Crabes , Cap i Portell de Crabes, Pic, coll i Agulla del Portarró (Foto: Josep Borrut, Wikimedia Commons)

Des de la Coma dels Pescadors i des de l’esquerra: estany Llong i estany de Colomers, Tossal Esbonllat, Cap de la Pala Alta, Gran Tuc de Colomers, Portau de Colomers, Gran Tuc de Crabes , Cap i Portell de Crabes, Pic, coll i Agulla del Portarró (Foto: Josep Borrut, Wikimedia Commons) Cllc per ampliar

Aquell mateix estiu faria la seva dotzena ascensió al Mont Perdut, aquest cop pel coll dels Astazus. Va sortir de Gavarnia a les 4,15 de la matinada i hi tornà a les 9 de la nit. El més destacable d’aquesta ascensió és que Brulle va establir-hi el seu rècord, però de lentitud!, per culpa d’un acompanyant inexpert.

El 1906, a part de la dinovena ascensió al Vinhamala i la quinzena al Mont Perdut, dugué a terme un altre dels seus sensacionals exploits. Amb Germain Castagnè, Celestin Passet i el seu fill Roger van fer la primera ascensió a la Torre del Marboré pel nord.

L’estiu de 1909 fou un any dolent. Una caiguda de cavall, la seva segona passió després dels Pirineus, el tingué prostrat i només va poder fer dues senzilles excursions. En una d’elles, el Néouvielle per la bretxa Chaussenque, l’1 d’agost, senyala que a la gelera van trobar Falisse amb esquis, el que dóna idea de la quantitat de neu que alguns anys hi havia a l’estiu al Pirineu, quelcom inimaginable avui en dia. Va haver de restar deu dies a Gavarnia sense poder escalar. Quin suplici per a ell!.

Vessant nord de la Torre de Marboré i els Pics de la Cascada (Foto: Miquel Vilaplana)

Vessant nord de la Torre de Marboré i els Pics de la Cascada un mes de juny (Foto: Miquel Vilaplana)

 

Darreres campanyes

El 1911, mentre el seu fill Roger estava complint el servei militar, amb els Castagné va explorar el desconegut massís del Posets, gairabé verge. Realitzà algunes ascensions i recorregué les valls principals, descobrint el racó de la Aigüeta de la Vall, que li complagué especialment i a on hi tornaria els següents anys, però sembla que es reservava les primeres ascensions principals per l’any vinent, per poder anar-hi amb el Roger.

L’any següent Roger continuava al servei i Brulle tornà sol a fer una bona campanya al Pallars, amb ascensions a les agulles de Travessany i d’Amitges. Finalment l’estiu de 1913 Roger estava lliure i pogueren anar plegats al massís del Posets. Abans feren una incursió al massís de la Maladeta, obrint les primeres ascensions de les Agulles de Llosas, amb la clàssica placa llisa de l’Agulla Central resolta brillantment per Germain Castagnè. Per l’Aigüeta de la vall van fer els Eristes, i van batejar una punta amb el nom de Beraldi, en honor a l’insigne historiador i bibliòfil. Feren també la cresta des del coll d’Eriste fins el Posets i els pics de Bardamina. Aquelles muntanyes eren feréstegues i inexplorades, i no trobaren ningú.

La Placa Llisa de l’Agulla Gran de Llosàs, una primera ascensió de Brulle (Foto: Jaume Llanes http://meditacionspirinenques.blogspot.com.es/2014_09_01_archive.html)

La Placa Llisa de l’Agulla Gran de Llosàs, una primera ascensió de Brulle (Foto: Jaume Llanes)

El massís li havia robat el cor i l’any vinent hi retornà, acompanyat pel seu fill, un amic d’aquest, Motas d’Hestreux i el fidel Germain Castagnè. El dia dels fets de Sarajevo iniciaven la campanya. Van aprofundir el coneixement del massís i feren grans ascensions. A la cresta dels Espadas els agafà una espantosa tempesta elèctrica i jugant-se el tipus pogueren arribar al Posets. Durant el descens una aclarida els permeté veure la ruta i quedaren tan meravellats de la seva bellesa que la batejaren com a Ruta Real, nom afortunat.

El vessantg nord del Posets des de les granges de Viadòs (Foto: Miquel Vilaplana)

El vessantg nord del Posets des de les granges de Viadòs (Foto: Miquel Vilaplana)

En el transcurs de la travessia de la cresta entre el Gran Eriste i la punta Sud van tenir el privilegi de gaudir d’un d’aquells dies d’estiu d’una puresa excepcional, fet que li portà a exclamar que fou el dia més bell de l’any!. Igualment durant aquestes tres campanyes van fer nombroses primeres a pics secundaris, realitzant una tasca d’exploració important. Durant la darrera campanya Brulle realitzà l’ascensió al Bardamina i Tuques d’Ixea, el seu darrer tres mil i darrer cim respectivament al Pirineu. Cruel jugada del destí!.

Excursions pels Alps

De fet Brulle, des de ben jove havia sentit l’atracció pels Alps, i va anar-hi diverses vegades, aconseguint algunes de les clàssiques més severes. L’any 1883 va poder dur a terme el desitjat projecte de la primera visita alpina, i acompanyat de l’inseparable Bazillac i Celestin Passet com a guia van fer una bona campanya a la Vanoise i els Ecrins, culminant amb una emocionant ascensió a la Meije i la Barre [6]. Van contractar al famós guia Gaspard i un fill seu, i Celestin Passet, sense desmerèixer en absolut de la seva experiència pirinenca, aprengué noves tècniques d’assegurança i progressió, donant un pas endavant en la seva formació, que afegit a la seva gran classe i evidents facultats el convertirien en un guia mític. Brulle constatà que l’ús de la corda i el piolet en determinades ascensions era imprescindible i va aprendre també noves tècniques. Van culminar aquella campanya amb una dura ascensió al Mont Blanc per la banda francesa.

La Barra dels Écrins (Foto: Joan Casòliba)

La Barra dels Écrins (Foto: Joan Casòliba)

D’aquest primer contacte amb els Alps restà impressionat, però, donant mostra de la seva intel·ligència i sensibilitat, no s’enlluernà. Afirmava que les dues cadenes no s’havien de comparar, perquè són diferents, i no creia que els Alps fossin superiors als Pirineus, com havia afirmat algun muntanyenc mediocre. Anys més tard confirmava aquest criteri. Considerava que són dues entitats diferents que no s’han de contraposar. Els Pirineus són uns, mentre que els Alps són múltiples. Reconeix que tots dos l’han apassionat, però ell ha acabat de preferir els Pirineus perquè tenen un encant especial, una grandesa singular, una llum original i una poesia sense parió. Hi resten espais verges i no hi manquen dificultats de primer ordre. Admet que escalarhi no dóna la glòria, però dóna als muntanyencs totes les joies i alegries.

El 1887 tornà als Alps, i, junt amb Bazillac i Champeaux, van fer en un mes escàs una impressionant campanya, aconseguint com a fites més destacades la Grand Casse, el Gran Paradís, el Mont Blanc per Itàlia, el Cerví i la Dent Blanche al Valais. Va ser un estiu molt dur, amb llarguíssimes caminades (amb un rècord màxim de vint-i-cinc hores), però amb uns records inesborrables. L’any vinent no va poder resistir la temptació de tornar-hi, aquest cop sense Bazillac, que es va quedar a Gavarnia caçant isards. Només amb Champeaux durant un llarg mes van visitar Suïssa, Àustria i Itàlia, ascendint cims tan representatius com el Bernina, el Mönch, la Jungfrau, el Finsteraarhorn, el Gross Glockner, i mitja dotzena de puntes dolomítiques.

La Gran Casse des de Bellecote (Foto: Wikipèdia)

La Gran Casse des de Bellecote (Foto: Wikipèdia)

Igualment faria altres viatges per països europeus, procurant sempre fer alguna ascensió. Així en un viatge al Regne Unit escala alguna de les difícils puntes escoceses, o el Vesubi i l’Etna en sengles viatges a Itàlia. Igualment va recórrer el Tirol, Sicília, Còrsega, els Apenins i Portugal, fent ascensions locals, alguna de les quals el complagueren especialment.

Henri Brulle

Henri Brulle

 

Llegiu la Part I d’aquest treball.

Notes

    [1]Ascensions II. p.126

    [2]Ascensions II. p.121

    [3]Els coordinadors de l’edició del llibre que recull tots els seus articles i historial , en ocasió d’aquesta ascensió al Comaloformo, reformulen els tres estadis de la cèlebre llei de Mummery: Primer: Henri Passet troba el cim inaccessible. Segon: després de l’ascensió per Brulle-Bazillac-Celestin, aquest cim esdevé la punta més difícil del Pirineu i durant vint anys cap persona s’hi arrisca. Tercer: però vet aquí que per l’altra banda és pot pujar molt fàcilment i amb boira. Un pic per dames!.

    [4]Ascensions II. p.131

    [5]Ascensions II. p.131

    [6]Feia tres anys que la Meije no es deixava escalar, malgrat repetits intents, i ells van fer la cinquena absoluta al cim i la primera ascensió i descens en la jornada, però no des del refugi del Promontoire, inexistent llavors, sinó des de la cabana de Chatelleret. Amb força neu i gel a la via normal tingueren una vibrant ascensió, amb un tens descens de les darreres dificultats en la foscor de la nit. Van ser dinou hores de combat amb la muntanya, de record inesborrable. Durant el descens del coll dels Ecrins, de retorn de la Barre, la caiguda d’un d’ells arrossegà a tota la cordada i es salvaren in extremis, evitant la tragèdia absoluta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència