El muntanyenc

Ciència i medi

Fent geologia als Andes

Download PDF

Publicat el 03-02-2015

Text i fotografies: Ferran Colombo

 

Geòleg i professor titular del departament d’Estratigrafia i Paleontologia de la U. de Barcelona. És especialista en sedimentologia de sistemes fluvi-torrencials i deltaics, resultat de la tesi doctoral Terciario inferior continental de Los Catalánides, els coneguts “cingles vermells” del Collsacabra. Actualment treballa en el Quaternari del Pla de Barcelona i  en  l’estratigrafia i sedimentologia dels materials del Paleozoic Superior als Andes Centrales Argentino-Chilenos. També és membre de diverses societats científiques, divulgador  i editor de revistes científiques  d’arreu del món.

Alumnes de la facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona estudiant les calcàries marines de la formació Moniello (Devonià inf., 397 milions d’anys), a la zona del cap Peñas a Astúries (Zona Cantábrica del Massís Ibèric)

Per un geòleg, Europa és un jardí. En poc espai, desenes de quilòmetres, hi ha representades moltes de les unitats i estructures geològiques principals. A més, han estat tan estudiades que difícilment ens poden sorprendre.

Per contra, el paisatge americà ofereix als ulls del geòleg que s’hi acosta per primera vegada el vertigen d’una gran quantitat d’unitats geològiques que s’estenen per centenars i centenars de quilòmetres i que s’enfilen fins a les alçades dels grans gegants andins. L’esforç humà per comprendre aquest paisatge ha estat enorme, però encara queda molta feina per fer, moltes incògnites per resoldre, i aquesta feina fa créixer el debat científic.

Per això fa més de vint-i-dos anys seguits que anem a fer geologia a l’Argentina. Per això no ens fa res invertir temps i esforç en campanyes logísticament complexes, que ens porten a llocs perduts en mig del no-res, sense mitjans de transport, sense camins, sense cobertura de mòbil. Moltes vegades, amb mitjans semblants als que es feien servir per fer geologia a l’Europa del s. XIX, a peu, amb mules, traginers i guies locals.

Tanmateix el geòleg no busca l’aventura, ni l’esforç esportiu, procurem fer una feina i fer-la de la manera més eficient i eficaç possible.

Serveixi d’exemple un dia de camp corrent de l’última campanya a la província de San Juan. Hi anem per estudiar el contacte entre dues unitats estratigràfiques que es van dipositar a prop del límit temporal entre el carbonífer i el permià. També volem definir una nova formació, que anomenarem Quebrada del Alumbre. Una formació (Fm.) és una unitat fonamental de la classificació litostratigràfica, un conjunt d’estrats que presenten característiques diferents dels altres conjunts d’estrats dins d’una mateixa conca sedimentària, que és la de més alt rang. És habitual usar el topònim del lloc on s’ha definit la formació, per ex., margues d’Igualada o formació Igualada. Un cop acceptada per l’organisme pertinent, el nom esdevé d’àmbit internacional.

Per això volem recollir mostres a la capçalera d’un barranc que hem localitzat per fotografia aèria. Tenim el campament a Barreal, a 60 km del peu del barranc. No per res, sinó perquè en aquests 60 km, pràcticament no hi ha cap instal·lació humana.

Així que, al matí, el primer que fem és agafar el cotxe i fer aquests 60 km per una carretera que segueix la vall del riu San Juan i després la del seu afluent, el Los Patos. Al fons, la serralada dels Andes és magnifica i es retalla contra un cel d’un blau molt intens. Els cims més alts ens miren des de l’orgull dels seus més de 4.000 m (6.967 m el gran gegant de l’Aconcagua), que encara tenen una mica de neu. A les vores de l’amplíssima vall sorgeixen oasis d’un verd molt tendre. Salzes i pollancres cobreixen petites poblacions i amaguen la pobresa de casetes de tova i de camps molt petits. Ahir hi vam veure uns pagesos que llauraven amb mula i arada. Quan s’acaba el verd, a plena inclemència del sol i del vent, el govern hi ha construït unes cases per a treballadors que pretenen resoldre el problema de l’habitatge a costa d’una desolació brutal. Com deu ser viure aquí?

De tant en tant, un camp més gran o una extensa vinya relaten l’esforç per fer rendible aquesta terra tan dura, a base de canals i pous.

Arribada a la zona de la Fm Del Ratón

Arribada a la zona de la Fm Del Ratón

Pujant per la vall, tot això desapareix. Com a traces humanes, ara ja només trobem restes d’alguna explotació minera tancada des de fa anys, algun bidó de llauna abandonat, algunes canonades de goma trencades. Per la carretera no hi passa gairebé ningú.

Aventura del nostre cotxe espatllat al bell mig del no-res....

Aventura del nostre cotxe espatllat al bell mig del no-res….

Arribem a la quebrada del 104 i toca deixar la carretera, connectar la tracció a les 4 rodes i enfilar-se pel llit de la torrentera. Els primers 2 km no estan malament, perquè davant nostre hi ha passat una màquina anivelladora que està condicionant el terreny per prevenir avingudes. De fet, per aquesta vall només hi baixa aigua un cop cada 5 o 6 anys, però quan ho fa el corrent deu tenir molta força, perquè el pendent és molt fort.

Ens trobem la màquina i d’aquí en amunt ja no hi ha cap mena de pista. Ens hem de buscar la vida entre esvorancs, clots i blocs de pedra de totes mides i posicions. Tot i que anem amb molt de compte, som conscients que estem sotmetent el cotxe a un esforç gairebé al límit. Quan ja som molt amunt, després d’un gran sotrac, es para i el motor d’arrencada no respon. Alarma: si l’hem de deixar aquí perdem tota la campanya. Però, per sort, no és tan greu com sembla, connectem el cable que s’havia desenganxat i continuem amunt. Hi ha qui fa conducció esportiva per caprici, però aquí la cosa és molt seriosa. Ens cal arribar a l’objecte d’estudi i ens hi dirigim peti qui peti.

Grimpada cap al lloc on varem definir la nova Fm Quebrada de la Arena

Grimpada cap al lloc on varem definir la nova Fm Quebrada de la Arena

Fer 9 km riu amunt ens costa 3 hores i finalment arribem al lloc que volem estudiar. Deixem el cotxe i ens enfilem a poc a poc per un barranc que no deu haver trepitjat mai ningú . Estem per sobre dels 2.500 metres i pujar un desnivell de 100 metres més ens costa bastant. L’aridesa és extrema, però algunes plantes espinoses encara s’atreveixen a florir amb unes flors petites, vermelles i dures com la muntanya. El silenci és total, però el vent el trenca amb força. No es veu cap mena de vida animal. Fins hi tot els insectes semblen absents.

Barra de gola deltaica a la Fm Del Salto

Successió estratigràfica de sediments de barra de gola deltaica a la Fm Del Salto. Aquesta i altres interpretacions permeten situar línies de costa de mars desapareguts fa centenars de milions d’anys

El pendent és molt pronunciat, però nosaltres pugem molt a poc a poc, perquè no es tracta de fer el cim, sinó d’anar investigant com estan inclinats aquests estrats, si són del mateix color que aquells, com és aquesta pedra vista amb la lupa de dotze augments, si trobem algun fòssil que ajudi a datar… Cal anotar detalladament totes les observacions a la llibreta de camp. Recollim mostres i anotem amb cura la localització de cadascuna.

Tall esquemàtic de camp d'una successió sedimentària amb anotacions diverses; amb les fotografies i les mostres recollides s'haurà aconsseguit un bocí més de registre geològic d'aquesta remota regió. Un cop feta la interpretació a Barcelona hi haurà una nova poeça en el mapa geològic mundial que es difondrà en una publicació

Tall esquemàtic de camp d’una successió sedimentària amb anotacions diverses; amb les fotografies i les mostres recollides s’haurà aconseguit un bocí més de registre geològic d’aquesta  regió andina remota . Un cop feta la interpretació a Barcelona, hi haurà una nova peça en el mapa geològic mundial que es difondrà en una publicació

Megaripples als estrats superiors de la Fm  Del Salto

Megaripples als estrats superiors de la Fm  Del Salto

Aspecte de la nova unitat definida per nosaltres: la Fm. Quebrada del Alumbre

Aspecte de la nova unitat definida per nosaltres: la Fm. Quebrada del Alumbre

En arribar a la carena, observem en el paisatge la distribució de les unitats estudiades, els contactes entre elles i la seva estructura. És el moment de dibuixar el que veiem i el que sabem mirar.

Trajectòria de flux massius quaternaris sobre els materials lutitics de la Fm El Planchón

Trajectòria de flux massius quaternaris sobre els materials lutitics de la Fm El Planchón

Han passat moltes hores, com si el dia s’hagués aturat. Hem fet l’esquema de l’estructura, hem sintetitzat les dades i les hem integrat en un dibuix interpretatiu que utilitza la teoria vigent en aquest moment per explicar uns fets que van succeir fa uns 300 milions d’anys. Si la descripció que estem fent és prou acurada, en el futur, quan la teoria millori, uns altres geòlegs podran fer una nova interpretació més acostada a la realitat.

Tall de camp d'una successió sedimentària plegada

Tall de camp de la successió sedimentària plegada

Ja podem baixar. Carregats amb les mostres, desfem el camí trescant com les cabres i arribem al cotxe. La baixada serà una mica més fàcil, però també cal anar molt alerta per no ficar-nos en cap forat. Retrobem la màquina solitària. L’home ja ha plegat fa estona. Recuperem la carretera i ens creuem amb un cotxe de línia que deu enllaçar el no-res amb el qui sap on. Tanmateix estem tornant a la civilització. Demà tornarem a venir per estudiar la quebrada del costat.

Posta de sol a Barreal

Posta de sol a Barreal

Barreal, 15 de novembre del 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència