El muntanyenc

Sense categoria

Escalar als Flautats de Montserrat

Download PDF

Vessants nord i nord-oest dels Flautats (totmontserrat.cat, M. Punsola)

Publicat el 13-12-2017

Text: Miquel Vilaplana d’Abadal

Geòleg  jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals de la història de l’escalada catalana i és director de elmuntanyenc.cat

Fotos: J. Carbonell, K. Carreté, M. Orbay, J. Malet, M. Punsola i M. Vilaplana

 

Escalar als Flautats

Si el massís de Montserrat, orientat d’est a oest fos un vaixell, les roques dels Flautats en serien la proa i la regió d’Agulles la popa o viceversa. Sigui com sigui, aquestes roques són els extrems d’aquest massís únic al món —mai ens cansarem de repetir-ho— que surt bruscament cap al cel envoltat de planes rogenques de conreus de secà i pinedes de pi blanc. Pel nord el extrems queden units per una muralla contínua que mai defalleix i que marca l’envergadura de l’escola d’escalada que és, mentrestant que pel sud els centenars de roques i agulles baixen fent esglaons cap a la plana de Collbató-el Bruch, l’altra cara de l’escola.

En aquest article d’escalada entenem els Flautats com una unitat de roques —que comparteixen una sola arrel‑— que va des de l’Elefant (502)[1] fins a la Cara de la Vella (532), malgrat que l’Elefant pertany  a una secció diferent de la proposta de R. Semir i J. Barberà.

Vessants nord i nord-oest dels Flautats (totmontserrat.cat, foto i retolació de M. Punsola)

Els  Flautats o Tubs de l’Orgue tenen una fama dolenta de tenir  roca mediocre, canviant i en alguna via poc trepitjada pot ser cert, però sens dubte les seves virtuts que van fent l’ullet al qui s’endinsa per bosc i canals, superen amb escreix els defectes.

Habitualment hi podrem escalar en solitud, i aquest Orgue atresora alguna de les  vies imprescindibles de Montserrat i d’altres de gran bellesa, totes elles prou segures, que ens faran anar-hi i tornar-hi.

En Manel Orbay a la bretxa de l’agulla de la Flama (o Didal) tot escalant la via l’Última Escarpia del Flautat 505

 

Via Bèlits

Va ser un estiu de finals dels seixanta del  s. XX quan en Pep Carbonell i jo vam quedar lligats als Flautats després d’escalar la Punxa   per la via Bèlits[i] i ens en vàrem enamorar irremissiblement (K. Carreté, A. Rafa  i companys de suport, 15-11-1959). Eren temps en que els vigatans no hi anàvem sovint a Montserrat per problemes de comunicació.

Guanyada a peu la bretxa entre la Cara de la Vella i la Punxa, s’entra de ple en la ombrívola i callada cara nord, i potser l’orografia sigui l’essència de la singularitat del lloc, la seva forma de serra, escalable pel sud assolellat, pel nord sever i per la cresta.

La cordada Carreté-Rafa obrint la segona tirada de la via Bèlits a la Punxa el 1959 (Fotos: Kildo Carreté)

La cresta o Travessa superior

Des d’aquella escalada hi hem  anat tornant, per fer diverses vegades la cresta o Travessa dels cims—amb Eulàlia Sancho, o Marc Dinarès o Pep Carbonell—, potser l’itinerari  més repetit de la zona, una descoberta fàcil, però d’amples panoràmiques pel qui la fa per primer cop, que va des de la Cadireta de Flautats fins al Fesolet i que es pot allargar fins al cim de l’Elefant. Va ser escalada per primer cop per Lluís Estasen el 1922. Qui pugui iniciar-se en  l’escalada montserratina fent aquest itinerari serà afortunat.

Pep Carbonell escalant la cresta dels Flautats cap a l’est en la Travessa de les Puntes

Es pot accedir a la cresta pujant al peu de la via Normal del Lloro i guanyar, cap al nord-oest, la bretxa est del Fesolet de Flautats. Recomanem fer la cresta cap a l’est fins al cim de la Cadireta i retornar a l’esmentada bretxa —passos de III i IV amb reunions i curts ràpels equipats —i continueu escalant la via Normal del Fesolet pel mur vertical amb un arbre per començar (est), xapar un buril i amunt fins al cim, per rapelar per l’oest i escalar l’Elefant per la via Cerdá Pokorski (IV+, expansions distants i reunions equipades). Un  recorregut magnífic per una tarda d’estiu.

Des d’allà tindrem tota la carena dels Flautats sota els peus i el massís delineat pel sol de ponent, amb la menuda teulada de Sant Benet a l’ombra.

Reunió a la via Cerdà-Pokorski, la darrera escalada de la Travessa cap a l’oest fins al cim de l’Elefant

Arribant al cim de l’Elefant amb la llum baixa i les puntes al fons

Si busquem al voltant del cim del Cap de l’Elefant hi trobarem un grafit que diu “USA 1948”—que ens transporta a l’època dels pioners—curosament esculpit en un gran còdol de gres vermell.

Còdol de gres vermell amb un grafit gravat

 

Travessia Integral dels Flautats

Del peu de la Cara de la Vella al cim de  l’Elefant, es desplega un itinerari singular i imprescindible que la majoria de montserratins no han recorregut, la Travessia Integral[ii], que amb Manel Orbay, vàrem escalar-la el setembre de 1998. Longitud, dificultat, exposició i compromís d’una línia que petja el cim de totes les puntes aflautades. Encadena diverses vies, algunes de les quals es van obrir per fer el projecte. Belego i Araguz van obrir la cara nord de la Cara de la Vella. La integral segueix per la Bèlits de la Punxa, passa a la Porra i de la Porra a la base de la Cadireta amb dues tirolines enllaçades per un curt ràpel, per escalar finalment la cara est de la Cadireta en dues tirades difícils (A1e i 6a).

Els Flautats des del pla de les Taràntules

És un itinerari molt especial i variat que transcorre en un escenari grandiós, primer ombrívol entre parets nord i bretxes, culminant al cim de la Cadireta i després lluminós al sol de la tarda i romàntic a la llum del capvespre. Hi vam esmerçar 10 hores. Exigent i de concentració, amb escalada combinada i maniobres de tirolina.

La primera tirada és exposada en el lliure que volta una balma per la dreta i on en Manel va caure de segon en un A0 de firend mitjà.

Ressenya de la Travessa Integral dels Flautats vistos del nord (Armand Ballart)

 

 

Manel Orbay escalant el flanqueig de la segona tirada de la via Bèlits durant la Travessa Integral

 

 

.

Les tirolines Punxa-Porra i Porra Cadireta de Flautats (o del Diable)

L’escalada de la Cadireta de Flautats va ser on vam haver de treballar més. La ressenya marcava V+ i A0, però calia sortir a pescar les expansions en lliure de sisè i  ens va venir gran. Però vam passar sense més problemes amb l’antena de cotxe fabricada per Orbay SL. Després vam saber, que en Belego, àlies “Burilego”,  un dels aperturistes, amb Martínez, Solé i Ibars el 1984, va tornar anys després per refer les dues tirades de la Cadireta obertes originalment en artificial. Era l’època de la irrupció de l’escalada esportiva i alguns buriladors van apujar el grau remenant les seves vies —sense comentaris!

Per més informació recomano la lectura de l’article abans citat,  “Les arestes serrades” (Josep Jané, Vèrtex 52, p. 53), on l’autor és crític amb  el reequipament de la via per adaptar-la a l’esportiva i, alhora, informa als possibles repetidors i dona una idea clara del seu caràcter. Però no us la perdeu!

 

La Porra, via Pany-Ferrera o Normal

L’any 2014 ens troba acabant el documental “Pioners” (Estimbal Films, 70 minuts, 2014) i volem filmar la via Normal de la Porra o Pany-Ferrera, amb la cordada formada per en Juan Ortiz i l’Antonio G. Picazo.

Manel Orbay col•locant un nou espit a la via Normal de la via Pany-Ferrera de la Porra

.

Escalant la segona tirada amb la tirolina Porra-Cadireta

Havíem llegit la crònica de la via del Duc de A. i O. Masó (2005), que escala el pedestal a l’esquerra de la canal d’accés a la via Normal, on explicaven: ”—ja a la base de la Porra…..no ens atrevim a sortir per la via Normal perquè el seu arbre està mort i fa respecte enfilar-s’hi“. Aquet fet casual  els va permetre culminar la Porra amb un segon llarg nou per la severa cara nord i obtenir una magnífica primera[iii]. Així doncs, vàrem fer una visita prèvia a l’agulla amb en Manel Orbay i en Pep Carbonell per col·locar un espit des de la part “escalable” de l’arbre amb el consentiment de l’Antonio i dit i fet.

Ressenya de la via Normal de la Porra (Escalatroncs)

La via ens va agradar molt, curta i totalment recomanable, una de les joies de la corona de l’escalada de post-guerra. Semi-equipada amb pitons i tres espits, cal portar 1 alien vermell i 1 universal per a la primera tirada o fer un pas d’esquenata, 1U llarga per a la tercera tirada, friends mitjans fins al 2, A1 i V+ obligat. La canal d’entrada al peu de via està molt degradada i terrosa i és recomanable escalar de via pel primer llarg equipat de la via del Duch i després el ressalt difícil de la bretxa a la R1. Descens per la bretxa est (ràpel de 40 m) i per la canal (2 ràpels de 40 i 20 m). Reunions equipades.

M. Vilaplana escalant la fissura de la tercera tirada que acaba al prop del cim

 

L’Última Escarpia

 Oberta per Lluís  Soler i  Remi Brescó (1-10-2009), la via escala la llòbrega cara nord del Flautat Central.

L’agulla de la Flama (o Didal) remata el pesdestal del Flautat Central (505)

Manel Orbay treballant-se la segona tirada, poc equipada

La vàrem repetir amb en Manel el juliol de 2012 i és una via d’estiu recomanable per diverses raons: escala el mar de pedra del pedestal fins a la bretxa que l’agulla de la Flama fa amb la paret N i la Roca del Moro, és un bon mirador d’aquest vessant, té una segona tirada semi-equipada  de fissura de A1-A2  entretinguda però segura (clavem pitons), i una tirada final per mur compacte, dret i de presa grossa fins a la punta secundària del Flautat Central. Quedarem satisfets de l’escalada.

Desequipant amb fred a les mans

Podeu consultar informació a

 http://miquelvilaplana.blogspot.com.es/2012/07/escalant-al-vessant-nord-dels-flautats.html

 

L’Aleix

 En canvi, l’Aleix a la Punxa (Oganya i Roca, 2002) no té singularitat, és una “aresta Buch” sense sorpreses, ràpida i agradable d’escalar, amb vistes magnífiques a les agulles més properes.

Els Flautats, fantasmals

En un dia de novembre de 2012 vàrem escalar-la  en dues cordades,  que es perdien de vista l’una a l’altra pels llençols de boira que anaven creuant l’aresta i els fantasmes de pedra. I ens arribaven amb somort, però igual de greus i metàl·lics, els tocs de les campanes del monestir que feien vibrar la pedra.

 

La G.E.E.B, una altra via imprescindible

I a l’abril de 2013, vàrem escalar amb en Jordi Malet la magnífica línia de la G.E.E.B a la Cadireta de Flautats (Fibla i altres, 1963), una via molt semblant a la Crisi Monetària, més segura i equipada amb pitons i restaurada amb bolts, que requereix tascons i friends fins al 2. Després de veure la ressenya i la crònica de l’Escalatroncs  la determinació que ja tenia és va fer irresistible i al matí del 12 d’abril ja estava escalant la primera tirada del magnífic díedre que forma la primera part de la via, dret i amb poca presa a la cama esquerra.

Ressenya de la via GEEB a la Cadireta de Flautats o del Diable (Escalatroncs)

En Jordi Malet forçant la quarta tirada (6ª o A1e)

L’esperó de la tercera tirada prop de la reunió tanca la primera part de la via i el sostre de la cinquena n’és el final

Una tirada on cal anar-hi amb un company que no tingui la “síndrome de la primera tirada”, per jugar  a qui li toca de tan maca que és. En Jordi escala molt bé la segona, que deixa el díedre quan desploma i passa a la placa de la dreta per enllaçar amb un díedre-canal paral·lel que es continua en la primera meitat de la tercera tirada i per placa fins a la R3.

Quarta tirada de 6ª/A1e de pedra excel·lent fina a sota el sostret del cap de l’agulla que és la cinquena de A2e i al cim.

Era divendres i també érem sols escalant a Flautats. Fem la travessa superior i baixem cap a la Mòmia i Sant Benet per la bretxa del Fesolet.

La seguretat, a les mans del company

La Crisi Monetària

Oberta per Urquiza J., González A., Martínez J. i Olmo J., 19-05-1984, V+ obligat   i A1e i . Aquest itinerari ens va fer pensar en la llegenda negra, quan  escalàvem la segona tirada i algunes preses s’arrencaven.

Desconeixem l’estat actual de l’equipament, però la via és molt estètica, variada i segura —exposada a la meitat superior de la segona tirada, de placa, amb tres burils — i A1e.

Comença al díedre evident a la dreta del de la via G.E.E.B. Transcripció del nostre diari de 1/11/1997:

 “Com el cap de setmana passat i l’anterior, llum agrisada al damunt de Montserrat, boires i tímides taques de tardor entre el verd uniforme i apagat de l’alzinar. Els cims dels Flautats romanen dins de la boira mentre pugem pel camí  de la canal del Pou del Gat. En Manel Orbay, company habitual, m’explica la dieta que està fent ara, la dels “blocs energètics” i jo agafo cireretes de pastor. Estem sols,  Montserrat està desert. Anem a la Crisis Monetària de la Cadireta de Flautats, oberta per J. Olmo i companyia al 84. En Joaquim Olmo ens explicà que l’havien obert en un dia sortint par dalt de nit i que només s’havia repetit tres o quatre vegades i el nom de la via reflectia la seva exigua situació monetària  per comprar material. Començo la primera tirada, un díedre de 45m semi-equipat amb pitons, un buril i sabines, molt interessant. A la segona s’escala el mateix díedre  fins que desploma i es passa a la placa dreta; en Manel s’hi baralla fent ziga-zaga pels quintos-més  i només troba tres burils. Al cap d’una hora i d’haver arrencat una presa de mà arriba a la segona reunió. Jo, mentrestant, he quedat encarcarat com un bacallà,  sec i congelat. Pujo com un robot, esquerp i desconcentrat. Arrenco una presa de ma enganyosament bona, que acabo de picar amb la ma per escoltar el so i faig un vol. Ataco neguitós l’Adel sostre, equipat amb burils i haig de treure dos cops l’antena…collons!. I dues sortides en lliure  roca mediocre. En Manel es  queixa que tiro pedres, paciència! La R3 és un plataforma selvàtica plena d’herba i amb una molsuda sabina, a 10 m del cim. Distensió nerviosa, pau i vista d’àliga sobre  la Nineta, La Carota i el Pebrot, entre boires, ombra i silenci. Som al cim!”.

Baixant de l’Elefant, cap a casa seguint el sol i amb una via a la motxilla

Ressenyes: Gràcies a l’Escalatroncs—podeu fer una donació a la seva plana per mantenir el servidor— i a l’Armand Ballart.

[1] Numeració de les roques de Montserrat de Ramón de Semir i Arquer (1949, Mapa Topogràfic de la Muntanya de Montserrat)

[i] Els Bèlits varen ser un grup d’escaladors del CADE del CEC, molt actius als anys 50 i 60 del s. XX.

[ii] Itinerari Obert per  Belego i Araguz, 450m, VI+, A1, vegeu “Les arestes Serrades” Josep Jané (text i fotos) i Armand Ballart (ressenyes), rev. Vèrtex  52, p. 52-57, un article modern sobre el recorregut

[iii] És la via del Duc, Escalades a Montserrat, el Cairat i Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, Albert i Óscar Masó, 10è Premi Vèrtex FEEC, Cossetània ed. 2011.

Altres articles publicats pel mateix autor a “elmuntanyenc”:

Història d’un còdol

Jordi Pons. Alpinisme sense ficció

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part I

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part II

Volar el camí

La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

La Peña Sola d’Agüero

Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer

Viatge a l’antiga Etrúria. Introducció històrica, paisatge i necròpolis

Nit de vetlla al coll del Pisco

Reedició de “Anglada” de Elisabet Vergés

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Reinos olvidados
  • Pi d’en Xandri  20 anys – Defensem torre negra!
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Història d’un còdol
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy