El muntanyenc

Esports

Els mediocres. Regular Northwest Face al Half Dome (Yosemite)

Download PDF

 Publicat el  01-05-2013

Text: Guillem Malet (Sant Cugat 1985-2011)

Fotos: Els components de la cordada, Juan i Guillem 

Aquest article es va publicar a títol pòstum a la revista Muntanya 897 (octubre 2011). Agraïm al seu director i al C.E.C.  el permís i la facilitat per publicar-lo ara a elmuntanyenc.  Agraïm també a l’Armand Ballart les imatges cedides. En aquesta edició s’han afegit noves fotos.

En Guillem, “la Vall” i el Capitán

En Guillem, “la Vall” i el Capitán

Cap a finals de juny del 2007 el meu germà Guillem va tornar dels Estats Units amb la pell colrada pel sol i les llargues  escalades després d’un fantàstic mes a la màgica vall de Yosemite, “la Vall”, Califòrnia. Recordo la felicitat que transmetia tot explicant les mil i una aventures viscudes a l’altra banda de món. Amb aquell mes d’escalades, com diria ell “a tope”, no n’havia tingut prou i aprofitant que a partir de setembre tenia un trimestre sense classes a la universitat, va decidir tornar-hi. Calia estalviar: després d’un llarg mes d’agost treballant a la cadena de muntatge d’una fàbrica de televisors del polígon industrial de Sant Joan, va poder comprar el bitllet d’avió per tornar a creuar l’Atlàntic amb només un objectiu: fer el que més li agradava, escalar muntanyes al racó de món que li tenia el cor robat.

El novembre del 2007 jo vivia amb el meu pare a la ciutat universitària de Princeton, Nova Jersey. Un dia, en tornar de l’institut, vaig trobar una postal del Guillem, escrita amb una lletra petita i delicada. Em comentava que finalment havia aconseguit fer realitat un dels seus somnis: escalar la mítica via Regular a la paret nord-oest del Half Dome, a la vall de Yosemite, tot aprofitant una finestra de bon temps, que no havia deixat escapar, ja a les acaballes de la temporada d’escalada, al mes d’octubre.

En Guillem, igual que qualsevol de nosaltres, era únic i inigualable, era una persona ferma i sincera, una persona de pedra picada, que parlava sense pèls a la llengua, que tenia un caràcter fort i indomable, una persona generosa i integra per a qui els seus principis no tenien preu.

Se’m fa difícil pensar en un divendres en que el Guillem no corregués amunt i avall pel passadís de casa, amb els ulls brillants, amb el telèfon a la mà, trucant algun company amb qui fer cordada, amb qui poder fugir de la ciutat, amb qui poder convertir un cap de setmana qualsevol en una petita o gran aventura.

Vam ser relativament pocs els qui vam poder gaudir del plaer d’escalar amb ell, de gaudir de la bellesa de la natura plegats, de rebre aquella trucada inesperada. Quin goig que era rebre aquella trucada! Quin goig que era compartir amb ell els afanys necessaris per tal d’aconseguir un objectiu i el gaudi d’assolir-ho. En Guillem era aquella persona que transmetia força per tirar endavant quan el mal temps amenaçava i veies que la tempesta estava a punt d’esclatar. Era un pou de coneixement que sempre tenia a punt el comentari exacte o l’anècdota perfecta per a treure punta a qualsevol situació.

En Guillem s’enfilava paret amunt, amb tranquilitat, serenitat i alegria, tot sovint cantant amb veu desafinada les cançons que l’acompanyaven allà on fos, des de Metallica fins a Los Chichos. Era un plaer veure la seva cara de joia en arribar a la reunió. En arribar a cada cim transmetia una felicitat indescriptible amb una bona encaixada de mans que volia celebrar aquella petita victòria sobre les nostres pors i limitacions humanes.

Però en Guillem també era el company ideal per a mantenir converses sobre els temes més diversos, sempre parlant amb criteri i coneixement de causa. I era també el còmplice perfecte per a riure i gaudir de la gresca d’una nit de divendres o dissabte de qualsevol cap de setmana, de sopars, de festes i de tantes altres situacions que van deixar imatges que mai s’esborraran de la meva memòria ni de la de tots els qui el vàrem conèixer.

És a la memòria i al record que les persones viuen. I és per això que el Guillem seguirà viu per empre més en la memòria i el record de tots els qui el vàrem conèixer.

                                                                                                                                Jordi Malet

Els    mediocres. Regular    Northwest    Face al  Half    Dome  (Yosemite)

Enveja

“I aquesta “filla de puta” va fer la via quan tenia 17 anys…”-Diu un dels tres. “¿La va fer en el dia?”, pregunta un altre. “No, no ho crec…”, contesta el primer“. Pensa que era bona, però no una “superestrella del rock”, encara. “Pfff, no ho sé tio”, diu el que fins ara ha estat callat, “aquelles fotos… fent la Serenity Crack amb les super-graton i els boulders aquells…”

És tard, força tard pels estàndards americans. El sol fa hores que s’ha amagat després d’haver encès la paret nord-oest del Half Dome en les flames del crepuscle, tal com fa cada dia a la vall encantada de Yosemite.

Descansant al camp IV

Els tres escaladors mediocres caminen cap al Camp IV, una ciutat de tendes on conviuen persones de mig món, esquirols, óssos i ràngers (que al cap i a la fi potser també són persones). Les King-Cobras que han comprat i la Sierra Nevada que donaven de franc al passi de diapos de la “filla de puta” – que en el seu dia va ser el millor escalador del món- fan que la tornada sigui més divertida encara que més llarga. Els insults no són més que el reflex d’una més que admesa enveja (pura i dura, tot i que sana) i una profunda admiració barrejades amb la vida lluny de les normes de la convencionalitat i el “bon gust” durant els darrers mesos.

Els escaladors entren a la seva tenda i es posen dins el sac, s’adormen relativament ràpid. Al cap i a la fi, tot i ser mediocres també són escaladors i estan cansats.

El sol surt pel final de la Vall il•luminant la Lost Arrow Spire i les –ara a la tardor més que seques- Yosemite Falls. Al cap d’una estona toca a la convenientment batejada Wall of Early Morning Light a El Capitan.

Els nostres individus segueixen dormint, el sol no toca al fons de la Vall i els grans arbres de les sierras fan que el Camp IV estigui a l’ombra. El matí es fred i dins el sac s’hi està molt bé.

Paràsits

La gent té una imatge romàntica d’un muntanyenc sortint d’hora de la seva tenda, encenent un fogonet i preparant-se una beguda calenta per encarar el dia. A Yosemite les coses són lleugerament diferents: Els tres surten de la seva tenda vermella quan ja es força tard, agafen pa i tasses de les seves caixes antióssos i fan cap a la cafeteria del Yosemite Lodge. Les tasses són de plàstic negre (com els gots, el saler i pebrer, la mel i el tabasco que hi ha dins de les seves caixes blindades) són “despistades” de la cafeteria. Robar és un paraula molt lletja.

Entren a la cafeteria i seuen en una taula. Al seu voltant turistes i escaladors de diferents graus de mediocritat. Els lavabos tenen aigua calenta, s’hi renten les mans i la cara, després hi esbandeixen les tasses que encara tenen el cul ressec del cafè amb sucre d’ahir.

L’esmorzar és a base de torrades (de pa comprat fa quatre dies i fetes amb les torradores del Lodge), melmelada, mantega, mel i formatge Philadelphia despistat del Lodge, tot amb el cafè i la xocolata calenta del Lodge (que surt de franc si es té una tassa de plàstic negre), per ajudar a baixar.

Després d’un bon esmorzar pres amb relativa tranquil•litat però amb els nervis que es tenen abans d’encarar una escalada que representi un repte (per mediocre que sigui) els tres paràsits tornen al Camp IV. El paràsit de mitjana edat s’ha cansat de la Vall encantada i ha decidit que agafarà el cotxe per fer una volta.

Sol de tarda als doms de Yosemite i ombra a la vall

Sol de tarda als doms de Yosemite i ombra a la vall

Preparatius

Croquis de la via (Foto Armand Ballart)

Els paràsit jove i el gran han decidit que escalaran junts per primera vegada. El seu repte és la via que la “desgraciada” va fer amb 5 anys menys que el Guillem i 24 menys que el Juan: la normal del Half Dome, ells però en diran el nom amb anglès, així no sonarà tan mediocre: La Regular Route to the North West Face of Half Dome.

Els dos mediocres trien el material que s’emporten a la via i el posen dins de dues motxilles amb els sacs de dormir, una mica de menjar i garrafes d’aigua buides, ja tindran temps d’omplir-les, les motxilles ja pesen prou…

Aproximació

Després de tot un matí de preparatius en Juan i en Guillem es calcen les motxilles i comencen a caminar. Al cap d’una estona es separen, el vell pren un camí més llarg i planer mentre que el jove agafa el més curt però dret. El camí segueix el riu amunt passant per les Vernal i Nevada Falls i pel peu del preciós Liberty Cap. El Guillem se’l mira i pensa com de divertit seria de jugar-se la cara provant de repetir alguna de les vies que hi ha. Se’l mira i somia d’obrir-hi una nova via algun dia…

El camí és dret però hi ha força gent, alguns es miren el jove encuriosits, altres li fan preguntes i ell es maleeix per no portar uns auriculars amb música: “així podria fer veure que no els sento, passar d’ells i no haver de parar-me i respondre la mateixa estúpida pregunta cada vegada”, pensa el nostre mediocre.

El camí és dret però curt i en Guillem arriba al punt de trobada abans que en Juan. Estén la samarreta suada al sol i fa uns estiraments, encara té les cames cansades d’una altra escalada uns dies abans. El sol torra la pell ja morena del jove tot escalfant-lo i mentre respira amb calma i regularitat, és feliç

El moment de misticisme s’acaba amb l’arribada del vell. Els dos mediocres reprenen el camí, caminen per la vall preciosa seguint el riu. Al cap de poc s’aturen, s’acosten a l’aigua on omplen les garrafes i mengen alguna cosa. Tot seguit es tornen a posar en marxa aquesta vegada amb quatre quilos més a l’esquena cada un. Deixen de seguir el riu i comencen a guanyar alçada. El camí és dret i les motxilles pesades s’encarreguen de convertir el que podria ser una excursió agradable en una aproximació de merda. Però això és el que toca, al cap i a la fi, tot i ser mediocres, són escaladors. No fan excursions, fan aproximacions.

Durant l’aproximació de merda els dos xerren com cotorres, s’expliquen coses i fan bromes de mal gust a costa d’aquelles que no hi són, aquelles que són a l’altra banda de l’Atlàntic. A poc a poc, els dos mediocres, que a estones es tornen masclistes  o que ho fan veure per distreure’s l’un a l’altre, es van coneixent, total no fa ni cinc dies que es coneixen.

Vespre

Alhora que es van coneixent els mediocres van guanyant alçada cap a l’espatlla est del Half Dome. Quan ja són gairebé a dalt es creuen amb dos escaladors més. Es tenen vistos els uns als altres del Camp IV, les preguntes dels que baixen no són gens diferents de les dels turistes, però per algun estrany motiu els nostres personatges ara no els molesta respondre-les. Bé, de fet només ho fa el jove, el que parla bé l’anglès, el gran ho intenta però el Guillem és molt més ràpid. En acabat els que baixen desitgen sort als nostres personatges. En Guillem tradueix la part final de la conversa per a en Juan tot pensant: “espero no necessitar-la”.

Amb aquestes segueixen caminant muntanya amunt i en arribar a l’espatlla amb prou feines s’aturen. Localitzen el caminoi que volen, canvien de vessant i perden alçada resseguint la cara nord-oest del Half Dome. El sol comença a amagar-se en les distàncies cap a l’entrada de la Vall. La llum és preciosa, els arbres semblen trobar-se en flames, la cara sud del Mont Watkins a l’altre costat del Tenaya Cayon agafa uns contrastos màgics i els nostres protagonistes no poden evitar rendir-se davant la bellesa del que els envolta.

Així arriben a la base de la paret amb les darreres llums del dia. Instal•len el seu bivac i deixen tot el material preparat per no perdre temps el matí següent. Es quan toca escalfar aigua pels fideus que s’adonen del seu primer error, no han agafat l’encenedor. Durant una estona proven d’encendre el fogonet amb les espurnes que salten en picar trossos de granit i durant aquesta estona els nostres mediocres passen a ser simis a la recerca del foc. Es distreuen una estona, però, a la fi, els nostres inútils “sopen” fred.

La lluna és gairebé plena, i quan és l’hora de dormir no els fan falta els frontals. Es posen dins els sacs i cada un intenta conciliar el son amb els nervis que senten: pels dos aquesta és l’escalada més complicada que mai han encarat. No xerren gens, els dos es fan els adormits, però les voltes que donen dins els sacs els delaten. Però cap dels dos diu res. És així com al cap d’unes voltes més, primer un i després l’altre s’adormen en un son lleuger, amb totes les pors, les incerteses i les angoixes que omplen els somnis dels escaladors quan encaren un repte.

Amunt

El despertador sona d’hora, molt d’hora, massa d’hora; però avui serà un dia llarg, molt llarg, massa llarg. Surten del sac hores abans que el sol ho faci de darrere les sierras, esmorzen, ultimen detalls, s’encorden i el mediocre jove comença a escalar amb la tènue llum del seu frontal.

L’escalada no és extrema, però a les fosques tampoc és trivial. En Guillem arriba al petit relleix de la primera reunió a temps de veure com el disc quasi complet de la lluna s’amaga darrere el North Dome, a l’altra banda de la Vall.

En Juan recupera el llarg remugant sota el pes de la motxilla que arrosseguen paret amunt amb els sacs de dormir, menjar i aigua pels dos. No para de queixar-se els 50 metres del llarg. El jove ho descarta com les típiques queixes del començament d’una escalada. Encara no li toca carregar el “bulto”, el “mort”, el “porc”, tal i com n’acabaran dient. Encara no sap el que és bo.

Han decidit escalar en seccions. Així el Guillem segueix escalant de primer dos llargs més, això li permet centrar-se en escalar i no preocupar-se amb merders d’assegurar. En Juan, que arriba a cada reunió esgotat (de carregar el “mort”), té temps per descansar mentre el jove escala el següent llarg.

En Guillem està tant immers en escalar i només escalar que no s’adona que el sol va sortint i que el frontal ja no li fa cap servei. La tercera reunió és un relleix prou còmode, es treu els peus de gat i es relaxa fins que arriba en Juan i el relleva al cap de la corda. Toca canvi de secció.

En Guillem recupera els llargs i comença a entendre la font de queixes d’en Juan. Realment la motxilla pesa com un mort, alhora que ho fa tot encara més incòmode del que ja és. I així es van seguint els llargs un rere l’altre. Van guanyant alçada, es van acostumant al pes del mort i troben maneres per anar més còmodes al remuntar els llargs.

Cap al migdia abandonen la zona més trencada i caòtica (però senzilla) de l’esquerra de la paret i amb un seguit de flanquejos s’endinsen a la part més dreta del centre de la cara nord-oest del Half Dome. És aquí on els mediocres s’adonen de com són de petits, de la insignificança de la seva existència, i pensen en les paraules d’un trobador contemporani del vell: “All we are is dust in the wind”.

Entrant a la rampa que cal flanquejar per accedir al centre de la paret

Cap a la tarda arriben a les xemeneies centrals. El seu ritme d’escalada és bo, l’horari correcte, encara no han comés cap error, encara…

Cansament

Pensant-se que podrà guanyar temps en Juan agafa una variant lleugerament més complicada tot i que més directa. No té en compte allò que un cronista d’altres mons i èpoques digué: “si vols fer drecera, ves per la carretera”.

En Juan preparant-se per una sortida en lliure

El resultat és que les coses es compliquen. Res greu però els nostres mediocres perden molt de temps, un temps preciós. La tarda va avançant, el sol baixant, la paret comença a lluir roja i taronja a la llum del crepuscle, tot és preciós i seria idíl•lic si no fos perquè encara han d’escalar quatre llargs fins on faran nit. El jove es comença a posar nerviós empitjorant la situació ja de per si poc divertida. Recuperar les xemeneies amb el porc no és senzill i el deixa baldat. Així quan arriba al final de les xemeneies no està en condicions d’escalar de primer.

Juan entrant a la reunió 15. La llum de tarda acosta els escaladors al bivac

És negra nit i el jove està esgotat físicament i mentalment. Per sort en Juan es troba bé, l’escalada no és pas més difícil del que ja han fet i sense el porc és més aviat senzilla i així, entre caramels de cafè i acudits per animar el jove, va avançant.

El ritme és lent, però ara que ja és de nit i la cursa contra el sol ja està perduda, no hi fa res. Els mediocres segueixen escalant fins que ben entrada la nit arriben al relleix on instal•len el  bivac. La lluna està molt alta, és tard, molt tard.

Els nostres personatges s’apalanquen al relleix, mengen i beuen i al cap de res dormen. Estan esgotats. Són mediocres.

Felicitat

Bivac a Big Sandy Ledges

El matí següent comença amb en Juan i en Guillem dormint, estan esgotats. Realment són mediocres. Han decidit que més valia descansar bé que matinar… El sol (que no toca a la paret) està molt alt quan comencen a escalar. Massa alt.

En Guillem es lleva encara bloquejat mentalment. Al final però s’aconsegueix dominar a ell mateix i pren la iniciativa. Encara el següent tram de l’escalada amb una barreja de nervis, incertesa, terror i ganes boges d’escalar-lo. Són els afamats zig-zags, tres llargs de corda caracteritzats per un seguit de fissures molt dretes que formen un sistema preciós de diedres invertits.

En Guillem a les fissures en zig-zag sota els sostres que anticipen el cim.  Allà, una estreta cornisa que cal seguir a l’esquerra, la Thank God Ledge (cornisa de Gràcies Senyor), obre la via cap al cim

En Guillem arribant al final de Thank God Ledge

Amb cada metre que va guanyant es troba més còmode, amb cada llarg comença a gaudir més i més, i pensa: “són aquests els moments pels quals escalem, són aquests els moments que fan que una vida no tingui preu”. El jove s’oblida de la seva més que conscient mediocritat, és feliç i entra en un estat mental on tot flueix a la perfecció amb naturalitat, entra al que ell anomena “l’Habitació Verda”. Els seus moviments són felins, calculats, perfectes. La possibilitat que alguna cosa falli deixa d’existir en la seva realitat. El seu cos i la seva ment s’alineen en una conjunció d’astres perfectes. És la unió de la perfecció i la felicitat feta tangible. A cada llarg el jove hissa el mort i assegura el vell, ara tota la feina la fa ell, però tant li fa. És feliç, aquests són els moments que donen sentit a la seva jove vida.

Després dels zigs-zags és l’hora de la encara més coneguda Thank-God Ledge. És el torn del mediocre gran, però veient com de bé s’ho està passant el jove (que per uns instants ha deixat de ser mediocre) li cedeix l’honor.

Cim

Els dos ensumen la victòria, tan sols dos llargs de corda els separen del cim, tan sols dos llargs els separen de la felicitat, tan sols dos llargs. Però aquí cometen el seu tercer error. Ofuscats per una línia d’expansions lluents s’embarquen en una variant força picantona. El jove sua de valent, descarrega

Fent el gat  al final de la Thank Gog Ledge

prou adrenalina per reanimar tot un dipòsit de cadàvers i prem tant les dents com el pacient d’un cirurgià naval a la batalla de Trafalgar. Al final “fent gasto” de la seva descurada tècnica de la “guarreria ehpañola” apresa amb anys de passejar-se per “Kalamontse” surt airós de la prova. Munta reunió encara tremolant, hissa el porc i assegura el vell.

El llarg següent l’escalen ràpid i sense problemes, i és així com dos mediocres es converteixen en els Reis del Món i els homes més feliços de la Terra (com a mínim per uns instants).

Cim

Els nostres personatges són al cim molt cansats, però encara més contents. Però és tard i el sol es comença a amagar. Així després de dos dies d’escalada i menys de cinc minuts al cim els nostres personatges (que ja tornen a ser mediocres) comencen a baixar. Sense cap problema rellevant arriben al camí bo que els mena de tornada al Camp IV tot just quan és l’hora d’encendre els frontals.

Mediocritat

Granit, metres i metres.

Desfan el camí que van fer dos dies abans, els dos frontals baixen pel bosc de grans arbres…, xerren i s’expliquen acudits. Estan contents, però molt cansats, les mans els cremen  de la combinació del tacte abrasiu del granit, l’òxid metàl•lic del material, el magnesi i la deshidratació.

En arribar al riu s’hi aboquen, beuen i beuen, instal•len el  bivac ben a prop i cauen en un son profund i tranquil, avui estant contents i satisfets (demà ja es veurà…).

El sol surt i els raigs desperten el jove que recull, avisa el gran i comença a tirar avall. Al cap d’una estona força llarga el vell fa el mateix. Al tercer món la gent es mata en guerres o mor de gana. Als països civilitzats la gent treballa, munta les guerres del tercer món, i es fa rica a costa de la gent que mor de gana, però poques vegades està contenta. Són mediocres.

Mentrestant, a la vall de Yosemite els nostres mediocres esmorzen un parell de vegades fent la pirula i xerren amb altres paràsits. Es feliciten els uns als altres per les seves respectives mediocritats i beuen King-Cobra. S’emborratxen, escalen i són feliços. Al cap i a la fi tot i ser mediocres són escaladors.

Juan el vell i Guillem el jove

 

Regular Northwest Face – HALF DOME

Croquis de la via Regular

Primera ascensió: Royal Robbins, Mike Sherrick i Jerry Gallwas en un atac de cinc dies que acabà el 28 de juny de 1957 (diversos intents previs).

Primera repetició en lliure: Leonard Coyne al 1979 amb algunes variants. Quatre anys abans Jim Erickson i Art Highbee havien alliberat tota la via original amb l’excepció de la placa de sobre la Thank-God Ledge (i és que, ¡quina placa!).

Dificultat: grau VI, 5.12 o 5.9 i C1 (graus americans).

Longitud: 745 m.

Aproximació: Hi ha dues opcions. La primera consisteix en pujar pels pendents que queden directament per sota de la paret. Es tracta de l’opció més ràpida (uns 4 km), tot i que també sensiblement més arriscada que l’altra. Ara bé, si hem vingut a escalar, és l’anomenada dels slabs i en algun punt haurem de remuntar alguna corda i anar un xic al lloro. Baixem del bus que dóna la volta al loop del parc al Mirror Lake, caminem per la carretera uns centenars de metres fins el Tenaya Bridge. Prenem el caminoi cap a l’est per la riba sud del Tenaya Creek fins al Mirror Lake. Des de la riba oest del Tenaya Lake seguim pel caminoi fins un petit canvi de rasant seguit d’un tronc mort força gros. Des d’aquí cal pujar muntanya amunt fins a la base dels slabs. Des d’aquí cal pujar per allà on sigui més senzill o per on trobem cordes per ajudar-nos fins més o menys la base de la paret. La segona opció, tot i que més senzilla, és força més llarga (uns 13 km). Baixem del bus a les Happy Isles i prenem el John Muir Trail (amb l’opció d’escurçar-ho un xic pujant un tram pel Mist Trail) fins a l’espatlla Est del Half Dome. Des d’allà prenem un senderol d’escaladors que va resseguint la formació fins que ens duu a la base de la paret nord‐oest.

Descens: Des del cim hi ha un sistema de cables que ens permeten baixar per la cara est del Half Dome. Durant l’estiu i fins a la primera nevada els cables estan aixecats i hi ha graons de fusta per facilitar les coses, la resta de l’any els cables hi són, però no són tan còmodes. Des del final dels cables podem desfer la aproximació que preferim.

Retirada: En cas de que ens haguem de retirar de la via el millor és rapelar la via tot i que en més d’un punt al no haver-hi reunions muntades haurem d’abandonar material del car i en la majoria d’altres com a mínim bagues o mosquetons.

Aigua: A començament de temporada la font que hi ha just a peu de via raja, a la tardor no acostuma a fer–ho. El millor aleshores és o bé carregar-la des de baix si fem l’aproximació dels slabs o recollir-ne del riu passades les Vernal i Nevada Falls si fem la llarga i tenim un estomac prou potent.

Època recomanada: Com a resultat de l’orientació i l’alçada de la paret (entre 2.000 i 2.700 m sobre el nivell del mar aproximadament) la calor no serà un factor tant important com en la majoria de vies de Yosemite. Si que ho seran, però, les tempestes elèctriques d’estiu, tan comunes a les Sierras de Califòrnia i també el fred a la tardor. Per aquest motiu el millor és anar-hi a finals de primavera (finals de maig i juny). L’estiu i la tardor, tot i no ser èpoques tan bones, també seran acceptables (al cap i la fi és Califòrnia).

Material i logística: El material i la logística adoptada dependrà de les habilitats i experiència de cada cordada i l’època de l’any. La via s’ha arribat a escalar en unes quantes hores (amb un joc senzill de friends i tascons i algunes cintes per al material fix que hi ha a la via); no és infreqüent que s’escali en el dia. A la majoria de cordades (sobretot si no són americanes i molt acostumades a les fissures de Yosemite) els farà falta més temps i material (entre 2 i 3 dies i 2 i 3 jocs de friends). Hi ha bivacs acceptables o bons a les reunions 6, 11 i 17. Hi ha qui prefereix fixar els primers llargs amb dues cordes. Una altra cosa a tenir en compte és que al bivac de la reunió 17 hi ha rates i cal que prenguem precaucions amb els queviures si volem esmorzar alguna cosa.

2 Comments

  1. Kerby08/09/2014 at 12:46

    Excellent web site. Lots of useful information here. I’m sending it to some friends ans additionally sharing in delicious. And certainly, thanks to your sweat!

  2. cmsc26/01/2015 at 11:36Author

    Thank you very much. Enjoy it!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència