El muntanyenc

Esports

Estels del Sud, una travessa pel massís dels Ports.

Download PDF

Publicat el 1-10-2013

Text i fotos: Xesco Aretxavala

 

Geògraf dedicat a la mobilitat urbana, de tant en tant excursionista i viatger, amant de la literatura de muntanya i blocaire a estones lliures, que en són ben poques.

En Josep Pla deia: “No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes”. Els Ports són majestuosos vistos des del delta de l’Ebre, però la primera imatge que projecten, al meu parer, no és de bellesa, sinó de duresa, d’esforç, de lluita constant de l’aigua per obrir-se pas riu avall, de supervivència vegetal, animal i humana. Després, quan a poc a poc t’endinses al massís, coneixes les seves valls i cims, quan et fas teu el paisatge que t’envolta, també penses: carai, quin lloc tan bonic!

De la mateixa manera que al Parc Nacional d’Aigüestortes existeix la travessa Carros de Foc i al Cadí-Moixeró els Cavalls de Vent, al parc natural dels Ports hi ha els Estels del Sud, una travessa circular que al llarg de cinc jornades, 100 quilòmetres i 7.800 metres de desnivell acumulat ens permet conèixer indrets meravellosos (i molt diversos) i petits pobles que es confonen amb el paisatge dur tot intentant encarar un turisme conscient i ben lligat amb el que els seus habitants han fet tota la vida: treballar la terra.

Primera jornada. Paüls – Arnes. 20,6 km i 1.000 metres de desnivell positiu.

Com que la travessa és circular és pot començar en qualsevol dels 5 punts on es fa nit. Nosaltres vam començar a Paüls (Baix Ebre), un poble de 600 habitants de carrers costeruts i on, segons ens van explicar, es fan les millors cireres de tot Catalunya. Vam arribar a Paüls al vespre, ens vam allotjar a la Casa de pagès Ca les Barberes (bon sopar i esmorzar) i amb les primeres llums d’un matí de març començàrem la travessa. Amb les lleganyes encara als ulls, enfilem l’últim carrer del poble, el que dur al cementiri, per seguir pujant fort fins al coll de la Gilaberta (941 m). Són 600 metres de desnivell que serveixen per a despertar-nos a poc a poc i arribar amb els ulls ben oberts al coll. A l’esquerra tenim a tocar el cim de la Punta de l’Aigua (1.093 m) que ens servirà de referència per veure d’on venim durant els propers dos dies. Davant nostre, a la dreta, s’estén la Terra Alta i la comarca del Matarranya i cap a l’esquerra el massís dels Ports, amb les Roques d’en Benet donant-nos la benvinguda.

Les Roques d’en Benet i el paisatge que caminarem durant les dues primeres jornades de travessa vistes des del coll de la Gilaberta

Les Roques d’en Benet i el paisatge que caminarem durant les dues primeres jornades de travessa vistes des del coll de la Gilaberta

Baixem fins al Mas de Capella i els estrets de Botet, un petit barranc calcari que, al cap de pocs metres, hem de deixar enfilant-nos per unes cadenes fins al sender, que seguirem durant una bona estona fins arribar a la pista que passa just per sota de les Roques d’en Benet. Aquest tram de sender el fem entre pins blancs, alzines, oliveres, camps d’ametllers i algun pollancre quan som a prop d’algun rierol. El tram de pista (30-40 minuts) és fa una mica pesat, perquè l’enganxem cap al migdia i el sol pica de valent. Però quan deixem la pista i ens endinsem cap als Estrets d’Arnes , ens oblidem de la calor fent el primer bany (només els peus).

 

Els Estrets d’Arnes

Els Estrets d’Arnes

Descansem, ens refresquem i mengem el pic-nic que ens han donat a Ca les Barberes (bo i complet). Després, per arribar a Arnes, tan sols ens queda recórrer riu avall l’Estret i enfilar la carretera, que entre oliveres i algun mas abandonat, s’endinsa al poble. Arnes és un petit poble de la Terra Alta amb poc més de 400 habitants. Ens allotgem a la residència Casa de pagès Lo Corral d’Arnes una casa de poble molt ben arreglada. Després de fer-nos una merescuda i reparadora dutxa sortim a passejar pel poble (visita obligada a l’edifici renaixentista de l’ajuntament) i a buscar un bar on fer-nos una cervesa ben fresca.

Segona jornada. Arnes –Beseit. 21,4 km i 900 metres de desnivell positiu

Comencem la segona jornada amb les cames una mica adolorides de la caminada del primer dia, però a mesura que agafem ritme i entrem en calor, el cos comença a respondre. El sender que agafem s’endinsa sinuosament, entre camps d’oliveres, ametllers i pins, cap al massís del Port. La primera sorpresa del dia la trobem quan arribem al riu de les Valls, un petit rierol que s’obre pas entremig de gegants conglomerats: lo Blau, la Roca Dreta i la Punta de la Àliga. Sortim de l’Estret de les Valls i arribem a un petit pla on descansen les restes de l’antic mas Botzut, un indret verd i ple de vida que contrasta amb el paisatge rocós que acabem de deixar enrere. És un bon lloc per fer un mos i encarar amb forces el trencacames que ens queda fins arribar a Beseit. Del mas de Botzut (550 m) enfilem un sender dret que en poc temps ens deixa al coll de Xertó (724 m) i d’allà baixem fins al fons d’una vall on trobem el mas de l’Arriero (550 m) proper al Toll de Vidre, que paga la pena desviar-se de la ruta dels Estels per anar a veure’l. Del mas de l’Arriero es comença la pujada al Penyagalera. De nou és una sender que s’enfila dret i constant fins al coll de Pelele (900 m), ja molt proper al cim. Ara bé, quan som a tocar del cim que veiem clarament des del coll, el sender, per evitar una cresta delicada, descendeix uns metres cap a l’oest per encarar el cim del Penyagalera des de la vessant sud. Els últims metres els caminem sobre roca i sota un sol abrasador. Tot i matinar, no hem pogut evitar fer la pujada al Penyagalera cap al migdia. Hem deixat per sota dels nostres peus els pins que ens han acompanyat fins al coll i ara tan sols veiem alguna mata de romaní, ginebre, bruc i boix. Finalment arribem al cim del Penyagalera (1.023 m) i podem gaudir d’una panoràmica impressionant.

 

Des del cim del Penyagalera podem veure, al fons, les Roques d’en Benet i el coll de la Gilaberta

Des del cim del Penyagalera podem veure, al fons, les Roques d’en Benet i el coll de la Gilaberta

A l’est, gairebé a l’horitzó, el coll de la Gilaberta que travessàrem ahir. Al sud, tot el massís del Port, amb les seves valls calcàries, abruptes i trencades, cobertes de pins i tacades de puntes rocoses que s’enlairen cap a un cel blau de primavera. Al fons, distingim el cim de Caro, el punt més alt del Parc Natural. Ens quedem al cim poc temps, el just per fer unes fotos, gaudir del paisatge i fer un glop d’aigua. Fa molta calor i volem començar a baixar. El cim del Penyagalera és com un gran altiplà rodejat de penya-segats entre els quals l’excursionista ha de trobar les vies per enfilar-s’hi. Per baixar cap a Beseit cal creuar l’altiplà i acostar-se a la vessant oest de la muntanya. De sobte, el sender que fins ara era clar i planer, es precipita verticalment cap al riu Ulldemó. El descens és força impressionant i en poca estona estem banyant-nos (aquest cop de cos sencer) a les aigües fredes del riu Ulldemó, el millor regal després d’un dia de trencacames i de força calor tot i ser març. Un cop recuperats i dinats, enfilem una pista que en una estona ens portarà fins al poble de Beseit, ja dins de la comarca del Matarranya (Terol).

Tercera jornada. Beseit – Refugi de la Font Ferrera. 18,4 km i 800 metres de desnivell positiu

A Beseit fem la mitja pensió corresponent a l’hotel la Fàbrica de Solfa. La tercera jornada de la ruta dels Estels del Sud es caracteritza per deixar el paisatge mediterrani de pi blanc i alzina que ens ha acompanyat les dues primeres jornades i entrar de ple en un paisatge de muntanya on el pi roig passa a ser el protagonista principal. Fins ara ens hem mogut en cotes baixes (al voltant dels 600 metres) i a partir d’ara i durant les restants tres jornades estarem sempre pels volts dels 1.000 metres.
Comencem la jornada seguint el GR-8 cap a les mines del Parrissal, tot seguint el riu Matarranya. Al cap d’uns minuts el GR s’enfila cap a l’est i nosaltres continuem per la pista, que agradablement transcorre al costat del riu. La pista acaba en una petita zona de pícnic anomenada les Mines, on comença un dels espectacles més impressionants de la ruta: els Estrets del Parrissal. A partir d’aquest punt, el sender comença a jugar amb els gorgs i per a salvar-los, es serveix de ponts i passarel•les de fusta.

Ponts de fusta per sobre del riu Matarranya (el Parrissal)
Les Gúbies del Parrissal

Ponts de fusta per sobre del riu Matarranya (el Parrissal)
Les Gúbies del Parrissal

És una delícia de sender, un gust per als sentits. A poc a poc anem remuntant el riu fins arribar, finalment, a les Gúbies del Parrissal (900 m), on un estret espectacular (poc més de dos metres d’ample en el seu punt més estret i gairebé 100 metres d’alçada) ens tanca el pas.

Les Gúbies del Parrissal

Les Gúbies del Parrissal

A partir d’aquí, si volem continuar riu amunt no hi ha més remei que nedar. A l’estiu és tota una atracció, però al març i a mig matí no convé fer disbarats. L’única opció que ens queda per evitar la remullada al riu i poder continuar cap al refugi de la Font Ferrera és creuar els estrets per dalt, pel Pas del Romeret, una via equipada fàcil, però que cal fer amb compte. Nosaltres, optem pel Pas del Romeret i en poc menys d’una hora estem a l’altre costat de les Gúbies del Parrissal. Estem, ja, completament dins dels Ports. Sembla que les Gúbies fan de frontera entre la terra dels homes, allà on es pot arribar fàcilment a través de ponts de fusta i aquella terra salvatge on cada pas és una aventura nova. Seguim riu amunt, per un sender de pedres que puja i baixa constantment durant una hora. Quan sembla que el barranc s’obre, de sobte trobem un petit estret i a la dreta un sender que puja cap a la Coscollosa. Deixem el Matarranya i ens enfilem cap a un mirador privilegiat del barranc del Parrissal.

Camí de la Coscollosa, podem veure el barranc del Parrissal

Camí de la Coscollosa, podem veure el barranc del Parrissal

Deixem el mirador i ens endinsem direcció sud-oest cap al barranc de la Coscollosa, on descobrim, entre pins rojos, algun exemplar de teix magnífic. La vegetació s’acaba quan entrem, de nou, en un petit estret de pedres calcàries. El travessem, sortim del barranc i davant nostre s’obre el Prat de Rubera, un clar enmig d’un bosc de pi roig immens. Després de caminar hores entre pedres, barrancs, aigua, penya-segats… veure (i passejar) aquest prat enmig d’un bosc transmet una sensació de pau i tranquil•litat difícil de descriure. És el refugi del guerrer. Després d’un paisatge dur, un paisatge bell. És així, fins a tal punt que enmig del prat hi ha una casa de l’extinta ICONA, conservada perfectament, coneguda amb el nom del Xalet del Rei. Les males veus diuen que aquesta casa la fa servir el rei Joan Carles quan li ve de gust venir a caçar cabres salvatges. Jo, vist aquest xalet i l’estat de conservació dels altres equipaments forestals existents al parc, m’ho crec. Parlant de conspiracions reials enfilem una pista que ens durà, en poc més de mitja hora, al refugi de la Font Ferrera (1.169 m), on el Gabi, el guarda, ens atendrà la mar de bé. Per acabar el dia, cervesa estirat a l’ombra de la pinada del refugi!
Quarta jornada. Refugi de la Font Ferrera – Refugi de Caro. 20,5 km. 700 metres de desnivell positiu
La quarta jornada de travessa és la més senzilla. De fet, la gent que fa la travessa per lliure i vol fer-la amb 4 dies, fa d’una tirada la jornada 4 i 5, sumant un total de 45 quilòmetres i 1.100 metres de desnivell positiu i 2.000 de negatiu. Nosaltres vam sortir del refugi de la Font Ferrera cap allà les 8 del matí i a l’hora de dinar ja estàvem al refugi de Caro. Aquesta jornada transcorre íntegrament seguint el sender GR-7. Del refugi, caminant entre pistes forestals i senders, arribem sense grans desnivells, al refugi lliure de Mas del Frare (1.200 m). Hem passat del vessant nord del massís al vessant sud. Abans d’arribar al refugi del Mas del Frare teníem el Negrell i les Vallcaneres al sud i, per tant, caminàvem pel vessant nord, humit, frondós i emboirat a primeres hores del matí.

Bosc de pi roig sortint del refugi de la Font Ferrera

Bosc de pi roig sortint del refugi de la Font Ferrera

El refugi Mas del Frare està situat en un coll tan ample que no ets conscient de ser-hi, si no fos perquè de sobte el paisatge s’obre i canvia. La frondositat del bosc de pi roig desapareix i s’obre davant nostre un paisatge més familiar i mediterrani, més sec. Estem, per primera vegada al vessant sud del massís del Port. Amb una mica de sort podrem veure el mar, el delta de l’Ebre o Peníscola. Del refugi del Mas del Frare una pista ens durà, en suau baixada, fins a la font de la Llagosta on pararem a fer un mos a l’ombra d’uns pollancres altíssims. Una mica més enllà deixem la pista que comença a baixar amb força cap al Mas de Barberans (poble de la comarca del Montsià) i nosaltres seguim el GR direcció nord. Passem per la Cova del Vidre i comencem a pujar per un sender una mica trencacames que ens portarà, en poc més d’hora i mitja, al coll dels Pallers (1.218 m), des d’on segur podrem gaudir del Mediterrani a vista d’ocell. Des del coll de Pallers el GR-7 baixa pel vessant nord i en poc menys d’una hora estem ja al refugi de Caro. Si tenim ganes de caminar una mica més i fer el cim més alt del massís del Port (i de la província de Tarragona), podem agafar un sender que passant a tocar de la paret nord del paller quadrat (veureu molt clarament diferenciats dues roques, una quadrada i un altra rodona, que representen dos pallers) recorre tota la carena fins arribar al cim de Caro (1.447 m). El cim, físicament, no és molt espectacular perquè hi ha els repetidors de televisió, però si teniu un dia clar, les vistes són infinites: El delta de l’Ebre, Peníscola, la serra del Montsià, tot el massís del Port, Tortosa, el riu Ebre fins a Benifallet, les illes Columbretes (algú diu haver vist les illes Balears) i els dies freds i clars d’hivern, el Pirineu nevat! Per baixar de Caro cap al refugi, tan sols heu de seguir la carretera que puja fins al cim i al primer revolt, deixar-vos caure per un sender anomenat “el Tubo”, que seguint unes antigues instal•lacions elèctriques soterrades (d’aquí el nom del sender) us portarà en menys de 30 minuts al restaurant l’Esquirol, molt proper al refugi de Caro.

Si no es vol fer el cim de Caro, podem optar per arribar a l’hora de dinar o a primera hora de la tarda al refugi i gaudir de la terrassa, de l’ombra, d’una cervesa fresca i de la conversa viva de la Maria, la guarda del Refugi.

Cinquena jornada. Refugi de Caro – Paüls. 24,7 km i 400 metres de desnivell positiu i 1.300 de negatiu

L’últim dia de la travessa tenim el cos rodat i ens veiem capaços de caminar 5 o 6 dies més. Però aquesta jornada que comencem és la darrera, és la que tanca el cercle i ens portarà, de nou, a Paüls. Aquesta jornada, igual que la precedent, transcorre integrament seguint el GR-7. Sortim del refugi de Caro agafant un sender que naix al darrere de l’edifici i després d’una suau i molt curta pujada baixa cap al Mascar. Allà agafem la pista forestal que puja cap a les Foies i la seguim una bona estona, fins que el GR s’enfila per un sender deixant la pista a la dreta. Fem una pujada forta però curta i arribem al coll de Llinars (1.200 m). Sortim d’un bosc de pins rojos i arribem a uns prats amples i grans on normalment hi pasturen braus. Toquem fusta per només veure’ls de lluny i no trobar-ne cap enmig del sender i seguim el GR, ja de baixada, cap al coll d’en Caubet i una mica més tard el coll de Carabasses, des d’on es pot baixar, direcció sud-est, cap al Toscar. Nosaltres seguim el GR en direcció nord i en pocs minuts arribem al refugi lliure de les Clotes , on parem a fer un mos i un glop d’aigua.

 

Sender arribant al refugi lliure de les Clotes (propietat de la UEC)

Sender arribant al refugi lliure de les Clotes (propietat de la UEC)

Seguim el sender, que segueix pla fins que s’enlaira lleugerament per sortir del bosc i arribar a una carena ampla, ventada i pelada de vegetació on tot agafa un aire una mica marcià. Estem a les Rases del Maraco.

Les Rases del Maraco

Les Rases del Maraco

El sender segueix el fil de la carena una bona estona, lleugerament en pujada i per sobre de la cota 1.000, fins que arriba al coll d’Alfara (1.135 m), molt proper al cim de l’Espina (1.188 m). Des d’aquí, el sender baixa de nou per la cara nord, tornant el paisatge a cobrar frondositat. En aquest tram el sender és agradable, recorre el bosc de pi roig i boix sinuosament, en suau pendent descendent. És un bon tram per distraure’s, xerrar i deixar-se portar per unes cames que ja van soles. Així, tranquil•lament, el sender arribar a la Punta de Mantega, un petit cim de roca (1.022 m) des d’on el GR cau verticalment cap a Paüls. Costa no deixar-se caure corrents sender avall. En pocs minuts passem de la cota 1.000 a la cota 450. Quan el pendent comença a ser una mica menys pronunciat, el bosc de pi blanc dóna pas als cirerers, que cobreixen tot el vessant est de la vall. Quan el pendent es normalitza, enfilem una petita carretera que comunica els masos de la zona amb la font de Sant Roc (450 m), una zona de pícnic on vam parar a dinar i a beure aigua, més per les poques ganes d’arribar a Paüls i acabar la travessa que no pas per la fam que teníem. Però bé, tota travessa té el seu final i molt tranquil•lament, però molt contents, enfilàrem l’últim quilòmetre de pista entre la font de Sant Roc i Paüls.

Algunes recomanacions per fer la travessa

Quan fer la travessa? Personalment crec que la millor època per als Estels del Sud és la primavera i la tardor (fins i tot l’hivern), per evitar la calor de l’estiu, sobretot en les dues jornades que transcorren per cotes baixes (Paüls – Arnes i Arnes – Beseit). Ara bé, fer-la a l’estiu té l’al•licient dels banys als Estrets d’Arnes, als Estrets de les Valls, a l’Ulldemó i al Parrissal.

Què cal portar? És una travessa que és pot fer amb una motxilla petita. No cal dur sac. A les cases rurals de Paüls, Arnes i Beseit hi ha servei de llençols i mantes i als refugis de la Font Ferrera i Caro hi ha mantes. Nosaltres portàvem un petit sac de seda, una muda per dormir, tres samarretes curtes per caminar, mudes interiors, una peça d’abric, una capelina, una farmaciola petita i un frontal. Després portàvem alguns fruits secs, una cantimplora de dos litres (no hi ha gaires fonts, encara que alguna se’n troba) i en cada allotjament, a l’hora d’esmorzar, ens donaven un pícnic adequat (un entrepà, un suc o ampolla d’aigua, una peça de fruita i fruits secs), el que et permetia no carregar menjar per als 5 dies.

Web de la travessa i inscripcions

http://www.estelsdelsud.com/cat1.html#1

Plànol de la travessa:

Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports. Editorial Piolet. 1:25.000.

Quan inicies la travessa, en el primer allotjament, et donen el plànol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència