El muntanyenc

Ciència i medi

Glaceres dels Pirineus, el final de la seva història.

Download PDF
Download PDF

Publicat el 31-01-2013

Text i Fotos: Jordi Camins

Observador glaciòleg, alpinista i esquiador

 

Congesta de gel de Corones

En les condicions climàtiques actuals, les glaceres dels Pirineus finalitzaran el seu procés d’extinció no més enllà de la dècada del 2040. El seguiment i documentació del final de la seva història i la divulgació a la societat d’un fet tan destacable i proper a casa nostra, han estat considerats mereixedors del “Premi Medi Ambient 2012 de la Generalitat de Catalunya”. El passat 5 de juny, coincidint amb el Dia Manager: Mundial del Medi Ambient, em wholesale nfl jerseys fou lliurat el guardó del Premi Medi Ambient 2012 de la Generalitat de Catalunya. El veredicte indicava que el jurat, format per set persones expertes en matèries medi ambientals, va considerar la candidatura com a mereixedora del premi, fonamentalment pels següents motius:

1.- Que s’han complert 30 anys des del 1982, en què vaig iniciar en el meu temps lliure i mitjans propis, la catalogació de les glaceres dels Pirineus, fent-ne un seguiment regular i constant, que avui continua, i documentant-ne la seva evolució mitjançant la fotografia comparativa que, utilitzada adequadament, en demostra objectivament els resultats.

2.- La divulgació mitjançant cicles de conferències dirigides a tota la societat dels efectes del canvi climàtic als Pirineus. Per exemple, en els darrers quatre anys el nombre de conferències divulgatives ha estat de 122, amb l’objectiu de conscienciar dels contundents efectes del canvi climàtic a les glaceres més properes a casa nostra. Penso també que hi ha tingut a veure la difusió mitjançant la publicació de 8 llibres i articles diversos, les col·laboracions amb universitats, les cessions d’imatges a l’Exposició Universal de Saragossa, als centres d’interpretació de les glaceres pirinenques i la divulgació internacional per mitjà del lloc web swuiseeduc.com, l’aparador educatiu més important a nivell mundial en matèria Nfl de glaciologia.

. . .i a la pràctica quin ha estat el resultat de tants anys d’observacions?  

Doncs un arxiu que supera les 50 mil imatges i un nombre no menys important de dades recollides en els 65 aparells glacials dels Pirineus i a glaceres de molts altres indrets del planeta, on de manera indiscutible es poden apreciar els contundents efectes del canvi climàtic en el glaç a tot arreu i especialment als Pirineus, per les seves condicions d’alçada i latitud. Per exemple:

A l’actual Parc Natural Posets-Maladeta, la zona glacial  més extensa dels Pirineus, l’any 1985 vaig catalogar-hi 31 cossos glacials (glaceres i congestes que de gel); en tres dècades se n’han extingit 10 i uns altres 7 són al límit de fer-ho. Ja no queda gel glacial, o en alguns casos únicament petites restes inconnexes, a les glaceres d’Alba, Cregüenya, Llosars, Oriental i Occidental de Salenques, en Perdiguero, Lliterola, Tusse de Remunyé, etc. La glacera de Corones ha estat la darrera que, aferrada al pic d’Aneto, s’ha mantingut activa al vessant sud dels Pirineus, però durant l’estiu del 2011 els signes d’activitat ja no s’hi van poder apreciar i ara ha passat a la catalogació de “congesta de gel”.

Evolució del lòbul oriental de la glacera d’Aneto des del 1985 fins a l’actualitat.

Entre el 1990 i el 1993 la glacera de la Maladeta, la tercera més extensa dels Pirineus, es va escindir en dues glaceres independents. La pèrdua de gruix de gel que era d’uns 50 centímetres cada any en les dues darreres dècades del segle XX, s’ha multiplicat per tres i ara oscil·la entre 1,20 i 1,60 metrescada any, i el gel de la llengua retrocedeix anualment entre 18 i 22 metres, que en una glacera de tot just 600 metresde llargada és un fet catastròfic.

Disminució del gruix del gel a la glacera Oriental de la Maladeta en un any (2010-2011)

La glacera d’Aneto, la més extensa dels Pirineus, no s’ha salvat ni de lluny d’aquesta tendència. L’any 2005 se’n va escindir la congesta Oriental d’Aneto, l’any següent la congesta Oliveres, i el 9 de setembre del 2009 es va produir el fenomen recent més important al gel dels Pirineus, la divisió de la glacera d’Aneto en dues glaceres independents, la que manté el mateix nom de glacera d’Aneto i la que anomenem glacera Superior d’Aneto.

Si hi busquem alguna part positiva, cal dir que és un privilegi tenir ocasió de documentar, per a les generacions presents i futures, el com i de quina manera s’extingeixen totes Spiele les glaceres d’una serralada important de muntanyes com els Pirineus en el transcurs de només una generació, des del darrer cheap mlb jerseys període en què es van mantenir estabilitzades (1975-1985) fins a la seva extinció total  el 2040-2050 (tal i com indicaré a continuació). Fins a aquest moment cap ésser humà no ha tingut ocasió de fer-ho.

El dia 9 de setembre del 2009 la glacera d’Aneto es va escindir en dues glaceres independents. A la part superior, la “nova” glacera Superior (entre els cims de l’Aneto i la punta Mn. Jaume Oliveras)

El futur de les glaceres dels Pirineus 

Si les condicions climàtiques és mantenen en la mateixa tendència que l’actual, no hi ha cap dubte que les glaceres dels Pirineus estan abocades a l’extinció. Una darrere l’altra deixaran de tenir activitat: les més extenses ho faran no més enllà de l’any 2040, i les restes de gel glacial inconnex i ja sense moviment podran resistir com a màxim una altra dècada. Els Pirineus perdran les glaceres com a signe distintiu de l’alta muntanya, tal com ja ho han fet altres serralades a la península Ibèrica en temps recents (Sierra Nevada, serralada Cantàbrica, serra de Gredos . . ). 

El perquè de l’extinció.

Les glaceres es divideixen en dos sectors, molt clarament diferenciables a finals d’estiu i inicis de la tardor: el sector superior, anomenat “zona d’alimentació”, on es manté la neu Passejada d’anys anteriors que mitjançant un procés de transformació es convertirà en gel glacial, i el sector inferior, “zona d’ablació”, per on la glacera perd massa de gel (per evaporació o fusió). La línia que separa aquests dos sectors s’anomena “línia d’equilibri o línia de les neus permanents”, i és el punt teòric on la temperatura mitjana anual és igual a 0º c. El que està passant és tan senzill com que a conseqüència de l’increment de les temperatures, la línia d’equilibri cada any és més enlaire. La seva cota mitjana en els darrers 5 anys és a 3.190 m. La conclusió és que amb l’altitud limitada dels Pirineus, que no superen els 3.404 m, les glaceres s’estan quedant pràcticament sense zona d’alimentació, la neu no sobreviu al cicle anual sencer i, per tant, les geleres senzillament es moren de gana per falta d’alimentació i cada any perden molt més gel que el que poden generar.

Glacera Oriental de la Maladeta: Punts vermells 1: zona d’alimentació, 2: línia d’equilibri o de les neus permanents, 3 i 4: zona d’ablació, 4: llengua. La línia d’equilibri es troba cada vegada més enlaire i, per tant, una zona d’alimentació cada com més reduïda impedeix la necessària formació del gel glacial.

. . .i la següent etapa freda per quan? 

La darrera gran glaciació va començar fa 85 mil anys i va finalitzar ara en fa 18 mil. Per tant, vivim actualment en un període interglacial càlid entre dues grans glaciacions. Seguint els cicles còsmics que originen aquests grans canvis climàtics, falten encara alguns milers d’anys per entrar en un nou període glacial. De totes maneres no hi ha res que faci pensar que no es pot produir una altra “petita edat del gel” com la que va finalitzar només fa 160 anys, i que afectà el nostre planeta entre els anys 1550 i 1850, com a conseqüència d’una petita disminució de l’activitat solar. Aquesta lleu disminució de l’escalfor que rebem de la nostra estrella durant un període de temps més o menys prolongat pot fer baixar entre un i dos graus la temperatura mitjana, suficient perquè les glaceres dels Pirineus no només s’estabilitzin sinó que recuperin terreny fins a cotes al voltant dels 2.500 md’alçada si les condicions de precipitacions també son favorables.

Congesta de gel de Corones. La morrena perfectament visible de la Petita Edat de Gel ens indica l’extensió i gruix de la glacera fa 160 anys.

La influència de l’activitat humana

Gairebé per unanimitat la comunitat científica comparteix la conclusió que les cheap mlb jerseys activitats humanes que tots coneixem (emissió de gasos d’efecte hivernacle per crema de combustibles fòssils…) accentuen l’escalfament. On no hi ha un acord tan unitari és en la quantificació percentual de la nostra influència. En aquest sentit jo no puc fer més que divulgar unes dades que aporten les bombolles d’aire empresonades a l’interior del gel que s’extreuen dels testimonis de glaç obtinguts a diferents nivells de profunditat a l’Antàrtida (on el gruix de gel glacial arriba als 4 km), i per mitjà dels quals podem conèixer la composició química de l’atmosfera en les diverses etapes climàtiques dels darrers més o menys 750 mil anys. Aquestes anàlisis indiquen que en períodes freds (glaciacions) la proporció de CO2 a l’atmosfera és de 180 parts per milió (ppm), i en els períodes càlids semblants a l’actual, de 280 ppm. Avui hem superat les 390 ppm, amb un increment visual anual d’unes 2 ppm. Segurament la conclusió lògica i la hipòtesi probable seria considerar que tot el que supera les 280 ppm és el que nosaltres hi afegim, i que el planeta no és capaç d’absorbir.

Imatge poc habitual on s’observen moltes bombolles d’aire empresonades a l’interior del gel. Aquestes bombolles contenen aire del dia que va caure la precipitació de neu que, amb el pas del temps, ha format el gel glacial. L’anàlisi química d’aquest aire extret a diferents profunditats en el gel proporciona informació sobre el clima del planeta en diferents períodes, coincidents amb l’antiguitat del gel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència