El muntanyenc

Esports

Els Tres Encantats: jo i dos “primos” més…

Download PDF

Publicat el 10-11-2012

TextGuillem Aparicio a títol pòstum

Presentació 

En Guillem fent el “burro” a les Dolomites (Núria Brun)

Algunes imatges sempre perduren en la memòria com en Guillem al bar del club amb el seu portàtil, potser treballant o potser mirant la meteo per tal d’anar a fer algun projecte ja fos de muntanya o d’escalada. La paraula no estava fora del seu diccionari. Qualsevol proposta per fer alguna activitat de seguida et deia sí o fins i tot ja imaginava alternatives més atractives.  Una gran ànima lliure sempre amb ganes i motivació…
Fa dos anys que en Guillem Aparicio va morir escalant en gel a Boí i el seu record és ben viu entre nosaltres.
 L’article que aneu a llegir va ser escrit per en Guillem  i publicat per primera vegada a El Muntanyenc, nº 5, febrer-setembre, 2010.
Quim Hernández, octubre de 2012

Pujant al Pedraforca (Núria Brun)

Guillem Aparicio

Els Tres Encantats: jo i dos “primos” més que vaig enredar per la darrera aventurilla …

Club Muntanyenc Sant Cugat, grup Capdemunt, vocalia, primer mail: “Guillem, envia la teva proposta de sortida capdemunt pel 23-24 de gener”. Segon mail: “Farem Les Penyes Altes al Cadí. No crec que canvi d’opinió”. Tercer mail: “Sortida Capdemunt cap de setmana del 23-24 de gener: Els Encantats son unes muntanyes emblemàtiques del parc nacional d’Aigüestortes …”.

Per mi, la Muntanya és compartir. L’alegria quan el cim et deixa que el facis, que el facis amb amics, l’intim esforç compartit entre companys, la harmonia del paratge, fins i tot compartir quan no es pot fer quelcom. Per això aquesta aventura no podia fer-se sense amics. En especial van ser dos de dos: Marc, t’apuntes a … si!; Bern, et molaria fer una tirada a Aigüestortes ? Comte amb mi! 5 amics més, també capdemunts, s’unirien a l’aventura i un altre bon grapat d’ells farien el Portarró el diumenge.

Desprès de molt fer i refer el pla quedava així: els canalistes encantats sortir dissabte de Sant Cugat a la tarda, arribar de nit a Espot, carregar pianos, foto, caminar de nit fins el refugi, arribar de matinada, llevar-nos -o no- de matinada, caminar fins la canal, foto, fer la canal, arribar a l’enforcadura dels Encantats, foto, fer 3 tirades fins l’Encantat Xic, abraçades, yupi!!, foto, rapel·lar, baixar la canal, tornar al refu, renegar, fer el maxito, demanar birra, jaja, jiji i sopar.

I així va ser. Nosaltres 3 començar a caminar a les 23:30 de la nit, arribar al refu a les 2:30, fer veure que es dorm, llevar-se a les 6:30h desprès de 3 intents fallits, botifarra de canal amb ressalt de glaç de 4:00h amb humiliació física i moral per part del Marc, escalada de 4 de 3 llargs amb improvisació inclosa de 2:00h aprox i tornada.

L’ample canal central de la cara nord dels Ecantats (Guillem Aparicio)

Una aproximació llarga i penosa amb frontal i raquetes, alleujada per un matí preciós. Una canal picantona amb un ressalt curt de glaç que obre el Marc, llarga com un dia sense pa amb un tou de neu pols i cansada per deixar-se obrir traça. En Marc, està tant fort que al final comença a obrir traça recte cap a munt sense parar! … 20 minuts desprès arribem en Bernat i jo a l’enforcadura. Jo intentava que el Bern em sobrepasses, per dissimular el meu estat físic, però no va colar …

Apurant els pendents nevats per entrar a la roca. A sota l’enforcadura (Guillem Aparicio)

A l’Enforcadura la canal ja és sota nostre.(Guillem Aparicio)

A l’Enforcadura la canal ja és sota nostre.(Guillem Aparicio)

Hola senyor Encantat Xic. L’escalada ja pintava interessant, ho feíem a l’hivern, i no va decepcionar. En comitée busquem la via. Que si és per aquí, que és per allí … Total, pel recte. El Bern s’empassa dos llargs, que sí, que II, que III+ i que IV. Poca broma. I tant poca. En el primer llarg, sense voler fer-me el valent ni el sobrat, començo amb guants per que no em noto els dits. Resultat: no s’escala amb guants! se’m mouen els dits dins dels guants, perdo adherència de mans i caiguda en un tram de III/IV, anant de segon. Em maleeixo interiorment i em torno a concentrar. Aprenc la lliçó. Tot be.

Reunió. El següent llarg és meu. Una placa de IV que ens hauria de deixar a una canal, que pinta mooolt malament, fins i tot a l’estiu amb peus de gat. Avui, la farà Rita … m’invento una destrepada i un flanqueig -segons les ressenyes hi ha una reunió i una vessant per allí-, adreço i després pujo a buscar la canal per evitar la placa. Al cap de 20 minuts crido “la canal està glaçada!” i potser crido alguna cosa més … Destrepo i adreço per unes plaques descompostes col·locant algun friend. El problema és que tant destrepe, flaqueig i demés, fa que deixi la corda zigzaguejant per la paret. A cada pas és una tortura tibar de la corda. M’invento algun pas important, surto per sobre de la canal que he evitat i veig un ràpel intermig a uns 15m per sota meu. Miro amunt, veig força roca encara i no crec que la corda arribi a la següent R. Miro al voltant i només hi han llesques de granit esquistic que no m’agraden gens, no tinc tascons i no puc posar més friends. Has de muntar una R sí o sí. Amb cinc vagues triangulades m’asseguro i munto l’assegurador. Estic afònic i no ens sentim molt bé amb els companys. Crido R, estic lliure, però les cordes no és mouen. Crido, tibo, crido, tibo. És horrible. Desprès d’una absoluta tortura de tibar sento un crit tranquil·litzador “només rosa!”. Gràcies a Deu!

Escalant el tram rocós de la piràmide final de l'Encantat Xic. (Guillem Aparicio)

Escalant el tram rocós de la piràmide final de l’Encantat Xic. (Guillem Aparicio)

Comencen a sortir, s’aturen una estona, xerren -que faran? desprès em diran que un “pendul”-, les cordes és mouen, em demanen corda i després de molta estona començo a sentir a prop el Marc. Quan ja està prop meu i a punt d’incorporar-se li faig un gest per que no faci comentaris de la reunió de fortuna. Tal i com esperava, molt templat s’agafa i esperem al Bern. Arriba, li explico la situació i reacciona com s’espera “doncs no ens parem, seguim els dos junts fins la R bona”. De seguida em criden R i seguim el protocol. Amb gran alegria ens abracem, em fet cim! … un moment, ei, no us ho creureu, jeje, el cim està allí! sí, sí, desprès d’un encantat “pas de maoma” de 20m fem el cim de l’Encant Xic. Ens tornem a abraçar, es clar.

M’estalviaré el ràpel, la divertida baixada per la neu pols de la canal i el semi-destrepe dels resalts de gel. Recollim cordes i ens tornem a posar les raquetes. Tornem, que per mi, és torna lo més difícil, patinant descontrolat amb les raquetes. Tindrà nassos la cosa que no passi res escalant i que caminat em torci un genoll o un turmell! Travessem el bosc i arribem al refugi. A l’obrir la porta, encara amb la boca oberta de l’esforç, ens dona la benvinguda un cop de calor. Amics i residents ens reben amb admiració “d’on veniu? que heu fet?”, “res, aquí prop, l’Encantat Xic” i tot seguit comencem a compartir en silenci tots tres un petit orgull i alegria còmplice que anirà creixent i unint-nos entre nosaltres i amb la muntanya. Hem fet una via no ressenyada, però que de ben segur que no hem estat els primers. Vaja, tenim botifarra per sopar!

AG a

Des del cinm cap al sud destaca el massís Peguera-Monastero

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència