El muntanyenc

Cultura

Henri Brulle (1854-1936). Part I: El pirineisme de dificultat

Download PDF

Publicat el 07-04-2015

 

Text: Enric Faura

Fotos  i documentació fotogràfica: Consell de redacció i les autories citades

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Introducció

Aquell set d’agost es va aixecar fred. Eren gairebé les nou del matí, quan un heterogeni grup de cinc persones, es va aturar al peu de la cara nord del Vinhamala, per preparar-se a ascendir pel canaló de neu i gel que solca aquell sever pany de paret. En poc més de set hores, Henri Brulle, Roger De Monts, Jean Bazillac, guiats per Celestin Passet i Bernat Salles aconseguirien la primera ascensió del Couloir de Gaube, inaugurant l’any 1889 amb aquella mítica escalada l’era del pirineisme de dificultat, encarnada sense cap mena de dubte en la figura d’Henri Brulle, pare d’un nou estil d’anar a la muntanya i de tota una nova concepció del pirineisme.

El couloir de Gaube vist des la paret del Piton Carré

El couloir de Gaube vist des la paret del Piton Carré

Fins llavors hi havia hagut al Pirineu una importantíssima tasca de descobriment i exploració, però sempre buscant la ruta més còmoda i fàcil del cim, defugint qualsevol dificultat i perill. Brulle va imposar una nova mentalitat, ja que no en tenia prou amb resseguir rutes ja conegudes i fàcils, sinó que, sense cap mena de por a la dificultat i allò desconegut, buscava una nova via als cims, per perillosa, difícil i arriscada que fos. La dificultat per la dificultat era la divisa a seguir, i la via fàcil quedava només pel descens. Entenia el muntanyisme com una lluita entre l’home i la muntanya, on la persona s’ha de superar a ella mateixa i a les dificultats objectives de la natura, per aconseguir el cim com a victòria final.

Va introduir una nova teoria de l’ascensió als Pirineus que obria als muntanyencs tot un univers nou i inexplorat, encara que ben pocs contemporanis seus l’imitarien, i donà les lletres d’honor als Pirineus, fent palès que aquestes muntanyes no tenen res a envejar al caràcter o dificultat de les ascensions alpines. Aquesta nova doctrina de fer muntanya conté els elements inherents i imprescindibles a les realitzacions extraordinàries: la voluntat ferma, l’equilibri moral, la força psíquica i el desig de superació són ingredients de les activitats de dificultat i perill que ni els materials o noves tècniques han pogut suplantar, i Brulle és el primer pirineista en qui trobem aquests principis. Igualment fou un formidable explorador de massissos desconeguts i pics secundaris.

Herri Brulle

Herri Brulle

Però tot això no ens ha de fer pensar que Brulle era purament un pirineista esportiu, amant de la dificultat en si mateixa, deslligat de les meravelles de la natura i poc receptiu als sentiments de l’ànima. Tenia una gran sensibilitat per copsar les belleses del Pirineu i per interpretar-ne els senyals. Defensava l’element espiritual del pirineisme i no la força del múscul purament. Això queda perfectament palès en una cita que semblaria més pròpia de Russell que no pas del mateix Brulle: L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i de llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en el misteri dels aspectes secrets de la natura…[1]. També diu en un altre moment: El muntanyenc és el poeta-atleta. Aquest sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure des de l’horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l’esport que la muntanya[2]. En la seva trajectòria va evidenciar una concepció total de la muntanya, i sabé combinar l’activitat física i les satisfaccions espirituals.

Els Monts, Bazillac i altres importants pirineistes del mateix tarannà queden perfectament representats per Henri Brulle, figura paradigmàtica d’aquesta nova i reduïda generació. El seu currículum és extensíssim i gairebé impossible de resumir. La primera excursió la va fer l’any 1874 al Vinhamala i la darrera el 1934 al Mont Blanc. Són gairebé seixanta anys i 274 caminades per tot el Pirineu i algunes incursions als pics més clàssics i severs dels Alps. Va fer 85 primeres als Pirineus, algunes de pics verges i altres de noves rutes, veritablement difícils i que amb el temps esdevindrien grans clàssiques.

Brulle va ser un pirineista sensacional, de dilatadíssim historial i que féu donar un pas de gegant al pirineisme. La seva fecunda i brillat trajectòria, la seva reservada personalitat, la seva ètica exigent, el seu elitisme indissimulat i, per sobre de tot, la seva extraordinària qualitat com a muntanyenc, el fan destacar amb llum pròpia com un dels pirineistes fonamentals en la història del la serralada, malgrat un cert i injust desconeixement sobre la seva aportació, inqüestionable i decisiva.

La persona

Jean-Jacques-Henri Brulle va néixer el 29 de gener de 1854 a Liborna (Libourne en francès), on el seu pare, clàssic representant d’una vella família de Burdeus, era notari[3].

Al 1870 va aconseguir els batxillerats en Ciències i Lletres al col·legi de la seva vila i seguidament començà els estudis de Dret a la facultat de Burdeus, on es llicencià l’agost de 1874. Així, amb vint anys ben justos, tornava a la seva vila nadiua, on li esperava un futur brillant i assegurat, encara que probablement monòton. Entrà com a passant al despatx del seu pare, on va ocupar el seu lloc el 1906. Abans, el 1887, es casaria, i d’aquest matrimoni va néixer el 5 de maig de 1889 un fill, Roger, estimadíssim i decisiu en el seu final allunyament del Pirineu.

L’any 1919 va traspassar el despatx a un familiar i es va dedicar a la cria de cavalls, l’altra gran afecció seva. Igualment fou un afeccionat a la botànica (arribà a reunir unes boniques col·leccions) i a la fotografia, esdevenint els seus clixés documents d’important valor històric. També fou un dibuixant ocasional, de tècnica senzilla, però els seus dibuixos tenen el dolç encant de la sinceritat. L’any 1928 moria la seva muller i restaria ben sol, amb pocs amics. Tota la seva vida va viure a Liborna, vora el mar, encara que mai participà del caràcter gascó que li seria propi. Tenia un temperament d’home del nord. Discret, reservat, seriós, amb una flegma i un humor típicament britànic; només la passió per la muntanya l’humanitzava. D’una religiositat sincera i pregona, i amb una rica vida interior, la família, la feina i unes poques afeccions omplien la seva vida, allunyat de les frivolitats socials.

Els primers passos

La primera ascensió al Pirineu la va realitzar l’estiu de 1874. Amb la seva mare anà a Cauterets (lloc que seria la seva base d’ascensions i estiueig durant aquests primers anys), probablement com a premi i descans després d’haver conclòs els estudis de dret, i amb la companyia del comte Saint-Saud va fer l’ascensió i travessia del massís del Vinhamala. Pujaren per la vall d’Oulettes de Gaube, i per l’oblidada via del príncep de Moskowa descendiren al riu Ara. L’endemà saltaren a Gavarnia i d’allí retornaren a Cauterets. Aquesta primera excursió fou gairebé una premonició, ja que el seu primer contacte amb l’alta muntanya es produí al Vinhamala i al circ de Gavarnia, dos llocs que esdevindrien els seus santuaris predilectes, constants i inexcusables fites en la seva carrera pirineista.

Fins tres anys més tard no tornà al Pirineu, i amb Saint-Saud un altra cop, va fer la senzilla ascensió del pic de Ger, saltant immediatament a una llarga travessia pel massís del Néouvielle i Pica Longa. Des d’aquell estiu de 1877 fins al 1914, cap estiu deixà d’anar al Pirineu, encadenant caminades i ascensions de primeríssim nivell.

Pic de Ger (Foto:Julián Trullenque)

Pic de Ger (Foto:Julián Trullenque)

 

El 1878 va fer una coneixença molt important. Un veí li presentà Jean Bazillac, qui esdevindria el seu millor company d’escalades. Per conèixer-se i provar-se van acordar una ascensió a l’Ardiden, i sembla que quedaren satisfets, perquè als pocs dies s’embrancaren en una travessia que els portà als pics del Vathleitós, Infiernos, Tendeñera i Mont Perdut. Aquesta travessia va segellar l’amistat entre ells dos, i esdevindrien companys gairebé inseparables fins molts anys més tard, quan per causes personals Bazillac abandonaria el país. A tots dos els agradava la recerca de la nova ruta, sense cap mena de por al desconegut o la dificultat.

Jean Bazillac, l'amic i company de cordada principal de H. Brulle

Jean Bazillac, l’amic i company de cordada principal de H. Brulle

Fou l’estiu següent, el de 1879, que s’esdevingué una fita destacable en la seva carrera vers la dificultat. El 12 d’agost, amb l’inseparable Bazillac i els guies Sarretes i Bordenave, van realitzar la primera ascensió del corredor del Clot de la Hunt. Durant la seva primera ascensió al Vinhamala havia constatat que la via normal donava molta volta, i creia intuir que existia una ruta més directa. Descartada la banda nord es dirigí vers la fondalada del Clot de la Hunt. Malgrat temptatives anteriors,[4] a Brulle la mala fama de la possible via no l’espantava, “convençut que sempre s’han de jugar les coses per un mateix”[5]. Bazillac s’entusiasmà a l’instant amb el projecte, però la recerca de guies esdevingué laboriosa, perquè aquests no ho veien clar. Sarretes, que havia participat en el primer intent, i Bordenave, es deixaren finalment contractar. Eren les vuit del matí quan van entrar a la fàcil gelera, que s’anava redreçant. Bona neu i bones condicions. Cap a la meitat del recorregut intentaren anar per la roca, però aquesta es tornava llisa. Per on seguir? A la part superior el corredor es bifurca en dos canalons. Malgrat la seva verticalitat i el gel negre, es van decantar per la branca esquerra, obrint Bordenave la sortida brillantment. Aquest delicat final portà a Brulle a reflexionar sobre la necessitat de la tècnica en les ascensions difícils. Van fer tota l’ascensió sense corda, perquè no era costum dels guies fer-la servir, però ell va intuir la necessitat del seu ús. De fet es pot considerar aquesta ascensió com la primera pedra en la història del pirineisme de dificultat.

Corredors del vessant NO de la Pique Longue (Foto: Félix Escobar)

Corredors del vessant NO de la Pique Longue (Foto: Félix Escobar)

Travessies

A més a més d’aquelles ascensions puntuals a cims per noves vies, durant aquells estius procurava realitzar una travessia d’uns quants dies, que li permetés conèixer algun tram nou del Pirineu. Així l’estiu de 1879 enllaçà Gavarnia amb el Salvaguàrdia, mentre que el 1881 ho feia en sentit contrari, anant de la Forcanada a Gavarnia.

Potser una de les travessies més memorables va ser la de l’estiu de 1882. Anà del Canigó al Vinhamala, recorrent al tren, la tartana o l’auto quan calia. En quinze dies van fer setze grans cims. Cal destacar la jornada del vint-i-set de juliol, com a paradigmàtica de la seva manera d’anar a la muntanya, i sobretot com a pionera d’un nou estil, el pirineisme col·leccionista, enllaçant cims a tota cresta. Van sortir de Vallibierna seguint el següent itinerari: Tempestats-Bretxa de Tempestats- cara Sud de l’Aneto-Aneto-pic del Mig-Maladeta Oriental i Occidental i pic d’Alba amb descens final a l’Hospital de Benasc. Malgrat no seguir sempre el fil de l’aresta, i combinar-ho amb trams de gelera (de fet van haver de rescatar el guia Passet del fons d’una esquerda) feren aquest memorable recorregut en catorze hores. Practicava un excursionisme agosarat i dur, de gran fons, amb jornades de sol a sol, sense por a matinejar (sovint començava les excursions a mitjanit o a primeríssimes hores de la matinada) o a les penalitats de la ruta. Els bivacs, el pes de la motxilla (que majoritàriament portava personalment i no se la feia portar) les inclemències meteorològiques o els desnivells a superar no li feien cap por. Tenia una força i una energia impressionant aquests anys.

El pic de Mulleres i crestes  orientals del massís de la Maladeta

El pic de Mulleres i les crestes orientals del massís de la Maladeta

 

L’activitat muntanyenca de Brulle va ser gairebé exclusivament estiuenca, i malgrat alguna ascensió o intent hivernal [6], només durant aquesta temporada va dur a terme la seva sensacional carrera.

L’estiu de 1884 va fer una activitat insòlita. El 17 de juliol realitzà una ascensió en solitari al Vinhamala, fet anormal en la seva dilatada carrera. No podia disposar de la companyia de Bazillac, i s’animà a fer la travessia del massís. Des d’Oulettes saltà a la canal de Cerbillona, i baixà per la ruta normal fins a Gavarnia. El sorprengué una tempesta amb gran aparell elèctric que l’impressionà fortament. La solitud i les forces de la naturalesa se li imposaren, però lúcidament sabé prendre les decisions necessàries en cada moment. Fou una ascensió que visqué amb una intensitat pregona, desvetllant-se-li un nous sentiments.

Les primeres ascensions se succeïen, tant a la regió de Gavarnia com a la de Luishon. Aquell any realitzà una llarga travessia, després d’una brillant campanya al Luchonais. En menys de dinou hores va enllaçar Luishon amb Gavarnia a peu, creuant colls i valls, i encara seguiria fins a Cauterets si no fos que un compromís el retenia al Circ. Quan algú de l’Hotel dels Voyageurs li insinuà que això era una fanfarronada i que en realitat estava esgotat, ell, per demostrar les seves forces, alineà tres capses enmig del saló de l’hotel i les saltà successivament amb els peus junts, deixant salvat l’honor.

Jocs de circ

L’any 1887 es va casar, i no va fer cap ascensió, contemplant amb un punt d’enveja les notables curses del seu company Bazillac. Ara els nous compromisos familiars no li permetien tanta llibertat per recórrer el Pirineu de punta a punta, però no per això deixà de realitzar les seves sensacionals primeres, prenent Gavarnia com a base i explorant a fons el Circ. Tots els cims del Circ, des dels Gabietus als Astazus foren metòdicament ascendits. En aquelles muralles i graons Brulle va fer els seus Jocs de Circ. Escalades curioses, en un ambient molt especial, acompanyades del brogit de la gran cascada, les congestes, les inclinades vires herboses o tarteroses, les vertiginoses cornises, els cims al cap i ben poc sol. Malgrat recórrer gran part del Pirineu, Brulle va ser sempre un gavarnista i aquest Circ seria el seu terreny de joc natural. Aquestes campanyes les relatà Brulle amb un títol evocador, “vell país, curses noves”. Feia un pirineisme d’exploració al detall, cercant vies noves a cims ja coneguts, per difícils que aparentment poguessin semblar. Afirmava que s’enganyava qui creia que per haver fet dues o tres ascensions a un cim ja el coneixia. Ell encara descobria aspectes nous al Vinhamala en la seva setena ascensió!. Les ascensions al pic Roig de la Pailla, al Marboré, al Casc, a la Torre, al pic d’Entre les Bretxes (posteriorment anomenat pic Bazillac), al Tallon… es succeien any rere any, descobrint noves vies, explorant racons dels graus del circ, collets o arestes. Amb De Monts i Bazillac van formar un equip potentíssim, que sota el mestratge del guia Celestin Passet, no s’aturava davant de cap paret.

El 1881, com a cloenda d’una sensacional travessia, havia inaugurat el recorregut de tots els cims del circ, i sembla que llavors es proposés ascendir-los per la seva banda nord. Les primeres anaven caient inexorablement sota la seva passió: Marboré, Espatlla de Marboré per la gelera de l’Espatlla, coll entre el Casc i la Torre, el Casc i la Torre pels graus del Circ, Gran Cascada,… amb la culminació a la nord de la Torre.

Vessant nord de la Torre de Marboré (Foto: Passion Pyrèneenne)

Vessant nord de la Torre de Marboré (Foto: Passion Pyrèneenne)

Així el 1888 resseguia el couloir Swan. El descens d’aquest bonic corredor l’havia intentat el 1881 al fer la primera al Gran Astazú, però la boira el va privar d’avançar-se a Swan. Igualment inaugurà aquell mateix estiu dues notables vies nord: al Marboré des del fons del Circ i al Casc.

El 1891 feia la primera ascensió a l’Espatlla de Marboré pel nord i una nova via al pic de Tucarroia. És representatiu del seu tarannà innovador reconèixer que en cert sentit s’inventà el pic de l’Espatlla, ben anodí des d’Espanya, però que des del fons del circ justifica una bonica ascensió, que certament els va exigir grans esforços i on Celestin Passet tornà a evidenciar les seves excepcionals facultats. Va inaugurar la nova via al pic de Tucarroia perquè la via normal la trobava massa fàcil i lògica, i per fer l’ascensió d’aquest cim més interessant va obrir un corredor a la cara oest i un tram de difícil cresta.

L’any següent faria la primera ascensió a l’interessant aresta nord-oest del Petit Astazú i a la Punta de les Oles i Torre de Góriz.

Pic Rouge de Pailla i els Astazús, separats pel corredor Swan. L'esperó NO  del Petit Astazu s'amaga sota el núvol

Pic Rouge de Pailla i els Astazús, separats pel corredor Swan. L’esperó NO del Petit Astazu s’amaga sota el núvol

 

L’enumeració d’ascensions es podria allargar. Va dur a terme diverses escalades de notable dificultat al pic Roig de la Pailla, caurien les cares nord del Gran Astazú, del Tallon, Pineta, Gabietus, Torre… Igualment foren innombrables les ascensions a colls, el descobriment de vires o relleixos, dels recorreguts pels graons del Circ i les seves geleres penjades, de la gran cascada… Treballà a fons el Circ, demostrant una inventiva i qualitat d’ascensions extraordinària.

El Couloir de Gaube  i la Nord del Mont Perdut

Va ser l’estiu de 1889 quan realitzà la més extraordinària ascensió de l’època, i tota una fita en la història del pirineisme: la primera ascensió del Couloir de Gaube. Ell ja havia fet més de mitja dotzena d’ascensions al Vinhamala, obrint vies com la del Couloir del Clot de la Hunt o recorrent les rutes des de la vall del riu Ara, però fidel a la seva divisa que una muntanya no s’acaba d’entregar mai i que sempre té nous aspectes que es poden descobrir, es fixà en el llarg canaló de neu i gel que solca la cara nord de la Pica Longa. Es ben representatiu de la nova mentalitat de Brulle que fos ell el primer d’atrevir-se amb una ruta tant evidents dificultats i perills com aquella. L’equip el formaven l’inseparable company d’aquells anys, Jean Bazillac, i Roger De Monts. Celestin Passet, sense dubtes el millor guia del moment, secundat pel guia Bernat-Salles, comandava la cordada. Certament el pirineisme va haver d’esperar la maduresa de dues personalitats com Brulle i Celestin Passet per poder anotar en la seva evolució aquesta important ascensió.

La severa cara nord del Vinhamala s'aixeca sobra el terra del circ de Gaube. D' d'esquerra a dreta, Punta Chausenque (3204 m), Piton Carré (3197 m), couloir de Gaube i paret nord de la Pique Longue (3219 m)

La severa cara nord del Vinhamala s’aixeca sobra el terra del circ de Gaube. D’ d’esquerra a dreta, Punta Chausenque (3204 m), Piton Carré (3197 m), couloir de Gaube i paret nord de la Pique Longue (3219 m)

Van sortir de Gavarnia el dia 6 d’agost i s’allotjaren a la cova Bellevue de Russell, que no compartia aquell esbojarrat projecte, incomprensible per a la seva mentalitat. El dia 7 es llevà fred, i eren tres quarts menys cinc de nou quan entraven al Couloir. La rimaia estava una mica oberta i els va exigir atenció superar-la, però sense trobar especials dificultats. A partir d’allí la neu es trobava en bones condicions i malgrat que Celestin anava tallant esglaons (n’arribà a fer més de 1.300 durant tota l’ascensió) progressaven ràpidament. Ja es coneixien el grampons i tots ells en portaven, però eren uns models molt rudimentaris, sense puntes davanteres, que obligava a treballar la neu. La inclinació del pendent anava creixent, i en el punt on el Couloir es bifurca la neu es transformà en glaç. Eren les dues de la tarda quan van arribar sota el bloc encastat. Segons Brulle ...era veritablement diabòlic. Era un bloc enorme, d’uns cinc metres d’alçada, encastat entre les dues parets, no gaire llunyà del cim, vertical, sinó extraplomat, i cuirassat per una espessa capa del gel. A la dreta una cascada es precipitava en un forat negre; a l’esquerra la muralla era totalment llisa; no era més que un mur de gel vertical de vint metres, limitat per una paret de roca totalment inaccessible[7]. No obstant conèixer l’existència del bloc, el van trobar en pitjors condicions del que esperaven.

Celestin intentava repetidament tallar uns petits esglaons en el gel, però no ho aconseguia. Van ser dues llargues i tenses hores de lluita amb el gel. Els altres, tremolant, s’ho miraven mig esglaiats, tement un perillós descens. Deixem que sigui Brulle qui ho expliqui: Vàrem passar dues llargues hores (sota el bloc), nerviosos, tremolant immòbils sobre els esglaons, mentre Celestin intentava vanament tallar sobre el mur de gel una inútil escala. Així es varen fer tres intents, però varen resultar infructuosos. La situació era greu; el promotor de l’ascensió començava a trobar greu el pes de les seves responsabilitats i jo crec que sense dir-ho, cadascú estava ja decidit a baixar aquell esgarrifós precipici que s’obria als nostres peus. Podríem dur-ho a terme? Caldria retallar i doblar els esglaons massa espaiats durant hores i hores, lluitar contra la fatiga, no cometre un error per cansament o falta d’atenció, afrontar el temible fred d’una nit sobre el gel.

Davant d’aquesta perspectiva de passar la nit al corredor i gelar-nos o caure a la rimaia intentant el descens, quan no teníem prou dia per arribar, Celestin es decidí a intentar un nou esforç. Estava una mica descansat i aquest cop arribaria gràcies a un piolet molt lleuger i equilibrat que havia d’utilitzar amb una sola mà. Recordo encara amb quina ansietat contemplàvem la seva lenta progressió, rebent estoicament els trossos de gel arrencats pel piolet. Esculpia literalment en el mur de gel, que en certs llocs es reduïa a una capa de verglas, petjades molt fràgils. Va transcorre més d’una hora, en què a cada segon arriscava la caiguda , mentre tremolàvem arrapats en la nostra inestable posició. Va ser extraordinària la seva audàcia i destresa.[8]

Amb gran dificultat van passar un a un el pas, constatant cadascú la duresa i potència del tram. Jo vaig pujar darrera Celestin, i malgrat que em va ajudar amb la corda, em va costar molt arribar. Després vaig ajudar a pujar De Monts i llavors vaig poder adonar-me de la dificultat del pas: el meu company era el millor home de gel de tota la cordada; malgrat això va relliscar i va quedar penjant durant uns minuts, el que va estar a punt de fer-nos perdre l’equilibri i omplí de por els de sota. Com que no hi havia lloc per a tres a la terrassa en què ens trobàvem, vaig haver de pujar més amunt.[9]

Ascensió del couloir de Gaube el 25-05-1996

Arribant a la cascada en una ascensió del  1996

 

Reunió al peu de la cascada de sortida.

Reunió al peu de la cascada de sortida

A partir d’allí les complicacions disminuïren notablement. La progressió es va agilitzar i a l’arribar cap al final es van trobar que la fusió de la gelera havia gratat el gel, marcant ressalts a manera d’esglaons, i el posteriorment temut mur de gel final es pujava com per una escala[10]. Brulle havia fet situar dos homes a la sortida per vigilar que cap turista llencés pedres i aquests els van allargar una corda que utilitzaren de passamà, però sense desmerèixer en absolut el mèrit de l’ascensió. Després de més de sis hores de lluita i tensió pogueren abandonar el fred i humitat del Couloir i escalfar-se amb el dolç sol de la gelera d’Ossue. Encara van tenir forces de rematar la jornada amb l’ascensió de la Pica Longa i a les cinc de la tarda en punt estaven prenent el te amb el comte Russell a la seva cova, relatant-li l’ascensió. Aquest, entre admirat i escandalitzat, ja que no trobava justificació per afrontar tals perills, comentà irònicament, la propera vegada haureu de fer l’escalada cap enrere[11]. Era nit tancada quan entraven a Gavarnia.

La cordada que va conquerir el couloir de Gaube el 1889

La cordada que va conquerir el couloir de Gaube el 1889

Amb aquest digníssim horari van inaugurar el més famós recorregut de gel de tots els Pirineus. Certament varen trobar unes bones condicions i una sortida sense problemes, però l’ascensió va ser tota una gesta heroica per l’època,[12] quelcom avançat al seu temps i que va donar un impuls importantíssim al pirineisme, obrint i confirmant el camí vers la dificultat.

Després d’aquesta memorable primera, aquell mateix estiu de 1888 encara li restaren uns dies per fer la seva primera ascensió a la cara nord del Mont Perdut, ascensió que ja havia fet De Monts, i que el va complaure en gran manera. El divendres nou d’agost va sortir de Gavarnia a un quart de dotze de la nit i quatre hores després es trobà amb De Monts, Bazillac, Celestin i Salles, que havien acampat a la Bretxa de Tucarroia. L’ascensió començava per una cascada de seracs, seguida d’un plateau més o menys esquerdat i un segon pendent de neu i gel. La gelera superior era infranquejable frontalment, perquè la cascada de gel que hi donava accés no oferia cap pas. L’ascensió esdevingué meravellosa. Obeliscs i catedrals magnífiques de gel viu i blau, esquerdes pregones, ponts de neu. Ascensió estèticament impressionant que els arrancava crits de joia i admiració. Va concloure amb grans elogis de Celestin jo no puc deixar d’admirar la seva intel·ligència de la muntanya i la seva rapidesa en les decisions, però potser encara més el seu vigor i la seva direcció superiors[13] i amb una delicada frase referent a aquesta ascensió; potser hi ha una mica de perill, però no s’hi pensa pas, és tot tan bell.[14]

Vessant nord del Mont  Perdut al juliol de 2005.

Vessant nord del Mont Perdut al juliol de 2005.

Des de Gavarnia continuà amb intenses primeres els anys següents. No passava ni un any quan feia la primera ascensió al Petit Vinhamala pel nord, inaugurant la via dels Seracs. Gran via que li recordà les intenses sensacions viscudes al Couloir de Gaube. Sembla que les possibilitats d’un cim fossin inesgotables per a ell, i en cada nova ascensió descobria una nova ruta a un cim ja conegut.

Una activitat que posa en evidència l’extraordinària forma d’aquests anys va ser l’ascensió del Mont Perdut i el Vinhamala en una mateixa jornada. Vell projecte que esdevingué una gesta notable, a l’abast de ben poques persones[15]. Potser podria ser aquesta la màxima expressió de les seves caminades.

Gairebé cada estiu incloïa en el seu programa almenys una ascensió al Vinhamala, muntanya estimadíssima per a ell. I més d’un cop hi anava sense guia. També foren nombroses les invitacions que correspongué a Russell, sojornant en les seves coves. Continuava en la seva recerca de noves vies, variants, resseguint parets, creuant colls i ascendint cims i cims. Un pic elegant com el Mieidia d’Ossau no va escapar a la seva atenció i el 1896 inauguraria la clàssica de la Fourche, pel vessant Nord.

El Midi d'Ossau vist des del NO pujant  des de  Canfranc al coll de Peyreget.  Ardidesa i elegancia de formes, una geologia i un cim singulars

El Midi d’Ossau vist des del NO pujant des de Canfranc al coll de Peyreget. Ardidesa i elegancia de formes, una geologia i un cim singulars

 Si voleu més informació sobre Henri Brulle aneu a: Henri Brulle 1a part

Notes

[1]Russell et la pósterité. Bulletin Pyrénéen, n. 212 (1934), p. 442.

[2]Brulle, H. Ascensions. p. 191

[3]Casualment en aquest mateix poble va néixer també el notable fotògraf Eugene Atget, cèlebre per les seves famoses fotografies parisenques del tombant de segle.

[4]El 1868, M. Frossard, membre de la Societé Ramond, havia intentat l’ascensió d’aquest corredor, però les males condicions del gel el rebutjarien, i aquella ruta passà a considerar-se impracticable.

[5]Ascensions. P.40

[6]Se li coneix una ascensió al Mont Perdut amb Bazillac, Passet, Haurine i Bernard el 28 de gener de 1885. El gener de 1886 fa una temptativa al Vathleitós amb Bazillac, frustrada pel mal temps. L’any següent, amb Bazillac i de Monts aconsegueix l’ascensió al Gorgs Blancs, Cabrioles i Perdiguero. I sembla que res més.

[7]Ascensions II. p.2

[8]Ascensions II. p.3

[9]Ascensions II. p.4

[10]Ascensions II. p.4

[11]M. Feliu. La conquista del Pirineo, p.106

[12]Cal recordar que fins 38 anys més tard Arlaud i Laffont, amb unes tècniques i un material molt més modern, no varen intentar la segona ascensió i varen haver de davallar tot el Couloir al no poder superar el mur de gel final. Aquest intent acabà de donar la dimensió mítica d’aquesta via, ja que havia derrotat a dos dels muntanyencs més forts del moment. Finalment la segona ascensió l’aconseguiren el 1933, 43 anys després de la primera de Brulle. Aussat, Barrio i Loustanau, evitant el mur de gel final i obrint la via per la paret de la Pica Longa, seguits als pocs dies per Henri Lamathe, Robert Ollivier i Jean Sanmartin, en una divertida història de rivalitats.

[13]Ascensions II, p.8

[14]Ascensions II, p.8

[15]Horari: sortida de Gavarnia 0.30 h; coll d’Astazu 3 h; Mont Perdut (7è cop) 5.30 h; Gavarnia 8.30 h i descans fins les 10 h; Cascada d’Ossoue 12 h; Vinhamala (9è cop) 3.35 h; Gavarnia 7 h. de la tarda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia