El muntanyenc

Esports

Excursionisme familiar als peus del Fitz Roy (Patagònia Argentina)

Download PDF

Publicat el 6-05-2015

Text i Fotografies: Xesco Aretxavala

 

Geògraf dedicat a la mobilitat urbana, de tant en tant excursionista i viatger, amant de la literatura de muntanya i blocaire a estones lliures, que en són ben poques

 

Les passades vacances de Nadal vam estar de viatge per Argentina, descobrint els barris de Buenos Aires, gaudint del paisatge de la Península Valdés, sentint cruixir el Perito Moreno i caminant pels peus del Fitz Roy, al Parque Nacional de los Glaciares, al bell mig de la Patagònia. I és sobre aquesta darrera zona de la que vull fer-vos-en cinc cèntims.

El primer dia de l’any vam llogar un cotxe a El Calafate i enfilarem la mítica Ruta 40 cap al nord. 230 quilòmetres de carretera enmig d’un paisatge sense límits. A l’esquerra, primer el llac Argentí i més tard el llac Viedma . A la dreta, l’estepa patagònica… quilòmetres i quilòmetres d’extensions infinites per on corren els guanacs. I molt de tant en tant algun camí de terra que condueix a alguna “Estancia”, el símbol de la conquesta de la Patagònia a inicis del s. XX i del brutal i silenciat extermini dels indígenes Tehuelches.

L’Aniol al Llac Viedma

L’Aniol al Llac Viedma

Després de tres hores de carretera ens acostem a El Chaltén, un petit poble de 500 habitants al peu del Fitz Roy i el Cerro Torre. Entremig dels núvols aconseguim distingir, per primera vegada, aquestes dues immenses moles de granit.

Les primeres imatges del Fitz Roy i el Cerro Torre

Les primeres imatges del Fitz Roy i el Cerro Torre

Impressionant! Entre els anys 50 i 70, quan els cims dels Alps havien estat conquerits i començaven a ser vençuts els primers 8.000 del Himàlaia, els italians van posar la seva vista sobre unes espectaculars punxes de granit que sortien del no res i s’enfilaven elegantment cap al cel. Eren el Fitz Roy (o Chaltén) i el Cerro Torre. Els noms d’alpinistes llegendaris com Cesare Maestri, Casimiro Ferrari o Lionel Terray (aquest francès) estan estretament lligats a aquestes parets (afegir exped. CAI Cassin-Mauri-Bonatti al C. Torre), així com les seves gestes, fracassos i controvèrsies, com el suposat primer ascens de Maestri al Cerro Torre l’any 59. La tradició italiana en aquest racó de món es deu a les exploracions que va fer el pare salesià Alberto Maria Agostini a principi del s. XX.
El Chaltén no existia quan aquests andinistes van començar a enfilar-se per aquestes parets. El govern argentí va crear aquest llogarret l’any 1985 per acabar amb les contínues disputes territorials amb Xile. I al llarg d’aquests gairebé 30 anys el poble ha anat creixent d’una manera ràpida, estretament lligat al turisme de muntanya . Avui en dia l’autodenominada Capital del Trekking és un tranquil poble de muntanya que per les tardes s’omple d’andinistes d’arreu del món que, cervesa en mà, s’agrupen als bars per explicar-se les excursions i ascensions. I atenció que el bar més antic del poble es diu “La Senyera”.

El Chaltén vist des del sender de la llacuna Capri

El Chaltén vist des del sender de la llacuna Capri

A El Chaltén hi ha dos tipus d’andinistes i un tipus de turista. D’andinistes hi ha els tècnics que vénen amb la intenció d’ascendir algunes de les imponents agulles de granit (ben pocs) i els amants del trekking amb ganes de caminar als peus d’aquests petits gegants (cap d’ells supera els 3.500 metres). De turistes només n’hi ha un tipus: els que vénen un sol dia des de El Calafate. Es casquen 500 quilòmetres de bus per venir a estirar les cames una estona, fotre’s un dinarot en algun restaurant i si tenen sort i el temps acompanya, potser veuran les famoses puntes de granit. Se’ls identifica de lluny, sobretot si te’ls trobes per alguns dels senders pròxims a El Chaltén.

Per als amants de la muntanya, la zona de El Chaltén té de bo que et pots complicar la vida tant com vulguis penjat d’alguna de les parets més impressionants del món, pots fer trekkings de tres o quatre dies, pots fer excursions d’un dia o fins i tot d’un matí. A continuació us explicaré les excursions que vam fer l’Espe i jo junt amb els nostres fills Aniol (1 any) i Neus (4 anys) per conèixer una mica aquest entorn extraordinari. Una bona mostra de què es pot viatjar i caminar amb nens. Tan sols és qüestió de ser-ne conscients i adaptar-se a les seves necessitats.

Llacuna Capri. Es podria classificar com la ruta de la Coca-cola del Parc de les Glaceres, perquè els personatges que caminen pel sender són del tot heterogenis. Ens podem trobar amb andinistes experts carregats amb grans motxilles o personatges amb sabates de ciutat, la càmera penjada del coll i esbufegant en cada revolt. És el principal sender d’entrada al parc i tard o d’hora tothom hi conflueix.

En poc menys d’una hora i mitja es pot arribar fins al primer mirador del Fitz Roy. El primer tram puja fort, però després el sender, que serpenteja entremig de boscos de lenga (Nothofagus pumilio), es fa suau i agradable. Quan el bosc s’obre dalt d’un llom, apareix imponent el Fitz Roy i totes les altres agulles que l’acompanyen (Saint Exupery, Rafael, Poincenot, Val de Vois, Mermoz i Guillaumet). És un indret on un es podria passar hores bocabadat si el temps acompanya, que va ser el cas.

El Fitz Roy (i altres agulles) des del mirador

El Fitz Roy (i altres agulles) des del mirador

Del mirador, en poc menys de trenta minuts, s’arriba a la llacuna Capri, un bon indret per fer un mos i veure el Fitz Roy reflectir-se en les aigües gelades de la llacuna . El bosc que hi ha a la riba de la llacuna és un bon refugi per amagar-se del vent, que en aquest indret de món és constant, fred i molest (viento, mucho viento… resava una samarreta de la zona).

El Fitz Roy i l’agulla Poincenot des de la llacuna Capri

El Fitz Roy i l’agulla Poincenot des de la llacuna Capri

Qui tingui ganes de caminar una mica més pot seguir fins al campament Poincenot, una zona d’acampada lliure amb més de 200 persones en època estival (gener-febrer) i d’allà pujar fins a la llacuna De los Tres, just als peus del Fitz Roy. Anar i tornar de El Chaltén a la llacuna De los Tres són aproximadament 8 hores de caminada. Una bona opció per conèixer bé la zona és acampar uns quants dies al campament Poincenot i fer-lo servir de camp base per a diverses excursions o ascensions per la zona. L’acampada és lliure i gratuïta, però cal informar els guardes del parc. El centre d’informació del parc es troba a l’entrada del poble i és de visita obligada per a conèixer la previsió meteorològica i per deixar-se aconsellar una mica.

Glacera Piedras Blancas. Un bon camí per contemplar el Fitz Roy per la seva vesant nord-est és fer el sender que puja cap al campament Poincenot des de l’hostatgeria El Pilar, tot seguint el curs del riu Río Blanco. Des de El Chaltén s’ha d’agafar el cotxe i conduir per una pista de terra que s’endinsa cap al parc una mica més de trenta minuts, fins a l’hostatgeria, on aparcarem el cotxe i comencem a caminar. Aquesta caminada és suau i agradable, perquè transcorre sempre enmig del bosc i no hi ha gaire gent.

La vall del Río Blanco

La vall del Río Blanco

Al cap de dues hores de caminada hem guanyat alçada i el llit del Río Blanco ens queda bastant avall. Entremig del bosc de lenga comença a entreveure’s la glacera de Piedras Blancas i una mica més a l’esquerra, el Fitz Roy, avui lleugerament tapat pels núvols. Una mica més amunt trobem un petit clar enmig del bosc des d’on podem contemplar com la glacera cau cap a la llacuna i des d’on és fàcil endevinar com n’era de gran antigament, ja que les morrenes laterals que conflueixen fins al Río Blanco es veuen perfectament.

La glacera i llacuna Piedras Blancas, amb el Fitz Roy darrere

La glacera i llacuna Piedras Blancas, amb el Fitz Roy darrere

Novament vam buscar un indret arrecerat dins del bosc per fer-nos uns entrepans i, ja amb la panxa plena i quan el vent va començar a bufar fred, vam retornar cap a El Chaltén a gaudir d’una cervesa merescuda mentre contemplàvem com les puntes del Cerro Torre i el Fitz Roy se les menjava la nit.

Una altra opció d’excursió sortint des de la mateixa hostatgeria El Pilar es remuntar la vall del Río Eléctrico fins al campament Piedra del Fraile i una mica més enllà fins al llac Eléctrico. Si el temps acompanya podrem veure el vessant nord del Fitz Roy i l’agulla Pollone. Ara bé, aquest sender és freqüentat per qui disposa d’un mínim de dos dies. Si la meteorologia ho permet es pot pujar fins al Paso Marconi, la porta d’entrada a la gran extensió de gel continental patagònic (la tercera més gran del món després de l’Antàrtida i Groenlàndia i la més gran de caràcter continental no polar). Aquest gel continental, anomenat Campo de Hielo Sur pels xilens, és una extensió infinita de gel (350 quilòmetres de nord a sud) on la frontera entre Argentina i Xile queda soterrada per milers i milers de tones de gel, fent que tot intent polític per traçar una línia fronterera sigui un absolut absurd.

Llacuna del Desierto i llacuna Huemul. El tercer dia d’excursió el vam dedicar a endinsar-nos a la reserva natural de los Huemules, fora ja del Parque Nacional de los Glaciares. Sortim de El Chlatén amb cotxe per la mateixa pista de terra que el dia d’abans ens dugué fins a l’hostatgeria El Pilar. La deixem a l’esquerra i seguim la pista cap al nord durant una mica més d’una hora. Circulem paral•lels al riu De las Vueltas i el paisatge va variant entre el bosc dens i espès i els espais oberts amb acumulacions d’aigua formades pels meandres suaus del riu. Finalment arribem a una petita ermita de fusta i en el següent revolt, al costat d’una casa (hi fan alguna activitat turística), aparquem el cotxe. Estem al costat de la llacuna del Desierto, d’aproximadament 9 quilòmetres de llarg i no entenc el topònim de la llacuna perquè tot el que ens envolta és el verd frondós del bosc.

La llacuna del Desierto

La llacuna del Desierto

Aquí, de nou, la geopolítica provoca escenes del tot absurdes. Estem a l’extrem argentí de la llacuna i nou quilòmetres més cap al nord, quan acaba la llacuna, comença territori Xilè. Això és motiu més que suficient per mantenir un control de policia amb tres o quatre agents amb cara de pomes agres, que mentre veuen passar les hores (de gent ben poca) deuen pensar: Què collons he fet jo per merèixer això?

Bromes a part, la pista que hem seguit des de El Chaltén finalitza a l’extrem argentí de la llacuna. Per continuar cap a Xile hi ha l’opció de seguir un sender que voreja la llacuna (4 hores de caminada) o agafar una petita embarcació que la navega d’un extrem a l’altre no sé sap ben bé amb quina freqüència.

L’excursió que vam fer en aquest entorn va ser la pujada a la llacuna Huemul. El terreny és privat, així que al començament del sender vam haver de pagar un petit peatge. L’excursió fins a la llacuna és curta (una hora), però entretinguda, ja que el tram final és prou costerut i hi ha instal•lades unes cordes per poder-se agafar, un atractiu que als nanos els va fer gràcia. Quan s’acaben les cordes i surts del bosc, el paisatge s’obre i de sobte tens davant teu una llacuna d’un color blau turquesa increïble i una petita glacera que sembla que vulgui saltar-hi de cap.

La llacuna i la glacera de Huemul

La llacuna i la glacera de Huemul

Nit de Reis. L’última nit que vam passar a El Chaltén va ser la del 5 de gener. Teníem dubtes seriosos que ses Majestats els Reis Mags d’Orient trobessin, enmig de la Patagònia, aquest petit poblet. Per acabar-ho de complicar, per la nit vam viure una típica tempesta Patagònica amb un vent terrible. Ens agafàvem al llit temorosos que en qualsevol moment el sostre de la casa (o la pròpia casa) s’enlairés per sobre del Fitz Roy. La Neus, cansada de la caminada del dia, era l’única que dormia tranquil•lament i segura que els Reis Mags i els seus camells, tot i la climatologia patagònica adversa, arribarien. I així va ser. El dia 6 els Reis Mags ens havien deixat uns petits detalls. Al carrer el vent seguia bufant fort, el cel estava tapat i feia fred. Mentre pujàvem al cotxe per tornar cap a l’aeroport de El Calafate, vam agrair haver tingut cinc dies seguits de bon temps, un fet gairebé insòlit per aquestes terres màgiques. Va ser el millor regal de Reis.

Algunes dades pràctiques:

• Com arribar a El Chaltén: Via El Calafate, amb cotxe o amb autobús regular. Fer autoestop és complicat.

• Web de El Chaltén: es pot trobar informació d’allotjaments i excursions. http://www.elchalten.com/index.php

• Mapa recomanable: El Chaltén, mapa de caminatas. Fitz Roy – Torre – Hielos continentales. Zona norte del Parque Nacional de los Glaciares. Mapa topogràfic 1:60.000

• Centre de informació del Parc: Just abans d’entrar a El Chaltén, a mà esquerra. Telèfon: 02962 493004 (des de l’estranger +54 2962 493004)

Un commentari

  1. JESUS HUGUET08/05/2015 at 11:45

    Magnífic article d’un espai absolutament meravellós. Per viure’l amb o sense família.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia